Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 26 de desembre del 2010

L´home i la natura, alguns exemples dins el món de la Literatura: Rimbaud, Whitman, Kerouac i d´altres.

S´ha parlat molt de l´amor i de la mort dins la literatura i penso que no tant sobre la natura  que ens envolta i la seva relació amb el poeta, amb l´escriptor i amb tot alló que ens apropa a la nostra própia essència perqué no oblidem que nosaltres mateixos, som natura, una petita part d´aquesta gran obra mestra.



EL DORMENT DE LA VALL

És un clot de verdor on canta un rierol
Tot aferrant follament a les herbes els parracs
D´argent; on el sol, des de la muntanya altiva,
Lluu: és una petita vall que escumeja de raigs.

Un soldat jove, la boca oberta, la testa nua,
I el coll banyat en frescos créixents blaus,
Dorm; està damunt l´herba, sota el núvol,
Pàl.lid al seu llit on la llum plou.

Dorm de peus als lliri-joncs. Somriu com
Somriuria un infant malalt, fa una becaina ;
Natura, bressa´l  amb ardor : té fred,

Els perfums no li fan tremolejar els narius ;
Dorm al batent del sol amb la mà al pit
Tranquil. Té dos forats vermells al costat dret.

        Arthur Rimbaud  ( Octubre, 1870)


En aquest poema, relatat molt cinematográficament, la natura ho és tot, ho bresssola tot, com diu el poeta, de fet el soldat, encara que mort, hi forma part i n´esdevé un més  dins el conjunt de sensacions, de tonalitats de colors i de intensitats de llum  que viu el poeta, fent que la mort sigui menys trágica però no menys solemne per tot alló que el soldat ja no pot percebre. La natura aquí ha perdut un dels seus fills i el cuida fins el darrer moment. 
Rimbaud és un enamorat de la natura, la coneix bé  i en frueix tant que ho ha de dir en el seu poema de joventut, el gran tema de la mort resta a la vegada amagat, rebaixat del seu aspecte més cruent,  i a la vegada n´és la causa, mortífera causa, de la separació entre l´ home i el seu Tot.



Un altre poema de Rimbaud en el que ell en primera persona es relaciona amb aquesta natura que ho embolcalla tot:



LA MEVA BOHEMIA (FANTASIA)

Caminava amb les mans a les pobres butxaques;
El meu abric, així s´em tornava ideal;
Caminava sota el cel, Musa!, i t´era lleial;
Ah, quines amors tan esplèndides somiava!

Els meus pantalons únics tenien un forat gros.
Follet somiador, desgranava pel camí
Versos.El meu refugi era l´Óssa Major
Al cel els meus estels feiem un dolç fru-fru.

Els escoltava, assegut al marge dels camins,
Les nits del bon setembre quan em queien al front
Les gotes de rosada com un vi vigorós;

Quan tot rimant enmig de l´ombria fantàstica,
A l´igual d´unes lires, deslligava els elàstics
dels sabatots ferits amb un peu prop del cor!

La relació tan intensa que té el poeta amb la natura em trasbalsa i la sensació de llibertat et mareja fins el punt de fer-te sortir, encara que no vulguis, alguna llágrimeta de felicitat, quan m´enrecordo també d´algunes nits de vivac sota el cel ras que vaig passar quan era més jove. No hi ha dubte que quan l´home està sol amb la natura i mira el cel estelat és quan més aprop està de la vida i de la mort al mateix temps i interiorment es troba amb ell mateix .-



L'explosió del fenomen Rimbaud es remunta als anys cinquanta, quan la figura del poeta va sortir dels cercles literaris per conquerir la imaginació de generacions de lectors apassionats. A França, el gran salt es va produir en el centenari del seu naixement, el 1954, la revista Paris Match li va dedicar la seva portada i vuit pàgines, sota el titular d'Arthur Rimbaud: àngel o dimoni.
Als Estats Units, la figura del poeta en la seva faceta més irreverent va calar en el gran continu de la contracultura a través dels escriptors de la beat generation.
"El fascinant de Rimbaud és que cadascú si pot reconèixer-se en ell", explica Jeancolas. "La seva obra i la seva vida tenen parts ombrívoles que cadascú pot omplir amb les seves aspiracions". El Rimbaud de relacions tortuoses  amb Paul Verlaine ( en el quadre de la dreta, el primer començant per l´esquerra, amb el jove Rimbaud al costat)  va esdevenir icona gai, la premsa juvenil entreté el mite de l'adolescent rebel i els viatgers sempre comptaran amb el rodamón que va deixar París per explorar les terres africanes.



La següent poesia de Walt Whitman també ens parla de la natura però d´una forma vehement quasi profética.Whitman creu en un Deu omnipotent i en l´ ordre diví, cósmic, de totes les coses, en una visió romántica del món en el que l´amor de Deu es traspua arreu i en el que l´home ha de deixar-se anar en aquest amor i valorar les coses d´un altre manera, amb uns altres ulls:





Per a mi, un bri d'herba no val menys que la
tasca diürna dels estels,
i igualment perfecta és la formiga, i així un gra de
sorra i l'ou del reietó,
i la granota arbòria és una obra mestra, digna de
egrègies persones,
i la mora pogués adornar les estances del cel,
i en la meva mà l'articulació més menuda fa burla
de totes les màquines,
i la vaca, remugant amb inclinada testa, és més bella
que qualsevol escultura;
i un ratolí és miracle capaç de sorprendre a milions de
infidels.


Fragment de Canto a mi mateix de Walt Whitman en versio de Marià Manent.



"Prosseguirem la marxa; jo em sentia immensament complagut amb aquella mena d´aspecte immortal que tenia el sender al començament de la tarda, amb els vessants herbosos d´un costat que semblaven plens de pols d´or, amb els insectes que saltaven sobre les roques i amb el vent que sospirava una dansa tremolosa entre les pedres calentes. Ara i adés el sender s´endinsava  per algun indret fresc i ombrejat, atapeït de grans arbres alts entre els quals la llum es feia més profunda. El llac de baix no tardà a convertir-se en un llac de joguina, per bé que  els seus forats negres encara eren perfectament visibles. Tot això era agradable, com ho eren també les gegantines ombres de núvols que es reflectien a les aigües i el tràgic caminoi que serpentejava a la llunyania i per on el pobre Morley pujava cap a nosaltres."

Els pòtols místics de Jack Kerouac, traduït per Manuel de Pedrolo (fragment del cap. 9)


En aquest trosset de la gran novel.la de Kerouac apreciem, al igual que en els poemes anteriors , una gran capacitat descriptiva per part de l´autor, fruit del seu amor per la natura. Kerouac beu de les fonts de Rimbaud i de Whitman, els seus personatges són a la vegada rodamons incansables que els hi agrada la solitud de la natura, com els bohemis de Rimbaud, i missatgers d´unes creences molt particulars, barreja de Zen i de l´esperit profètic whitmanià.




SOL SOLET

Quan jo era petit
vivia arraulit
en un carrer negre.
El mur hi era humit
però el sol hi era alegre.

Per lla a Sant Josep
el bon sol solet
lliscava i lluïa
pel carreró estret.

I en mon cos neulit
llavors jo sentia
una esgarrifança
de goig i alegria.

Joan Maragall, 1895


De tots els poemes de Joan Maragall he triat aquest, primer, perquè és curt, i sempre he pensat que si un sentiment o una emoció es pot expressar amb uns pocs però intensos versos, millor, i segon perquè encara que sembla un poema per infants per la seva sencillessa,expressa, precisament per això,aquesta profunditat de missatge que el fa encara més feridor. L´home,Maragall,rep els dons de la natura,dins el seu context urbà,en la seva mínima expressió i en forma d´un raig de sol que l´escalfa.




