De fet el que us vull presentar és una selecció del folk-rock britànic que a mi sempre m' ha pertorbat més, musicalment parlant, i que al llarg de la meva vida, he vist, que en les grans enciclopèdies del pop es passava de llarg. No entenc l' anglès i sóc conscient per tant que em perdo una part molt important del missatge, però ho guanyo en imaginació, en frescor i en allò que la música té de universal.
Deia Bob Dylan el 1978:
"Això del folk-rock era una etiqueta per vendre discos, però aquells foren uns dies molt excitants. La música que feiem era el so del carrer, un desig de reflectir els sons naturals. L' aigua d'un rierol, la llum que es filtra a la matinada, així és com jo ho sento. Lletres i música, les lletres no interfereixen amb el so: li donen intenció i direcció"
Lindisfarne va irrompre en l'escena musical el 1970 i gairebé immediatament va establir la condició de culte. La formació original va ser : Alan Hull, a la veu principal guitarra i teclats en Ray Jackson, com a segona veu harmònica i mandolina, Cowe Simon a la guitarra; Laidlaw Ray a la bateria, i Rod Clements en el baix i violí.
Per mi el seu millor treball ha estat "Happy Daze" del 1974 i una de les meves perles cultivades " River" i
"Tomorrow".
Durant els primers anys 70, però, Lindisfarne van ser una de les bandes de rock més populars que basava la seva música en temes populars Anglesos.
Amb un so que barrejava melodies folk, cançons amb bones harmonies acústiques i elèctriques, el grup semblava preparat per a l'èxit internacional, quan una sèrie de desafortunades decisions artístiques, seguit per una fractura en la seva alineació, els va deixar sense l'audiència i l'èxit. El grup va començar com Downtown Faction fundat per Rod Clements , però aviat va canviar el nom i vas er Brethren. El 1968, se'ls va unir Alan Hull, i es va convertir en Lindisfarne nom també d'una illa de la costa de Northumberland. ( informació musical de Musik'L)
Musik'L
Amazing Blondel
"Fantasia Lindum" 1971
DELICATS I PRECIOCISTES, OBSTINATS EN LA PERFECCIÓ, DOTATS D'UNES VEUS ÚNIQUES, INSTRUMENTISTES CONSUMATS, AMAZING BLONDEL SÓN, AMB STEELEYE SPAN, EL MILLOR DEL FOLK TRADICIONAL BRITÀNIC. LA SEVA MÚSICA ÉS COM UNA AQUAREL.LA DE TURNER O COM UN PASSEIG PER EL CAMP ANGLES QUAN LA PRIMAVERA ESTRENA VESTIT NOU. SENZILLAMENT EXCEPCIONALS.
I jo afegiria, el camp anglès descrit en el Poema d' Octubre de Dylan Tomas:
Tota una primavera d´aloses en el rodolar
d´un núvol, i vora el camí els matolls eren plens
de merlots xiuladissos,
i el sol de l´octubre,
que semblava estiuenc,
a l´espatlla del turonet es posava.
Tota una primavera d´aloses en el rodolar
d´un núvol, i vora el camí els matolls eren plens
de merlots xiuladissos,
i el sol de l´octubre,
que semblava estiuenc,
a l´espatlla del turonet es posava.
" Hero and Heroine" de Strawbs em va agradar tant que no vaig dubtar en portar-me'l a la mili juntament amb el " Happy Daze" de Lindisfarne per escoltar-los al pub del costat del pis que teniem llogat amb els companys de caserna.
Aquestes melodies de Strawbs, més a prop del rock progressiu que del folk, em van captivar i la veu de Dave Cousins em sembla encara excepcional.
El temps no passa debades.
Quina putada !!
Però aquestes cançons seran immortals.
Dues de les peces que més m' agraden de Strawbs :
" Midnigth Sun" i " Out in the Cold "
Magna Carta i Seasons (1970) per mi, juntament amb el seu " Lord of The Ages" (1973) són les seves millors obres.
Grup anglès liderat pel cantant i guitarrista Chris Simpson.Sorgit a finals dels anys 60, practicaven un plàcid folk-pop progressiu amb melodies bellament arreglades i produïdes.
Els seus primers passos van ser donats el 1969, quan a la ciutat britànica de Yorkshire, Chris Simpson (nascut el 13 de juliol de 1942) es va unir al cantant Glen Stuart i el guitarrista australià Lyell Tranter per conformar un tercet folk al que van anomenar Magna Carta.
