Es va crear el desembre de 1961 per estimular la lectura en els nois i noies entre 9 i 15 anys, emulant la popular En Patufet, desapareguda al final de la dècada de 1930.
En els seus més de 1.000 números s'hi han inclòs contes, jocs, concursos, historietes i tires còmiques i seccions diverses. Precisament la revista destaca com a introductora als Països Catalans dels còmics franco-belgues de l'anomenada línia clara, obra de dibuixants com Hergé o Franquin.
Josep Maria Madorell, col·laborador de Cavall Fort des dels inicis, en va ser el millor deixeble entre els il·lustradors catalans.
Per la revista hi han passat els grans noms de la literatura catalana per a infants i joves (Joaquim Carbó, Josep Vallverdú, Pep Albanell...)
Per la revista hi han passat els grans noms de la literatura catalana per a infants i joves (Joaquim Carbó, Josep Vallverdú, Pep Albanell...)
i per a adults (Salvador Espriu, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Tísner...),
i també del món de la il·lustració: entre els habituals, Cesc (que s'ha encarregat de fer les portades del número especial de Nadal), Picanyol, Fina Rifà, Pilarín Bayés, Maria Rius, Llucià Navarro, Carme Solé,Montse Ginesta, Jaume Gubianas i Escudé, el ja esmentat Madorell...;
esporàdicament, amb col·laboracions de grans firmes com Joan Miró, Antoni Clavé, Antoni Tàpies, Josep Maria Subirachs, Maria Girona, Joan Hernández Pijuan, Albert Ràfols-Casamada, Joan-Pere Viladecans...
Ha estat dirigida per Josep Tremoleda des de la seva creació. Albert Jané el va substituir en el càrrec de 1979 a 1997 i, des d'aleshores, n'és la directora Mercè Canela.
Forma part de l'Associació Cultural Cavall Fort – Drac Màgic – Rialles, dedicada des del 1977 a la promoció i el doblatge de films infantils i juvenils amb l'objectiu d'incrementar l'oferta cinematogràfica i videogràfica en català.
Des de 2008, el Grup de lectors de Cavall Fort organitza una festa a Vic per fer un homenatge a la revista. Les dues primeres edicions van realitzar-se al voltant del 12 d'octubre.
El dilluns 19 de desembre de 2011, Cavall Fort celebra el 50è aniversari amb un número especial relacionat amb l'aniversari.
Una de les portades més conegudes de Cesc a "Cavall Fort".
Aquesta és potser la més famosa de Cesc en el número del Nadal del 1970.-
Tretzevents, inicialment coneguda com a L'Infantil, ha estat, del 1951 al 2011 i juntament amb Cavall Fort, la primera publicació en català moderna i de qualitat dirigida a nens i nenes de 6 a 12 anys, amb il·lustracions i textos acurats incloent jocs, còmics, articles de natura, cinema, viatges, etc.