Aquí, en aquesta primavera
Aquí, en aquesta primavera, estrelles floten en la buidor,
aquí, en aquest hivern, tan ben guarnit,
la terra va colpint el temps nu, aspre;
l´ocell primaveral aquest estiu enterra.

Els símbols són triats dels anys, en la rodona
lenta que fan les costes de quatre estacions;
el foc de tres estacions ensenya
la tardor, i quatre notes dels ocells.

Jo diria l´estiu pels arbres; els verms diuen,
si diuen res, les tempestes d´hivern
o el sepeli del Sol;
sabré la primavera pel cantar del cucut,
i la destrucció pel llimac aprendria.

Millor que cap rellotge, el verm ens diu l´estiu,
el llimac és vivent calendari dels dies;
¿què em dirà, si un insecte intemporal
diu que el món  ja s´acaba?

                        Dylan Thomas


En aquest cas la natura serveix al poeta del País de Gal.les per a cantar-nos amb les seves imatges el rodolar del Temps i la proximitat de la mort.




Els núvols

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d´aquests matins
passen sense l´angúnia de cap ànima a dins.....

Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l´esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l´aigua! Entorn de la seva peresa,
l´aire els dóna ua forma gairebé per sorpresa,

un límit en l´atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l´aigua captiva
dels rius, dels llacs i dels mars. I  jo a la riba,

penso, en veure´ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus....

                                       Màrius Torres.-


Pensava que era l´únic que li agradava veure passar els núvols per davant seu............ en aquest cas, el gran poeta lleidetà ens recorda la majestàtica pressència dels núvols des que el món és món.


QUAN FLOREIX LA SERVERA

Quan floreix la servera
a estones m´arriba a la finestra
el seu perfum.
Sobretot al capvespre i després de ploure.

Els arbres són a pocs minuts,
al carrer, en tombar la cantonada.
Enguany, abans de poder-m´hi arrossegar,
les esvalotadores merles ja han bequetejat
les roges baies,.-

Però si sota mateix dels arbres
n´aspiro el generós perfum,
la vida al meu voltant
s´arqueja de plaer,
com si l´acaronessin tendrament
unes mans femenines.

                Jaroslav Seifert


En aquest poema de Seifert, l´olor de la natura és plena de vida i al poeta li recorda algún amor passat.
El gran tema de la natura dins la poesia i la literatura en general,com veieu, és constant. No deixa d´impressionarme les imatges tan bucóliques que aquets autors descriuen amb el seu art i de com aquestes sensacions no moriran mai a dins nostre per molts anys que passin al igual que els nostres núvols. Pijus.-
-
























LA LLUNA LA BRUNA

Guàitala la lluna
damunt del serrat.
Jo me la contemplo
com ubriagat.
La lluna es la pruna
d'un hort encantat.

   La lluna no es bruna; 
tot ho ha illuminat!
La quieta llacuna
 un raig li ha xuclat,
 y l'aigua y la lluna
ab goig s'han besat.

Les daines dormien
y els ulls han badat;
belant somnioses
l'aigua han agitat.
Pels jonchs, cristallina,
l'aigua ha gotellat.
«La fada, la nina...
sembla que ha cridat
 una veu molt fina
que al cor m'ha arribat.

Després el silenci
per tot ha regnat;
 té baume de lliris
l'oreig encalmat,
y en un mar de nacre
 y d'argent glaçat
 s'adormen els cedres,
 s'adorm el serrat...

Y el cor de les verges
 resta desvetllat.

  La lluna no es bruna:
tot ho ha illuminat.
La lluna es la pruna
d'un hort encantat!

Lluis Via i Pagès  1910

La lluna de Via és una lluna màgica, de conte de nens, una lluna mare, una lluna que acarona amb la seva llum tot el que té al seu abast i els besa, com el bes pur d' una dona enamorada.- Pijus




dijous, 16 de desembre del 2010

ALLAN KARDEC (1804-1869): L´ESPIRITISME MODERN




En els anys finals del franquisme els pòtols místics catalans ens distrèiem amb la ouija i amb ella em vaig afeccionar al rollo espiritista, encara que només fos desde l'aspecte purament científic i d'observació del fenomen, i em vaig comprar alguns llibres sobre el tema, entre ells dos d'Allan Kardec i un sobre Parapsicologia del doctor txec Milan Rýzl en el que ens feia una llarga explicació sobre els fenomens parapsíquics i la percepció extrasensorial.
Continuo creient el que creia ja aleshores de que tot està dins del nostre cervell i de que molts dels fenomens paranormals o extrasensorials que coneixem s'aniran explicant poc a poc al llarg del temps d'una manera totalment científica, com tard o dora s'explicarà el fenomen de la telepatia.

































Us explico que en una de les ouijes en que hi vaig participar i després de molta estona invocant els esperits de la casa, estàvem en una taula vora la llar de foc, el got va començar a moure's decididament per acabar assenyalant les lletres F O C sense cap altre comunicació amb el més enllà.
Telepàticament tots els que allí estàvem i d'una manera inconscient ens vam comunicar i vam bellugar el got cap a les lletres que definien el pensament més fort e intens d'aquell moment.
De tota manera i per fer una mica de pedagogia sobre qui era Allan Kardec i del fenomen espiritista, molt comú a sud-amèrica, del que no hi ha gaire presència en el món dels blocaires, us deixo aquesta entrada amb una barreja del que volta per internet sobre el tema.- Pijus.






Hippolyte Léon Denizard Rivail

Allan Kardec (Lió, 3 d'octubre de 1804 - París, 31 de març de 1869) és el pseudònim de Hippolyte Léon Denizard Rivail.

















Va fer els seus primers estudis a Lió i els va completar a Yverdum (Suïssa), a l'Institut del cèlebre professor Pestalozzi, conegut per ser un dels més respectats centres d'ensenyament de tota Europa, i per on van passar famosos intel•lectuals d'aquella època.
Es va lliurar a fons a la lingüística i parlava correctament l'alemany, l' anglès, l'espanyol i l'holandès. De retorn a París va funda allà un Institut d'Ensenyament semblant al de Yverdon.

Publica nombrosos llibres: Curs Pràctic i Teòric d'Aritmètica, segons el Mètode de Pestalozzi, amb modificacions, publicat el 1824. Pla proposat per al millorament de la instrucció pública, publicat el 1828; Gramàtica francesa clàssica, publicat el 1831; Manual dels exàmens per als diplomes de capacitat, el 1846; Catecisme gramatical de la llengua francesa, el 1848, entre d'altres.
El 1854, amb 50 anys, escolta parlar per primera vegada del fenomen de les taules giratòries.
El 18 d'abril de 1857 publica un llibre que marcarà l'inici del Espiritisme: El llibre dels esperits, fet pel qual és avui dia conegut.
Les seves investigacions en el terreny del espiritisme el van portar a canviar-se el nom de Hippolyte Leon al de Allan Kardec després de, segons va afirmar ell mateix, recordar una vida anterior en la qual duia aquest nom.
També publica El llibre dels mèdiums (1861), L'Evangeli Segons l'Espiritisme (1864), El Cel i l'Infern o la Justícia Divina segons l'Espiritisme (1865) i Gènesi, els Miracles i les Profecies segons l'Espiritisme (1868). El 1858 va fundar la Revista Espírita, de la qual fou director fins a 1869 (any de la seva mort).
El fenomen ideològic del espiritisme, plena bona part de la segona meitat del segle 19 europeu-americà. En certa manera, en la mesura que aquest moviment afirmava el seu caràcter científic com una característica, establia les pautes de la imatge que volia es tingués de si mateix.