La seva refinada i exquisida sonoritat acústica va ser la base de "Magna Carta" (1969), disc debut aparegut al segell Mercury.Posteriorment van fitxar per Vertigo i publicar dos dels seus millors LPs, "Seasons" (1970) i "Songs from Wasties Orchard" (1971), produïts per Dus Gudgeon i arreglats per Tony Visconti.
En ambdós participaven el teclista Rick Wakeman i el magnífic guitarrista Davey Johnstone, que es va incorporar oficialment a la banda en "Song from Wasties Orchard" després de la marxa de Tranter.
Després de la publicació del disc en directe "In concert" (1972), Johnstone va deixar el grup per treballar com a guitarrista d'Elton John.El seu reemplaçament va ser Stan Gordon, amb qui van publicar l'àlbum "Lord of the ages" (1973), un altre excel · lent disc amb les constants de folk melòdic amb elements progressius del grup.
A "Lord of the ages", àlbum produït per Tony Cox, va intervenir com a músic de sessió el baixista Graham Smith, que es va afegir a Magna Carta per a conformar un quartet que es va reduir a duo, ja que poc després del LP el nouvingut Smith i Stan Gordon van abandonar la formació.Tommy Avui (ex membre de la Natural Acoustic Band) es va unir a Simpson ja Stuart per gravar "Took a long time" (1976), disc al que van prosseguir Lps com "Martin s Cafe" (1977) i "Prisoners on the line" ( 1978), treballs en què el grup va tendir a sons més rockers.
Aquest rumb musical, molt menys interessant i original que el ofert en els seus inicis, no va acontentar a Glen Stuart, qui va decidir abandonar la música el 1976 per inaugurar una botiga d'animals.
Amb Chris Simpson al capdavant, Magna Carta, patint nombrosos canvis en la formació (pel grup va passar gent com Nigel Smith, Robin Thyne, Pick Withers o Llegeix Abott) va continuar durant les següents dècades publicant i girant per tot el món. Una de les noves incorporacions a la banda va ser la de Linda Taylor, guitarrista i cantant amb la qual Chris es va casar l'any 1990.
alohacriticon
Nicolas Rodney Drake,(1948-1974) més conegut com a Nick Drake, és un
cantautor de folk anglès nascut a Birmania. El seu treball és molt apreciat actualment per la crítica musical, tot i que gairebé no va vendre discs durant la seva vida.
Biografia:
Va néixer a Rangun (Birmània) el 1948, fill d'un important comerciant. Durant la seva infància es va procurar que tingués una bona educació, va anar als millors col·legis i se li va inculcar el gust per la poesia, la pintura i la música.
Estudià Literatura Anglesa a la Universitat de Cambridge, però ho va deixar 9 mesos abans d'acabar per dedicar-se a la seva carrera musical.
Sensible i tímid, realitzà molt poques actuacions, la qual cosa va dificultar la difusió de la seva música.
Nick Drake publicà 3 àlbums durant la seva vida: Five Leaves Left (1969), Bryter Layter (1970) i Pink Moon (1972). A més de la seva veu, utilitzava una guitarra acústica amb alguns arranjaments de piano, cordes i teclats.Va morir el 1974 als 26 anys, a causa d'una sobredosi d'antidepressius. (Viquipèdia)
El 25 de novembre de 1974,Nick dormia sovint fins tard, però era mitgdia i encara no s´havia llevat. Sa mare pujà per portar-li l'esmorçar.
Quan va obrir la porta de la seva habitació va veure uns discos al costat del tocadiscos estereo. Damunt del plat un dels concerts de Brandemburgo de Bach, música que el seu fill escoltava sovint. Nick Drake jeia mort damunt del seu llit. elspotolsmistics
A menudo vinculado con los nombres más célebres de la epopeya folk-rock, Pentangle representa una de las más fascinantes anomalías musicales que hayan conquistado el éxito en la Gran Bretaña de los años setenta. El liderazgo del quinteto en su formación histórica, que utilizó siempre una instrumentación rigurosamente acústica, fue asumido sin duda por sus dos guitarristas, Bert Jansch y John Renbourn. Ambos habían crecido a la sombra de la genial figura de Davey Graham, y con él llegaron a ser después justamente reconocidos como los exponentes de mayor relieve de la escuela de guitarra acústica inglesa, contrapuesta a la estadounidense guiada por John Fahey, Robbie Basho y Leo Kottke. Jansch y Renbourn llevaron a Pentangle su amor común por el blues, la música popular norteamericana, la tradición británica y una medrosa inclinación por la experimentación de nuevos horizontes expresivos . La matriz folklórica, terreno también de la cantante del grupo Jacqui McShee, es sólo uno de los ingredientes de la inconfundible mezcla sonora que se impondría por su absoluta originalidad. Además del folklore, en la música de Pentangle encontramos como referencias inspiradoras la pasión de John Renbourn por la música medieval y renacentista, que siempre será una constante en sus posteriores trabajos como solista, las raíces jazz del bajista Danny Thompson, que a los veintiún años es ya uno de los más apreciados músicos de cámara anglosajones, y del percusionista Terry Cox, e incluso matices orientales y étnicos. historiasderock
Nicolas Rodney Drake,(1948-1974) més conegut com a Nick Drake, és un
cantautor de folk anglès nascut a Birmania. El seu treball és molt apreciat actualment per la crítica musical, tot i que gairebé no va vendre discs durant la seva vida.
