Fa
temps tenia ganes de fer aquesta entrada, però circumstàncies personals em van
desviar del meu propòsit.
Menysprear a aquest col.lectiu de la manera que
s´està fent a la xarxa
(Friquipedia i d´altres) , a determinats
mitjants de comunicació (Intereconomia) i per part d´algun personatget de la
política catalana ( Josep Anglada), em sembla sobretot d´ideologia feixista, però, a més racista, detestable , injust, menyspreable,
curt de mires i un atac frontal a
l´esperit que impregna tot el meu bloc i la meva generació.
La meva generació , la dels pòtols místics , aixoplugats ,
sobretot esteticament, sota els moviments hippies dels anys 60´s que van tenir en aquell temps ressò mundial,
com avui dia el moviment 15-M , va tenir gran oportunitat de poder canviar alguna
cosa en un temps que ,com ara, no ens
agradava.
De
fet, utilizar el nom de «perroflautas»; per insultar, per part de gent com els
d´Intereconomia o de Josep Anglada, ja ens hauria de fer pensar una mica; només
per això ja em cauen simpàtics.
Què és un «perroflauta»;?, Un marginat? Qui no n és una mica? En els temps que
corren, cada vegada n´hi haurà més, serem tots «perroflautas» d´aquí a deu anys .
Se´ls titlla de pollosos, de bruts. I jo
dic: hi ha una cosa que em pringa més que la bruticia física i és la hipocresia
, la mentida i sobretot l´egoisme i la
supèrbia.
Per mi aquets «perroflautas»; cerquen el seu lloc per a sobreviure, la majoria pacificament. Fora del sistema? Diguem que no el segueixen del tot perquè no els agrada com està muntat.
Els agradava, als hippies dels 60´s , el sistema polític, ideológic, estètic, cultural d´aleshores ? No.
Ho van intentar i no ho van
aconseguir, però alguna cosa va canviar
en aquella societat a partir del seu exemple: les comunes, l´amor
lliure,
l´estètica desencorsetada en el vestir..., en fi, una relaxació dels costums socials i una recerca de noves formes de vida, artístiques, literàries etc.
Tot el món cultural d´aleshores es va remoure
i alguna cosa va canviar.
Potser
són quelcom més que una tribu urbana. No ho sé, a mí m´agradaria; potser és la
nostàlgia del passat. Però el que és segur és que es mereixen una mica de
respecte. Avui dia, amb la crisis que hi ha i els sous de merda que hi ha qualsevol de nosaltres pot trobar-se al carrer
fent-los companyía.
Aquets «perroflautas», els antisistema, els del 15-M, els meus hippies o, com a mí
m´agrada anomenar-los els «pòtols místics»; cerquen el seu espai dins un món deshumanitzat, amb un capitalisme
ferotge que ja fa aigües, on sembla, aparentment , que els únics que tenen la
raó són els tèxtils de la corbata i els tecnòcrates de tots els colors.- Pijus
http://www.frikipedia.es/friki/Perroflauta
Ecopijos o perroflautas:
El que resulta evident és que la dreta, en les seves múltiples sigles i façanes, és incapaç d’entrar dins un debat ideològic, no té arguments racionals per explicar la seva retorçada concepció egoista i atroç que ens ha dut fins aquí, i, pel contrari, es dedica a ridiculitzar i estereotipar l’estètica i el vestuari de la oposició, política o social. La seva mediocritat intel·lectual no els permet anar més enllà de l’acudit fàcil i banal.
Si una cosa ha demostrat el moviment dels indignats (i abans l’ecosocialisme), es que és por estar perfectament en contra de les retallades socials i no anar vestit segons el canon Okupa; que es pot ser ecologista, oposar-se al creixement productivista desmesurat, i no cal anar a tocar els bongos al Parc de la Ciutadella; es pot estar a favor dels drets laborals i no dur un mono blau. De la mateixa forma que es pot ser catalanista i no vestir amb barretina i faixa pel carrer.
Qualsevol persona, independentment dels seus particulars gustos en roba i música, pot esdevenir partícip d’aquesta nova esquerra que s’està gestant a nivell mundial i que ha trencat barreres i tòpics de tota tribu urbana. Ens trobem davant la globalització de la revolta, de Tahir a Nova York, passant per Bellvitge o Tel Aviv. Uns nous paradigmes polítics que no entenen de fronteres estètiques o nacionals, ni de caducats dogmes obsolets. Arquitectes i paletes, metges i infermeres, universitaris i ni-nis, heavies i indies a tots ens ha afectat per igual aquesta crisi i tots junts n’hem de construir l’alternativa!
Ara un article molt bo d´una d´esquerres de veritat que les canta clares:
No llegué a la francesa, ni a la rusa. Revoluciones del
pueblo, dicen.
Mayo del 68 me pilló sólo con 4 años.
Y lo de Woodstock, todos en pelotas, con menos de 10.
Si acaso, me dio tiempo a emocionarme con el “A
desalambrar”, la Cantata, Jethro Tull, Labordeta, el “Libertad sin ira” o
“Hair”.
