Les festes de Solidaritat Catalana ( 20-05-1906 ): Éxit de la Coalició Catalanista.

" (...) Pocs dies després , el 20 de maig , té lloc l´homenatge del poble de Barcelona als diputats i senadors que han intervingut a les Corts contra el projecte de Llei de jurisdiccions. És la " Festa de l´Homenatge " que té lloc al passeig de Sant Joan amb una multitudinària (...) i emotiva desfilada cívica." 

Una setmana abans, el 12 de maig de 1906, " (...) el Comitè Executiu de Solidaritat fa públic un manifest en què anuncia que aquesta plataforma de partits pensa presentar-se als pròxims comicis ( provincials i legislatius de 1907):

La Solidaritat és quelcom diferent, quelcom més alt que els partits que la formen, i la seva missió plana per damunt de les finalitats de banderia. La Solidaritat és la formació viva de l' ésser de Catalunya com a col.lectivitat conscient de si mateixa.

 

La sortida de l' estació de la comitiva de Solidaritat Catalana (20-05-1906)

Els senyors Salmeron i Rusiñol ovacionats per la multitud.-

A la tribuna del Colón, els discursos.-

Els manifestants rendint homenatge davant de la tribuna d' honor.-

Arribada dels convidats a la tribuna d' honor.
El penó de la ciutat obrint la marxa de la comitiva.
Aspecte de la tribuna durant el pas de la manifestació.-

La visita a la casa de la Maternitat.-

Sortint de la casa de la Maternitat.-

Més multituts fent referència a " Les multituts" de Raimon Caselles.-

Els organitzadors.-

Els discursos dels diputats a la terrassa de l' estació del Tibidabo.-

L' àpat oficial al Tibidabo dels diputats i senadors homenatjats el 20-05-1906.-

" (..) En aquests moments, i en ple ambient d' acord catalanista, Enric Prat de la Riba publicava la seva obra cabdal, La nacionalitat catalana.(..) 

El text no va tardar a ésser considerat l'obra teòrica culminant del catalanisme i el primer que donava una visió moderna del fet nacional català."

Representants de la " Liga Foral" de Guipúzcoa a les festes de la Solidaritat Catalana: 
" La important associació autonomista que representen aquests ilustres hostes..." ( El País Basc sempre a anys llums de nosaltres però sempre al nostre costat.)

Signatures dels diputats i senadors afectes a Catalunya i que van votar en contra del projecte de Llei de jurisdiccions:
Significava el trasllat a la jurisdicció militar de tots els delictes contra l'exèrcit i la pàtria, amb inclusió dels ultratges a llurs símbols i emblemes o de les apologies d'injúries. Fou aprovada el 13 de febrer de 1906 pel senat i el 23 de març pel congrés. Aquest, que acceptà una esmena regionalista que hi afegia els delictes contra les regions, no pogué evitar, tanmateix, la retirada de les minories parlamentàries republicana, regionalista, integrista i carlina. L'oposició a la llei fou el motiu immediat de la constitució de la Solidaritat Catalana.Wikipedia.

Referències del Cu-cut a l' éxit de la coalició catalanista. Albert Rusiñol, de la LLiga Regionalista, amb el barret frigi de la republica  i Lerroux amb barret sevillà.

" (..) A més, l' adhesió a l' acte de més de mil tres-centes entitas catalanes ( i algunes d' altres localitats espanyoles ) acabava de donar la dimensió dels fets. Els esdeveniments oficials promoguts amb motiu de l' homenatge es perllongaran  fins el al vespre del dia 22. Malgrat la dimensió dels actes celebrats, la reacció inicial de la premsa de Madrid és de cert menyspreu i fredor davant el caràcter multitudinari de l' esdeveniment."

" L' assistència a la " Festa de l' Homenatge " és absolutament interclassista,amb una presència menestral i obrera indiscutible; però el més important és la mobilització de les classes mitjanes urbanes, tradicionalment absents."

" Mi impresión al entrar en Cataluña, va dir el diputat senyor d' Orueta, es la de que entro en un pueblo cuyo civismo está  dos mil kilómetros sobre Madrid."
Y pensar que, a pesar d' això, continuem anant a sota !

Però ja vindrà dia que deixarem d' anar a peu.
Som massa sabis per anarhi gaire temps més.
No més ens manca seguir ab el règim que hem comensat a probar ara y ab una temporada més de tractament, cura feta.

