Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 17 d’octubre de 2021

XIMPLES POPULARS DE LA IGUALADA DE FINALS DEL XIX




Joan Serra i Constansó va néixer al carrer del Clos d'Igualada l'any 1864 i morí a Barcelona el 1924.
A més de l'escultura, fou aficionat al dibuix i l'excursionisme. Feu de periodista, polític, escriptor i empresari. 
Col·laborà a les publicacions:  Lo Frare Mostén (1899), La Tomasa, La Bugadera (1900) , La Perdiu ab Salsa (1902), Quatre Gats (1899), La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa i El Igualadino (1904) amb el pseudònim Jep de Jespús.
L'any 1883 fou un dels fundadors del Centre Catalanista d'Igualada i fou un dels principals animadors de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, del qual en fou president el 1890-1893 i el 1903-1905.
Així s'expressa en el pròleg de "Mig segle de vida igualadina" : 

"Però el llibre és de coses viscudes i he de parlar forçosament de mi. Les impressions escrites tenen relació amb la vida col.lectiva dels igualadins i constitueixen naturalment fets històrics. En escriure aquesta obra,descarrego la meva memòria d'una pila de records que hi guardava, ajudant que no quedin oblidats alguns caires de la vida igualadina i alguns episodis que són dignes de recordar-se." (1)

Exactament, en Serra i Constansó ens ofereix, en aquests dos llibres seus, una Igualada inèdita per nosaltres perquè ja no existeix. És a dir: carrers, renoms de persones, personatges, esdeveniments històrics viscuts en primera persona, festes populars, balls, costums i jocs ja finits. Per no parlar de les expressions i mots perduts en el temps. En definitiva, tot un món passat, però viu, en la seva memòria, com ara la dels "ximples populars" de la Igualada de quan era petit. ( pàg. 121 de "Mig segle de vida igualadina")





De fet, tan sols amb els topònims i antropònims que Serra i Constansó utilitza, n'hi hauria prou per fer un llibre-inventari sobre aquella Igualada desapareguda.- 

La meva pretensió, ara, és tan sols presentar-vos a pèl aquests records i alguns més, enterrats dins aquests dos llibres de Joan Serra i Constansó  perquè, senzillament llegint-los, faràs un viatge a un passat que no trobaràs en els llibres d'història, tot vist pels ulls d'un infant igualadí i amb el cor d'un escriptor  romàntic que volia tornar a casa. El canvi de la Catalunya rural a la Catalunya industrialitzada va ser tant fort per Serra i Constansó com, en el nostre cas, el pas a una Catalunya turística a partir del 1960 amb tot el que això va comportar.  



"Els homes vivim tres vides: la real, la de fantasia quan som joves i la dels records quan anem a vells.
La vida real és prosaica des del bressol a la caixa. El treball ens reté esclaus.Les necessitats del viure ens tallen les ales. Fruïm més o menys honestament,ens casem, som d'alguna junta i arribem als seixanta sense altre canvi que l'haver substituït els avis i els pares per uns fills i uns néts"(2)


"Com a una formosa compensació tenim durant la joventut la vida de la fantasia empedrada d'il·lusions. Mentre la vivim som els protagonistes d' interessants aventures amoroses, els herois d'ardits alçaments patriòtics, els capdavanters de generoses revoltes."(3)


"En casar-nos enterrem el somniador que vivia dins nosaltres i fem la vida normal, grisa, monòtona, del nostre destí, fins que ens adonem, que els cabells se'ns han tornat blancs. Llavors renunciem a mirar endavant i girem els ulls al passat."(4)

"Per això escriure aquest llibre ha constituït per a mi un goig immens. En covar-lo i en produir-lo, he tornat a fer pedrades, he vagat per la riera, he rebut palmetades del senyor Llorenç i consells del senyor Manel, he sentit la campana de la sang tocant a sometent, i tota la meva vida d'infant, des dels quatre anys als quinze, ha passat per davant la meva fantasia amb unes proporcions, uns matisos i uns atractius que no tingué certament quan realment la vaig viure." (5)



En aquesta obra autobiogràfica de Joan Serra i Constansó ens relata, en primera persona, molts dels esdeveniments de la tercera carlinada, ocorreguts a la vila d' Igualada i rodalies. Venint d' un home com ell, és de particular importància i mereix fer-hi esment en aquesta entrada:





