Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

divendres, 29 d’abril del 2022

APUNTS SOBRE BUFFALO SPRINGFIELD

 














" Una vida tan tormentosa como "casi" legendaria envuelve hoy el recuerdo de "Buffalo Springfield", uno de los grupos básicos de las nuevas corrientes surgidas en 1966 y 1967, con el nacimiento de la cultura hippie. El éxito logrado, sin embargo, no fue lo suficientemente fuerte como para mantener una unión coherente, y las "desgracias"antes referidas (pérdida de instrumentos, accidentes etc) no hicieron sino minar la moral de unos hombres entre los que se encontraba ya un Stephen Stills, bastante desmoralizado por sus actividades hasta la fecha." (1)



"Otro gigante de los Buffalo, Neil Young, uno de los hombres más decisivos en la música de los 70, cuando habla de Buffalo Springfield no puede evitar sonreir y decir que "eran otros tiempos y todos éramos muy jóvenes". Esta minimización no puede, no obstante, borrar la huella de su paso por el mundo sonoro." (2)

" Neil Young era el primer gutarrista, cantante, pianista y compositor de casi todo el repertorio del grupo. Stephen Stills era la segunda guitarra, cantante y compositor del resto del material. Richie Furay era el tercer grande de los Springfield, precisamente el hombre que recogeria sus cenizas y proseguiria el camino formando un nuevo grupo llamado Poco, él era el guitarra rítmica y cantante. Bruce Palmer era el bajo y Dewey Martin,por último, el bateria. Jim Messina sustituiria a Palmer antes de la separación." (3) 




" El estilo de los Buffalo puede enclavarse en un avanzado Country & Western, fácilmente confundible con el folk, pero con el sabio aditamento del rock, que les acababa de dar un sello personal, inconfundible y prestigioso. Su disco mas celebrado es probablemente "For what it's worth", que les define no sólo como estilistas puros y grandes músicos, sino también como a profundos tecnicistas, con una única desventaja: la falta de maduración...."   (4)









"Esta falta de maduración seria el fin de Buffalo Springfield, pero también, cuando algunos de sus miembros hallaron esa maduración, sus conceptos musicales ibana ser la base de una gran ramificación musical de la nueva década de los 70. Richie Furay reharia el grupo bajo el nombre de Poco; Stephen Stills se uniria a David Crosby (Byrds) y Graham Nash (Hollies) y por fin hallaria el reposo espiritual con la mejor música de fines de los 60, más tarde se uniriaa ellos Neil Young, consagrado ya como compositor y cantante en solitario. Entre estos cuatro hombres se formaria una de las comunidades más perfectamente estructuradas de nuestros tiempos." (5)


" Pero nadie puede olvidar que Buffalo Springfield fue la base y que en su legado histórico particular nos han dejado cinco álbumes perfectos:
"Buffalo Springfield", Buffalo Springfield Again" "Last time around", "Retrospective", y "Buffalo Springfield expecting to fly" (6)
"Stephen Stills, nacido en el sur y viajero a Nueva York para encontrar sus alas  del folk... conoce a Richie Furay, de Yellow Springs, Ohio.. se unen en una agrupación vocal llamada "Au Go Go Singers"... actuan en "Coffe houses" y pasan el sombrero para que cada cual les dé lo que crea conveniente... tienen un encuentro tangencial con Neil Young en Toronto...éxito limitado debido a una gran cantidad de competencia y, como Stills iba a contar luego en su primer album como solista... "Nueva York era una ciudad tan condenadamente fria que tuve que huir de ella antes de envejecer". De allí nos fuimos a Los Angeles donde encuentras siempre calor físico y espiritual." (7)




"El exito del grupo era algo inimaginable en aquellos dias, y aunque ha costado una buena serie de años, su "redescubrimiento" a través de sus subsecuentes encarnaciones en otros grupos, juntos formaron una agrupación que nos trajo excelentes horas de música alegre, humorista y simpática a pesar de los tiempos de prueba por los que estábamos pasando...." (8)































Notes i fonts bibliogràfiques:

Jean-Charles Costa, San Francisco, 1974, Atlantic Records (7-8)