" (..) La  Lliga va entendre que Solidaritat podia ser una bona plataforma per a assolir els seus objectius polítics i fer de la burgesia la classe rectora de la politica catalana. La resta dels components de Solidaritat eren massa febles per a oposar-s'hi i, sobretot, per a renunciar, no només a unes futures actes de diputat, sinó a l' ocasió d' assolir una clientela politica guanyada en una lluita per Catalunya i contra l' enemic comú de tots els aliats, el lerrouxisme, que fins ara s' enduia el vot de la major part de les classes populars."

" (..) En el seu paper director, la Lliga va tenir cura de no donar al moviment un contingut massa ideològic i va voler evitar qualsevol enfrontament entre els seus diversos integrants. En conseqüència, Solidaritat era capaç d' integrar un espai electoral que cobria els extrems oposats: tant l' elector clerical com l' anticlerical, tant el republicà com el monàrquic, podien votar Solidaritat sense massa problemes. "

Fesomies, no caricatures, dels diputats i senadors que van ésser homenatjats aquell 20 de maig de 1906.

" (..)Les candidatures de Solidaritat eren formades per 17 republicans (6 unionistes, 6 federals i 5 nacionalistes republicans), 15 regionalistes, 6 tradicionalistes i 4 independents: Francesc Macià, per Barcelona i les Borgues Blanques, Amadeu Hurtado i Josep Zulueta. "

" (..) En aquest clima d' eufòria, Joan Maragall publicava a La Veu de Catalunya l' article  
 "L' alçament " (només un poeta podia penetrar així en l' ànima catalana) :

" Solidaritat és la terra, ho sents ? És la terra que s' alça en els seus homes. (..) I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida a tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res més sobre d' ella que un gran afany d' acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric (...) "

" (..) La concurrència massiva a les urnes el 21 d' abril de 1907, amb una votació ordenada i tranquil.la i una desacostumada animació, van ésser els trets característics de la jornada electoral a tot Catalunya. (..)
El triomf fou aclaparador i els solidaris van guanyar majories i minories. Amb una participació que ultrapassava el 60 %, Solidaritat comptava amb un 42 % del cens electoral, mentre la candidatura lerrouxista només arribava a un 17 %.(..) Tot i això, la celebració de les eleccions de senadors que van tenir lloc el 5 de maig de 1907 i que van certificar un nou triomf solidari, van confirmar l' èxit de Solidaritat Catalana, i van portar, ara també al Senat, un nodrit estol de polítics catalans. "

Afegeix la llegenda

Francesc Cambó i Batlle (1846-1957) va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista. Volia un estat autonòmic per a Catalunya, mai la separació de l' estat espanyol, però si veiés com estem ara....... potser canviaria d' opinió. 
Veieu com els desgreuges comparatius  han estat i estaran sempre a l' ordre del dia fins i tot  després de 108 anys.

Carta que Francesc Cambó dirigí a Alfons XIII l' abril de 1904.-

Nicolás Salmerón y Alonso (1838-1908)

Donava suport les aspiracions nacionalistes catalanes quan fossin compatibles amb les republicanes i al fundar-se en 1906 la Solidaritat Catalana, fou triat president de la mateixa, amb el que provoca l'escisió dintre del moviment republicà del sector espanyolista d'Alejandro Lerroux. 

" (..) si hagués estat només una mera aliança de partits davant una consulta electoral imminent, sorgida d' un acte comú de protesta per fets atemptatoris a la llibertat civil, la seva durada hauria esta quelcom inexplicable.
 Si durà uns tres anys (1906-1909) , fou perquè amagava un afany que anava més enllà d' una conjunturabreu, (...)
l' efimera vida de Solidaritat Catalana no amagarà, tanmateix, la importància del fenomen com a punt de referència per a futurs intents d' unió entre diferents sectors politics catalans. "

Tots els paràgrafs entre cometes són a cura del eminent historiador Santiago Izquierdo Ballester i del seu gran treball "Significació politica de Solidaritat Catalana "

Aquesta entrada vol ésser unes quantes coses o al menys així ho pretenc. 
La primera, un  homenatge particular, meu, cosa que faig , a tots aquests, grans homes, que es van poder entendre entre ells, per una causa comuna, allà pel 1906. 

Això seria força dificil avui dia.