"El dijous, dia 17 de juliol de 1873, a les vuit del matí (..) va deixar-nos esverats la campana de la sang que tocava a sometent. Tot seguit va sentir-se gran avalot al carrer i crits de: ¡ Venen els carlins!(..) El Samsó va dir a la mare que Igualada estava assetjada per més de cinc mil carlins; que Don Alfons i Doña Blanca eren a Can Fàbregues esperant l' hora d' entrar; que menaven les forces en Savalls i en Miret (..)" (6)















"(..) La resistència d' Igualada havia durat trenta sis hores i havia costat la vida a una pila de soldats i a vint-i-vuit paisans, morts dinou d' ells en la lluita, tres duent matalassos a les barricades i sis afusellats pels carlins.(..) A tots quatre cantons d' Igualada, a set hores de distàmcia, hi havia nombroses tropes del Govern, cap d' elles va acudir en socors de la vila amenaçada, la columna del coronel Tomaseti era a Cervera, Manresa estava plena de tropes. A Martorell també n' hi havia, ningú acudí. Tan sols va intentar-ho inútilment el Xic de les Barraquetes que el divendres al matí pogué arribar fins prop d' Igualada pel cantó de Carme. Els carlins abandonaren la vila el dissabte al matí. A la tarda entraven els voluntaris del Xic de les Barraquetes i d' altres cossos republicans." (7)


















Va ser un dels homes de "La Campana de Gràcia".
Als sis anys cada setmana llegia sencera La Campana de Gràcia a la seva mare, que no sabia de lletra.
Val a dir que, als setze anys, envià el seu primer article a dit setmanari, en el qual seguí escrivint fins a la seva  mort.






















A partir del 1895 escrigué també a "La Esquella de la Torratxa" amb el mateix pseudònim. 

Com força altres escriptors catalans que van viure a cavall dels segles XIX i XX, Busquets i Punset, entre d'altres, i Serra i Constansó també, la importancia del ruralisme és reflexa en tots els seus escrits. 





"¿ Que marxém aviat?
Dintre un quart d’ hora.
El matalot ja enganxa. Fiquéus dintre
y emboliquéus ben bé. Ja hi ha un bon sostre
de palla y boll pels peus. Comadó y vela
son ben posats y l’ ayre no s’ hi cola.
¿ Que serém aviat a Esparraguera?
-Si no hi ha contratemps per’ llá a les dotze.
Portant com porto a varas la Gallarda,
a ganxos la Garbosa,
de arriatas la Baya y la Liguera
y al davant la Pastora
farém dejorn per tot, si es que no’ ns surten
el Casulleras y la seva colla
per ‘llá al Hostal del Porch a fénsels treure." 


La Esquella de la Torratxa, Any 23, nº1147 del 4-01-1901 ( pàgs 30-33)


Aquest viatge a Barcelona és vist així pel nostre escriptor, ell va viure realment aquest món, el coneixia bé.  La durada i etapes del viatge amb diligència i un munt d’ expressions populars d’aquells anys.
Tot això amb un llenguatge realista i quasi cinematogràfic que ens fa viure un ambient a lo Serrallonga,   però, ens adonem de seguida que estem davant la Hispano Igualadina del segle XIX.





En els dos llibres memorialístics seus, Serra i Constansó mostra el seu desencant, fins i tot dolorós, entre la seva Igualada del 1880 i la moderna ciutat del 1920. Li costa de pair, igualment, el canvi social hagut entre la societat de llavors i la d'ara.

"Ens hem adonat a Igualada d'aquestes diferències entre antany i enguany perquè d'aquella vida suau en guardem el dolç record d'haver-la viscuda, i la vida actual la palpem amb repugnància no ja en aquell viure vilatà on els modernismes eixorcs  hi arriben atenuats, sinó en la ciutat cosmopolita on tota extravagància hi troba bona saó."  ( pàg 53 del epíleg de "Quan jo tenia vint anys")







El nostre escriptor, vist per en Jaume Passarell, com a home de L'Esquella de la Torratxa en aquesta làmina de La Esquella de l'any 1917.-








Article de Jep de Jespus aparegut a La Esquella de la Torratxa del 2/11/1900.-

















Aquest, aparegut en el nº 2000, extraordinari de l'Esquella de l'any 1917. El seu esperit republicà queda reflectit. 