Jordi Sierra i Fabra "Historia de la música pop 1962-1972" (1-6)


dijous, 28 d’abril del 2022

APUNTS SOBRE THE BYRDS

"La aparición de los Byrds en los EEUU, supuso, conjuntamente con el nacimiento de los grandes grupos de la Costa Oeste americana, el principio de la hegemonia de este país sobre la, hasta entonces, fuerte Inglaterra. En este aspecto los Byrds son de una importancia vital puesto que ellos, cultivando una de las fuentes de riqueza sonora de la música americana: el folk, supieron ampliarlo con una precisa base de rock que les hizo atesorar una creatividad sencillamente genial." (Jordi Sierra i Fabra 1972)



"La piedra angular del rock americano. Su aparcición fué providencial y su incidencia tan decisiva como la de los Beatles o Dylan.(...) Cambiaron en buena medida la cara de la música, el concepto de pop, y enriquecieron insospechadamente el censo de términos sonoros con una de las mayores agendas de hallazgos de la década. (...) Por primera vez, algo propio se erguia en la parálisis americana que siguió a la invasión británica. Sólo quedaba un grupo competente, los Beach Boys, pero, ajenos a los tiempos y los cambios, seguian con sus playas y sus chicas. Mezcla de casualidad y genio, los Byrds querian ser los Beatles y, en el camino, surgió una chispa radicalmente nueva: un sonido levitativo de guitarras campanilleantes y un mágico fervor vocal de agridulce belleza." (1)


The Byrds al 1965.

Roger McGuinn, David Crosby, Gene Clark, Chris Hillman, Michael Clarke. Los Angeles, California (1964-1973)

"La idea de electrificar  a Dylan fue de Jim Dickson, nuestro productor. Yo conocia a Dylan de Greenwich Village. Eramos enemigos. Él tenia una veintena de chicas fans y yo ninguna. Escogimos "Mr. Tambourine man" e intenté cambiar la inflexión vocal como un cruce de Dylan y Lennon. Creo que lo conseguí." (Roger McGuinn)



"Introdujeron en el pop inteligencia y realismo; el mensaje y poesia del folk con bandeja de beat británico. La dualidad emocional de su música refleja la ambigüedad sensorial del LSD. Y sus viajes siderales entre el hipnótico Oriente y el Occidente futurista presagian el humanismo conttracultural. Además, con su imantada imagen (cabellos largos, vaqueros e indiferencia) establecen la nueva entidad americana, silvestre y natural, frente al modelo inglés." (2)

"Al margen de su contribución al rock de su país, los Byrds son el último gran grupo del reino de la inocencia pop y el primero en abrir las puertas del cielo y el infierno de las que hablaba Huxley." (3)

" Fascinados por las radiantes escenas del filme en el que actuaban los Beatles "Que noche la de aquel dia", alumbraron la intuición del folk-rock. Se bautizaron como The Jet Set y los Beefeaters, antes de quedarse en los Byrds, juego de palabras con birds (pájaros). El quinteto se completó con Chris Hillman, que cambió su destreza a la mandolina de blue-grass por un bajo japonés, y Michael Clarke, que no habia cogido una bateria en la vida, que puso la imagen y un flequillo perfecto. Mr. Tambouribe man fue el primer paso: no eran buenos musicos, sólo McGuinn toca en el disco, pero el concepto era tan irresistible que lo convirtió en número uno transatlántico (1965). Terry Melcher, hijo de Doris Day, sería el privilegiado productor." (4)


"Enseñamos a Dylan lo que habiamos hecho con sus cancioes y dijo: Pero si se pueden bailar !!" (Roger McGuinn)

" Trabajar con Crosby podia ser desesperante. Según acabábamos de grabar algo p introducir algún efecto nuevo, cogia la cinta de estudio y se iba por ahí diciendo a todo el mundo: "Tienes que oirlo". Y, claro, lo oian, copiaban nuestro sonido y lo editaban antes que nosotros. Asi era Crosby." (Roger McGuinn) 


"Bob Dylan habia demostrado que el maridaje entre el folk y el rock no era una idea descabellada. Una vez superado el escepticismo inicial de los puristas, numerosos músicos se aventuraron en el terreno del folk-rock. La gran mayoria se limitó a copiar el estilo y las canciones del maestro, mientras unos pocos componian y algunos desarrollaban bellas fórmulas sonoras." (5)



"Lo de folk-rock era una etiqueta para vender discos. Pero aquellos fueron dias excitantes. La música que haciamos, yo y los Byrds, los Turtles, los Beatles, era el sonido de la calle, un deseo de reflejar sonidos naturales. El agua de un arroyo, la luz que se filtra al amanecer. Asi es como yo lo siento. Letras y música. Las letras no interfieren con el sonido: le dan intención y dirección."  (Bob Dylan, 1978) 