Tractava en efecte de emparentar amb la rica tradició científic-racionalista que des del segle 17 s'afirmava en la mentalitat europea. Es tractava d'una voluntat contradictòria però no del tot incapaç d'establir un pont de comunicació. El plantejament metodològic cartesià i el baconià, amb les seves combinacions deductives i inductives, s'havia anat imposant en la tradició occidental.

Era, d'altra banda, una manera de validar les seves conclusions en un segle 19 que va convertir a la ciència natural i els seus mètodes en el model explicatiu per excel.lència. Aquest, valgui dir-ho, no va ser tret privatiu del moviment espiritista. En la història i en les disciplines socials es va donar un fenomen paral lel. L'historicisme, el materialisme històric i el positivisme comtià, van ser una clara manifestació de la mateixa ansietat o mania cientifista.
L'espiritisme va heretar de fet els principis doctrinals d'una ciència (la natural) per a la qual experiment i demostració eren claus. Per això les taules (el taller), van ser sempre el braç fort d'una teoria complexa que no deixava de mostrar una pluralitat on les tradicions judeo-cristianes i les purament orientals (l'etern dilema de la reencarnació i la seva interpretació com a model del retorn , per exemple), van haver d'aprendre a conviure.

L'impacte d'això en el llenguatge dels espiritistes de finals del segle XX porto-riquenys és evident: Manuel Corchado i Juarbe, un neoclàssic, veia en el espiritisme una disciplina amb potencial acadèmic que havia de ensenyar a les universitats. El compromís de Rosendo Matienzo Cintrón amb demostrar la realitat del fenomen espírita a la premsa escrita mitjançant proves irrefutables i raonables, més que una mera reacció als atacs de l'ortodòxia catòlica, representa la recerca d'un mètode expositiu a l'altura de la fiabilitat de la ciència natural mateixa.

Per una altra via, l'espiritisme es pot vincular amb l'anomenada tradició il.lustrada del segle XVIII i la seva voluntat d'obrir-se a plantejaments polèmics i espais nous. El mateix culte a la ciència i, en conseqüència, la traducció de la idea del progrés al món del que és purament espiritual, pot ser interpretat com un original intent de síntesi que tampoc va ser exclusiu dels espiritistes vuitcentistes. Raó, ciència i progrés, les grans fites de la modernitat, estan a la base del desenvolupament del plantejament espírita, fet que el converteix en un fenomen pertinent avui, a punt del límit de la modernitat.

El que passa és que aquesta vessant progressista del espiritisme pot avaluar de diverses maneres. La imatge d'un esperit que progressa després de la caiguda cap a una probable salvació, havia estat present en la tradició judeo-cristiana des de temps immemorials i s'havia fet part de la ideologia d'occident a través dels rabins, els místics i els teòrics del providencialisme , entre altres. Si, com asseguren múltiples historiadors de les idees, la noció de progrés secular és filla d'aquella noció de progrés sagrada, l'investigador es troba davant d'un cercle ideològicament tancat. Allan Kardec era un bon exemple del que porto dit. Format a la manera de la ciència del segle XVIII, usa els seus fonaments per qüestionar el que la mateixa no va poder resoldre.
Però com tot moviment complex, l'espiritisme no va ser només una traducció de la mitologia de l'època il.lustrada i de la raó. També va ser la resposta a un problema que va acompanyar el creixement desmesurat del capitalisme avançat en la segona meitat del segle XIX  europeu i que va provocar reaccions múltiples i riques en aquell context social. Des de mitjans del segle XIX, dues nocions es fan cada vegada més poderoses en l'imaginari occidental.

Primer, la idea de l'abisme que s'havia desenvolupat en la societat industrial avançada entre la cultura material i el jo afirmant la fragilitat de l'ésser humà. Karl Marx havia parlat d'això cridant alineació. A finals del segle XIX i principis del XX també el va proposar un dels pares fundadors de la sociologia, Georg Simmel, identificant-lo amb la mercantilització de tot. Segon, sens dubte profundament vinculat al abans esmentat, es reafirma la concepció que occident es trobava en un procés de decadència. Per Jacob Burckhardt i Friedrich Nietzsche durant la darrera part del segle XIX, i per Oswald Spengler i Arnold Toynbee en el primer terç del XX, aquesta era la resposta al dilema existencial. Els dos problemes eren, d'altra banda, molt relacionats.

L'espiritualisme en general i el espiritisme en particular van ser, a la llarga, respostes concretes al primer problema. La filosofia de l'existència com a clau des Soren Kierkegaard fins el pluralisme de Martín Heidegger va servir per atenuar, que no per resoldre, el segon. Cal recordar que quan el espiritisme madura els fonaments de l'occident sociocultural estan sent qüestionats des de dins d'occident. El segle XX veurà la seva deslegitimació des de fora.

L'espiritisme proposava una trobada de l'ésser humà amb si mateix en un moment en què l'esperança escatològica arribava al seu clímax. L'any 1806 havia estat una de les claus d'això perquè havia marcat la fi dels últims retards del mític quart imperi a Europa. Aquest any el nou Cèsar havia posat fi al Sacre Imperi Romà Germànic. Per a molts iniciats, la fi estava a la volta de la cantonada. El retorn a la màgia i les explicacions religioses i fins a la mateixa idea de la decadència, poden ser interpretades des d'aquesta perspectiva.
Jo no crec que els fenòmens històrics com les ideologies, són necessaris o inevitables en el sentit filosòfic de la paraula. Els mateixos es poden explicar en els contextos concrets en què sorgeixen i l'explicació es pot traduir en necessitat.

L'espiritisme va ser una resposta pertinent és a dir, realista i significativa dins de l'època i l'àmbit en el qual es va desenvolupar. Respondre una multiplicitat de preguntes als problemes que li pertocaven. També va servir de base per plantejar-se el problema d'una realitat opressiva des d'una perspectiva renovadora.

El que passa és que bona part dels condicionaments i circumstàncies que van permetre la consolidació de l'ideari espiritista en el període vuitcentista encara són vàlids en el present. El conflicte entre els valors i els models de vida occidentals va ser notable en el segle XIX, va fer crisi en el segle XX i aquesta tendència no sembla que hagi de canviar entrat el segle XXI. Només pensant en això, es pot comprendre la persistència d'un corpus ideològic d'aquesta naturalesa tot i les agressions de l'estatus quo.

La reacció davant del espiritisme científic va ser la que es podia esperar d'un occident atrapat dins dels cicles d'acció-reacció. El 1864, el papa Pius IX va fer pública l'encíclica Quanta cura on condemnava la major part dels projectes que la democràcia liberal burgesa del segle XIX i XX consideraria els seus èxits ideològics i pràctics més notables. Aquest mateix any, en el Syllabus, es reprovaven bona part de les ideologies que la modernitat havia fet seves, des de la democràcia liberal fins a la tolerància, des del socialisme fins a la maçoneria. L'església catòlica no va tolerar postures anticlericals i els suggeriments panteistes l'espiritisme.

La comunitat científica tampoc va donar molta importància a la invenció espírita. La definició que aquella tenia de la ciència, es cenyia a unes concepcions molt estretes que no deixaven espai a les possibilitats de coneixements en un altre àmbit que no sigui el material. Malgrat això, l'espiritisme es va difondre aviat per bona part dels països de l'occident europeu i d'Amèrica. La ciència convencional, va reduir la seva reacció davant l'amenaça espiritista al silenci respecte a aquest tipus particular de saber des del límits. Si l'espiritisme aspirava a legitimar en el si de la civilització moderna, hauria de convèncer la comunitat científica que havia fenòmens que no podien ser compresos mitjançant l'aplicació dels seus artefactes i els seus instruments. Aquesta situació no s'ha alterat en el present.