Reconozco, por otra parte, que tengo querencia por los
mercados medievales, taneuropeos, como si fueran un parque temático más
de nuestro pasado, si bien urbanizados y con calles delimitadas sobre el
asfalto pero con cierto regusto a los pilares de la tierra. Me
resultan más nuestras esas movidas y especulaciones que rodeaban la
construcción de una catedral –aún se construyen- que Ikea, la Visa,
H&M o Disneyland París. Con todo el tufo a incienso, pan preñao, licor
café, rosquillas caseras y pachulí, e incluso aunque las brujas que venden en
los puestos sean made in China.
Pero hay gente que eso de ir a comprar pulseras de plata o a
ver tejedoras de rastas entre echadores de cartas, tañedores de esquila y violín,
tragafuegos, tatuadores dehenna o vendedores de libros de segunda
mano le parece una cutrez. Porque es que ellos son clase media. O eso les han
hecho creer, aunque vivan en el cinturón obrero de una ciudad. No entiendo que
con una hipoteca, un coche con tracción a las 4 ruedas, la cartera llena de
tarjetas de crédito y los niños con uniforme en un colegio concertado uno se
sienta ya por eso tan conservador. Y menos que no se sienta
cercano o tenga cierta simpatía por esta especie de downshifters,
obligados o no, de estética –y muchas veces, disposición mental- alternativa.
Los perroflautas, claro, sólo han tenido de siempre un perro
y una flauta. Pero ahora, muchos tienen además un contrato basura o una beca,
un título universitario, una constitución y un móvil con acceso a Internet. Lo
pude ver el otro día en Sol. Y oyen a Vetusta Morla, creen en el poder de una
movilización o una asamblea y saben para qué sirve una almohadilla en un tweet
o lo que es el movimiento Zeitgeist. Tienen el pelo más largo que yo, que ya
peino canas y soy calvo, unos saludables abdominales y –reconozco que ya no
estoy por esta alternativa- cierta tendencia a mear en la calle. Básicamente,
son jóvenes, aunque a algunos jóvenes les empaqueten ya de origen con el Tommy
Hillfiger, la corbata o el CK underwear. Al final, creo que a mi me merece
la pena haber iniciado mi vida independiente duchándome en el patio de una casa
baja de la siempre resistente Vallecas antes de llegar a tener
hoy mi ático duplex. Eso no me hace más conservador.
Hoy cumple 70 años Bob Dylan. Guitarrita, rizos,
aguardentosismo, poesía. Seguro que algunos –esos que gritan bajo balcones
azules “Esto es democracia y no lo de Sol”, como si la hubieran inventado ellos
y no Pericles- sólo le consideran otro cantautor de las narices. Es que yo
reconozco que aún me remuevo feliz y le encuentro cierto regusto a la letra de
“I got life”, que canta el perroflauta de Berger/Treat Williams en Hair cuando
exige el derecho a ser escuchado antes de ir a esa guerra que le han preparado
otros. Aunque interpretando la canción se cargue la vajilla de Sevres de
aquellos de las primeras filas a quienes John Lennon invitaba a “sacudir las
joyas” en el Royal Albert Hall si les había gustado su canción protesta.
Algunos hablan de productividad pero no saben la
productividad de ideas que puede generar un mercado medieval cuando, encima,
los de los tenderetes son jóvenes, han estudiado algo sobre el sitio en el que
viven y encima no les dejan hacer preguntas en las ruedas de prensa, incluso
aunque hayan acabado la carrera de periodismo. Algunos otros piden,
entretanto, desalojos de espacios públicos después de haber hecho campañas
electorales como la de Badalona, en la que se han cosechado escaños a manta
tras repartir trípticos en los que se dice directamente que “no queremos
rumanos” ni “inmigrantes”…ni evidentemente esos perroflautas acampadores.
¡Zeitgeist!. No todo es abrir una cuenta joven en un banco, aunque regalen
sartenes.
Ni aunque regalaran una freidora.
Més perroflautas.-
Perroflautas de Bildu.-
Perroflauta dels anys 60´s i aquest si que toca la flauta.-
Era Nazario Luque un perroflauta?
Hapenings Hippies , anys 60´s americans.
Els seus precursors ideológics, la generació beat dels anys
cinquanta, representaren una nova manera d´entendre la vida, de rebutjar els
conformismes socials, d´obrir la ment i el pensament a noves finestres de percepció.
Seguint
una visió tolerant i no teista, un antifeixisne còsmic, s´interessaren per les
substàncies psicodèliques com a eines de coneixement (Janis Joplin,Jimi
Hendrix,Jim Morrison) i lluitaren contra els valors tradicionalistes i puritans
dels EEUU, contra "l´American Way of life", repudiaren implicitament
els valors comercials i proposaven reemplaçar-los pels ideals exposats per Walt
Whitman a "Fulles d´herba".
Sense aquests precursors, Kerouac mor
l´any 69, el moviment hippie s´anà disgregant poc a poc, convertint-se en una
moda i deixant-se engolir pel capitalisme americà que al comercialitzar-ho
vanalitzà allò que podia haver estat una nova forma de viure, exportable també a
la resta del món.
Recordem que aquesta generació fou la primera que apostà per
acostar
l´orient i l´occident gràcies al seu gran interés pel budisme zen.- Pijus.