Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimecres, 23 de novembre del 2011

ELS PERROFLAUTAS UNA TRIBU URBANA, UNA MODA, UN ESTIL DE VIDA.


































 Fa temps tenia ganes de fer aquesta entrada, però circumstàncies personals em van desviar del meu propòsit.


Menysprear a aquest col.lectiu  de la manera que
 s´està fent a la xarxa (Friquipedia i d´altres) , a  determinats mitjants de comunicació (Intereconomia) i per part d´algun personatget de la política catalana ( Josep Anglada), em sembla sobretot  d´ideologia feixista, però, a més  racista, detestable , injust, menyspreable, curt de mires  i un atac frontal a l´esperit que impregna tot el meu bloc i  la meva generació.


La meva generació , la dels pòtols místics , aixoplugats , sobretot esteticament, sota els moviments hippies dels anys 60´s  que van tenir en aquell temps ressò mundial, com avui dia el moviment 15-M , va tenir gran oportunitat de poder canviar alguna cosa  en un temps que ,com ara, no ens agradava.

De fet, utilizar el nom de «perroflautas»; per insultar, per part de gent com els d´Intereconomia o de Josep Anglada, ja ens hauria de fer pensar una mica; només per això ja em cauen simpàtics.

Què és un «perroflauta»;?, Un marginat? Qui no n és una mica? En els temps que corren, cada vegada n´hi haurà més, serem tots «perroflautas» d´aquí a deu anys . 


Se´ls  titlla de pollosos, de bruts. I jo dic: hi ha una cosa que em pringa més que la bruticia física i és la hipocresia , la mentida i sobretot  l´egoisme i la supèrbia.

Per  mi aquets «perroflautas»;  cerquen el seu lloc per a sobreviure, la majoria pacificament. Fora del sistema? Diguem que no  el segueixen del tot   perquè  no els agrada com està muntat.

Els agradava, als hippies dels 60´s , el  sistema polític, ideológic, estètic, cultural d´aleshores ? No.


 Ho van intentar i no ho van aconseguir, però alguna cosa va canviar  en aquella societat a partir del seu exemple: les comunes, l´amor lliure,
 l´estètica desencorsetada en el vestir..., en fi, una relaxació dels costums socials i una recerca de noves formes de vida, artístiques, literàries etc.
  Tot el món cultural d´aleshores es va remoure i alguna cosa va canviar.

Potser són quelcom més que una tribu urbana. No ho sé, a mí  m´agradaria; potser és la nostàlgia del passat. Però el que és segur és que es mereixen una mica de respecte. Avui dia,  amb la crisis que hi ha i els sous de merda que hi ha qualsevol de nosaltres pot trobar-se al carrer fent-los companyía.

Aquets «perroflautas», els antisistema, els del 15-M, els meus hippies o, com a mí m´agrada anomenar-los els «pòtols místics»; cerquen el seu espai  dins un món deshumanitzat, amb un capitalisme ferotge que ja fa aigües, on sembla, aparentment , que els únics que tenen la raó són els tèxtils de la corbata i els tecnòcrates de tots els colors.- Pijus




http://www.frikipedia.es/friki/Perroflauta






























Ecopijos o perroflautas:

El que resulta evident és que la dreta, en les seves múltiples sigles i façanes, és incapaç d’entrar dins un debat ideològic, no té arguments racionals per explicar la seva retorçada concepció egoista i atroç que ens ha dut fins aquí, i, pel contrari, es dedica a ridiculitzar i estereotipar l’estètica i el vestuari de la oposició, política o social. La seva mediocritat intel·lectual no els permet anar més enllà de l’acudit fàcil i banal.


Si una cosa ha demostrat el moviment dels indignats (i abans l’ecosocialisme), es que és por estar perfectament en contra de les retallades socials i no anar vestit segons el canon Okupa; que es pot ser ecologista, oposar-se al creixement productivista desmesurat, i no cal anar a tocar els bongos al Parc de la Ciutadella; es pot estar a favor dels drets laborals i no dur un mono blau. De la mateixa forma que es pot ser catalanista i no vestir amb barretina i faixa pel carrer.


Qualsevol persona, independentment dels seus particulars gustos en roba i música, pot esdevenir partícip d’aquesta nova esquerra que s’està gestant a nivell mundial i que ha trencat barreres i tòpics de tota tribu urbana. Ens trobem davant la globalització de la revolta, de Tahir a Nova York, passant per Bellvitge o Tel Aviv. Uns nous paradigmes polítics que no entenen de fronteres estètiques o nacionals, ni de caducats dogmes obsolets. Arquitectes i paletes, metges i infermeres, universitaris i ni-nis, heavies i indies a tots ens ha afectat per igual aquesta crisi i tots junts n’hem de construir l’alternativa!


http://glamboy69.wordpress.com/2011/10/04/ecopijos-o-perroflautas/   


(link de l´autor de l´article de dalt en el que tot i fent lloança 
d´una nova esquerra a punt de néixer li molesta que el comparin amb els perroflautas  i els  exclou directament.)


