Mario R. Cancel. (historiador i escriptor)

























































































dimecres, 8 de desembre del 2010

ENTRE MARX I FREUD: WILHELM REICH I L' ORGASME








Que  podem dir d´aquestos tres personatges i de la seva influència en posteriors generacions, sobretot de la meva, la dels  pòtols místics franquistes en els que la religió, la política i la música formaven un coctel molotov  letal  que si el podiem fer explossionar en forma d´orgasme com ens diu Reich ja feiem prou.  










Val a dir que de tots tres, les teories de Wilhelm Reich  són les més desconegudes i més amagades  per els governs puritans dels anys 50´s i que més han costat de de superar el pas del temps.

 És per aixó que l´incloc en el meu bloc, i rima i tot. Pijus.




 "Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable."


Miquel Lopez Crespí. 

                                                                    





Wilhelm Reich (1897-1957) entre Marx i Freud




En la tradició freudiana, W. Reich és un cas digne d’estudi per ell tot sol. Mai no es va anomenar explícitament ‘freudomarxista’ (terme que s’ha fet famós en emprar-lo l’Escola de Frankfurt), sinó que era més aviat un vitalista radical, però fou el primer a correlacionar explotació econòmica i repressió sexual i a suposar que la neurosi s’origina en la misèria de la vida quotidiana. Amb prou feines se’l recorda com a inspirador del moviment ‘Sexpol’ [Sexualpolític] que propugnava la revolució sexual com a part de la revolució social, però en la perspectiva que donen els anys.


Reich és alguna cosa més que l’antecedent de l’antipsiquiatria i alguna cosa menys que el profeta de la revolució sexual.
La peculiar versió reichiana de la psicoanàlisi, essencialment transgressora, afirma que els problemes emocionals i, específicament les neurosis, la frigidesa, etc., no tenen resposta individual perquè la misèria produïda per l’explotació capitalista i reproduïda per la família, porta implícitament en ella mateixa la misèria sexual.

L’única possibilitat de curació consisteix, doncs, a combatre la neurosi mitjançant una revolució capaç de fondre Marx (crítica de explotació econòmica) i Freud (crítica de explotació sexual). De fet, W. Reich aconseguí fer-se expulsar dels cercles psicoanalítics per comunista antistalinista i dels cercles comunistes per
freudià dissident.

Indubtablement, Reich pot ser caricaturitzat com a ‘més marxista que Marx i més freudià que Freud’ perquè reduïa tota la vida social a alienació i explotació econòmica i tota la teoria de l’inconscient a sexualitat reprimida. La tesi segons la qual el capitalisme es reprodueix a nivell inconscient mitjançant la família
patriarcal i l’opressió sexual dels joves és com a mínim arriscada i hauria estat de ben segur massa relliscosa, fins i tot per a algú molt més emocionalment equilibrat que ell.

En el seu cas, ‘creure massa’ en les seves pròpies teories li va ser fatal. Però la seva personalitat, sovint delirant, i la seva mort brutal, durant la guerra freda en una presó als Estats Units (Lewisbrug, Pennsylvania), l’han convertit més en una llegenda que en l’iniciador d’una lectura política dins la psicoanàlisi. L’any 2.000
l’FBI va alliberar per a consulta pública 789 planes d’informes ‘reservats’ sobre Reich i això tot sol ja indica que el personatge no era per prendre’l a broma, al menys des del punt de vista de la policia del pensament.

Reich va escriure molt i algunes de les seves obres com ‘La funció de l’orgasme’ (1927), ‘La lluita sexual dels joves’ (1932), ‘La psicologia de masses del feixisme’ (1933) són autèntics clàssics –de vegades introbables avui més enllà de les biblioteques. Si algunes dels seus llibres més divulgatius, com ‘Escolta, homenet’ (1948), estigueren a la base de la revolta del maig de 1968, el silenci posterior que ha caigut sobre la seva producció teòrica i sobre les seves idees també és digne de sospita.

A efectes purament descriptius es podria dividir l’obra reichiana en 3 períodes:

1.-De 1919 a 1927 passa per un període psicoanalític i fins i tot arriba a formar part del cercle freudià més proper al mestre.

2.-De 1928 a 1938 vol sintetitzar les aportacions de Marx i Freud en una teoria de l’economia sexual

3.-De 1935 a 1957 es pot parlar d’un període ‘orgonòmic’ en què l’essencial dels seus treballa se centra en la recerca de la suposada energia vital anomenada ‘orgon’.

El concepte a partir del qual resulta avui més abordable l’obra de Reich és el de ‘plaga emocional’. Són ‘plaga emocional’ tots els individus malalts que volen imposar als seus congèneres una concepció del món basada en la violència psicològica, en l’acumulació de diners (recordi’s la relació simbòlica que ja Thomas
Moore a la ‘Utopia’ va establir entre ‘merda’ i ‘or’) i en la repressió de les emocions.

La ‘plaga emocional’ és el capitalisme quan actua com a castració i com a sadisme.
Segons Reich el fet que els humans siguin emocionalment infeliços es deu a una doble explotació: econòmica (per part del capital) i sexual (per part de les esglésies, el conservadorisme polític, etc.) Amb la ‘plaga emocional’ no és possible cap negociació. Així, la lluita de classes no passa només per alliberar l’home de la
seva repressió econòmica i política sinó també per la revolució sexual. En paraules de Reich: ‘un home amable creu que tots els homes són amables, mentre que l’infectat per la plaga creu que tots els homes menteixen, enganyen i estan assedegats de poder. En tals circumstàncies els vivents es troben en un clar
desavantatge. Quan donen alguna cosa als afectats per la plaga són exprimits fins els ossos i després ridículitzats i traïts’.

A parer de Wilhelm Reich la repressió dels obrers en la societat industrial només és possible si, prèviament i al mateix temps que s’oprimeix els individus a la fàbrica, se’ls proposen uns models sexuals repressius, masclistes i passius. Explotació econòmica i explotació sexual van de la mà. Un individu sà gaudeix del sexe sense traumes ni inhibicions; en canvi, les personalitats neuròtiques es caracteritzen perquè són incapaces de gaudir. Lluitar per la revolució no té sentit si es fa només en nom de l’economia, perquè sota l’economia es troba indefectiblement la repressió del desig que converteix el treball creador i lliure en explotació capitalista.

En termes reichians, la revolució és el triomf del poder expansiu de la vida (Eros).
Aquesta és una lectura molt més optimista que la que feia el fundador de la psicoanàlisi. Per a Freud, especialment en els seus treballs de la dècada de 1920, Eros i Tànatos s’implicaven mútuament i al final resultaria inevitable el triomf dels instints tanàtics. Un freudià ortodox considera que el plaer és sempre fugisser i altament improbable. En canvi per a Reich l’energia de la sexualitat era prou forta com per a negar la victòria indefectible del principi de mort. De fet, la revolució constitueix la prova més significativa de l’alliberament de les repressions. Per a Reich la revolució fa explícita una impugnació amb èxit del ‘Principi de realitat’ (Tanàtos, treball, llei, veu del pare, etc.).

L’any 1927, Reich va entrar en contradicció amb l’organització freudiana i en fou expulsat. L’any 1930, fundà el moviment ‘Lliga Proletària per una Política Sexual’, conegut com ‘Sexpol’ (política sexual), sota els auspicis del Partit comunista alemany. A partir del convenciment, segons el qual la teoria dels instints sexuals de Freud porta implícita una teoria revolucionària que el propi Freud s’obstinava a negar, Reich arribà a dirigir una organització d’assistència mèdica i psicològica per als joves que comptava amb uns 20.000 integrants (i una editorial, Verlag für SexualPolitik) i que lluitava per la derogació de les lleis contra l’avortament, per la gratuïtat dels mètodes anticonceptius, el divorci lliure i gratuït, el dret al propi cos,
els drets dels homosexuals, les escoles bressol gratuïtes als centres de treball i els habitatges de lloguer per a joves a preus moderats, etc.