Biografia:
Va néixer a Rangun (Birmània) el 1948, fill d'un important comerciant. Durant la seva infància es va procurar que tingués una bona educació, va anar als millors col·legis i se li va inculcar el gust per la poesia, la pintura i la música.
Estudià Literatura Anglesa a la Universitat de Cambridge, però ho va deixar 9 mesos abans d'acabar per dedicar-se a la seva carrera musical.
Sensible i tímid, realitzà molt poques actuacions, la qual cosa va dificultar la difusió de la seva música.
Nick Drake publicà 3 àlbums durant la seva vida: Five Leaves Left (1969), Bryter Layter (1970) i Pink Moon (1972). A més de la seva veu, utilitzava una guitarra acústica amb alguns arranjaments de piano, cordes i teclats.Va morir el 1974 als 26 anys, a causa d'una sobredosi d'antidepressius. (Viquipèdia)
El 25 de novembre de 1974,Nick dormia sovint fins tard, però era mitgdia i encara no s´havia llevat. Sa mare pujà per portar-li l'esmorçar.
Quan va obrir la porta de la seva habitació va veure uns discos al costat del tocadiscos estereo. Damunt del plat un dels concerts de Brandemburgo de Bach, música que el seu fill escoltava sovint. Nick Drake jeia mort damunt del seu llit. elspotolsmistics
A menudo vinculado con los nombres más célebres de la epopeya folk-rock, Pentangle representa una de las más fascinantes anomalías musicales que hayan conquistado el éxito en la Gran Bretaña de los años setenta. El liderazgo del quinteto en su formación histórica, que utilizó siempre una instrumentación rigurosamente acústica, fue asumido sin duda por sus dos guitarristas, Bert Jansch y John Renbourn. Ambos habían crecido a la sombra de la genial figura de Davey Graham, y con él llegaron a ser después justamente reconocidos como los exponentes de mayor relieve de la escuela de guitarra acústica inglesa, contrapuesta a la estadounidense guiada por John Fahey, Robbie Basho y Leo Kottke. Jansch y Renbourn llevaron a Pentangle su amor común por el blues, la música popular norteamericana, la tradición británica y una medrosa inclinación por la experimentación de nuevos horizontes expresivos . La matriz folklórica, terreno también de la cantante del grupo Jacqui McShee, es sólo uno de los ingredientes de la inconfundible mezcla sonora que se impondría por su absoluta originalidad. Además del folklore, en la música de Pentangle encontramos como referencias inspiradoras la pasión de John Renbourn por la música medieval y renacentista, que siempre será una constante en sus posteriores trabajos como solista, las raíces jazz del bajista Danny Thompson, que a los veintiún años es ya uno de los más apreciados músicos de cámara anglosajones, y del percusionista Terry Cox, e incluso matices orientales y étnicos. historiasderock
Se ha dado a conocer hace unas horas la triste noticia del fallecimiento del escocés Bert Jansch, que llevaba dos años luchando contra un cáncer que finalmente ha podido con el virtuoso guitarrista. Jansch es una leyenda en la música folk británica desde que debutara a mediados de los sesenta con sus primeros álbumes en solitario, antes de unirse junto con su viejo amigo John Renbourn y la vocalista Jacqui McShee al proyecto Pentangle, una banda clave para la música de los últimos 50 años que contribuyó a rehabilitar la música tradicional británica para las nuevas generaciones, mezclándola con psicodelia, blues y country.
El creador de una de las bandas más influyentes de la historia del folk ha fallecido hoy miércoles a los 67 años, víctima de un cáncer.
En los últimos meses ya tuvo que cancelar algunos shows por sus problemas de salud, pero el gran renovador del folk en las islas británicas (él era escocés) durante los 60 y 70 había estado teloneando a Neil Young como artista en solitario a principios de año, y dio su último concierto en una reunión de Pentangle el pasado 1 de agosto, en el Royal Festival Hall de Londres. Ha fallecido en el Marie Curie Hospice de la capital inglesa. ( noticia 5-10-2011)
Seguint el mestratge de Donovan, els The Incredible String Band es van apuntar amb els folkies de tot el món a plantar cara al rock, com mai més es tornaria a fer.