 En segon lloc, estic completament d' acord amb en Santiago Izquierdo, que aquest exemple històric és emblemàtic i molt a tenir en compte pels que sempre pensem que no hi ha res a fer amb els politics i la politica.
 Ells ho van fer !!
 Segurament el moment era especial i la seva talla politica també, però fixeu-vos que la motivació, el greuge davant el qual  es van rebel.lar, no era, ni molt menys, tan gruixut als que ens enfrontem avui. 

En tercer lloc, aquesta lliçó histórica, creia que havia de penjar-se a la xarxa perquè les connotacions polítiques i socials, en moltes coses les podriem transportar al moment actual on la necessitat és molt més gran, però no sembla possible tal unió per ara.-
  Pijus.-

Agustí Sardá i Llaveria
Senador per Tarragona

Emilio  Menendez Pallarés
Diputat per València

Emili Junoy i Gelabert
Diputat per Barcelona

D. Eusebi Corominas
Diputat de Girona.

D. Francisco Pi i Arzuaga
Diputat per Sabadell.-

D. Francisco Albó i Martí
Diputat per Olot.-

Frederich Rahola i Trèmols
Diputat per Barcelona

Gumersindo de Azcarate
Diputat per León

Ignasi Girona i Agrafel
Diputat per Barcelona

Joan Garriga Massó
Diputat per la Seu d' Urgell

Joaquim Salvatella i Gibert
Diputat per Figueras

Jose de Orueta Perez de Nenin
Diputat per Tolosa (Guipuzcoa)

Jose del Perojo Figueras
Diputat per Las Palmas (Canarias)

Jose Zulueta y Gomis
Diputat per Vilafranca del Penedes

Josep Bertran i Musitu
Diputat per Vilanova i la Geltrú

Juan Vazquez de Mella
Diputat per Pamplona

Julià Nougués i Subirà
Diputat per Tarragona Reus-Falset

Luís Morote Greus
Diputat per Madrid

Melquiades Alvarez Gonzalez
Diputat per Oviedo

Nicolas Salmeron y Alonso
Diputat per Barcelona

Rafael Maria de Labra Cadrana
Senador per les Económiques de León

Ramón Mayner Socias
Diputat per Tarragona Reus-Falset

Ramón Nocedal y Romea
Diputat per Pamplona

Rodrigo Soriano Berroeta-Aldamar
Diputat per València

Salvador Canals i Vilaró
Diputat per Valls

Teodoro de Arana Balaústegui
Senador de Guipuzcoa

D. Juli Burell
Diputat per Arzua (La Coruña)

D. Manuel Moya
Diputat per Fraga.-

Tomás Balbás Ageo 
Secretari que signa l´acta ?
La seva signatura es troba al mig del document.

El que ens queda, si no ens espabilem una mica: 

El desencís.

El Cu-cut i Gaudí

Cu-cut 10 setembre de 1910

La casa Batlló (1905-1907)

Entre 1905 i 1906 el passeig de Gràcia va tenir una transformació quan finalment es van posar llambordes al passeig, els tramvies van ser traslladats a les calçades laterals i es van instal·lar els coneguts bancs-fanals de Pere Falqués. Josep Puig i Cadafalch ja havia construït la casa Amatller (1900) i en el mateix tram l'arquitecteLluís Domènech i Montaner havia finalitzat la transformació de la casa Lleó Morera a la cantonada amb Consell de Cent amb la que va guanyar el premi del concurs anual d'edificis artístics de 1906. I mentre aquests arquitectes i les seves obres produïen una atracció i un signe de distinció entre els seus clients, era criticada per la premsa satírica.

El apel·latiu popular de «la mansana de la discòrdia» definia precisament la rivalitat entre els arquitectes i, molt especialment, les seves façanes.

Quan Gaudí va haver de resoldre l'encàrrec ja sabia el que havien fet els altres. De fet, la presència de l'arquitecte més sorprenent de tots ells era l'element que hi provocava aquest nom.

La pugna entre els arquitectes més famosos del moment va atraure molts altres burgesos que volien tenir la casa al passeig de moda. El 1906 els Malagrida, que comerciaven amb l'Argentina, se'n van construir un edifici amb una cúpula al número 27, obra del mestre d'obres Josep Codina. Sagnier va fer la casa de la família Mulleras al costat de la casa Amatller, mentre que la vídua Marfà enllestia el 1905 l'obra d'estil medievalista que havia encarregat a Manuel Comas a la cantonada amb el carrer de València.