A ‘Psicologia de masses del feixisme’ (1933) va proposar que els fenòmens de masses de tipus autoritari s’expliquen a partir de la psicologia dels individus reprimits, que troben en la violència una manera de resoldre les seves repressions mitjançant la violència. El totalitarisme és l’expressió política d’un conflicte que
s’origina en la repressió sexual més que per l’economia. Tesis com les del ‘pare castrador’ de Freud es compleixen en el líder nazifeixista i el mateix fet que l’esvàstica sigui un símbol eròtic indoeuropeu ja ens haurien de fer sospitar sobre el profund sentit sexual (sadomasoquista) del totalitarisme. En definitiva, per a Reich, el nazisme no s’explica per la situació econòmica d’Alemanya, sinó que hi ha un ‘feixisme quotidià’ molt més significatiu, fins i tot en situacions aparentment menys conflictives i contra el qual és més difícil lluitar.

Aquesta tesi freudomarxista de Reich significà la seva immediata defenestració per part del Partit comunista. El mateix any 1933 s’exilia a Escandinàvia i després passa als Estats Units on moriria, però l’etapa americana resulta també significativa pel que té de revolta perpètua contra les ortodòxies.

A Maine fundà un ‘Institut Orgon’ (paraula que combina ‘organisme’ i ‘orgasme’), dedicat a construir una suposada màquina que registrés i acumulés l’energia vital per mitjans estrictament físics. Aquesta energia s’anomena ‘orgon’ i és una mena de força còsmica que actua com a motor dels reflexos de l’organisme. Per a Reich (al revés del que opinaven alguns psicòlegs del seu temps) els mals de l’ànima tenen una translació estrictament física: hi ha una mena d’energia psicofísica quealguns individus són capaços de conservar i que es dispersa en altres. L’orgon era, segons Reich, de color blau (?), mesurable i present en tota cosa viva. L’any 1947, Reich posà a disposició de la CIA un aparell capaç de reduir les ‘Death Orgone Radiations’ i de reduir la força de les tempestes. Però les autoritats americanes el prengueren per boig i finalment l’any 1956 acabà a la presó amb una condemna de dos anys. Els materials del seu Institut, juntament amb llibres i manuscrits van ser cremats.
Morí, com ja s’ha dit, a la presó el març de 1957.

No és segur si en el curs de les seves recerques sobre la màquina orgònica, Reich arribà a connectar amb el físic americà d’origen austrohongarès (croata) Nikola Tesla (1856-1943), un dels més ferrenys enemics de Thomas Edison que fou una mena de ‘geni boig’ del seu temps i també estudiava la capacitat de la ionosfera per condir l’electricitat. Tesla havia fet estudis similars sobre la relació entre energia física i mental, però la relació entre Tesla i Reich és altament discutible, i com a mínim ha donat origen a alguna llegenda urbana. En tot cas, a la mort de Tesla els seus papers, com el de Reich, també foren confiscats per l’FBI i no pot descartar-se cap hipòtesi, per novel.lesca que aparentment sembli, atesa la singularitat d’ambdós personatges. 

 Ramon Alcoberro y Pericay.








Detenció de Wilhelm Reich per el FBI.-












Diu Wilhelm Reich cansat de tot:

“Demano al lector...”

“Respecte a la meva persona i la meva obra, demano al lector que consideri un fet senzill: els psicoanalistes neuròtics em qualifiquen d’esquizofrènic, els comunistes feixistes em combaten com a trotskista, les persones sexualment lascives m’han acusat de regentar un burdell, la policia secreta alemanya em va perseguir com a bolxevic, la nord-americana com a espia nazi, els xarlatans de la psiquiatria em van titllar de xarlatà, els futurs salvadors del món em van qualificar de nou Jesús o nou Lenin...





Wilhelm Reich en familia.















Bibliografia de Wilhelm Reich:


REICH, W. La revolución sexual. Ed. Ruedo Ibérico. Col. El viejo Topo. 1970
REICH, W. La función del orgasmo. Ed. Paidós. Buenos Aires, 1957.
REICH, W. La lucha sexual de los jóvenes. Ed. Granica. Col. Libertad
REICH, W. y Cambio, 1972.
REICH, W. Materialismo dialéctico y psicoanálisis. Ed. Siglo XXI. México, 1970.
REICH, W. ¿Qué es conciencia de clase?. Ed. Siglo XXI. México, 1970.
REICH, W. (Incluido en materialismo dialéctico y psicoanálisis).
REICH, W. Análisis de carácter. Ed. Paidós. Buenos Aires, 1957.
REICH, W. El carácter genital y el carácter neurótico. Ed. Paidós.
REICH, W. Buenos Aires, 1976.
REICH, W. Psicología de masas del fascismo. Ed. Roca. México, 1973.
REICH, W. La irrupción de la moral sexual. Ed. Homo Sapiens.
REICH, W. Buenos Aires, 1973.
REICH, W. Psicoanálisis y educación. Ed. Anagrama. Barcelona, 1973.
REICH, W. Sexualidad y represión. Ed. Escuela. Buenos Aires, 1968.
REICH, W. Reich habla de Freud. Ed. Anagrama. Barcelona, 1970.
REICH, W. Escucha pequeño hombre. Ed. Bruguera. Barcelona, 1983
REICH, W. El asesinato de Cristo. Ed. Bruguera. Barcelona, 1981.
REICH, W. El acumulador de energía orgónica. Su uso médico y científico.
REICH, W. Fundación Wilhelm Reich. Barcelona, 1980.
REICH, W. La democracia del trabajo y otros ensayos. Fundación Wilhelm
REICH, W. Reich. Barcelona, 1980.
REICH, W. Sex-Pol. (Ensayos 1919-1934). Ed. Barral. Barcelona, 1974.
REICH, W. Si tu hijo te pregunta. (Manual de educación sexual para padres demócratas). Ed. Anagrama, 1976.
REICH, W. Problemas sexuales de la juventud. Ed. Síntesis. Barcelona, 1978.
REICH, W. La biopatía del cáncer. Ed. Nueva Visión SAIC. Buenos Aires, 1985.
REICH, W. La revolución sexual. Ed. Planeta. Barcelona, 1986.
REICH, W. La plaga emocional en el trabajo. Ed. Síntesis. Barcelona, 1980.
REICH, W. “Die Fucktion des Orgasmus” (La función del orgasmo, 1927).
REICH, W. Ed. Fundación Wilhelm Reich. Barcelona, 1988.
REICH, W. Pasión de Juventud: Una Autobiografía. Ed. Paidos. Barcelona, 1988.
REICH, W. Superimposición Cósmica. Traducción al español.
REICH, W. Fundación Wilhelm Reich.
REICH, W. El reino del demonio. Cap. V de “Ether, God and Devil”.
REICH, W. Fundación Wilhelm Reich.
REICH, W. Testamento. Fundación Wilhelm Reich.
REICH, W. Cuadernos de Orgonomía. Fundación Wilhelm Reich.

NOTA: Algunos de estos libros están agotados en el mercado. No obstante, usted puede solicitarlos a la Fundación Wilhelm Reich que todavía dispone de unas copias.















diumenge, 21 de novembre del 2010

NOVEL.LA NEGRA AMERICANA






























La novel.la negra: 

És, com la va definir Raymond Chandler en el seu llibre El simple art de matar, la novel del món professional del crim. Deu el seu nom a dos factors: a que originalment va ser publicada a la revista Black Mask dels Estats Units i en la col.lecció Sèrie Noire francesa, i també als ambients "foscos" que aconsegueix. El terme s'associa a un tipus de novel.la policíaca en la que la resolució del misteri no és l'objectiu principal: que és habitualment molt violenta i les divisions entre el bé i el mal estan bastant difuminades. La major part dels seus protagonistes són individus derrotats, en decadència, que busquen trobar la veritat (o almenys algun indici d'ella).

