François Roland Truffaut (París, 6 de febrer de 1932 - Neuilly-sur-Seine, 21 d'octubre de 1984), fou un crític de cinema,director i actor francès.
Va ser un dels iniciadors del moviment anomenat la Nouvelle vague (Nova onada) un moviment cinematogràfic aparegut a França al final dels anys 1950.-
Reconegut al registre civil com fill de Roland Truffaut, arquitecte i decorador, no coneixerà el seu veritable pare fins molt més tard. La seva mare era Jeanine de Montferrand, secretària al diari L'Illustration. François Truffaut estudia a l'escola de la rue Clauzel i al liceu Rollin, encara que mai va ser un alumne exemplar.
A partir de 1939, el jove François Truffaut, lector apassionat, també es passa la vida al cinema, de vegades durant les hores en les quals hauria d'estar a classe.
Des de 1946, una vegada deixa els seus estudis, sobreviu amb petits treballs, funda un cineclub 1947, i alguns furts fan que sigui enviat a un correccional. Gràcies al crític de cinema André Bazin, comença a treballar en Travail et Culture.
Reconegut al registre civil com fill de Roland Truffaut, arquitecte i decorador, no coneixerà el seu veritable pare fins molt més tard. La seva mare era Jeanine de Montferrand, secretària al diari L'Illustration. François Truffaut estudia a l'escola de la rue Clauzel i al liceu Rollin, encara que mai va ser un alumne exemplar.
"Els quatre-cents cops" del 1959 és una pel.lícula força basada en la seva infantesa.-
"La pell dolça" del 1964.-
Un imatge de Llillian Gish en la portada de la revista PHOTOPLAY del desembre del 1921.-
"Fharenheit 451" del 1966 basada en la novel.la del mateix nom del 1953 de Ray Bradbury.-
"El petit salvatge" del 1969.- Crec que va ser la primera pel.lícula que vaig veure de Truffaut en alguna filmoteca de BCN.-
"La sirena del Mississippi" del 1969, amb una escèna meravellosa entre Jean-Paul Belmondo i Catherine Deneuve.
"Una noia maca com jo " del 1972.-
El bon cinema francès, al igual que el bon cinema italià, o el portuguès dels 50'S, 60'S i 70'S va patir, per culpa de la censura franquista, l'oblit del públic de casa nostra i només a finals dels setanta i principis dels vuitanta, desprès de la mort del dictador, en les anomenades sales d' Art i Assaig, vam poder començar a veure algunes d' aquestes pel.lícules.
Les de Louis de Funès i d' Adriano Celentano no tenien problemes de censura, ni tampoc les de la factoria de Hollywood.
És per això que dic: tan lluny i tan a prop l' obra de Truffaut.
Dedicat a un bon company de viatge que un dia d' aquets ens donarà grans fruits en el cinema.
Un imatge de Llillian Gish en la portada de la revista PHOTOPLAY del desembre del 1921.-
Lillian i Dorothy Gish en els feliços anys vint, a les que François Truffaut dedica la seva pel.lícula "La nit americana" del 1973 ( a sota) i amb la que guanyà un Oscar a la millor pel.lícula extrangera.
"La nit americana" del 1973.-
"La pell dura" del 1976.-
"L' amor que se'n va" del 1979
"Alphaville" de Jean-Luc Godard (1965)
Entre els components de la "Nouvelle vague" destaquen François Truffaut, Jean-Luc Godard, Claude Chabrol, Jacques Rivette o Éric Rohmer, havien fet de guionistes abans. Com a precursor, sobresurt la figura de Jean-Pierre Melville. Era un grup heterogeni que tenia en comú el poc pressupost que necessitaven per rodar, la llibertat creativa, l'espontaneïtat, la gran cultura cinematogràfica de cadascun dels membres i, sobretot, les ganes d'experimentar amb la càmera.