Ara un article molt bo d´una d´esquerres de veritat que les canta clares:

No llegué a la francesa, ni a la rusa. Revoluciones del pueblo, dicen.
Mayo del 68 me pilló sólo con 4 años.

Y lo de Woodstock, todos en pelotas, con menos de 10.
Si acaso, me dio tiempo a emocionarme con el “A desalambrar”, la Cantata, Jethro Tull, Labordeta, el “Libertad sin ira” o “Hair”.

Reconozco, por otra parte, que tengo querencia por los mercados medievales, taneuropeos, como si fueran un parque temático más de nuestro pasado, si bien urbanizados y con calles delimitadas sobre el asfalto pero con cierto regusto a los pilares de la tierra. Me resultan más nuestras esas movidas y especulaciones que rodeaban la construcción de  una catedral –aún se construyen- que Ikea, la Visa, H&M o Disneyland París. Con todo el tufo a incienso, pan preñao, licor café, rosquillas caseras y pachulí, e incluso aunque las brujas que venden en los puestos sean made in China.

Pero hay gente que eso de ir a comprar pulseras de plata o a ver tejedoras de rastas entre echadores de cartas, tañedores de esquila y violín, tragafuegos, tatuadores dehenna o vendedores de libros de segunda mano le parece una cutrez. Porque es que ellos son clase media. O eso les han hecho creer, aunque vivan en el cinturón obrero de una ciudad. No entiendo que con una hipoteca, un coche con tracción a las 4 ruedas, la cartera llena de tarjetas de crédito y los niños con uniforme en un colegio concertado uno se sienta ya por eso tan conservador. Y menos que no se sienta cercano o tenga cierta simpatía por esta especie de downshifters, obligados o no, de estética –y muchas veces, disposición mental- alternativa.

Los perroflautas, claro, sólo han tenido de siempre un perro y una flauta. Pero ahora, muchos tienen además un contrato basura o una beca, un título universitario, una constitución y un móvil con acceso a Internet. Lo pude ver el otro día en Sol. Y oyen a Vetusta Morla, creen en el poder de una movilización o una asamblea y saben para qué sirve una almohadilla en un tweet o lo que es el movimiento Zeitgeist. Tienen el pelo más largo que yo, que ya peino canas y soy calvo, unos saludables abdominales y –reconozco que ya no estoy por esta alternativa- cierta tendencia a mear en la calle. Básicamente, son jóvenes, aunque a algunos jóvenes les empaqueten ya de origen con el Tommy Hillfiger, la corbata o el CK underwear. Al final, creo que a mi me merece la pena haber iniciado mi vida independiente duchándome en el patio de una casa baja de la siempre resistente Vallecas antes de llegar a tener hoy mi ático duplex. Eso no me hace más conservador.

Hoy cumple 70 años Bob Dylan. Guitarrita, rizos, aguardentosismo, poesía. Seguro que algunos –esos que gritan bajo balcones azules “Esto es democracia y no lo de Sol”, como si la hubieran inventado ellos y no Pericles- sólo le consideran otro cantautor de las narices. Es que yo reconozco que aún me remuevo feliz y le encuentro cierto regusto a la letra de “I got life”, que canta el perroflauta de Berger/Treat Williams en Hair cuando exige el derecho a ser escuchado antes de ir a esa guerra que le han preparado otros. Aunque interpretando la canción se cargue la vajilla de Sevres de aquellos de las primeras filas a quienes John Lennon invitaba a “sacudir las joyas” en el Royal Albert Hall si les había gustado su canción protesta.

Algunos hablan de productividad pero no saben la productividad de ideas que puede generar un mercado medieval cuando, encima, los de los tenderetes son jóvenes, han estudiado algo sobre el sitio en el que viven y encima no les dejan hacer preguntas en las ruedas de prensa, incluso aunque hayan acabado la carrera de periodismo. Algunos otros piden, entretanto, desalojos de espacios públicos después de haber hecho campañas electorales como la de Badalona, en la que se han cosechado escaños a manta tras repartir trípticos en los que se dice directamente que “no queremos rumanos” ni “inmigrantes”…ni evidentemente esos perroflautas acampadores.  ¡Zeitgeist!. No todo es abrir una cuenta joven en un banco, aunque regalen sartenes.