Aquí veiem tot el personal de "La Tomasa" (1888-1907),  entre els quals no hi tenim el nostre heroi perquè hi va col·laborar ben poc. 














Tonterías (1900) és un recull de vuitanta-sis poemes d’amor i desamor dedicats a una noia de la qual va estar enamorat quan era jove. ( WQP)






Del viure alegre (1917) és un conjunt de catorze contes, el tema del qual són les dones i la relació de l'autor amb elles. En molts casos les dones són persones de mala vida i el narrador procura redreçar-les pel bon camí. Els relats acostumen a tenir un final moralitzant. Els tres primers llibres de Serra i Constansó estan signats com Jeph de Jespus. (WQP) 



Després de contar-vos com era el nostre escriptor, una mica el que pensava i el seu context històric, passem, ara sí, a descriure, segons, el seu record, aquests beneits igualadins que tant van cridar l'atenció de Joan Serra. Acompanyo amb aquestes imatges antigues d'Igualada perquè evidentment no tenim cap imatge de dits personatges. Per això són tan important aquests escrits. 



XIMPLES POPULARS

" Encara que la meva afició predilecta era la riera, no sempre quan feia campana anava a mullar-me els peus. Alguns dies sortia a menjar lladons al torrent de can Roca; altres a collir gínjols a can Riba. De vegades cercava llacsons i coscunilles per barrejar amb l'ensiam, l'escarola i les anyàmeres a l'hora de sopar. Quan en Montenegro dirigia les noves fortificacions, passava hores contemplant els soldats enginyers que alçaven el fort de Sant Magí. Per matar el temps, sempre trobava motius més agradables que el d'anar a estudi."



" A voltes no sortia d'Igualada, exposant-me  que em veiés algú de casa. Vagava pels carrers aturant-me a llegir les auques que tenien a l'aparador les botigues de cala Seca a la Font Vella o a cal Benet de l'Angel al Bassot. Els romansos que el Perelló exposava a la paret de cal Setanta de la Plaça, també m'entretenien força." 

" Però en lo que badava més era seguint algun dels molts beneits que rondaven per la vila. El "Joanet de l'Egum", sobretot, em tenia encantat. Era un tipus petitó, d'ulls vius i amb bigoti i perilla de romàntic. Tocava el flabiol amb el nas i duia un tamborino minúscul. Si li parlaven dels dimonis, s'enfurismava fins a un punt que el feia perillós i això donava motiu que la gent el tingués per un esperitat. Una de les seves habilitats era dir el parenostre plorant i rient. Quan tocava el flabiol se sentia, segons ell, des de Montserrat."



" També m'interessava el "Dènc dènc" . Duia un leviton que qui el va estrenar ja segurament havia complert els seus anys de purgatori. Feia de llímpia botes i arreplegava totes les gallines mortes que trobava pels carrers. La gent deia que se les menjava; però els malpensats asseguraven que només tirava a l'olla les que arreplegava vives. Era un tipus alt i caminava a poc a poc, amb un aire digne, servant a la mà esquerra la caixa del se ofici i amb la mà dreta ficada entre dos dels botons del seu redingot, levita o lo que fos, aquella folgada peça de roba que el cobria. L'Isop de Velàzquez té una retirada amb el Dènc-dènc." 




" El boig que patien a cal Contí del carrer del Clos també em distreia. Tenia una pila de renoms: el Teta, el Vago, el Trencasetrills. Una de les seves manies era anar al darrera de tots els cotxes que arribaven, seguint-los des del portal de la Soledat fins a cal Alejandro o a cal Ramonet. Quan un brivall li cridava Vago !!, cloïa els punys i deia amb veu gutural: -Et tustaré !!. Tenia el vertader tipus de l'imbècil: el cap brandant, els polsos enfonsats, la barra inferior sortida i unes orelles grosses tirades endavant com dues nanses. Sempre duia molta quitxalla al darrera." 


"El Paiona, un pobre maniàtic inofensiu, també portava a estones el seu rotllo de xicots. Era un antic mosso de cal Patera, bon home i excel·lent treballador. No va poder pair ben bé els sermons d'uns missionistes que passaren per Igualada i començà d'agafar mosques. Anava pels carrers monologant i parlant d'àngels celestials, dels Déus divins i dels Sants de la glòria...."