El fort impuls de la burgesia barcelonina va resultar clau en el desenvolupament i allargament del moviment modernista que a Europa es va acabar al voltant de 1905, mentre que a Catalunya va durar una dècada més.

Per contra, a la resta d'Espanya el moviment no va tenir pràcticament ressò, degut a les difícils condicions econòmiques que varen suposar la pèrdua de les colònies americanes.

La revista madrilenya Nuevo Mundo del 14 de febrer de 1907 descrivia el treball dels arquitectes modernistes catalans: «Tot i no arribar encara a la perfecció o si més no a la conciliació justa del que és bell, harmònic i útil, ni constituint encara les seves obres una visió clara i precisa d'un art propi, és anuncio d'abundants aptituds per a arribar a aquesta meta gloriosa de la qual pot considerar-se com a més proper al pintoresc i audaç Gaudí.»

En resposta, la Ilustració Catalana publicava el 10 de març de 1907: «Els mateixos espanyols començan a rendirse a la realitat i s'ocupan i comentan, encara que molt a la lleugera, les obres del Domènech, Puig i Cadafalch, Sagnier, Gaudí i tants altres.»  (fons wiquipedia)

Cu-cut 31 Mars 1910 

Casa Milà (1906-1910)

Aldarulls i bombes

Acudit desencadenant dels Fets del Cu-cut!, de la ploma de Joan García Junceda i Supervia.

25 de Novembre de 1905

El 1905  s’ havia celebrat el Banquet de la Victòria i a la revista Cu-cut havia aparegut la famosa caricatura que considerada ofensiva pels militars assaltaren  la seva redacció amb  la destrucció dels tallers de la revista i la seva suspensió per cinc mesos. Pijus

Durant el decenni de 1890, en plena Restauració borbònica, l'extensió de l'ideari violent en el moviment anarquista va donar lloc a diversos grans atemptats. El 1893 es van fer catorze atemptats amb bomba a Barcelona, entre els quals destaquen l'atemptat fallit contra el capità general Martínez Campos i l'explosió de dues bombes al Liceu. El 1896 hi va haver un atemptat amb bomba contra la processó de Corpus al carrer de Canvis Nous, que va provocar una gran mortaldat. La repressió, sota jurisdicció militar, va ser indiscriminada. El procés de Montjuïc (1897), que es va saldar amb cinc execucions, va aixecar una onada de protestes, tant a Catalunya com a nivell internacional. Tanmateix, la repressió va desorganitzar momentàniament el moviment llibertari. 

Encara el 1909, l'oposició a la guerra del Marroc va provocar un nou alçament de caràcter anticlerical i violent, la Setmana Tràgica, que va ser seguida per una repressió duríssima i indiscriminada.  

Per tots aquests motius, Barcelona es va guanyar la trista etiqueta de "la ciutat de les bombes".  ( Històries de Catalunya)

Tot és vell i foradat

Estem al 1906, la dependència de Catalunya envers Madrid era evident, el poder del governador civil  i la seva supeditació total a Madrid, el poc o nul cas dels partits catalans a les Corts de Madrid, el cansament de la gent envers la  seva situació i envers els polítics, la poca unió entre ells,  etc, etc, etc . No us sona tot això ?   Han passat 106 anys i encara estem així. Pijus.

Geografia de Catalunya de Francisco Flos i Calcat, 1896 pàgs 90-91-92 en que parla dels tributs a Espanya  que pagàvem i paguem els  catalans i el greuge comparatiu que això suposa.


 Agraïments a Encarna Navarro Robledo.

En quant a la política podem comprovar com Almirall va ser un republicà federalista intransigent seguidor de la ideologia i la política de Pi i Margall que va evolucionar a un federalisme pre-nacionalista i a una acció pràctica per a Catalunya a fi d'incrementar el seu pes específic dins la política estatal que el va portar a la separació del federal Pi i Margall. Almirall considerava que el federalisme era una opció viable per a Catalunya, però per aconseguir-ho abans calia que la societat reconegués la identitat nacional pròpia. Considerem que aquesta és la raó per la qual va treballar més en aquest sentit.