Característiques:

Aquest tipus de relat presenta una atmosfera asfixiant, por, violència, falta de justícia, corrupció del poder i inseguretat. Neix en les primeres dècades del segle XX a Estats Units, com una variant de les històries policíaques, i difosa en revistes. La novel.la negra afegeix la violència a les característiques del gènere policíac. Els crims es basen en les debilitats humanes com la ràbia, ànsies de poder, enveja, odi, avarícia, passions, etc. És per això que apareix un llenguatge més cru, on se li dóna més importància a l'acció que l'anàlisi del crim. En aquest tipus de relat importa més la descripció de la societat on neixen els criminals i la reflexió sobre el deteriorament étic.

Tipus:

Actualment existeixen quatre tipus de novel.la negra: 1

Novel.la d'acció amb el detectiu com a protagonista.

Novel.la des del punt de vista del criminal.

Novel.la des del punt de vista de la víctima.

Novel.la des del punt de vista del jutge dictador













































Pares del gènere

Els pares del gènere són:

Dashiell Hammett: Detectius Sam Spade, Nick Charles, i l'agent de la Continental. Va escriure cinc novel: Collita Roja, El falcó maltès, La maledicció dels Dain, L'home prim i La clau de vidre. Els seus relats (publicats a la revista Black Mask en els anys vint) han estat recollides sota el títol genèric del detectiu de la Continental. També s'ha publicat en espanyol sota els títols Diners sagnant i El gran cop. Va ser el primer escriptor de novel les policíaques que va tenir en compte l'estrat social on més es generava el crim, en els baixos fons, que coneixia bé per haver estat detectiu privat de l'agència Pinkerton. El seu estil és lacònic, impressionista.

Raymond Chandler: el seu detectiu principal és Philip Marlowe, portat al cinema per Bogart i Robert Mitchum, entre altres. És el protagonista del somni etern, Adéu, canell, El llarg adéu i La finestra sinistra (o La finestra alta), La dama del llac, Playback i La germana menor (o La germana petita). En els seus relats, publicats en la seva majoria a la Digues-me Detectiu Magazine, van aparèixer altres detectius, John Dalmas i John Evans, que en barrejar-van donar com a resultat a Phillip Marlowe. Es caracteritza per un estil molt elaborat i irònic, de frase enginyosa i àcida.

Representants del gènere

Anglosaxons:


Es tracta d'una llista molt incompleta.

James M. Cain. Autor nord-americà. La crítica ha puntualitzat que la fórmula bàsica de la majoria de les obres de Caín es basa gairebé sempre en un home que cau per culpa d'una dona-la clàssica femme fatale-, i es converteix en un criminal i còmplice d'ella. El carter sempre truca dues vegades, Pacte de sang, etc.

Erle Stanley Gardner, advocat i escriptor nord-americà. Autor de novel les policíaques-protagonitzades per l'advocat Perry Mason-, que va publicar sota el seu propi nom. També va publicar altres novel del mateix gènere fent servir els pseudònims AA Fair, Kyle Corning, Charles M. Green, Carleton Kendrake, Charles J. Kenny, Les Tillray, i Robert Parr.

Patricia Highsmith. El seu protagonista no és un detectiu com habitualment sol succeir, sinó el amoral estafador i assassí ocasional Tom Ripley (El talent de Mr Ripley, El joc de Ripley). Viu de substituir les persones que assassina, en general niñatos de rica família. És una mena de antiheroi. Patricia Highsmith és una escriptora molt ben dotada per crear personatges morbosos i de tèrbola psicologia i té un estil concís i molt econòmic, après de Guy de Maupassant. Crims bestials és un recull de contes protagonitzats per mascotes assassines, per exemple hamsters. Set contes misògins narra assassinats realitzats per dones.

Chester Himes, escriptor negre els detectius, anomenats Enterramorts i Taüt, es mouen pel Harlem més fosc, intentant sobreviure en un medi bastant hostil. Encara que la seva especialitat és en si el gènere policíac, en la seva obra fa referència constantment als problemes racials que històricament han existit als Estats Units.


Jim Thompson: 1280 ànimes (Pop 1280) està entre les tres millors del gènere. El seu protagonista és un xèrif, corrupte, embogit, diabòlicament intel ligent i aparentment ignorant del profund sud dels Estats Units que tracta de guanyar la reelecció contra un home honrat i ha de realitzar una sèrie de paranys i assassinats per aconseguir-ho. Malgrat el tema sòrdid, el seu principal característica és l'humor. Altres llibres: Els estafadors, Kill-Out, Texas by the Tail ... També és conegut com a guionista de cinema ia ell es deu, per exemple, el guió de Atracament perfecte de Stanley Kubrick

Cornell Woolrich, més conegut com William Irish, porta a la novel.la negra el suspens i el lirisme de la cega fatalitat. Les seves obres, especialment els relats més aviat curts, han estat adaptades al cinema.

James Hadley Chase, bon creador de personatges femenins, sobretot del tipus femme fatale, autor de novel com No hi ha orquídies per a miss Blandish i Eva

Elmore Leonard: Un tipus implacable, Ànimes paganes, Pren-t'ho amb calma.

Walter Mosley: Una mort vermella, El dimoni vestit de blau, detectiu: Easy
 Rawlings.

James Ellroy, autor de L. A. Confidential.
















Samuel Dashiell Hammett:

(comtat de St. Mary, Maryland, 27 de maig de 1894 – Nova York, 10 de gener de 1961)

Va ser un escriptor estatunidenc de novel•la detectivesca i contes curts. Entre els personatges més recordats que va crear es troben Sam Spade (El falcó maltès), la parella de detectius Nick i Nora Charles (L'home prim) i l'Agent de la Continental (Collita Roja). També va escriure sota els pseudònims de Peter Collinson, Daghull Hammett, Samuel Dashiell i Mary Jane Hammett.






Vida:

Hammett va nàixer en el comtat St. Mary en la costa oriental de Maryland. Els seus pares eren Richard Thomas i Annie Bond Dashiell (el cognom ve d'una americanització del cognom francès de Chiel). Dashiell va deixar l'escola a l'edat de 13 anys i va tenir diverses ocupacions abans d'esdevenir agent de la Pinkerton National Detective Agency (Agència Nacional de Detectius Pinkerton) a Baltimore.

Durant la Primera Guerra Mundial es va allistar en l'American Field Service (un cos de voluntaris que proporcionava ambulàncies i transports als aliats durant la guerra) a França. Tanmateix, no es va presentar voluntari per al perillós servei d'ambulàncies. Després d'entrar en l'exèrcit estatunidenc, va ser assignat al cos d'ambulàncies, però la tuberculosi que va contraure va provocar la seua llicència mèdica en menys d'un any, després del seu internament en un hospital als Estats Units. Arran d'aquest episodi, Hammett va patir de mala salut durant la resta de la seua vida, amb esporàdics brots de tuberculosi, i també a causa de l'alcoholisme.

Després de la guerra, es va donar a la beguda, va provar amb la publicitat i, finalment, amb la literatura. La seua experiència a l'agència de detectius Pinkerton li va donar inspiració per a les seues obres.