" El Mut dels Esquiladors, de la familia dels esquiladors que hi havia al carrer de l'Amnistía, també, naturalment, era aficionat a tota mena de bestiar de tiro o de carrera, i anava com el Vago, darrera de les diligències."


" El Jaume de les Trompes, gras, corpulent, amb un constant somriure estúpid, voltava poc pels carrers treballant regularment a una fàbrica de poca importància que al carrer del Clos tenia en Jaume Galtés i on aquell pobre anormal feia rodar no sé quins aparells."

" El Roquetas music no era ben bé ximple, agafant-li solament unes gracioses rampelleries. Si fent una passada amb l'orquestra algú li ensenyava un joc de cartes, deixava tot seguit el rengle disposat a jugar-se dos quartos al tuti, tres les dues. Tocava bastant bé el violí."

"El Mingo era un golafre que no es veia mai tip. Més aviat inflat que gras, anava sempre amb la boca oberta disposat que li tiressin vianda. Si li deien: -Mingo toca el bombo- exhibia la seva especialitat que consistia a imitar amb la boca aquell sorollós instrument. Als vailets, el Mingo ens feia una mica de por."




"Altres n'hi havia, encara, de tipus més o menys populars; però els apuntats eren els únics que tenien el privilegi d'omplir-me algunes de les hores que el meu deure tenia destinades a l'escola, però que les meves aficions dedicaven al carrer." 


Els dos llibres són farcits de noms i renoms de llocs i de persones de la Igualada desapareguda de finals del XIX. Tot un luxe !! 








Fontada  a terres del Sr. Figuerola.-

























FONTS: 

"Mig segle de vida igualadina" (1924) (1-7)
" Quan jo tenia vints anys" (1923) 
























diumenge, 26 de setembre de 2021

ELS BRASILERS VOLADORS































Santos-Dumont va ser el primer home a enlairar-se a bord d'un avió, amb carcassa de canyes de bambú i impulsat per un motor. Tot i que alguns països consideren als germans Wright com els primers en aconseguir aquesta fita per l'enlairament que van realitzar el 17 de desembre de 1903, Santos-Dumont va ser el primer a complir un circuit preestablert, sota la supervisió oficial d'especialistes en la matèria, periodistes i ciutadans parisencs. El 23 d'octubre de 1906, va volar prop de 60 metres a una altura de 2 a 3 metres del sòl amb el seu 14-bis, al camp de Bagatelle a París. Menys d'un mes més tard, va repetir la fita davant d'una multitud de testimonis, recorrent 220 metres a una altura de 5 metres. El vol del 14-bis va ser el primer verificat pel club d'aviació més antic del món.



Hereu d'una família de pròspers productors de cafè es va poder dedicar a l'estudi de la ciència i la mecànica a París. Al contrari que d'altres pioners de l'aviació de l'època, Santos-Dumont deixava els seus descobriments en el domini públic i sense registrar patents.







Es tractava del primer vol d'un aparell més pesant que l'aire a Europa i possiblement la primera demostració pública d'un vehicle aixecant el vol pels seus propis mitjans, sense ser impulsat. El 14-bis va fer un enlairament autopropulsat, raó per la qual, 




Santos-Dumont és considerat per part de la comunitat científica i aeronàutica (principalment al seu país d'origen, Brasil) com el "Pare de l'aviació".




















El 23 de març de 1898 Santos Dumont va realitzar la seva primera ascensió  en un globus de 750 m³, sortint del Parc de Vaugirard a París i volant durant dues hores fins al parc del Castell de La Ferriere, recorrent aproximadament 100 km.

Santos-Dumont va començar a pensar en el problema de la maniobrabilitat i propulsió dels globus. Va projectar llavors el seu Número 1 variant amb una canya la clàssica forma esfèrica en una forma allargada com un cigar, inflat amb hidrogen i impulsat per un motor a gasolina. Santos-Dumont va dissenyar aquest prototip de manera que les aspes de l'hèlix del motor i el tub d'escapament no entressin en contacte amb l'hidrogen i produïssin una explosió.





