Valentí Almirall entenia la catalanitat com a progrés social i creiem que és per això que considerava que per aconseguir el catalanisme polític calia tenir un ideari patriòtic generat amb la llengua, la cultura, etc. tot i que també hi havia el component econòmic. Va crear una institució amb el propòsit d'unir tothom que tingués interès per Catalunya, perquè d'aquesta manera pensem que volia aconseguir que es defensés, es fomentés i hi hagués un progrés els interessos de la nació. (fons wiquipedia)



"....Almirall no empra mai el mot "nació catalana "; sempre parla de "nació espanyola "; i de " regió catalana "; perquè la seva empenta és clarament regeneracionista i antiseparatista:
 l´interessa la transformació capitalista d' Espanya, la revolució democràtica espanyola, la lluita contra l'oligarquia.

Per això pensa i proclama:

Fem-nos forts a casa nostra, unim-nos ,prediquem amb l'exemple, posem en marxa un moviment regionalista a tot Espanya i llancem l' assalt contra l' Estat oligàrquic."


(pàg 10 "Ideari de Valentí Almirall" a cura de Jordi Solé-Tura.)


"..... Només una idea positiva subsisteix, enmig d' aquest no-res. Es resumeix en l´absorció de tot Espanya pel grup central, la gran preocupació actual del qual és la d' imposar la legislació castellana a totes les regions pirinenques. És la fi de la fi.

Però ens equivoquem quan diem que aquesta idea és positiva. En realitat, és tan negativa com les restants, perquè l' esperit dominant i absorbent només  s´hi manifesta sota la seva forma destructiva.
Aquest esperit ha anul.lat tot allò que de característic conservàvem, tot allò que que constituïa la nostra força. I què ens ha donat, a canvi? El fals parlamentarisme. (...)
 El grup imperant, dominat al seu torn per les camarilles que han convertit el govern d' Espanya en llur propi feu, se sent satisfet amb regnar, encara que sigui solament sobre una pila de runes. Vol manar, i mana. 
Separat de la vida real i del moviment europeu; fent-se la il.lusió que constitueix una raça superior i nodrint-se del record del passat; conservant el baix poble en la misèria per l' obligació en què es troba de sostenir el luxe dels qui manegen, aquest grup, sempre imprevisor i lleuger, ha arribat a creure que aquest estat de coses ha de durar eternament. 
El seu deig de dominació està satisfet; la resta importa ben poc. (...) 
El sistema francès ha esta fins ara el nostre model, aquest és el que hem intentat de copiar. Madrid fa tot el que pot per semblar un petit París i, si no ha aconseguit d' assemblar-s'hi ni per les llums, ni per l' activitat en les ciències, les arts i la indústria, en canvi, l' imita perfectament en allò que es refereix a l' absorció i la dominació de les províncies per la capital."


(España, 51-55. Valentí Almirall, 1886 )


"Lo Catalanisme", l' obra cabdal de Valentí Almirall, data del 1886  i tot i que no era,ni molt menys, independentista, que pensaria ara i avui d' aquesta Espanya nostra que continua no entenen el fet diferencial dels seus pobles ? 
 I nosaltres que pensem llegint aquests escrits de Valentí Almirall de fa 126 anys ? 


 Que tot continua igual i


 Que  tot és vell i foradat.-

Els Jochs Florals del 1906 i Xavier Viura i Rius

Cu-cut nº207
del 10 Maig de 1906.

Xavier Viura i Rius

Barcelona, 1882 — Barcelona, 1947
Poeta i autor teatral. 

De formació autodidàctica, fou dependent de comerç. Fou redactor de Joventut i de Catalunya Artística i col·laborador d'altres nombroses publicacions. La seva poesia és sentimental i preciosista. Publicà Preludi (1904), Pasqua florida (1905) i Poesies d'amor (1910), i en teatre, Fra Garí (1906), Conte de tardor (1907), El rostre ideal (1910), etc.

En col·laboració amb Joaquim Pena traduí gairebé tot Wagner; fruit d'aquestes experiències és la seva obra Impressions wagnerianes (1908).

Jocs Florals de Barcelona:


Certàmens poètics anuals instituïts a Barcelona el 1859.


Pel març d'aquell any, Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Miquel Victorià Amer i Antoni de Bofarull sol·licitaren a l'ajuntament de Barcelona la restauració dels jocs florals o de la Gaia Ciència instituïts per Joan I el 1393. Aprovada la petició per l'ajuntament, aquest destinà un pressupost per a la compra dels tres joiells corresponents als tres premis ordinaris, i posà la festa sota la seva protecció.