Ni aunque regalaran una freidora.

http://amimeobligaron.blogspot.es/1306244503/



























Perroflautas del Canet Rock de l´any 1975. Ens vigilava l´ordre establert  
d´aleshores i el gos i la flauta ens
 l´haviem deixat a casa.-






































Més perroflautas.-











Perroflautas de Bildu.-




















Perroflauta dels anys 60´s  i aquest si que toca la flauta.-




Era Nazario Luque un perroflauta?























Hapenings Hippies , anys 60´s americans.

Els seus precursors ideológics, la generació beat dels anys cinquanta, representaren una nova manera d´entendre la vida, de rebutjar els conformismes socials, d´obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció.


Seguint una visió tolerant i no teista, un antifeixisne còsmic,  s´interessaren per les substàncies psicodèliques com a eines de coneixement (Janis Joplin,Jimi Hendrix,Jim Morrison) i lluitaren contra els valors tradicionalistes i puritans dels EEUU, contra  "l´American Way of life", repudiaren implicitament els valors comercials i proposaven reemplaçar-los pels ideals exposats per Walt Whitman a "Fulles d´herba".

 Sense aquests precursors, Kerouac mor l´any 69, el moviment hippie s´anà disgregant poc a poc, convertint-se en una moda i deixant-se engolir pel capitalisme americà que al comercialitzar-ho vanalitzà allò que podia haver estat una nova forma de viure, exportable també a la resta del món.

 Recordem que aquesta generació fou la primera que apostà per acostar
l´orient i l´occident gràcies al seu gran interés pel budisme zen.- Pijus.



divendres, 18 de novembre del 2011

STEVIE RAY VAUGHAN (1954-1990): Un guitarrista molt especial.-



Aquest guitarrista excepcional, malauradament mort el 1990, no el vaig coneixer fins fa poc, considerat a la seva época com el seté del ranquing mundial, per a mi, que n´ he escoltat uns quants, està molt més amunt d´això.
 La conjunció de la seva veu, el seu to, el seu esperit de bluesman i els rifs que extreu amb la seva stratocaster són  d`una excel.lència sublim. Et fa vibrar com pocs, la sonoritat de la seva veu quasi que m´agrada més  que el so de la seva guitarra, és un conjunt perfecte al servei de l´ànima del blues a la que pertany Stevie Ray Vaughan. Molt recomanable. Pijus.





Biografia:


Stephen "Stevie" Ray Vaughan 3 octubre de 1954 fins al 27 agost de 1990 i va ser un guitarrista i cantant que va fusionar els gèneres del blues i rock. Va desenvolupar un so i estil, basat en artistes com Albet King o Jimi Hendrix, furiós, cru i explosiu; que més endavant, va ser imitat per innumerables guitarristes qui el citen com a principal influència.

Stevie continua tocant de manera semi-amateur fins al 1960 on entra a l'escena del blues a Autisn, Texas. A l'estiu de 1970 forma la seva primera banda , els Blackbirds amb Stevie i Kim Davis a les guitarres,Christian de Plicque, veu,Roddy Colonna & John Huff a la percussió, Noel Deis als teclats i David Frame al baix.A finals de 1971 deixa la secundària i es trasllada a Austin amb la seva banda, establint la seva base en un club anomenat "Hills Country Club". Fins al 1977 va participar en bandes com The Nigthcrawlers, Paul, Ray & the Cobraments (amb la que va guanyar el premi a la banda de l'any al març de 1977) i Triple Threat Revue

Cap a setembre de 1977 Stevie forma la seva banda definitiva, Double-Trouble (més coneguda com Stevie Ray Vaughan & Double-Trouble), amb Tommy Shannon (baix) i Chris Layton (bateria). Es van moure dins l'estat de Texas fins al 19 d'agost de 1979, quan van tocar en el San Francisco Blues Festival.
11 de juliol de 1981. La banda es filmada tocant en un festival. L'any següent el manager d'Stevie li dóna una cinta a Mick Jagger i la banda fa una funció privada en una festa dels Rolling Stnes. Poc després d'això la banda va fer la presentació més important de la seva carrera quan toquen al Festival Internacional de Jazz de Montreux, Suïssa, essent la primera banda no programada per endavant a tocar en aquest recital. Van ser titllats de grillats però irònicament guanyar un premi Grammy per la versió del tema "Texas Food", vegeu vídeo

inicial, en aquest recital va donar lloc a un dels discos en viu més increïbles de SRV: "Live at Montreuax".

