Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VIEJO TOPO. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris VIEJO TOPO. Mostrar tots els missatges

dilluns, 21 de maig del 2018

VIEJO TOPO, OZONO, AJOBLANCO: JO TAMBÉ HI VAIG CREURE

El Viejo Topo és una revista cultural i política espanyola, editada entre 1976 i 1982 i des de desembre de 1993 fins a l'actualitat.

Primera Època: de 1976 a 1982: Va arribar als 69 exemplars, més edicions monogràfiques amb numeració independent.
 És la seva etapa més important, ja que es va convertir en un èxit de vendes i en va ser  referència del pensament d'esquerra a l'Espanya de l'època. 

La LCR (Lliga Comunista Revolucionària) impulsà el llançament de la publicació barcelonina El Viejo Topo. Les seves cares visibles eren Miguel Romero a Madrid, Pau Pons a Barcelona o Joxe Iriarte Bikila a Euskalherria.

La Lliga Comunista Revolucionària (LCR) fou una organització política d'àmbit de l'Estat espanyol, fundada el 1970, sorgida del grup català Comunismo i militants del Frente de Liberación Popular i del Front Obrer de Catalunya. (Wikipèdia)

Com veiem, tots els canvis comencen per Catalunya, exactament com ara.-
En la seva primera etapa va ser un intent de gent jove que van intentar aprofitar el buit que es va produir en vigílies de la mort de Franco i que va durar fins a la instauració de la democràcia parlamentària.  El Viejo Topo també és una editorial.  Els seus fundadors van ser Claudi Montañá, Josep Sarret i Miguel Riera, actualment està dirigida per Miguel Riera.


Segons el record personal de Francisco Fernández Buey, quan el 1976 va aparèixer a Barcelona el primer número d'El Viejo Topo, els  seus col·laboradors i els seus lectors, identificats amb l'esquerra antifranquista que havia protagonitzat la majoria de les mobilitzacions sociopolítiques de la dècada, tenien el ànima dividida. 
D'una banda, desitjaven i propiciaven una ruptura radical amb tot allò que havia representat el règim de Franco, tant en el pla polític com en el cultural. D'altra banda, temien la reacció immediata del que llavors es va dir el búnquer, és a dir, dels sectors d'ultradreta directament vinculats al que havien protagonitzat nombrosos actes de violència contra llibreries, publicacions, persones i organitzacions de l'esquerra política i sindical . De manera que el desig d'una ruptura radical es veia obstaculitzat per la presència activa d'una reacció que adduïa, una i altra vegada, l'espectre de la 
guerra civil.










En el període inicial de la Transició des del franquisme, El Viejo Topo compartia amb les revistes Triunfo i Cuadernos para el Dialogo algunes de les característiques contradictòries que defineixen a les institucions heterogènies dins el camp cultural, facilitant la comunicació entre universos diferenciats. 
del medi ambient. (Wikipèdia)











Però també es distingia d'aquestes últimes: mentre les revistes clàssiques estaven fortament identificades amb l'oposició anti-franquista semblaven, en certa manera, incòmodes a l'Espanya de la transició, El Viejo Topo presentava unes senyes d'identitat que s'adaptaven perfectament als nous aires portats per la defunció del franquisme. 
Al fragmentat espai del subcamp llibertari, per tant, El Viejo Topo es va convertir en talaia privilegiada des d'on es van expressar les filosofies llibertàries i els nous moviments socials, incloent el pacifisme, el feminisme i els defensors del ecosistema. (Wikipèdia)









M'he detingut aquí, en aquest article publicat a "Viejo Topo" del 17-2-1978 per fer constar el moment convúls i de canvi que patien les esquerres arreu d'Europa en aquell moment. La nostra per suposat que també.
Tenia pensat, en un principi, fer una entrada purament testimonial del que van ser aquestes revistes i el que van representar  per aquell moment de transició democràtica. De fet això ja està fet.
 Però no m'he pogut estar, veient els moviments polítics de les nostres "esquerres" actuals, de fer alguns comentàris personals de caire sociopolític. No és la meva especialitat, però, al haver viscut aquest període històric, em veig  amb el dret de poder-ho fer.

Me'n recordo perfectament que quan vaig fer la "mili" en el CIR 14 de Palma de Mallorca (1976-1977) es van celebrar les primeres eleccions democràtiques a Espanya ( 15-6-1977), i el 29 d'octubre del 1977, estava jo i els meus companys, vestits amb roba de paisà, participant en la gran manifestació a Palma  a favor de l'Autonomia de les Illes Balears. 
Hi havia por en els estaments militars del que podia passar el dia de l5 de juny i ens tenien constantment en alerta i entrenats  per acudir amb armament allà on calgués. No cal dir, que ni ens deien perquè, ni que tampoc vam poder votar aquella vegada. 
Encara que ho tenien tot vigilat i controlat, així ho devien pensar, no era pas cert del tot.