Els mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona del 1917 dictant el veredicte; d'esquerra a dreta: J.Franquesa, J.Gudiol, Víctor Català (president), M.Rodríguez, M.Folch i Llorenç Riber -

Constituït així el Consistori dels Jocs Florals de Barcelona, segons els Estatuts per al bon règim... la seva finalitat era de revisar i de fer reconèixer una institució establerta pels antics reis de Catalunya-Aragó i de moure la joventut al conreu de la literatura i la llengua catalana. Abans hom havia intentat de ressuscitar la festa amb els mites inherents del trobador i de la llengua llemosina: l'Acadèmia de Bones Lletres —que semblava que era la institució que havia d'encarrilar la restauració— convocà dos concursos (1841, que guanyà Rubió i Ors amb el poema èpic Roudor de Llobregat, o sia los catalans en Grècia, i 1857); Rubió, al pròleg de Lo Gaiter del Llobregat, Víctor Balaguer (1851) i Antoni de Bofarull (1854), des de la premsa, havien demanat ja la seva restitució. Pel que fa a les particularitats de la celebració, sembla que la idea d'elegir una reina fou de Bofarull, la divisa Patria, Fides, Amor —que correspon als tres premis ordinaris— fou una pensada de Rubió, i Milà fou qui defensà més decididament l'ús exclusiu del català.

El primer diumenge de maig del 1859 se celebraren els primers Jocs Florals de Barcelona o de la Llengua Catalana a la Sala del Consell de Cent; en foren matenidors els set sotasignats de la sol·licitud, sota la presidència de Milà.


La flor natural:

En els Jocs Florals, flor d'or amb què es premia la millor composició de tema amorós. 

És un dels tres premis necessaris per a obtenir el mestratge en gai saber.

Fotografia de la Ilustració Catalana, 1906

La flor natural del 1906  la va guanyar en Xavier Viura i Rius amb aquest poema:

Elegia: 

Els vells carrers de ma ciutat,

els vells carrers de Barcelona

tenen per mi un encant sobtat,

que quan hi passo m’acarona.

Els vells carrers en fosquetat,

quan ja l´hivern ens ha portat

ses llargues nits y sus curts dies,

sàbenme dù’l  recort aïmat

de mes passades melangies.

A la llum trista dels fanals,

ran de les cases empobrides,

plaume evocar’hi els ideals

de les jornades esvahides.

Atrafagats van els passants

cercant les vies espayoses ;

jo aimo mes bé’ls carrers humils

quan mes angoixes juvenils

tornen mes hores neguitoses

Els vells carrers de ma ciutat

tenen per mi més recordances,

tenen per mi un encant sobtat

que’m dona dolces anyorances.

Tenen per mi recorts d´infant

y un dols caliu l’ànima hi troba,

un dols caliu que may tindràn

els que han format la ciutat nova.

Els vells carrers de ma ciutat

un jorn com may l’iluminaren;

fou aquell jorn per mi preuat

en que mos ulls vos hi esguardaren.

Fou aquell jorn en que us hi viu

per  cop primer, madona mia;

en que hi passareu com somriu

de ma esperansa que floria.

Fou aquell jorn en que mon cor

sense conèixens vos aimava;

fou aquell temps d’argent y d’or,

en que mon aima us desitjava;

temps de delicia y de pensar;

temps de dolceses pressentides;

jo us el voldria consagrar

com un present  de flors marcides.

Fou aquell temps ubriagador

que ab   son recort encar m’ubriaga;

quan creya meva de l’amor

la flor que encara se m’amaga.

Els vells carrers de ma ciutat

vostre perfum me’ls convertia

en un jardi may somniat

hont mon ensomni hi refloria.

Els infantivols recorts meus,

els meus recorts de jovenesa

revolejaven gays y lleus

entorn de vostra gentilesa.

Pels vells carrers de ma ciutat

encar per l’ànima hi perdura

la dolsa y tendra magestat

de vostra angèlica figura.

Encar per l’ànima hi passeu

reverenciosa y recullida

y en la penombra us hi perdreu

com una  imatge benehida.

Xavier Viura (1906)

La Luna

Plaça Catalunya-Rambla Catalunya.

Xavier Viura va merèixer una referència de Josep Pla als Retrats de Passaport. El defineix com a poeta i nigromàntic, noctàmbul impenitent. Pla el descriu l'any 1918, Viura devia ser aleshores un home madur, de trenta-sis anys, doncs. Explica Pla com se'l troba a l'Ateneu, pàl·lid, envellit, fredolic, famolenc, encorbat. Sempre amb cara d'haver menjat poc o res, amb una aparença de flor d'estufa, de no prendre mai el sol ni l'aire lliure.