Creada el setembre de 1951 va ser publicada inicialment amb el nom de L'Infantil pel seminari de Solsona amb l’aprovació del bisbe Vicent Enrique i Tarancón. El seu primer director va ser el mossèn Climent Forner. El gener de 1963 va començar una nova etapa impulsada des de Barcelona i sota la direcció dels germans Manuel i Miquel Àngel Sayrach. És el número 137 de la numeració antiga i el número 1 d'aquesta nova etapa. En aquell moment es va prendre com a model les revistes francobelgues de l'època, com per exemple Spirou, Tintin o Pilote i així intentar arribar a un públic més jove que el de Cavall Fort per mitjà de la publicació de còmics, contes o notes històriques per a infants. En aquesta revista es procurava que els contes i les historietes transmetessin conceptes basats en el catolicisme que a poc a poc es va anar obrint als nous temps marcats pel Concili Vaticà II. Tot i això, els problemes econòmics van propiciar que el 1968 la revista passés a ser editada per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat.-
El 1973 i amb la publicació del número 174 la revista renova el nom, L'Infantil es dirà a partir d’aquell moment Tretzevents. Aquell any la publicació s’editava cada 15 dies i tenia una tirada de 12.000 exemplars. El 1987 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva difusió de la llengua catalana i el 1988, amb motiu del seu 25è aniversari i fent un balanç de la seva trajectòria, la pròpia revista deia: "paraules com Capità Manaia, llibertat, salvar la comunitat, pau, seguretat còmoda però falsa, respecte a la voluntat popular, reconciliació, etc., ara poden sonar intranscendents, però aleshores tenien un ressò profund i dramàtic, i són encara, en bona mesura, necessàries"
El gener de 1995, la revista va publicar el seu número 700, i a partir de la publicació 701 s’inicià una nova etapa amb dos canvis importants: d'una banda la incorporació de Montse Ginesta com a nova directora i de l'altre el canvi de periodicitat que va passar de ser quinzenal a ser mensual. Tot i aquests canvis la finalitat va seguir sent la mateixa: crear una publicació moderna, de qualitat i adequada a la realitat actual. La publicació va comptar amb els millors escriptors i il·lustradors catalans del gènere infantil i juvenil fent així que la incorporació de nous dibuixants d’historietes fos constant. D’altra banda també es van donar a conèixer sèries estrangeres molt conegudes com ara l'Espirú de Franquin, Clifton de Jo-El Azara, El Califa i el Gran Visir de Tabary, Lucky Luke de Morris i Goscinny, Asterix d'Uderzo i Goscinny, Eric Castel de Reading, etc.-
Així doncs, l’últim número de la revista Tretzevents va ser el 903 corresponent al mes de desembre de 2011 que va comptar amb la portada de Montse Fransoy.
Música de Ireneu Segarra.
Joan Salou és el pseudònim de Jordi Sarsanedas.-
"En aquella època vaig incorporar-me a la redacció d'Ariel. D'aleshores ençà he continuat escrivint: la poesia que fa pocs anys vaig recollir en el volum Fins a un cert punt, llibres de contes, un parell de novel·les, articles dispersos, no gaires... I potser val la pena d'esmentar les traduccions, d'algunes de les quals puc dir que són del tot sinceres. Algun cop he fet servir els pseudònims Emili Xerta i Joan Salou."
Espirú el cómic francès de Franquin portat a Tretzevents, tot un luxe .-
Els Tretzevents que veieu són del 1963.
La revista, en aquells anys (1963), concienciava als seus menuts lectors en la cura del bosc, sobretot a l' estiu.-
Dedicat a una estimada alumna de les cançons del pare Ireneu.-
Els grans escriptors que col.laboraren en les dues revistes:
D' esquerra a dreta: Emili Teixidor, Josep Vallverdú i Joaquim Carbó (1932)
Guillem d' Efak (1929-1995)
Xavier Fàbregas (1931-1985)
Josep Vallverdú (1923)
Jordi Sarsanedas (1924-2006)
Per comparar, el Cavall Fort és creat sota l'empar de l'Església Catòlica durant el Franquisme. S'adscriu al moviment catalanista... però, a dintre de la revista, hi ha referències catalanes, algunes, poques o nul·les referències espanyoles (ni anti-espanyoles), i la ideologia nacionalista és força més difícil de localitzar que en els tebeos típics del Franquisme (el Cavall Fort seria un tebeo no típic del Franquisme: al capdavall va ser l'aparell franquista qui va permetre aquesta revista en català).
Destaca en Marimón que els companys del Guerrero són tots nobles. De fet, es pot anar més enllà: només apareixen els nobles que dirigieixen uns exèrcits que mai no existeixen ni són dibuixats. És com si un comte fos un exèrcit d'un sol home. Mai no sentim laments per la mort dels soldats. Mai no són aquests soldats amics dels nobles protagonistes. Hi ha un punt de necessitat de no embolicar més la troca i de anar de cap a barraca en aquest culebro del Guerrero del Antifaz, és clar, però també hi ha una clara opció social, un grup de referència al qual cal fer cas i seguir i conèixer, la noblesa o les capes altes, i un grup social del qual no cal saber-ne res, les castes baixes. En bona part, coincideixen al Guerrero del Antifaz amb les lluites dels superherois (exèrcits d'un sol home enfrontats en combats singulars contra d'altres). Les tropes no existeixen, en cap dels casos. Els civils, tampoc (tret que els superherois els hagin de salvar circumstancialment). I els habitatges de la gent comuna no es veuen reflectits mai.
