Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

divendres, 31 d’agost de 2012

BARCELONA EN EL SEGLE XIX VISTA PER L' ESQUELLA DE LA TORRATXA ( 4-01-1901 )



























DE IGUALADA A BARCELONA

A principis de sigle

No 's parla de res  mes en tot el barri.
La nova de que marxa a Barcelona
l' hereu Pagès, ha deslligat las llenguas
a tothom del vehinat, y á ca’l Ton Forgas
sembla talment que hi haja jubileu
entranthi en professó gent a tot’hora.

¿ Donchs, qu’ es vritat, Anton? ellas preguntan.
¿Tant mateix?..... diuhen ells badant la boca.
Y com si fos algún estrany objecte
la quitxalla ab el dit el gech li toca.
-Si, noys ; es veritat, dantse importancia
respón el Ton; me’n vaig a Barcelona
ja que ab tanta insistencia vol que hi baixi
mon germà Jeph que fa vint anys qu’es fora.
Demà al matí ab el carro d’ en Rovira
cap allà aném, si voleu res…….

                           -Escolta,
si veus al Blasi digali qu’ escrigui.

-Anton, al Roch Batet déuli memorias;
s’ está al carrer del Cuch, número tretze.
-Portéume un coco, hereu.
                      Y tots mil coses
encarregan al Ton, que diu per tréurels:

Noys, es molt tart; jo m’ haig d’ aixecar d’ hora
y avuy per confessá y pendre Nostramo
ja m’ hi llevat dejorn. Conservéus forsa
y fins a la tornada.
                              -Bon viatjo.
-No tinguéu novedat.
                               -Avant.
                                           -Recórda’t
d’ alló del Blasi.
                                        -Adeu!

                            Y al cap y á l’ últim

pot el Pagés tancá y barrá la porta.
El carro ja está  a punt. A mitjas branas
arriba el cargament de papé y sola;
a la saga y polseras porta fardos
de mantas y teixits. Segons en Brosta,
qu’ es qui mena el carro,
els assientos’ nirán que ni en carrossa,
puig sols falta que sobre de la carga
hi posin una alfombra
per semblar la plateya del trayatu
la nit que fan el ball de Carnestoltas.

Y, donchs, Ton, que veniu?
                                  Si, ¿ que som gayres?
-Per ara vos, el Xich de ca la Xónias,
la noya de la Tresa
que ab uns senyors se’ n va a fer de minyona
y la Paula del Xesch. Tots son al carro.

¿ Que marxém aviat?
                                  Dintre un quart d’ hora.
El matalot ja enganxa. Fiquéus dintre
y emboliquéus ben bé.  Ja hi ha un bon sostre
de palla y boll pels peus. Comadó y vela
son ben posats y l’ ayre no s’ hi cola.

¿ Que serém aviat a Esparraguera?
-Si no hi ha contratemps per’ llá  a les dotze.
Portant com porto a varas la Gallarda,
a ganxos la Garbosa,
de arriatas la Baya y la Liguera
y al davant la Pastora
farém dejorn per tot, si es que no’ ns surten
el Casulleras y la seva colla
per ‘llá  al Hostal del Porch a fénsels treure.
¡Deu no ho vulga! ¡Mal llamp els fassi corre¡
Tot arreglat, a un pet de xurriaca,
la blanca vela, iluminada ab forsa
pel farol del hostal, se trontolleja
y s’ endinza en la sombra
a una ferma pitrada de cinch mulas
de las que’ls erts tirants diuhen la forsa.

Acomodats els viatjers, entaulan
animada conversa de mil cosas;
guiant al escaler pel morro, pasan
els Pabellons, la Soletat embocan
y quan just el rellotje de la vila
senyala las tres horas
surt el carro d’ en Brosta d’ Igualada
enfonzantse en la fosca.
Passa Castellolí que dorm encara;
puja els Revolts entre una espessa boyra
y al ser dalt la Casilla
del Montserrat altívol surt l’ aurora.
Travessan els tres Bruchs quan els pagesos
se’n van a fer deu horas
y baixan els viatjers a fer pá y trago
per matá el cuch y caminá una estona.

Arriban a a las dotze  a Esparraguera,
hora de las garrofas:
se fican al hostal de cal Pitango
y com llavors la panxa ja vol corda,
prenent un seti al vol de la gran taula
hont ja llueix la fumejant cassola,
mentre’ l seu pinso van menjant las bestias
un bon diná s’ endrapan las personas.

Després enllá altre cop. Abrera crusan;
quan el sol va a la posta
travessan Martorell; Sant Andreu pasan;
al sé a  Roca de Dró la pó’ ls arronsa
Puig es un punt dels lladres predilecte
y els Estapés de Sant Andreu hi rodan.

No’ ls passa res de nou, fineix el dia
y al deixá enrera Pallejá es nit fosca;
pro ja a Molins de Rey al momento entran,
desenganxan y sopan
y al hostal de ca’ l Boix a las vuyt justas
a la palla o al llit ja tothom ronca.
Per’ llá a las quatre, qu’ es ben nit encare,
a enganxar altra volta
y avall. Deixant a Sant Feliu y Esplugas
travessan Sans, els glácis y quan tocan
las vuyt al campaná, un portal oviran,
el de Santa Madrona,
per hont a Barcelona fa sa entrada
el carre d’ en Rovira ab l’ Anton Forgas,
qui se’ n va a missa a doná a Deu las gracias
d’ haver portat a cap sens cap encontra
la perillosa empresa
d’ anar desde Igualada a Barcelona.-

                           Jeph de Jespus

  La Esquella de la Torratxa, Any 23,  nº1147  del 4-01-1901 ( pàgs 30-33)


Jep de Jespus, pseudònim de Joan Serra i Constansó (1864-1924).

Va néixer al carrer del Clos d'Igualada l'any 1864. A més de l'escultura, fou aficionat al dibuix i l'excursionisme. Col·laborà a les publicacions Lo Frare Mostén (1899), Quatre Gats (1899), L'Esquella de la Torratxa i El Igualadino (1904) amb el pseudònim Jep de Jespús. L'any 1883 fou un dels fundadors del Centre Catalanista d'Igualada i fou un dels principals animadors de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, del qual en fou president el 1890-1893 i el 1903-1905.






















"Desde las sirvientas domésticas a las muchachas de la escuela, no había gente bulliciosa o animada que no le llamase por su nombre, o no le alargase el óbolo modesto de la caridad compasiva, cuando Antonet alargaba el plato de hojalata.
Los carreteros le daban cigarrillos, los dependientes de los comercios le ofrecían unapeseta para que fuese a tocar un aire de violin regocijado ante el taller de unas modistas 0 corseteras de muy buen ver, y los cofrades de San Antonio, o de San José, reclamaban su música para acompañar el Rosario o los Gozos que en el diadel santo de su Patrón cantaban al anochecer en la tienda del maestro o carpintero ante la
imagen hecha una ascua de luz que la presidia. Y Antonet no negaba suconcurso a nadie, contentábase siempre con la limosna que le daban, y la leyenda, siempre  abultada y desfigurada al pagar de boca en boca, afirmaba que la tersa blancura de su camisa era debida a poseer el ciego algún ahorrillo que le permitía presentarse como  persona decente, y hasta permitirse el lujo de ser imponente de la Caja de Ahorros. Nadie  supo jamás dónde ni cómo viviera; aparecía por las mañanas en la barriada de Santa Maria del.Mar; llegaba, tocando y postulando, a las de la Catedral; comía en alguna taberna o  bodegón de la Ribera, no viéndosele jamás más allá de las Ramblas, o sea en la parte de Barcelona conocida antaño con el nombre de Arrabal. “
( Vanguardia 10-06-1921)



Aquestes imatges, dibuixos la majoria, tretes de l’ Esquella de la Torratxa del 4 de Gener del 1901 , corresponen a llocs de Barcelona, desapareguts tots, i què pertanyen als començaments del sègle XIX . 
No existia la fotografia i el que ens queda són aquestes litografies i dibuixos. Per la dificultat de trobar una Esquella de la Torratxa en qualsevol biblioteca de poble i per la petitesa dels dibuixos he cregut convenient publicar-ho en el meu bloc.
De fet fins que no els he passat pel escaner i ampliats, no s’ ha pogut veure amb detall les escenes d’ aquella Barcelona ja desapareguda: la bunyoleria del Tio Nelo, en els Pòrtics d’ en Xifré , modes i personatges, els baladrers desapareguts, l’ Antic Mercat del Born, el cego Antonet, en Batista el mosso de la fonda del Falcó, quantitat de llocs històrics i de personatges històrics etc.
De tot, però, la meva sorpresa ha estat encara més gran, al veure la descripció que en fa l’ articulista de la Esquella, en Jeph de Jespus, al relatar el viatge en carro de Igualada a Barcelona a principis del XIX per el testimoniatge que això representa en tots els seus detalls: noms de persones ( viatgers, propietari del carro i conductor, bandolers de l’ època), de llocs (pobles, hostals,carrers, accidents geogràfics) i fins i tot de les mules i de l’ art d’ enganxar-les al carro i les seves diferents parts.
A més a més la durada i etapes del viatge i un munt d’ expressions populars d’ aquells anys. 
Tot això amb un llenguatge realista i quasi cinematogràfic que ens fa viure un Curro Jimenez a la catalana però ens adonem de seguida que estem davant la Hispano Igualadina del segle XIX.
Algunes dades:
El viatge durava un dia i mig parant a sopar i dormir a Molins de Rei, el coco era escas fora de la capital.
De l’ art dels carruatges amb mules:
a varas la Gallarda, a ganxos la Garbosa, de arriatas la Baya i la Liguera i al davant la Pastora.
A mitjas branas, el matalot, la xurriaca, el comadó i la vela.
Els bandolers: El Casulleras i la seva colla i els Estapés de Sant Andreu de la Barca.-
Frases fetes: “ les dotze la hora de les garrofes”, “ la panxa ja vol corda”, “a una ferma pitrada de cinc mules”, “ Mal llamp els faci correr”, “ pot semblar la plateya del trayatu”.
Dels llocs: Hostal del Porc, els Pabellons, Soledat, els Revolts, la Casilla de Montserrat, els Tres Brucs( fent referència al de Dalt, del Mig i de Baix), Cal Pitango (Esparreguera), Cal Boix (Molins de Rei) , la Roca de Dró, els carrers d’ en Rovira i del Cuch de Barcelona.
Els noms de persona són variats i curiosos, no sabem si reals:
El carro d’ en Rovira, en Brosta qui mena el carro, l’ hereu Pagès de cal Ton Forgas i el seu germà Jeph, en Blasi, en Roch Batet, el Xic de ca la Xónias, la noia de la Tresa i la Paula del Xesch.-
Ja tenim feina de investigació amb tot això, si algú s’ anima..... En aquest article de l’ Esquella no sabem si el seu articulista el va treure de fonts reals o va fer servir molt la seva imaginació a l’ hora de fer-nos el relat, però pel que respecte als noms de lloc són reals i els de persona a més de l’ambientació històrica, crec que també ho poden ser.
De fet, les fonts històriques que ens han portat els llibres de viatges dels viatgers romàntics del XVIII i XIX han estat moltes ( Alexandre de Laborde, Jean François Peyron, Giacomo Casanova etc) i la nostra història és força més realista i propera a nosaltres, però no deixo de somiar en aquests personatges.- Pijus



A finals del segle XIX i principis del XX, el personal de les fondes barcelonines, anomenades popularment «de sisos», usaven un argot particular per denominar llurs plats. En aquest cas la denominació fa referència a un clàssic de la restauració popular de la ciutat, un plat tan senzill com bo: el llom amb mongetes. Aquest plat gaudia de tanta fama com el cambrer que el servia a l’establiment on tenia més nomenada. El mosso en qüestió era conegut com «el Batista» i servia amb gran simpatia i rigor el particular llomillo amb mongetes de la fonda Falcón.


































Alguns personatges històrics del XIX:


















diumenge, 12 d’agost de 2012

LOKI Y SEGÜN : LLEGENDA DE LA MITOLOGIA GERMÀNICA

La llegenda de Loki i Segün
Loki és un dels deus més grans del panteó noruec. Ell es connecta amb el foc i la màgia, i pot assumir moltes diferents formes (cavall, falcó, o una mosca). Condemnat per l'assassinat d'un altre déu, va ser encadenat a tres còdols enormes: un sota les seves espatlles, un altre sota la seva esquena i l'últim sota els seus genolls. Una serp verinosa es va posar sobre el seu cap, i va començar a destil · lar el seu verí el que era recollit per la seva dona Segün en un bol. De tant en tant, quan el bol s'omplia i desbordava, ella l’ havia de buidar. Llavors el verí que es queia  a la cara de Loki el feu retorçar de dolor, i són aquests espasmes els que causaren  els terratrèmols de  la terra.



JOVENTUT ,  ANY I , 1900 , Pàg 265-267  per Xavier Viura.-

Loki’l viciós, encadenat, gemega
Loki era hermós ab tota la bellesa d'un cos fort y jove.

Era ardent, impetuós y varia­ble; per això li davan el nom de Loki.A tra­vès de la carn del seu pit, el seu cor pante­java un jorn ab desitjos de Justicia, y un altre jorn ab desitjos de disbauxa impura y ell, Loki, seguint a n'el seu cor, un jorn cometia crims, y un altre jorn gaudia defensant la Justesa Santa y la Veritat.

Y era protegit pels Deus, y prenia part en las sevas delicias olímpicas, y bevia, ab el bras nu y ab el rostre encés pels vapors del festi, els vins de las divinas orgias... Y ara era més ben vista sa imatje pels Deus na­teixos a causa de las sevas obras justas, com era amenassat més tart, també per Ells, a causa de las sevas impuras fruhicions.



Y Loki tenia una esposa anomenada Se­gün; una esposa blanca com un borrall es­culpturat de neu, y bona com l'aroma de las flors verges; una esposa de cabells onejants y daurats que tapavan la puresa dels seus pits y de las sevas espatllas, y d' uns ulls blaus y dolsos com el mirar de las figuras del Somni; una esposa d' uns brassos hermo­sissims y consoladors,y d' un sospir set ve­gadas tendre com el soroll de l'aygua en las pesantas mitj-diadas del estiu.



Y succehi que un jorn, Loki, no podent contenir sa forsa destructora, agafà  a Baldur, qu'era un seu contrari, també protegit pels Deus; l'agafà  ab las sevas mans forsudas, per la espatlla, y li torsà' ls brassos , enrera fentli cruixir els ossos del pit; y un cop el tingué aixis, el rebaté a  terra; y com siga que Baldur l'entortolligués desesperadament ab sa cayguda y també' l fes caure, Loki, al sentir fregar sa carn ab la del seu contrari, li deixà anar un bras, y ab el seu li apretà' l coll horrorosament, fins que Baldur desfa­llesqué, complertament mort, y afluixà'ls muscles y estengué las camas enravenadas.



Y' ls Deus alashoras malehiren a Loki  y'l sentenciaren a  morir d' una mort crudel y forta... Y'l lligaren sense pietat al demunt d'una roca alta y escarpada. Y en las juntu­ras d'unas pedras que s'allargavan sobre de ell, y un xich separadas com si li fessin de redòs, hi feren niuhar un monstruós serpent.

 Y aquést serpent destilava un veri inflamant  y corrosiu per sa boca inmonda. Y'l feren niuhar allà perquè a poch a poch deixès caure'l veri y' l deixès estendre per tot el cos nu de Loki, a fi de que'l fes morir ab una mort intensament crudel é intensament forta...

Y Loki estava lligat per las extremitats de las camas y per las extremitats dels brassos, estés a terra y mirant enlayre... Y a cada  esfors que feya pera rompre sos lligams, tots els seus ossos feyan soroll y' s marcavan en el seu pit, tan hermós y de tanta fortalesa...
Y ell tancava'ls ulls y després tornava a obrirlos, y ja veya'l cap del serpent monstruós qu'anava sortint a poch a poch de la junturas altas de las pedras, y que se'l mirava ab uns ulls horrorosos y verts.... Y quan el veya Loki aquell cap, s'esgarrifava, y to el seu cos s'estremia, y la veu li sortia ofegada de la boca clamant pietat......

 Mes ningú n'hi donava. Y Loki gemegava, aban­donat de tothóm, mirant la mort més crudel com venia a ferlo patir, en aquellas rocas escarpadas y desertas.

Y heus aqui que Segün, la seva esposa, casta com l'aygua d'un xaragall y trista com las fullas dels eucaliptus, mentres ell crida­va, venia cap a  n'ell, duhent a la ma una escudella del ferro més fort y més impene­trable .... Venia cap a n’ell, plorosa com un càntich de l'orga, y'ls seus cabells rossos voleyavan en mans del vent y deixavan descu­berta la meytat del seu pit, que no tapava la blanca túnica.

Y Segün pantejava de cansament y d' horror al pensar en el suplici del seu marit, y tremolà sa carn quan el vegé estés sota'l cap del serpent, fent esforsos desesperats ab aquells muscles que tantas voltas havian gaudit la dolcesa de las olímpicas festas....

Y ell, quan la vegé, la remercià ab angunia, y li demanà ab els ulls un bes. Ell, que altras voltas havia gaudit l’Amor en brassos d'altras donas!.... Y no cridà més, y'ls seus esforsos pararen, y tingué en son cor la claror d'un raig d'esperansa.
 Y Segün, allavors, acota'l cos mitj cubert cap a son espós, y ab els ulls plens de llà­grimas el besà en la boca

Mes el serpent, qu'anava sortint, xisclà, y Segün, apartantse,'s posà a tremolar més, y posà dessota de la boca del serpent la escudellade ferro , perque la baba inmonda 
caygués en ella y no pogués tocar a son Loki….

Y Loki va mirar, horroritzat, com el veri
maligne queya de la gorja del serpent a
dins de l'escudella, y tornà a fer esforsos pera
desferse, y'ls seus ossos tornaren a cruixir, y
del seu pit tornaren a sortir gemechs fondos,
perque ell ja pressentia que res podia fer
Segün contra las voluntats dels Deus.

Y era tan impura aquella baba, que queya 
dins de la escudella fumejant; y Segün sentia
unas grans sensacions de feresa, al pensar
qu' aquell mateix liquit cremant s'enfonzaria
en las carns blancas y fortas del seu marit,
que ella havia gostusejat algunas voltas; y
Segün tenia una gran angoixa al pensar ab
els sufriments terribles que patiria Loki al
sentir cremar la seva pell y la seva carn
adolorida sense poderse moure... Y Segün sentía
uns grans desitjos de desapareixe y de
fondres pera no contemplar l'agonia del seu
espós entre las convulsions de la sanch
enverinada...... Perque Segün veya que la escu-
della s'anava omplint, y que’ l veri queya, y
queya, y qu'aviat sobreixiria y consumaria
irremisiblement al condempnat.....

Y Loki, en tant, gemegava y gemegava….
Y’ls seus brasos y las sevas camas eran llagats
pel sech dels grillons….. Y’l seu pit semblava
destrossat pels esforsos…. Y al fi la escudella
fou plena, y sobreixi, y feu vessar el
verí damunt del seu coll… Y comensà a consumirlo
mentres Segün desesperada llensa
la escudella ab el liquit a dins del abim y’s
pos’a a implorar pietat dels Deus mateixos… 

Però’ l vent fongué sas pregarias en las
concavitats fondíssimas, mentres feya y volejar
la túnica y descobria la nuesa del seu pit,
tan sospirador y tan ple d’ hermosura….