Santos-Dumont va continuar construint dirigibles: el Número 10 amb capacitat per a dotze passatgers. El Número 11 va ser un bimotor que a més tenia ales. El Número 12 era semblant a un helicòpter. El 1906, va realitzar experiències amb el Número 13 i aquell mateix any va construir el Número 14 que va utilitzar per realitzar els primers intents de vol amb el seu primer avió el 14-bis que inicialment s'enlairava acoblat a aquest dirigible. El 14-bis era un biplà amb configuració canard i propulsat per un motor de 50 cavalls. El pilot estava dret en una cistella de vímet recuperada del dirigible model 14.-



















La casa on va néixer Santos Dumont, situada al municipi de Santos-Dumont (Mines Gerais), a 240 km de Belo Horitzonte i 220 km de Rio de Janeiro, va ser transformada en el Museu de Cabangu, dedicat a la seva persona i obra. També existeix un petit museu sobre la seva vida i fets a la ciutat de Petrópolis, on Santos-Dumont tenia una casa.
El principal aeroport de Rio de Janeiro duu el seu nom.





































Recents investigacions han demostrat que el 8 d'agost de 1709, el sacerdot brasiler Bartolomeu de Gusmao va fer la primera demostració d'ascensió aèria amb globus d'aire calent no tripulat en la Casa d'Índies de Lisboa, davant la cort del Rei Juan V de Portugal. Va Ser perseguit per la Inquisició per hechicería.

Les primeres ascensions, universalment admeses, van ser portades a terme pels germans Montgolfier. Joseph i Étienne Montgolfier vivien en Annonay (França), on posseïen una fàbrica de paper i van realitzar els primers experiments amb globus l’any 1782 inspirats per l'observació de l'ascensió del fum de les xemeneies. El 4 de juny de 1783 els Montgolfier van portar a terme la primera exhibició pública de la troballa en la seva ciutat natal. El globus, no tripulat, fou un sac esfèric, fet de lli i folrat de paper, d’uns 11 metres de diàmetre i un pes d'uns 226 quilograms i que s’enlairà uns 1830 metres d'alçada. Els Montgolfier van ser convidats a realitzar una demostració davant la cort de Luís XVI en el Palau de Versalles el 19 de setembre en la qual es va lligar una cistella al globus en la qual havia un xai, un gall i una oca, els primers viatgers aeris, que no varen patir cap dany. Aquests globus inflats mitjançant aire calent, que al refredar-se descendien, van començar a tenir la denominació de “montgolfiere” o “mongolfiera”.

A Espanya, la primera ascensió no tripulada la va portar a terme Agustín de Betancourt y Molina, fundador de la « Escuela de Caminos y Canales », davant la Cort Real, el 28 de novembre de 1783.

Jacques Alexandre César Charles va crear poc després els Montgolfier, un globus totalment diferent inflat amb hidrogen, gas descobert per Henry Cavendish en 1766, que s'obtenia al barrejar àcid sulfúric amb llimadures de ferro, i que era molt inflamable, el que feia bastant perillós l'artefacte. El 27 d'agost de 1783 a París, el “Globe” de Charles, construït amb tela fina i recoberta de goma per a impedir que escapés el gas, va romandre en l'aire durant 45 minuts i aterrant a una distància de 25 quilòmetres on uns pagesos van creure que es tractava d'un enginy del diable i ho van destruir.

Després de l'èxit del 19 de setembre, els germans Montgolfiere van dissenyar una nova “mongolfiera” per a ser tripulada per éssers humans. El 15 d'octubre de 1783, el francès Francois Pilatre de Rozier va ascendir a 26 metres durant 4 o 5 minuts. El 21 de novembre d'aquest any Rozier i el Marquès d’Arlendes van ser els primers homes que portaren a terme un llarg vol lliure amb un globus elevant-se fins a 1000 metres d'alçada volant durant 25 minuts i cobrint una distància de gairebé 10 quilòmetres.

Jacques Charles, per la seva banda, va perfeccionar els seus globus d'hidrogen al costat dels germans Robert amb un mètode per a engomar la tela de seda fent-la completament impermeable i permetent dur a bord éssers humans. Així, l’1 de desembre de 1783 Charles i un dels germans Robert varen ser els primers homes que volaren en un globus d'hidrogen, des de Paris en un vol de 43.5 quilòmetres de distància en una mica més de dues hores, arribant a una alçada de 3000 metres. En aquesta ascensió Charles va mesurar la temperatura de l'aire a diferents alçades, així com les variacions que sofria la pressió barométrica.