Stevie Ray progressivament va assolir la fama al voltant d'aquesta època, quan en 1982 contribueix amb un disc de David Bowie i el 1983 és "descobert" per John Hammond responsable de descobrir a Dylan, Billie Holiday o Springsteen entre d'altres.. després d'escoltar la gravació del recital de Montreaux i se li ofereix un contracte per gravacions en Epic Records. Finalment al 83 surt el seu primer àlbum, Texas Food després d'anys de treball. Les repercussions no es van fer esperar, i Ray Vaughan va ser elegit per la revista Guitar Player "Millor Nou Talent", "Millor Àlbum de Guitarra (Texas Flood)" i "Millor Guitarrista d'Electric Blues", guanyant 3 premis en un any.
En 1984 és llançat el seu segon àlbum: Couldn't stand th weather. Aquell mateix any, el 4 d'octubre, Stevie compleix 30 anys, i els celebra amb un gran recital al Carneghie Hall de New York amb els convidats Jimme Vaughan (2na guitarra, germà de Stevie),Angela Strehli (veus), Dr. John ,piano ( vere Musika'L, edicó anterior) i Geroge Rains (bateria). Stevie li diu al públic que és el millor aniversari de la seva vida. Més tard aquell mateix any, el 18 de novembre, Stevie guanya dues National Blues Award per "Best Entertainer" (la traducció més precisa seria "Millor Showman") i "Millor instrumentalista de blues". És la primera persona blanca a guanyar qualsevol d'aquests premis.


El 28 de septiembre Stevie Ray és ingressat per abús d'estupefaents de diferent indole a Alemanya. Se les arregla per fer dos concerts més de la gira, però els propers 13 són cancel lats. Aconsegueix mantenir sobri des del 13 d'octubre fins el seu últim dia. Stevie fa un enorme retorn a l'escena en la primavera de 1987 en l'espceial de TV per a Cinemaux deBB King junt a : Eric Clapton , Enrique Peña , Albert King , Phil Collins , Gladys Knight , Paul Butterfield ,Chaka Khan y Billy Ocean . Stevie apareix també en la pel lícula "Back to the Beach" tocant "Pipeline" amb Dick Dale.


Altres presentacions en viu importants de l'època van ser: la seva presentació a les festes inaugural de la presidència de George Bush el 23 de gener de 1989 i la seva presentació en elsMTV Unplugged tocant "Rude Mood", "Pride And Joy" i "testify" en guitarra acustica de 12 cordes. El 1990 es llança el seu disc "Family Style", que grava juntament amb el seu germà.


L'accident





El 27 d'agost de 1990, un poc abans de la 1:00 AM, un helicòpter que duia a Stevie a Chicago s'estavella segons després del seu enlairament. Les 5 persones que anaven a bord moren. Una investigació posterior declara que es va deure a un error del piloto. Aquest accident va ser similar al que van tenir Valens , Randy Rhoads o Cliff Burton entre d'altres.



DISCOGRAFIA:


Texas Flood (1983) Could't Stand The Weather (1984) Soul To Soul (1985)Live at Carnegie Hall -1984 Stevie Ray Vaughan Live Alive - en viu de 1985 a 1986 (1986) April through October 1979 Live In Japan - 1985 The Vaughan Brothers Family Style (1990) Stevie Vaughan In The Beginning - en viu,Austin, Texas, 1980 (1992) In Step (1989) The Sky Is Crying (1991)Stevie Ray Vaughan Live at The El Mocambo - en viu a Toronto, Canadá 1983 (1991)


A Tribute To Stevie Ray Vaughan (1996) 1. Pride And Joy - Bonnie Raitt 2. Texas Flood - Jimmie Vaughan 3. Telephone Song - B.B. King 4. Long Way From Home - Buddy Guy 5. Ain't Gone'N Give Up On Your Love - Eric Clapton 6. Love Struck Baby - Robert Cray 7. Cold Shot - Dr. John 8. Six String Down - Vários artistas 9. Tick Tock - Vários artistas10. SRV Shuffle - Varis artistes

Stevie Ray vaughan The Real Deal: Greatest Hits 2 (1999) Albert King with Stevie Ray Vaughan In Session - en viu 1983 (1999) Stevie Ray Vaughan Greatest Hits (1995) Stevie Ray Vaughan Blues at Sunrise (2000) Stevie Ray Vaughan Live at Montreux 1982Martin Scorsese Presents The Blues: Stevie Ray Vaughan (2003) & 1985 (2001) disc 1 Stevie Ray Vaughan Live at Montreux 1982 & 1985 (2001) disc 2 Martin Scorsese Presents The Blues: Stevie Ray Vaughan (2003)  


 ( biografia currada  per el Musik´L  que tinc el plaer de tenir entre els meus blocs preferits) 
Pijus.-