"Fueron los primitivos Byrds, los del "Tambourine man" y los de "Turn turn turn"los que dieron vida nuevamente, aunque de forma breve, a este gran nombre de la história de la música pop, en los dias en que la estela Byrds perdia ya totalmente la onda de los años 70 y el último grupo se disgregaba. Roger McGuinn llamó entonces a los otros cuatro primitivos Byrds, no para hacer una unión, sino para grabar un album, medio nostálgico, medio evocador, medio actualidad... poco importaba (...) los cinco crearon y grabaron un LP que llevó sus mismos nombres, con temas de Clark, Hillman,Crosby, McGuinn, Joni Mitchell, Neil Young, Joe Lala y Dallas Taylor."  (Jordi Sierra i Fabra 1974) 

"Como fuente de músicos, The Byrds es indudablemente importante y findamental. Gene Clark formaria Dillard & Clark, del cual surgiria un álbum único e irrepetible como "The fantastic expedition of Dillard & Clark". David Crosby se uniria a Stephen Stills, Graham Nash y Neil Young mas tarde para formar la mas perfecta asociación que la história recuerda. por último, Chris Hillman, junto a Gram Parsons primero y posteriormente Michael Clarke, daria vida a la Flyng Burrito Bros, hasta unirse a Stephen Stills y su grupo, Manassas." (Jordi Sierra i Fabra 1972)









Acostumaven aparcar el cotxe a la carretera que passa sota la ruta d'aproximació dels avions que aterren a la pista 25 de l'aeroport, i s'hi quedaven hores i hores experimentant «sensacions supersòniques». Aquesta passió pels avions es reflectiria després al llarg de la discografia dels Byrds en diverses cançons de temàtica aèria o espacial: Mr. Spaceman, 2-4-2 Foxtrot i Eight Miles High (5th Dimension), Space Odyssey i Universal Mind Decoder (The Notorious Byrd Brothers), CTA-102 (Younger than yesterday), etc. Especialment es nota en el to general d'aquests tres àlbums esmentats, on el so de la guitarra de 12 cordes de McGuinn proporciona un ambient dens que imita moltes vegades el so “supersònic” dels reactors.  labrujulaverde




Notes i fonts bibliogràfiques:

Jordi Sierra i Fabra "Historia de la musica pop" (1962-72) 

Jordi Sierra i Fabra "Historia de la música pop" (1972-1973)

José María Rey "Historia del Rock" El País, 1987 (1-5)

LP dels Byrds  "History of the Byrds" CBS 1976













divendres, 25 de febrer del 2022

LES COBERTES SURREALISTES DE GENESIS







Durant l'era de Peter Gabriel i entre els anys 1970/1974, el grup britànic de rock progressiu Genesis van produir, per mi, les seves millors obres musicals. Obres que per si soles són magistrals i que  a més a més estan presentades amb les cobertes dissenyades per Paul Whitehead convertides avui dia en icòniques dins el rock-art. 




La iconografia de Genesis d'aquella època ja era prou creativa per si sola però en arribar els dissenys de les cobertes de "Trespass"(1970), "Nursery Cryme"(1971), "Foxtrot" (1972) i "Selling England by the Pound" (1973) el seu art es va internacionalitzar. La seva música amb les seves teatrealitzacions i el geni del artista gràfic Paul Whitehead, creador de les cobertes dels tres primers, han immortalitzat aquest període del rock progressiu dels 70'S.



Igual que va passar amb les cobertes de "Yes", l'altre gran referent del rock progressiu britànic, dissenyades per Roger Dean, les cobertes de caire surrealista de Genesis creades per Paul Whitehead han donat lloc a una gran quantitat de merchandasing i a una identificació directa amb el grup. 















La discogràfica de Genesis d'aquella època "Charisma Records" va donar llibertat total a Paul Whitehead per a dissenyar les cobertes de "Trespass" (1970).-




















En aquesta entrada he obviat la critica musical d'aquestes grans obres mestres de Genesis per la sencilla raó de que hi ha moltissima gent que ho ha fet abans que jo. En canvi sempre m'he quedat embaladit per aquests personatges que semblen trets d'un somni al igual que els de "Alicia en el páis de les meravelles" 



Un altre exemple de disseny rock-art, en aquest cas per el seu disc "Selling England by the Pound" de l'any 1973. 




