Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Paul Whitehead. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Paul Whitehead. Mostrar tots els missatges

divendres, 25 de febrer del 2022

LES COBERTES SURREALISTES DE GENESIS







Durant l'era de Peter Gabriel i entre els anys 1970/1974, el grup britànic de rock progressiu Genesis van produir, per mi, les seves millors obres musicals. Obres que per si soles són magistrals i que  a més a més estan presentades amb les cobertes dissenyades per Paul Whitehead convertides avui dia en icòniques dins el rock-art. 




La iconografia de Genesis d'aquella època ja era prou creativa per si sola però en arribar els dissenys de les cobertes de "Trespass"(1970), "Nursery Cryme"(1971), "Foxtrot" (1972) i "Selling England by the Pound" (1973) el seu art es va internacionalitzar. La seva música amb les seves teatrealitzacions i el geni del artista gràfic Paul Whitehead, creador de les cobertes dels tres primers, han immortalitzat aquest període del rock progressiu dels 70'S.



Igual que va passar amb les cobertes de "Yes", l'altre gran referent del rock progressiu britànic, dissenyades per Roger Dean, les cobertes de caire surrealista de Genesis creades per Paul Whitehead han donat lloc a una gran quantitat de merchandasing i a una identificació directa amb el grup. 















La discogràfica de Genesis d'aquella època "Charisma Records" va donar llibertat total a Paul Whitehead per a dissenyar les cobertes de "Trespass" (1970).-




















En aquesta entrada he obviat la critica musical d'aquestes grans obres mestres de Genesis per la sencilla raó de que hi ha moltissima gent que ho ha fet abans que jo. En canvi sempre m'he quedat embaladit per aquests personatges que semblen trets d'un somni al igual que els de "Alicia en el páis de les meravelles" 



Un altre exemple de disseny rock-art, en aquest cas per el seu disc "Selling England by the Pound" de l'any 1973. 




El 1968, Whitehead es va convertir en el director d'art per a la revista anglesa Time Out. Aquest treball va permetre obtenir més comissions per a cobertes d'altres albums.

Després d'una trobada amb el productor John Anthony, Whitehead va ser presentat al grup Genesis i contractat per fer la portada del seu disc Trespass (1970).








"Igual que Robert Williams, a Paul Whitehead li encanten els jocs de paraules visuals i potents, superposant gèneres artístics i folklore en una sola obra. Des de la portada de Nursery Cryme de Gènesis fins a la seva doble creativa, Trisha van Cleef, Whitehead és un pintor narrador. Si bé les seves obres més famoses estan unides a la banda de renom internacional." (1)

Aquí us deixo l'enllaç per aquesta nova monografia  


"Whitehead té una carrera densa i d'ampli abast a la pintura, i pertany a aquest esglaó de pintors de la dècada del 1960 que van veure possibilitats creatives més enllà del llenç, en formes no tradicionals. significa com la portada de l'àlbum, donant forma a un model del segle XXI per als artistes joves d'avui."  (2)















Després d'haver-se mudat del Regne Unit als EUA, Whitehead ha continuat treballant per a portades d'àlbums. També ha fet murals i dissenyat logos corporatius. Encara se'l segueix associant més, però, amb el Rock Progressiu, dissenyant el logotip per a NEARfest l'any 2000.











"Pawn Hearts" (1971) Coberta feta per Whitehead per a Van der Graaf Generator.-











"Alters ego" de Paul Whitehead són Trisha van Cleef i el pare Paul que utilitza com a formes creatives del seu art. 

Aquí us deixo l'entrevista complerta feta a Pmamedia.

"Voy por el mundo como mujer. Para ver cómo te trata la gente, como mujer. Es totalmente diferente a la forma en que la gente te trata como hombre. Así que muchas de las cosas que hago tienen que ver con la percepción."












"Bueno, todo el asunto de la religión en Estados Unidos es muy diferente que en otros lugares. Por $50 puedes escribir a esta cosa llamada la Iglesia de... no recuerdo su nombre, y te ordenan como ministro, ¿no? Obtienes un certificado y puedes realizar matrimonios y cualquier ceremonia religiosa que un sacerdote pueda. Y es fabuloso."














Whitehead pensava que la banda era molt "diferent" quan els va conèixer per primera vegada, i volia fer una cosa semblant a un dibuix medieval i després tallar-ho. Aquest tall va ser realitzat amb una fulla d'afaitar i el ganivet que s'observa va ser un agregat, que va ser afegit abans que el marc complet fos fotografiat. Aparentment la banda estava preocupada perquè fes malament el tall i s'arruïnés l'obra. La idea era que en l'interior de la cambra en que s'observa al dibuix fos en blanc i negre, mentre que el que es veia fora de la finestra estigués en color, però cada cop que la imatge era tornada a imprimir, es tornava més blau que gris . Sobre la imatge es llegia la paraula «Transgredint». (Wikiwand)


"Al llibre d'Armando Gallo s'explica una mica sobre aquesta imatge: La Caixeta Musical tenia una mena de sentiment victorià, i Whitehead estava intentant crear alguna cosa que fos realment antic, com un àlbum de fotos victorià. Mike (Rutherford) va triar el color verd d'una pintura de Dalí. Les coses més visibles a la imatge són: L'oncle Henry, Harold el Barril, El Hogweed i el Col·legi Charterhouse (sobre la dreta). Les mosques a les cantonades són reals, Whitehead va envernissar la pintura i després van quedar enganxades. Aparentment també hi ha una tisoreta allà. Cynthia se suposa que es vegi molt jove però té ulls realment ancians. La retolació està basada en unes lletres antigues que va veure en una llauna de cacau victoriana." (Wikiwand)













































D'altres variants de l'obra de Paul Whitehead.