Pel que diu Pla, Viura era considerat encara aleshores poeta, però no escrivia res o, al menys, no se sabia què escrivia. Era, segons Pla, un poeta mut. Alfons Maseras, amic seu, el defensava, deia que treballava de nit. Passades les dues de la matinada, Viura baixava Rambla avall, fins al Pla de les Comèdies. 

Escriu Pla:

Qui era aquell home? Sempre em semblà un home del "subsòl" en el sentit que dóna a aquesta paraula Dostoievski. En l'obra de Dostoievski el "subsòl" és una imatge que simbolitza la vida en una o atra torre d'ivori, encastellada en un individualisme exasperat, en una forma de misantropia només intel·ligible per al qui la professa... 

Pla continua amb les seves valoracions del tarannà de Viura, raonant que per a ser un home d'aquest estil s'ha d'assolir un modus vivendi raonable, i explica que a la Rambla seia, si feia bo, en un cafè i que aviat l'envoltaven senyoretes que es dedicaven a la captació de les passions de l'amor, generalment corpulentes, de panorames corporals dilatats, gairebé totes llenguadocianes, provençals i marselleses, pintades, platejades de cabell, vestides escandalosament...

Com es pot comprovar, l'afecció de l'estrangeria amorosa mercenària per la Rambla ve de lluny, tot i que Pla afirma que hi havia també autòctones, algunes, de tendènciaespeculativa. Totes aquestes dames de la nit tenien un gran respecte pel nostre poeta, eren clientes seves, a l'inrevés del que es pugui pensar. Ell els tirava les cartes, els llegia les ratlles de la mà, els feia l'horòscop, era expert en una barreja de màgia, astrologia, nigromància. Sembla que sabia francès i per això encara eren més devotes de les seves sàvies aportacions. Algunes d'aquestes dades les havia explicat a Pla Francesc Pujols.

Després Viura pujava Rambla amunt i Pla explica que mai no va saber on anava.

 ( informació a cura de LA PANXA DEL BOU, moltes gràcies companya)

LA MEVA CAMBRA

Damunt de ma taula, guarnint mos vells llibres,

cada dia hi poso mon ramell de flors

perque’ m parli  de  las coses bellas

que cantan las plantas besadas pel sol.

Molt me plau la ma cambra embaumada

ab las fullas secas y ab las flors gentils;

ab las herbas mollas de la matinada

que portan com perlas gotas de rosada,

y que guardan las flayres més subtils.

Molt me plau la ma cambra embaumada

ab la flayra seca del sagrat llaurer

que guardant sa gelada florida,

treta com en arbre llur soca benehida,

ha passat una anyada entristida

en la finestreta d’ una pobra eixida

ó en el cimall místich d’ un vibrant cloquer.

                                     Xavier Viura (1901)

BARCAROLA

En la blavor del gran llach,

sota de las fullas verdas,

passejarém cada nit

á la llum de las estrellas.

Jo remaré ab feble má,

Vos guiaréu la barqueta,

puig guiadora com Vos

jo no’ n sé cap de tan bella.

Mentres la lluna d’ Amor

platejará nostras testas,

als cignes encisaréu

ab vostra cansó més tendra.

Al nostra entorn florirán

las més solemnials llegendas,

las  llegendas de la nit

cantadas en llunyas terras.

En els més sublims instants

en que cruixeixi  l’arbreda,

descubrirém el secret

de las boscurias secretas.

Subtíl perfúm de las flors

trascendirá en vostra vesta

cubrintvos d’ un nou incens,

proclamantvos nova reyna.

Un nocturn bes falaguer

fará humidas vostras trenas,

vostre esguart resplandirá

ab una resplandor célica.

Vostres llabis s’ obrirán

com una corola gerda,

y una inesperada llum

nimbará la vostra testa.

Quin plaher després per mí

l’ adorarvos com deesa !

Deesa dels somnis meus,

de las esperansas mevas !

L’ oferirme en vostre altar

com una coloma verge;

com un nou ramell de flors,

en ma dolsa jovenesa !....

Digna sou d’ aytal present,

digna sou d’ aytal oferta,

puig sou pura com un llir,

bona com pregaria angélica.

En la blavor del gran llach,

sota de las fullas verdas,

passejarém cada nit

á la llum de las estrellas.

       Xavier Viura (1901)