Ian Campbell Folk Group, Bert Jansch i John Renbourn amb Pentagle, la Incredible String Band i la Young Tradition foren aquestes bases. Els cantautors com Leon Rosselson o Ralph McTell, més o menys polititzats van destacar a finals de la dècada dels seixanta, però qui de veritat va remenar les cireres van ser les bandes de folk-rock com la Fairport Convention que neix a finals de la dècada.-
Des d'Escòcia va arribar la Incredible String Band. Un nom molt apropiat, La Increible Banda de Corda, eren Mike Heron i Robin Williamson que van imaginar l' any 1965 un dels grups de folk més eclèctics, oberts i demencials.
Cançons tradicionals deles illes, ragues indies i instrumentacions anàrquiques van caracteritzar un duet imaginatiu, allunyat d'esquemes preestablerts i que no van tenir successors ni imitadors.
" Com pots dir-me que et trobes sola?
Com pots dir que per tu no brilla el sol?. Deixa'm que agafi la teva ma i et porti pels carrers de Londres,
t' ensenyaré una cosa que et farà canviar d'opinió "
Strets of London, Ralph Mctell.-
Des del seu naixement, el novembre de 1967, han tingut més de quinze formacions diferents i amb més de vint components diferents amb els que han gravat un munt de elepés.
A mitjans de la dècada dels seixanta, al nord de Londres, el baixista Ashley Hutchings ja col.laborava amb els guitarristes Simon Nicol i Richard Thopmson. Amb ells, Martin Lamble
( bateria), Ian Matthews ( veu) i Judy Dyble (veu) van ser la primera formació del grup.
" Amb el rock era possible explotar al màxim les possibilitats dramàtiques de les velles balades "
(Dave Swarbrick)
Fou a partir de l' estiu de 1972 quan el grup troba la seva formació més coneguda: Sandy Denny ( veu, guitarra i teclats), Trevor Lucas (guitarra i veu), Jerry Donahue (guitarra), Dave Pegg (baix i veu), Dave Swarbrick (violí i veu) i Dave Mattacks (bateria).
La Donna Angelicata del folk, Sandy Denny, es mereix, per la seducció que la seva veu sempre m' ha produït, una especial tractament.
Vocalista de Strawbs i després de la Fairport Convention, Sandy Denny és amb la seva veu melancònica i trista, al costat de Nick Drake, una de les meves cantants preferides.
Les circumstàncies de la seva mort, la seva vida, la seva capacitat creativa, l' han convertit en una mite femení, com Janis Joplin, per a les generacions futures.
Un dels components de Fairport Convention. el baixista Ashley Huttchings va fundà l' any 1970 Steeleye Span amb uns plantejaments similars als del seu antic grup però donant una especial atenció a les danses i al folklore britànic dels segles XVII i XVIII.-
Al costat de Sandy Denny, Maddy Prior és l' altre indiscutible musa del folk-rock britànic.
Renaissance " Live in the Carnegie Hall" (1976)
Renaissance és una de les bandes més representatives del rock progressiu britànic dels anys setanta.
Després de la dissolució dels Yardbirds, alguns dels seus membres van decidir formar una nova banda amb una orientació més cap al folk i la música clàssica, però, després de moltes alineacions, la banda es trobava totalment reformada i sense vocalista, fins que el 1970 per mitjà d'un avís al diari recluten a la cantant Annie Haslam, una noia molt jove i carismàtica que havia estudiat cant líric amb Sibil Knight, una cèlebre cantant de música clàssica.
No només els seus arranjaments progressius comparables al Genesis de l'era Hackett, la perfecció en l'execució, el marcatge referent a la música clàssica, sinó a més la fantàstica veu de Annie Haslam, que arriba a ser juntament amb Jon Anderson una de les grans veus de tots els temps de la història de la música popular. Musik'L
The Chieftains és una banda irlandesa de música tradicional, fundada en 1963, any de l'enregistrament del seu primer LP titulat simplement The Chieftains. La seua composició inicial fou Paddy Moloney (gaita irlandesa), Martin Fay (violí i ossos, instrument de percussió tradicional), Seán Potts (flauta metàl·lica irlandesa) i David Fallon (bodhrán).
La tragèdia del Ellan Vannin (1909)
cantada pels Spinners, in memoriam.Me'n recordo que la Pilar, en els darrers dies de la seva vida, escoltava molt aquesta cançó. La va trobar pel facebook.-