El 1968, Whitehead es va convertir en el director d'art per a la revista anglesa Time Out. Aquest treball va permetre obtenir més comissions per a cobertes d'altres albums.

Després d'una trobada amb el productor John Anthony, Whitehead va ser presentat al grup Genesis i contractat per fer la portada del seu disc Trespass (1970).








"Igual que Robert Williams, a Paul Whitehead li encanten els jocs de paraules visuals i potents, superposant gèneres artístics i folklore en una sola obra. Des de la portada de Nursery Cryme de Gènesis fins a la seva doble creativa, Trisha van Cleef, Whitehead és un pintor narrador. Si bé les seves obres més famoses estan unides a la banda de renom internacional." (1)

Aquí us deixo l'enllaç per aquesta nova monografia  


"Whitehead té una carrera densa i d'ampli abast a la pintura, i pertany a aquest esglaó de pintors de la dècada del 1960 que van veure possibilitats creatives més enllà del llenç, en formes no tradicionals. significa com la portada de l'àlbum, donant forma a un model del segle XXI per als artistes joves d'avui."  (2)















Després d'haver-se mudat del Regne Unit als EUA, Whitehead ha continuat treballant per a portades d'àlbums. També ha fet murals i dissenyat logos corporatius. Encara se'l segueix associant més, però, amb el Rock Progressiu, dissenyant el logotip per a NEARfest l'any 2000.











"Pawn Hearts" (1971) Coberta feta per Whitehead per a Van der Graaf Generator.-











"Alters ego" de Paul Whitehead són Trisha van Cleef i el pare Paul que utilitza com a formes creatives del seu art. 

Aquí us deixo l'entrevista complerta feta a Pmamedia.

"Voy por el mundo como mujer. Para ver cómo te trata la gente, como mujer. Es totalmente diferente a la forma en que la gente te trata como hombre. Así que muchas de las cosas que hago tienen que ver con la percepción."












"Bueno, todo el asunto de la religión en Estados Unidos es muy diferente que en otros lugares. Por $50 puedes escribir a esta cosa llamada la Iglesia de... no recuerdo su nombre, y te ordenan como ministro, ¿no? Obtienes un certificado y puedes realizar matrimonios y cualquier ceremonia religiosa que un sacerdote pueda. Y es fabuloso."














Whitehead pensava que la banda era molt "diferent" quan els va conèixer per primera vegada, i volia fer una cosa semblant a un dibuix medieval i després tallar-ho. Aquest tall va ser realitzat amb una fulla d'afaitar i el ganivet que s'observa va ser un agregat, que va ser afegit abans que el marc complet fos fotografiat. Aparentment la banda estava preocupada perquè fes malament el tall i s'arruïnés l'obra. La idea era que en l'interior de la cambra en que s'observa al dibuix fos en blanc i negre, mentre que el que es veia fora de la finestra estigués en color, però cada cop que la imatge era tornada a imprimir, es tornava més blau que gris . Sobre la imatge es llegia la paraula «Transgredint». (Wikiwand)


"Al llibre d'Armando Gallo s'explica una mica sobre aquesta imatge: La Caixeta Musical tenia una mena de sentiment victorià, i Whitehead estava intentant crear alguna cosa que fos realment antic, com un àlbum de fotos victorià. Mike (Rutherford) va triar el color verd d'una pintura de Dalí. Les coses més visibles a la imatge són: L'oncle Henry, Harold el Barril, El Hogweed i el Col·legi Charterhouse (sobre la dreta). Les mosques a les cantonades són reals, Whitehead va envernissar la pintura i després van quedar enganxades. Aparentment també hi ha una tisoreta allà. Cynthia se suposa que es vegi molt jove però té ulls realment ancians. La retolació està basada en unes lletres antigues que va veure en una llauna de cacau victoriana." (Wikiwand)













































D'altres variants de l'obra de Paul Whitehead.