Va començar a publicar principalment en la revista Black Mask (Màscara Negra) amb Joseph Shaw com a editor. El primer conte de Dashiell publicat a Black Mask va ser The Road Home (El Camí a casa) sota el pseudònim de de Peter Collision, al desembre de 1922. L'Agent de la Continental va aparèixer per primera vegada en el número d'octubre de 1923 de Black Mask en un conte titulat Arson Plus. L'Agent de la Continental arribaria a aparèixer en 28 contes i dues novel•les. L'any 1932, també va escriure el guió d'una historieta (Agent Secret X–9, Secret Agent X–9), il•lustrada per Alex Raymond.

Va aconseguir el prestigi literari gràcies a les seues novel•les publicades entre 1929 i 1931. Les dues primeres, Collita roja (Red Harvest, 1929) i La maledicció dels Dain (The Dain curse, 1929), el van portar ràpidament a la fama. No obstant va ser El falcó maltès (The Maltese Falcon, 1930) la seua novel•la més famosa —encara que no unànimement considerada la millor.

Molts dels seus llibres van ser convertits en pel•lícules, notablement El falcó maltès (pel•lícula de 1941, dirigida per John Huston). El diàleg en la pel•lícula sovint empra literalment el del llibre .

L'any 1931, Hammett es va embarcar en una relació amorosa que duraria trenta-tres anys amb la dramaturga Lillian Hellman. Va escriure la seua última 
novel•la l'any 1934, i durant la major part de la resta de la seua vida es va dedicar a l'activisme de 

l'esquerra política. Va ser un actiu anti-feixista en la dècada del 1930, i l'any 1937 es va afiliar al Partit Comunista dels Estats Units d'Amèrica.


Els drets de l'Home Prim van ser venuts a Redbook i una versió privisional va ser impresa al desembre de 1933. Hammett havia acabat el manuscrit al maig de 1933, i Knopf va publicar la versió definitiva el gener de 1934.


L'última novel.la de Hammett combinava l'estil "hard-boiled" amb la comèdia lleugera, i va resultar un èxit absolut. La Metro Goldwin Mayer va comprar els drets per a la pel.lícula per 21.000 dòlars, abans fins i tot que es publiqués la novel.la. Es van vendre 20.000 còpies en les primeres tres setmanes, i més de 30.000 el primer any.


Hammett posava com la figura amb guardapols a la portada de la primera edició, i la gent va suposar (erròniament) que Hammett era el model de Nick Charles i que Nick era l'home prim. L'home prim era en realitat Clyde Wynant, la víctima d'assassinat de la novel.la. Nick el descriu: "Alt - d'uns sis peus - i un dels homes més prims que he vist mai. Ha de tenir uns cinquanta anys, i el seu pèl ja era blanc quan jo el vaig conèixer. En general necessita un tall de cabell, porta un bigoti desarreglat, i es mossega les ungles. "








































Lillian Hellman va quedar molt complaguda quan Hammett li va dir que s'havia inspirat en ella per al personatge de Nora, encara que, "Hammett em va explicar que també s'havia inspirat en el meu per als personatges de la nena pija i de la vilana." Hammett va dedicar el llibre a Lillian.

Hammett va mostrar a més, molts aspectes de la seva actual vida. Mentre Nick i Nora estan en la festa de Halsey Edges, Levi Oscant toca el piano piano. Lillian era amiga de Lee Gershwin, el que ens porta el pianista Oscar Levant.

Aquesta novel li va proporcionar a Hammett prop d'un milió de dòlars, però va matar la seva carrera com a escriptor. Mai va tornar a escriure res més. A causa de l'èxit de la producció de la Metro: "The Thin Man" el 1934, l'estudi va contractar a Hammett per escriure històries per al cinema, que serien adaptades i convertides en guions per altres escriptors.

En l'estiu de 1934, la carrera de Hammett com a escriptor de prosa s'havia acabat. En només 12 anys, Hammett havia escrit unes 90 peces de ficció, incloent 2 relats impresos després de la seva mort i unes 13 històries sense publicar trobades entre els seus papers. Va escriure a més, una dotzena de peces de no-ficció i prop d'un centenar de crítiques literàries. No tenia intenció d'acabar la seva carrera de novel.lista en aquest punt de la seva vida. Continuava pensant en si mateix com un escriptor en actiu. Però la veritat és, que als 40 anys, ja no era escriptor.

Preocupat per la creixent marea de antisemitisme i feixisme, Hammett va ingressar en el Partit Comunista.

Membres d'una nova organització, "the Civil Rights Congress", es van acostar a Hammett en l'estiu de 1946 i van obtenir el seu suport, triant president de la CRC el 5 de Juny de 1946. L'FBI va mantenir una estreta vigilància sobre les activitats de Hammett per el CRC, un grup "suposadament subversiu". Es va crear un fons en el CRC per ajudar a aquells que fossin arrestats per motius polítics. Hammett va ser elegit tresorer del fons, que tenia uns 800.000 dòlars a finals de 1950. L'estiu de 1951 quatre líders d'esquerres van ser convictes per càrrecs de conspiració criminal. En lloc de presentar per complir condemna, es van donar a la fuga. La Cort Fedral del Districte de Nova York va exigir infomació al fons del CRC, per trobar els fugitius. Tots els diners va ser confiscat fins que els homes apareguessin. Al juliol, els responsables del fons van ser processats, incloent a Hammett.

A l'abril de 1948, PM, un diari liberal, informava "Dashiell Hammett està entre els 65 Americans prominents que va signar una petició qüestionant la legalitat de les tàctiques emprades pel Comitè i Activitats Antiamericanes." Quan el seu germà Richard li va preguntar si era comunista, li va respondre "Sóc un Marxista."

Hammett va ser interrogat per Irving Saypol davant el jutge Sylvester Ryan de la Cort del Districte de Nova York el 9 de juliol de 1951. En més de 80 ocasions durant el seu testimoni, Hammett es va acollir a la Cinquena esmena. El jutge Ryan sentenciar Hammett a sis mesos de presó federal. La fiança va ser rebutjada i el 10 de juliol va ser internat a la "Federal House of Detention" de Nova York en espera de ser transferit a una penitenciaria federal. En September va ser enviat a l'Institut Correccional Federal d'Ashland, Kentucky. Va ser alliberat el 9 de desembre de 1951.

Va entrar a la llista negra de Hollywood. Hisenda va començar una investigació sobre els seus impostos: li va posar 111.000 $ de multa i li va retirar els drets sobre les seves obres. A Lilian, el van obligar a pagar 175.000 $, ludint que havia utilitzat deduccions que ja no podien provar. Com la Hellamn no tenia els diners, es va veure obligada a vendre la seva casa de camp per no anar a la presó.

Al març de 1953, McCarthy va cridar a Hammett a testificar davant el Subcomitè de Seguretat Interna del Senat. De nou es va acollir a la Cinquena Esmena.

Hellman havia aconseguit salvar-se de tanta persecució, retirant-se de tota activitat política. La seva obra "The Lark" es va estrenar el 1955 i va ser un altre èxit. Va comprar una casa d'estiu per a reemplaçar la qual Hisenda li havia fet vendre. Al començament de 1955, Hammett va ser cridat de nou a testificar, en aquesta ocasió davant el Comitè de la Junta Legislativa de l'Estat de Nova York, comitè que no li va imposar cap pena.

A l'agost de 1955 va patir un infart. En l'hivern de 1956 Hammett li va dir a Hellman que ja no podia viure sol i que pensava internar-se en un hospital. Hellman no el va deixar, i el va convèncer perquè es mudés a casa seva. Encara que no volia ser cuidat, al final va accedir al seu pla: hiverns a la mansió del carrer 82 i estius a la casa de camp en Vineyard Haven.

A l'abril de 1959 es va queixar de severes i contínues faltes de respiració. Quan Hellman va insistir en un reconeixement complet, al novembre de 1960, es va assabentar que Hammett tenia càncer de pulmó i que la malaltia havia avançat fins a un estat terminal. Va decidir dir-li la veritat.