El 12 de maig de 1902 l'aeronauta Augusto Severo d'Albuquerque Maranhão i l'enginyer Georges Saché van pujar a bord del dirigible semirígid Pax, que Severo havia dissenyat, a Vaugirard, París.
Aquest va ser el segon dirigible de Severo. Havia dissenyat i construït una nau més gran, Bartolomeu de Gusmão, vuit anys abans al Brasil. Havia estat destruït pels vents ràfecs. Després de reunir prou diners per construir un nou vaixell, va anar a París, França. El seu nou dirigible era un tipus semirígid de quilla i biga. El sobre era de seda, però una estructura de bambú li donava certa rigidesa.







L'embarcació feia aproximadament 30 metres (98,4 peus) de llarg i 12,4 metres (40,7 peus) de diàmetre. El volum de gas hidrogen utilitzat per a la flotabilitat era d’uns 2.330 metres cúbics (82.283 peus cúbics). A sota es va suspendre un telecabina.










Tot i que havia planejat alimentar l’embarcació amb motors i bateries elèctriques, el temps i els diners van obligar Severo a substituir per motors de combustió interna. Pax va ser propulsat per dos motors Société Buchet, amb un motor de 24 cavalls de potència que conduïa un hèlix de 6 metres (19,7 peus), de dues pales en una configuració empenyedor a la part posterior i un segon motor de 16 cavalls de potència que conduïa un 5 metres (16,4 peus) ) hèlix en configuració de tractor a la part davantera del dirigible. Les hèlixs giraven a 50 r.p.m.










Augusto Severo havia dissenyat les seves aeronaves amb un nou mètode que augmentava la seva estabilitat en vol. La góndola, en lloc de ser suspesa per cordes o cables, estava rígidament fixada al sobre amb una estructura de bambú. Aquesta estructura continuava a l’interior de l’embolcall de davant a darrere i formava un trapezi. Això va evitar l'oscil·lació habitual amb una disposició més flexible.














Es va comprovar que la capacitat d’elevació era petita i, per tant, es van augmentar les dimensions fins a 30 m de longitud i 12,4 m de diàmetre. 







A més, es va omplir amb l’hidrogen més lleuger perquè el globus pogués suportar el pes dels dos ocupants i es va utilitzar llast. 





En un experiment realitzat el 4 de maig, deu homes van haver de subjectar-la amb una corda de deu metres mentre les hèlixs estaven en funcionament. Una segona prova el 7 de maig va mostrar, com en l’anterior, el bon funcionament dels diferents mecanismes.






Malauradament la cosa no va acabar bé. 

Amb bones condicions meteorològiques, van esperar durant la tarda de l’11 de maig, fins a les 5:00 del matí de l’endemà. Tots dos van començar el viatge de París a Issy-les-Moulineaux. Després de l’enlairament reeixit, un dels motors es va aturar a uns 400 m d’altitud, seguit d’una explosió.



Sobre el desastre, Georges Méliès va dirigir el curtmetratge La Catastrophe du ballon "Le Pax", que ara es considera perdut.-





 Les restes de l'avió van caure a l'avinguda del Maine. Aquest accident va provocar la mort d'Augusto Severo i Georges Saché.



La notícia va ser un xoc per a parisencs i brasilers, especialment al nord de Rio Grande do Sul. De seguida, el Paris Air Club va informar que pagaria l’enterrament de Severus i el mecànic Sachet, i també va demanar permís per construir un monument al lloc d’enterrament.

Fins que va tornar al Brasil, el cos d'Augusto Severo va romandre embalsamat i embolicat en un tros de seda, un romanent del globus. Encara el 17 de maig de 1902, la Intendència Municipal va decidir crear la plaça Augusto Severo i un comitè va començar a aixecar fons per a una estàtua.

Font: Portal Grande Ponto













La història d'aquests dos grans  pioners de l'aviació brasilera i mundial són la cara i la creu, amb un  final que sabien podia succeir, però gràcies a tots ells, en hi han moltíssims més, els avions, avui dia, són força més segurs que aleshores.
Santos-Dumont es va suicidar el 23 de juliol del 1932, als 59 anys. Patia esclerosi múltiple i al veure com els avions del seu país eren utilitzats per matar en la guerra civil brasilera segurament el va decidir a fer-ho.








Fonts: