Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....
"La grip o influenza s'estenia per tot Europa, feia mesos. En les últimes setmanes, una quarta part de la població de París estava sent en major o menor mesura afectada. Cada setmana morien més de 2000 persones dels 3.300.000 habitants de la ciutat.
No obstant això la fira d'any nou i els grans espectacles seguien aliens a l'epidèmia ...
A la segona setmana de 1890 els casos van començar a remetre. Molts parisencs, sense estalvis ni feina, van haver de recórrer a la caritat durant un temps."
"Finalment el grup de catalans també va agafar la grip i van haver de fer llit. Ramon Canudas no acabarà d'recuperar-se i morirà a Sitges el 1892 a causa de la tuberculosi. Ramon Casas, molt debilitat, va tornar a Barcelona." i evidentment, en "Peius", ens va agafar la grip.
Així comença la carta que Pompeu Gener i Babot va publicar a l'Almanach de l'Esquella de la Torratxa de l'any 1891 (pàg. 61) escrita en el París del 1889, havent acabada l'Exposició Universal.
Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent, 1891.
"parlava de la nostra llengua i de Catalunya en to humorístic per a burlar-se dels intel·lectuals arcaistes que aspiraven a resucitar el català medieval que ell coneixia tan bé com aquests, tal com va demostrar escrivint la seva coneguda paròdia "Los Cent Conçeyls del Conçeyl de Cent", imprès en lletra gòtica i en paper d’ estrassa, "
La magnífica Exposició Universal de París va acabar el 12 de novembre. L'havien gaudit més de 32 milions de visitants. A la setmana, al Camp de Mart no quedava pràcticament cap instal·lació. Es pretenia crear una gran zona verda per a esplai dels parisencs.
Ens diu Rafael Moragas:
" En lo que rezumaba originalidad era en lo exclusivamente suyo, en sus ocurrencias y absurdidades, en su vivir cotidiano y en la suma de todos los elementos de composición que, sin escrúpulo, recogía aquí y allá."
" En Pompeyo Gener, después de la imaginación venía el estómago. (...) Era tragón con visos gargantuescos. Gourmet y gourmand, vaso bien medido, bandullo repleto y apetito en movilización permanente. En eso si que podía competir con el mismo Curnousky, príncipe de los gastrónomos contemporáneos. Si, en París, no perteneció al "Instituto Antropológico", en otras razones por no existir tal Instituto, pero perteneció a aquellos institutos gastronómicos que se llamaron "Club des Cent" o la "Assotiation des gastronomes regionalistes"y aun es posible que alguno lo elevara a miembro de honor."
"La característica de Pompeyo Gener era ésta:
el ser embustero. Superamos el calificativo de imaginativo para adoptar ese de embustero, como él amplificaba todo cuanto narraba, ya que la exactitud le era negada a pesar de pretender pasar como científico."
El que a mi m'interessa destacar aquí de Pompeu Gener és precisament aquesta anècdota vital, tal com ell l'explica. Amb les seves paraules sinó es perd part de la seva originalitat. Em fa gràcia a mi i segur que també als seus contemporànis. En som molts els que expliquem acudits dolents, però en Peius tenia una gràcia especial.
Comencem:
Amich aymat: (I)
temps fa arribat
so en est pais
que ha nom Paris;
vila tan gran
com no n'hi han,
ont hi fa fret,
pluja é ventet,
é temps boirós
é nigulós,
és cau la neu
per mor de Deu,
que si glassa
en una plassa
cascun cavail
va cap per vail
é es fa un embús
en un Iesus
d'homes és besties
ab grans molesties.
Dibuix de Carlos Úrbez Cabrera, reproduint una escena de la Plaça de Catalunya de finals del segle XIX. L'artista inclou diversos intel·lectuals: el metge i polític Dr. Robert a peu i saludant una dama, i el cotxet de Mr Morris, que sembla que era molt popular. A l'esquerra, l'escriptor Apel·les Mestres, el comediògraf i periodista Albert Llanas i el també periodista i bohemi Pompeu Gener (àlies 'Peius'). Font: llibre "El fanal de gas. Testimoni d' una època, 1842-1966".
(II) En est pais,
en un terç pis,
malalt ne so
ben de dabó.
Ne so atrapat
empestifat
aire dolent,
ponsonyós vent
que febra forta
dona, é ne porta
mal de cap gran
del botavant,
dolor als ossos,
als xichs é als grossos:
fins l'espinada
sembla trencada
é cal suar
é s'empipar,
que ja t'dich jo
que n'hi ha un vagó.
(III) Aquesta pesta
que l' mon infesta
é que s' propaga
com grossa plaga,
Deu que l'entengue,
ne dihuen dengue,
tambe grippa
perque encostipa;
noms é res mes,
no n' saben res.
(IV) Jo sols ne sé
que de luny vé.
En Oriental
Septentrional
fort freda terra,
en temps de guerra
córren uns crachs
nomnats cossachs.
Son uns soldats
fort mal carats
grans cavailhers,
tots putiners
é plens de polls
fins als genolls,
car no s'pentinen
ne calent dinen,
sols menjen sev
¡mare de Deu!
Donchs aquets bruts
grans porchs fumúts
crian tal pesta
que l'mon infesta.
¡Valents bacons
los septentrions!
(V) Dihuen Doctors
rebuscadors
que lo fort fret
fa el mal aquet.
Altre buscaire
diu que ho du l'aire
ab uns cuquets
remenudets,
fins com la pols,
que n'hi ha mols
en una engruna,
é quan la Lhuna
los hi ve bé,
tot de plé plé
la gent agarren
é 'ls espatarren
é 'ls recargolen
é 'ls apiolen
é 'ls fan patir
é parterir;
tant los apreten
que tussen, peten,
de color muden
suen é puden;
sempre moventse
del cap dolentse
criden, s'estiren,
tomben é giren
é fins pantejen
é garguellejen
é pus s'ofeguen
é molts reneguen:
fant esternuts:
ja están perduts.
(VI) Ara os diré lo que cal fé pera curarlo é no agafarlo, que aquesta nit assó m'a dit un doctor Rus pas gamarús, hom fort sabent é molt prudent. Donchs, ara ojatz é practicatz: Primerament cal'nar calent; menjar en gran peix de l'Occean, é saucissons, é carn vermeilha; (pas d'escudeilha, que s'enfigassa) menja ab mostassa grosses costeilhes à les graeilhes; é beu bon vi Xerez del fi, rom, é aiguardent, no del dolent sinó del bo, qu'es molt milló; é pren café; no prenguis the, caldo cotxino que fa molt xino. Quina ó quinina qu'es droga fina també pendrás, no pas pel nas. Creu mot per mot: riute de tot Papa, Rey ú home; fes sempre brome; pus qu'esta pesta fuig de la festa, é s'est ben vist que sols al trist pobre mesquí que no'n beu ví sol atacar.
¡Que vos apar!
Dibuix tret d'una
"Esquella de la Torratxa" 1889 en qué es fa una comparativa entre
l'alçada de la Torre Eiffel i el skyline de Barcelona.
(VII) Diheu als amichs,
als grans é als xichs,
que per Nadal
menjian bon gal
ab turronada
é neularada,
que prest vindré
en estant bé,
per saludarlos
é abrassarlos,
é ab ells ben beure;
doncs á reveure
ab alegries
dintre pochs dies.
Amen.
En Peius no es va morir de grip aquell any, es va curar i tornà a la seva estimada Barcelona on encara li quedarien moltes aventures per viure :