Tomba de Dashiell Hammett

Va morir a l'Hospital Lennox Hill de Nova York. Com a veterà de dues guerres mundials, va ser enterrat amb honors en el Cementeri Nacional d'Arlington


  






Lillian Hellman


Lillian Florence Hellman (20 de juny de 1905, Nova Orleans - 30 de juny de 1984, Martha's Vineyard) va ser una dramaturga nord-americana. Coneguda pel seu compromís polític amb causes esquerrans, per la seva relació sentimental amb l'escriptor Dashiell Hammett, i per la seva llarga amistat amb l'escriptora Dorothy Parker, de qui va ser el seu marmessor


Biografia:


Va créixer entre Nova Orleans i Nova York en una família d'origen jueu convertida al cristianisme i poblada d'excèntrics i avars, els quals després apareixerien retratats en les seves obres.


Va estudiar a la Universitat de Columbia ia la Universitat de Nova York. Després d'exercir com a crític literari i agent publicitari, va començar a escriure les seves pròpies obres en els anys 1930.


Es va casar amb l'escriptor Arthur Kober i es van mudar a Hollywood. El 1932, ja divorciada de Kober coneix a Dashiell Hammett a qui romandria intermitentment unida fins a 1961, any de la mort de l'escriptor.


El seu primer gran èxit va ser The Children's Hour de 1934, que tracta sobre dues professores falsament acusades de lesbianisme. Protagonitzada per Tallulah Bankhead que va acusar Hellman de comunista per defensar la invasió a Finlàndia i amb qui no va tornar a parlar després de l'estrena. L'obra va ser adaptada i portada al cinema el 1961 per William Wyler com La calúmnia amb Audrey Hepburn i Shirley MacLaine.


Analitzar les tremendes rivalitats internes d'una aristocràtica família del sud en la seva obra The Little Foxes de 1939 que va ser portada al cinema per William Wyler amb Bette Davis (La lloba (pel lícula de 1941)) (i posteriorment al gènere operístic per Marc Blitzstein en l'òpera regina) i la injustícia política en Watch on the Rhine de 1941, també amb Bette Davis.


Es va negar a testificar davant el Comitè d'Activitats Antiamericanes el 1952, sospitosa de comunisme per les seves tendències d'esquerra. El 1957 va col.laborar amb Leonard Bernstein en el llibret de Candide, l'opereta del músic obtinguda a partir de Voltaire.


El 1969 va publicar An Unfinished Woman primera de les seves tres autobiografies, seguida per Pentimento (portada al cinema com Julia veure Julia (pel lícula de 1977) amb Jane Fonda i Vanessa Redgrave) i el 1976 per Scoundrel Time.


Va ensenyar a Harvard i Yale i va rebre el New York Drama Critics Circle Award i la medalla d'or de l'Academy of Arts and Letters for Distinguished Achievement in the Theater.


L'obra de teatre Cakewalk de Peter Feibelman, està basada en la seva vida. L'autor va tenir una llarga relació amb l'escriptora.
 










Raymond Chandler: 

 Va néixer a Chicago, però va créixer a Anglaterra després del divorci dels seus pares. Va assistir a una escola pública a Upper Norwood, Londres. En el Dulwich College de Londres (1900-1905), va estudiar assignatures clàssiques i modernes, i va rebre sòlids coneixements en l'art d'escriure. Part de la seva educació va transcórrer a França i Alemanya (1905-1907). Es va fer súbdit britànic el 1907 amb la finalitat de ser apte per al servei civil.

En la seva primera feina va ser oficial adjunt de magatzem, en Naval Stores Branch, l'Almirall (1907). Va dimitir després de sis mesos i va treballar com a reporter per al London Daily Express i per a la Bristol Western Gazette (1908-1912). Publicar 27 poemes i el seu primer relat The Rose Leaf Romanç, abans de tornar als Estats Units.

Va tornar als Estats Units en 1912 i va treballar en cert nombre de llocs de treball, de diferent naturalesa.

El 1924 es va casar amb Cissy Hurlburt que era 18 anys més vella que Chandler, casada i divorciada dues vegades. El 1933, als 45 anys, amb ajuda de Cissy, es va dedicar enterament a l'escriptura.

Preparar el seu primer enviament a Black Mask estudiant acuradament a Erle Stanley Gardner i altres escriptors de pulp policíac. Va passar cinc mesos escrivint el seu primer relat, Blackmailers Your say Shoot, que va aparèixer en el nombre de desembre de 1933 de Black Mask.

Era un escriptor lent. Entre 1933 i 1939, va produir 19 relats per als pulp. A diferència de la majoria dels escriptors de pulp policíac, intentava expandir els límits de la fórmula habitual dels pulp en una direcció més humana i profunda.

La seva quarta història publicada: Killer in the Rain va ser reciclada per The Big Sleep. Aquest relat introduïa a Philip Marlowe, un madur detectiu privat de 38 anys, home d'honor i un cavaller modern, amb una certa educació. En aquesta història, Marlowe es mou pel costat fosc de Los Angeles en els anys 30 i ajuda a salvar d'un infart a un milionari rescatant la seva filla de una possible trama de xantatge.

El 1943 se li va proposar treballar en el guió de Double Indemnity (Perdición), sobre la novel.la de James Cain. Encara que Billy Wilder i Chandler no es portaven molt bé, Wilder va reconèixer ràpidament l'habilitat de Chandler com a guionista.

Philip Marlowe es convertiria (juntament amb Sam Spade, de Hammett) en el prototip de detectiu dels anys 30-50. Solitari, dur però tendre, cínic i desencantat, però a la vegada una bona persona, el pobre Marlowe es va ficar en enormes fregats intentant ajudar i sortint cada vegada més escaldat. La força del personatge, i la qualitat de les novel.les de Chandler (algunes d'elles, "s'aprofitaven" dels seus propis relats), van propiciar que la gran majoria (gairebé totes), acabessin sent adaptades a la gran pantalla.

L'estiu de 1946, Chandler i Cissy es van mudar a LaJolla, i ell va començar a treballar a casa. Encara que era un gran bevedor, en aquesta època controlava el seu consum d'alcohol, i tenia cura de Cissy, que patia de fibrosi pulmonar. Cissy morir el 12 de desembre de 1954, a l'edat de 84 anys. Raymond va tenir dos aventuretes després de morir Cissy: la seva secretària, Jean Fracasse i el seu agent, Helga Greene.

Raymond Chandler va morir el 26 de març de 1959, a l'edat de 70 anys.

Un breu repàs a les seves novel.les, i als seus adaptacions al cinema:

The Big Sleep (El somni etern) Knopf, Nova York, 1939. La primera novel.la de Marlowe, i una de les millors. Existeix adaptació al Cinema: The Big Sleep, 1946. 114 minuts. B / N. Director: Howard Hawks. Guió: William Faulkner, Leigh Brackett, Jules Furthman. Música: Max Steiner.

Intèrprets: Humphrey Bogart (Philip Marlowe), Lauren Bacall (Vivian Sternwood Rutledge), John Ridgely (Eddie Mars), Martha Vickers (Carmen Sternwood), Dorothy Malone (Llibreter)

































L'argument es lia tant (o més) que la novel.la.Es comenta que van demanar ajuda a Chandler, i aquest no va ser capaç de dir-los que havia matat a un dels personatges. L'escena de Bogart amb Dorothy Malone és memorable, i també la química Bogart / Bacall. Hi ha una altra adaptació en els anys 70, amb un culgròs Robert Mitchum com Marlowe, que aquí es va anomenar "El detectiu privat".