“Em vaig quedar amb la banda durant tres o quatre dies mentre desenvolupaven les coses musicalment i líricament. Després teníem una sèrie de sessions de pluja d'idees on els mostrava llibres i altres materials de referència. Feia esbossos a llapis de les idees de disseny que tenia en un teixit i després vam arribar a un acord sobre quin seria l'enfocament bàsic i quines imatges s'inclourien a la pintura final. Peter em donaria el llibret i després m'aniria per un parell de setmanes i després realitzaria una presentació de la pintura, feta a l'oli, a l'oficina de Tony Stratton-Smith (sovint acompanyada de xampany, com se serviria a qualsevol inauguració d'art ).” (3)

Foxtrot va ser la continuació de Nursery Cryme, i l'objectiu com explica l'artista era donar-li un flux continu a aquest art, potenciat amb imatges en què l'afany era burlar-se de l'Alta Societat britànica (d'on havien vingut Peter, Mike i Tony). “Mentre la portada de Nursery Cryme va pintar un retrat aterridor del joc de croquet, un element bàsic de l'entreteniment aristocràtic, va ser pel que vam triar una altra activitat associada amb la classe privilegiada, la caça de la guineu, com a tema principal del nou disc. Tot i això, notaran que vaig incloure una escena de l'àlbum anterior, el torneig de croquet, en el fons d'aquesta nova imatge per brindar la continuïtat que estàvem buscant” (4)

“Afegint-hi una nova dimensió al tema de la caça de la guineu, vaig basar les quatre imatges principals del costat esquerre en una interpretació vaga dels Quatre genets de l'Apocalipsi”, parla l'artista. “La mort munta un cavall pàl·lid”; veuràs que el personatge del cavall blanc està plorant, i també té un gran furóncol a l'espatlla (potser perquè és l'únic que s'esmenta a la Bíblia)! Aquests personatges han arribat a la riba de l'aigua en la seva persecució de la guineu, però com que les guineus són conegudes per la seva astúcia, aquest ha optat per disfressar-se amb un vestit vermell i escapar dels caçadors i els seus gossos anant a l'aigua sobre una  placa de gel . En aquell moment, als Estats Units, les noies maques eren conegudes com a "foxys", que és una altra raó per la que vaig triar afegir un toc més femení a la fugida de l'astuta guineu." (5)


“A l'aigua, a la cantonada superior dreta, veuran un submarí nuclear dels EUA, que representa la presència de la Flota Naval dels EUA Davant les costes d'Escòcia. Moltes persones a Gran Bretanya, inclosos membres del Parlament, estaven descontentes amb el fet que els Estats Units mantingués una flota de submarins nuclears 'a només 30 minuts' de la Unió Soviètica. Els 2 dofins i peixos que s'elevaven des de l'oceà representaven els augments marcats en la contaminació de l'aigua (causada pels submarins nuclears?) i els seus efectes en tots els éssers vius, mentre que l'home amb el cap enterrat a la sorra ( a l'esquerra ) representava 'el negoci de la música' que encara havia de tractar a la banda i a la seva música amb molt més de respecte”. (6)




"Dues imatges més eren una mica més personals i il·lustraven coses que sabia i de les que havia parlat amb la banda. A l'extrem esquerre de la pintura, veurà una persona muntant una bicicleta, força trontollant i, si mai ho ha intentat, una cosa força impossible de fer a la sorra.
Peter anava en bicicleta a les reunions i coses així, però no era tan estable a la seva bicicleta… L'hotel estil Holiday Inn en el fons va ser la meva manera d'il·lustrar els nois que és millor que s'acostumin a quedar-se a llocs així com que— una altra nit, una altra ciutat, un altre hotel—ja que començarien a “anar a llocs” molt aviat, la qual cosa va resultar ser cert!” (7)




La portada de l'àlbum és una pintura de Betty Swanwick titulada The Dream. Swanwick havia dissenyat cartells per al transport de Londres entre els anys trenta i cinquanta. El quadre original no incloïa la talladora de gespa; la banda va fer que Swanwick l'afegís posteriorment com una al·lusió a la cançó "I Know What I Like" perquè Swanwick els va dir en principi que no tenia prou temps per pintar una nova imatge. 

Encara que no sigui obra de Paul Whitehead l'he inclòs aquí per la continuitat estètica que representa aquest món oníric de Swanwick amb les altres cobertes de Genesis.


























































Encara que no tingui l'entrada de Genesis del concert que va fer a Badalona l'any 1975 d'altres grans grups del rock progressiu demostren la meva falera per aquest tipus de música en aquells anys. 

















Notes i fonts bibliogràfiques:

Yuxtapoz (1-2)

Nacionrock (3-7)