Em devien veure amb cara de bona persona o de molt innocent perquè  dos o tres dels meus companys de caserna ( Intendència) al cap d'un temps d'estar allí em van proposar de llogar un pís amb ells  al centre de Palma i compartir despeses. Res anormal, per ara, si nó fos que aquests companys eren militants del LCR  i  van fer servir el pis com a pis franc on emmagatzemar tota la propaganda , il.legal en aquell moment,del seu partit. Al SIM (Servei d'Intel.ligència Militar) se li havia escapat alguna cosa.  Això que tenien infiltrats seus en totes les casernas .Els primers "Viejo Topo" de la meva vida, els vaig veure allà. En Francisco Prados de La Escosura (Madrid) i en Guillem Mateu Domingo (Sabadell) van ser dos d'aquests amics. Jo en aquells moments no n'era prou concient del perill que això em podia comportar. I si, a poc a poc, jo també hi vaig creure en aquella "transició" cap a la Democrácia Espanyola.
Je m'acuse.





























Ozóno és el nom d'una revista cultural espanyola publicada entre els anys 1975 i 1979. Va formar part en la difusió de la contracultura i l'underground a Espanya juntament amb altres capçaleres com Ajoblanco o Star durant la Transició Espanyola.

"Ozono nace, como su mismo nombre indica, con el deseo de purificar lo purificable, de oxigenar lo oxigenable y de ambientar lo ambientable. En el tinglado musical este de nuestros pecados, y en algún que otro tingladillo más. Los siglos dirán si cumplimos esta función “histórica”. Si así no lo hacemos, que el porvenir nos juzgue (es broma)."





Posava un especial èmfasi en bandes de l'exterior del país, la publicació traduïa lletres i publicava fotoreportatges amb un gran disseny sobre els artistes de l'època. Publicant molts dels números de forma bilingüe amb la intenció d'obrir mercat a l'exterior. Encara que també va conrear els altres camps culturals com la filosofia, l'audiovisual, el teatre o la literatura. Eren nombrosos els reportatges i monogràfics així com les entrevistes.
















Ozono va realitzar una gran tasca en la difusió de la cultura prèviament censurada al franquisme durant els primers anys de la Transició. Dit afany de recuperar el temps perdut es veu en moments com en la publicació de les lletres de totes les cançons del nord-americà Bob Dylan o en la publicació de nombrosos articles en profunditat sobre músics de dècades passades que no van arribar a penetrar del tot a l'Espanya de Franco.


El 1979, argumentant raons econòmiques per les quals la revista no podia seguir publicant, va tancar al desembre de aquest any. Alberto González Calero ho resumia de la següent manera:

«Lamentamos profundamente», se dice en la citada nota, « que esos hechos hayan provocado la pérdida de un medio de expresión cultural y crítico, que confirma el desinterés de la sociedad española y la inoperáncia de los medios oficiales». (Wikipèdia)



















Je m'acuse de creure-hi, en aquells valors neixents, de tot tipus, com es veu en els sumaris d'aquestes revistes, protagonitzats per gent d'esquerres, diverses, en aquella Espanya del 1977. 
Ara, 2018, amb el cabell blanc i unes quantes dents menys, que en resta de tot això?, d'aquell projecte comú entre tots els pobles d' Espanya que semblava que podia néixer entre nosaltres? 

On són tots aquells intel.lectuals d'esquerres que omplien aquestes pàgines d'articles sobre teoria política? 

Els hi parles de Llibertat, la llibertat d'un poble que demana fer el seu própi camí, aquella famosa paraula que abans idolatraven, i xoquen amb la Una, Grande i Libre de la que fugien com la pesta quaranta anys enrera. Si, je m'acuse !!


























Incongruències del destí.-







Si n'erem d'esquerres !! 

I a Cuba també. 








Lloem a la República i a les dones de la República, ni que sigui a Portugal.-









Aquí queda la Utopia del Maig del 1968.-



















Aquest artícle és perfectament aplicable ara mateix, no avancem !



Els videos del final són obligatoris de veure, per la seva claredat i per entendre el fons d'aquesta entrada, plena de personalismes d'un vell que esperava alguna cosa més de les nostres pobres "esquerres". M'acuse també d'haver votat puntualment, el partit de Pedro Sanchez. 





























































BASTA       Video a Vimeo.com  d'una noia amb esperit crític, no tot està perdut.