“Em vaig quedar amb la banda durant tres o quatre dies mentre desenvolupaven les coses musicalment i líricament. Després teníem una sèrie de sessions de pluja d'idees on els mostrava llibres i altres materials de referència. Feia esbossos a llapis de les idees de disseny que tenia en un teixit i després vam arribar a un acord sobre quin seria l'enfocament bàsic i quines imatges s'inclourien a la pintura final. Peter em donaria el llibret i després m'aniria per un parell de setmanes i després realitzaria una presentació de la pintura, feta a l'oli, a l'oficina de Tony Stratton-Smith (sovint acompanyada de xampany, com se serviria a qualsevol inauguració d'art ).” (3)

Foxtrot va ser la continuació de Nursery Cryme, i l'objectiu com explica l'artista era donar-li un flux continu a aquest art, potenciat amb imatges en què l'afany era burlar-se de l'Alta Societat britànica (d'on havien vingut Peter, Mike i Tony). “Mentre la portada de Nursery Cryme va pintar un retrat aterridor del joc de croquet, un element bàsic de l'entreteniment aristocràtic, va ser pel que vam triar una altra activitat associada amb la classe privilegiada, la caça de la guineu, com a tema principal del nou disc. Tot i això, notaran que vaig incloure una escena de l'àlbum anterior, el torneig de croquet, en el fons d'aquesta nova imatge per brindar la continuïtat que estàvem buscant” (4)

“Afegint-hi una nova dimensió al tema de la caça de la guineu, vaig basar les quatre imatges principals del costat esquerre en una interpretació vaga dels Quatre genets de l'Apocalipsi”, parla l'artista. “La mort munta un cavall pàl·lid”; veuràs que el personatge del cavall blanc està plorant, i també té un gran furóncol a l'espatlla (potser perquè és l'únic que s'esmenta a la Bíblia)! Aquests personatges han arribat a la riba de l'aigua en la seva persecució de la guineu, però com que les guineus són conegudes per la seva astúcia, aquest ha optat per disfressar-se amb un vestit vermell i escapar dels caçadors i els seus gossos anant a l'aigua sobre una  placa de gel . En aquell moment, als Estats Units, les noies maques eren conegudes com a "foxys", que és una altra raó per la que vaig triar afegir un toc més femení a la fugida de l'astuta guineu." (5)


“A l'aigua, a la cantonada superior dreta, veuran un submarí nuclear dels EUA, que representa la presència de la Flota Naval dels EUA Davant les costes d'Escòcia. Moltes persones a Gran Bretanya, inclosos membres del Parlament, estaven descontentes amb el fet que els Estats Units mantingués una flota de submarins nuclears 'a només 30 minuts' de la Unió Soviètica. Els 2 dofins i peixos que s'elevaven des de l'oceà representaven els augments marcats en la contaminació de l'aigua (causada pels submarins nuclears?) i els seus efectes en tots els éssers vius, mentre que l'home amb el cap enterrat a la sorra ( a l'esquerra ) representava 'el negoci de la música' que encara havia de tractar a la banda i a la seva música amb molt més de respecte”. (6)




"Dues imatges més eren una mica més personals i il·lustraven coses que sabia i de les que havia parlat amb la banda. A l'extrem esquerre de la pintura, veurà una persona muntant una bicicleta, força trontollant i, si mai ho ha intentat, una cosa força impossible de fer a la sorra.
Peter anava en bicicleta a les reunions i coses així, però no era tan estable a la seva bicicleta… L'hotel estil Holiday Inn en el fons va ser la meva manera d'il·lustrar els nois que és millor que s'acostumin a quedar-se a llocs així com que— una altra nit, una altra ciutat, un altre hotel—ja que començarien a “anar a llocs” molt aviat, la qual cosa va resultar ser cert!” (7)




La portada de l'àlbum és una pintura de Betty Swanwick titulada The Dream. Swanwick havia dissenyat cartells per al transport de Londres entre els anys trenta i cinquanta. El quadre original no incloïa la talladora de gespa; la banda va fer que Swanwick l'afegís posteriorment com una al·lusió a la cançó "I Know What I Like" perquè Swanwick els va dir en principi que no tenia prou temps per pintar una nova imatge. 

Encara que no sigui obra de Paul Whitehead l'he inclòs aquí per la continuitat estètica que representa aquest món oníric de Swanwick amb les altres cobertes de Genesis.


























































Encara que no tingui l'entrada de Genesis del concert que va fer a Badalona l'any 1975 d'altres grans grups del rock progressiu demostren la meva falera per aquest tipus de música en aquells anys. 

















Notes i fonts bibliogràfiques:

Yuxtapoz (1-2)

Nacionrock (3-7)