Y las ombras de la Nit devallaren al entorn
de Loki… Y’ l malehit serpent continuà
vessantli’l seu verí y mirantsel ab aquells
ulls verts y horrorosos…. Y en tant, Segün,
ab las mans al cap y plorant follament, s’ arredossava
sota las rocas. Els crits terribles
d’ ell, del viciós condempnat pels Deus, eran
portats enllà d’ enllà per las gojas del eco…

Y Baldur, el seu contrari mort,
passà en brassos de la Nit, surant en las boyras del
abim, y rigué fortament al mirar la horrorosíssima
agonia del seu matador.

Y la seva rialla’s perdé com un tro
ferestech en la buydor de las concavitats fondíssimas ¡

                                  Xavier Viura.-






Evidentment Loki no mor, com tot deu és immortal i el verí de la serpota fastigosa no acabà amb la seva vida. El deu Loki, germanastre de Thor, fill predilecte d' Odín, seguirà fent de les seves en l' univers Asgardià. Ell és el deu més humà de tots ja que en ell hi tenim el bé i el mal, capaç del millor i del pitjor, com tots nosaltres.

 La versió  de la llegenda germànica de Loki i Segün,  feta per Xavier Viura als divuit anys, em sembla fantàstica, molt viva, humana fins i tot, si això es pot dir d' un Deu d' Asgard. 

El relat és espectacular, minuciós i detallat amb un desenvolupament ple de dramatisme ,de poesia i de tendresa, sobretot en els sentiments de Segün, que malgrat tot, estima al seu espòs  i pateix la seva sort en pròpia carn.

 La qualitat humana  d' aquesta versió de Viura em sembla notable i digne de penjar en el bloc per a gaudi de tots aquells que com jo els pot agradar.
 Malgrat la grafia antiga del 1900, es compren  perfectament tot el context i a més els mots antics que ja no s' utilitzen avui dia reviuen en la nostra memòria altra vegada, enriquint la nostra llengua. Pijus.-




Em deixava, la versió Marvel de Loki, que com a bon afeccionat als còmics, vos  havia de presentar. El deu malvat. rialler, trapella. 

dimarts, 7 d’agost de 2012

" El Dolor " ( 1915) de Lluís Millet i Pagès

Lluís Millet i Pagès
(El Masnou 1867 – Barcelona 1941)

Músic. Fundador de l’Orfeó Català (1891), moviment que va ser, a banda d’un esdeveniment musical molt important per al país, l’aglutinador de propaganda d’un nou catalanisme.
Dirigí l’Escola Municipal de Música de Barcelona (1930). Fundador de la capella de Sant Felip Neri de Barcelona (1897). Mestre de l’Escolania de la Mercè (1906). El 1904 fundà la Revista Musical Catalana. Impulsà el cant popular i religiós. Amic i seguidor del mestre Felip Pedrell.





Malgrat les pomes podrides de la família,ens calen grans homes com aquest per continuar tirant endavant ,sobretot avui dia , però, cada cop amb més freqüència he de girar el cap enrere per trobar-ne un.  Pijus.-

















EL DOLOR

Qui no té dolors per plorar, no té riquesa per fruir.
El dolor és el lastre vivificant de l'esperit.
 L'alegria del món és  l'escuma de la vulgaritat sensual: riem al drinc de  nostres  sentits.

El goig de l'ànima plena traspúa certa dolça melangia;
 la profonda tristura d'una ànima digna té tast d'una noble alegria.

Oh! món d'ara, has perdut l'esma del ritme quiet, que canta
 i encela, que pesa i eleva, que uneix i deslliura, que enforteix i ablana.

Estàs distret i no menges, malverses, llences,
escups la càr­rega dolça que home fa ésser.


Divendres dels Dolors de la Verge , 1915


Lluís Millet i Pagès   “ Pel Nostre Ideal ”, pàg 400 , 1917








dilluns, 6 d’agost de 2012

Els polítics, el poble, tots nosaltres estarem a l' alçada ?




El PP, sobre les declaracions de CDC sobre la independència: "Aquest cap de setmana ha fet molta calor i a alguns se'ls ha escalfat el cap"


Això deia aquest poeta,  l’ any 1883.
Quin símil més bonic  entre l’ esforç dins el món casteller i el fet de sentir-se català en defensa de la nostra terra.
Som a l’ any 1883 i que actuals  se’m fan aquests versos. 
Tot és vell i foradat i tornem a ser on érem.
A mi que  se'm va negar la meva llengua quan tocava i ara he de fer mans i mànigues, Pijus.





Josep Verdú i Feliu

Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1853 — Barcelona, 1885

Escriptor.
Popularitzà el pseudònim de Gestus. Col·laborà en un gran nombre de publicacions de Vilanova i de Barcelona. Estrenà moltes peces curtes de teatre, còmiques i en català, algunes de les quals foren publicades: entre moltes d'altres, Jan petit (1874), Los pintors de Barcelona (1875) i Colls i punys (1895). Publicà també Poesies festives i sèries (1894) i Colección de cantos populares de Murcia...(1906); altres poesies seves foren recollides a Lectura Popular i a la Renaixensa

LOS XIQUETS DE VALLS

AMUNT!


Al meu amich lo reputat dibuixant En Pere Elias.

Som la gent de la terra,
llauradors som del Camp;
es un mur cada espatlla
y un garrot cada bras,

Som de cara morena
com lo pa del mestall;
com lo vi de la plana
tenim foch en la sanch;

Som del Camp ¡ Deu me valga¡
decidits y sapats,
be per tot nos ho diuhen:
gent del Camp, gent del llamp.

Si 'ns festejan los pobles
en sas festas anyals ¡
ab la nostra arribada
la alegria renaix;

Los baylets saltironan
de la gralla al devant,
y .als nins alsan las mares
perque 'ns vejan passar.

Fins los vells ¡Deu me valga!
als padris dels portals
ab enveja 'ns nomenan;
gent del Camp, gent del llamp.

Quan ressona la gralla
y redobla 'l timbal,
com un ferre a altre ferre
lliga un bras a altre bras;

En las duras espatllas
ab feresa arrapats
sols ab quatre gambadas
los baylets son a dalt

Com mes pes ¡ Deu me valga
mes nos plau aguantar:
no 's doblegan los roures!
Gent del Camp gent del llamp.

FilIs de terras estranyas
no enfortits pel travall,
prou motejan de barbre.*
nostre joch que es de pau.

Qui en lo cos té coratge
se ennobleix y 's fa gran
que es cobart lo qui es feble
y es traydor qui es cobart.

Fem castells ! Deu me valga !
ab amor abrassats,
y abrassats ningú 'ns vincla:
Gent del Camp, gent del llamp.

En lo cim de la torrre
com a noble estandart,
barretina dels avis
sol lo vent volejar:

¡ Que no 's perdan las torrras
ni castells ni espadats,
que be 'ns plau enlayrarla
tot mostrant que som braus!

Que som braus iDeu me valga!
per si l' hem de venjar,
com ja férem ab ánim
Gent del Camp, gent del llamp.

Y si un jorn Catalunya
vol petjarla un tirà
en l' alberch tenim éynas
que grillons han trencat.

Som la gent de la terra,
llauradors som del camp;
es un mur cada espatlla
y un garrot cada bras;

Tenim pit ¡Deu me valga!
sabém dur la destral,
y 'ns diran ara y sempre;
Gent del Camp, gent del llamp.

Joseph Verdú i Feliu

La Renaixensa , Any XII , 1883 , pàgs 158-161


* bàrbar

Recordeu:

Fills de terres estranyes
no enfortits pel treball,
prou motegen de bàrbar,

nostre joc que és de pau.


Qui en el cos té coratge

s’ennobleix i es fa gran,

que és covard el qui és feble
i és traïdor qui és covard.

i també:


I si un jorn Catalunya

vol aixafar-la un tirà
en l' alberg tenim eïnes
que grillons han trencat.