EL CAPITÁN TRUENO I LA LLIBERTAT
Rafael Pla López
lector de "El Capitán Trueno"
M'han sorprés les valoracions que sobre el guionista de "El Capitán Trueno" (Víctor Mora, amb el seudònim de Víctor Alcázar) realitza Francisco Tadeo Juan, autotitulat estudiós de la història del comic. Bé, jo no m'atreviria a qualificar-me com a tal, encara que la meua col·lecció de comics ocupa vàries estanteries. Escric aquest article simplement com a inveterat lector i col·leccionista de "El Capitán Trueno" des de xiquet, i posterior "perseguidor" dels números que me faltaven fins a completar la col·lecció, que he compartit amb el meu fill 40 anys després.
Amb aquest bagage, quan l'autor de l'article qualifica com a "necedades" l'afirmació que aquest personaje "salió de España para luchar contra los tiranos", me pregunte si realment ha llegit les seues aventures, i en tot cas en quin context les va llegir. Jo ho vaig fer baix el franquisme, i recorde molt bé la impressió que me van fer. Quan ja adult estava fugit o empresonat, recordava el títol d'un episodi que me tornava a la memòria recurrentment, "Victoria para Sarjali", el nom d'un país imaginari que en aquest episodi aconseguia desfer-se d'un tirà. Però això no és més que un exemple, dels quals abunden al llarg de les aventures del Capitán Trueno per tot el món. Naturalment, la gran majoria dels seus lectors no coneixiem la ideologia i afiliació política (comunista) del seu guionista, però quan molts anys després es vam assabentar vam entendre moltes coses.
Certament, el Capitán Trueno comença les seues aventures a la manera més clàssica, com un creuat espanyol a les ordres de Ricardo Corazón de León, que podia ser grata al règim vigent i propiciar la seua publicació. Però la visió dels musulmans prompte trenca amb el maniqueisme, presentant a Saladino (l'adversari de Ricardo en Palestina) com un dels personajes positius més notables de la història. I no serà l'únic d'aquest tipus que apareixerà en les aventures.
Certament, molt lectors de El Capitán Trueno considerem al dibuixant original, Ambros (que va ser, per cert, un mestre represaliat pel franquisme), inolvidable i sense rival . Però les seues aventures continuen amb una tònica similar molt després del seu abandonament, amb dibuixants desiguals però incloent alguns molt estimables, com Angel Pardo o Fuentes Man, i amb daltabaixos en el guió, com no podia ser menys amb els 618 episodis de la sèrie principal i els 427 de "El Capitán Trueno Extra" (i més encara tenint en compte que des del número 26 al 45 de la primera no va ser guionitzat per Victor Mora), però amb aventures memorables al llarg de tota la sèrie, i un missatge subjacent sempre contrari a les dictadures, a les guerres i a la intolerància.
L'autor de l'article menysprea els altres comics del guionista, dels quals salva únicament "El Jabato" i oblida "El Corsario de Hierro", singularment també amb Ambros, però que realitzat en una època posterior permet al guionista explaiar més explícitament la seua concepció del món al llarg de nombrosos episodis. Realment, la parella Victor Mora-Ambros era per a molts de nosaltres inigualable, però en els seus comics dibuix i guió formaven un tàndem inseparable, configurant un missatge que va ser part important de la nostra educació moral en pro de la llibertat. I això ningú s'els podrà llevar.
—Quins valors porta el mite d'«El Capitán Trueno» i quina relació tenen amb el seu estat vital quan el va crear?
—«El Capitán Trueno» és un cavaller errant, per tant participa de tota la cosa de la taula rodona, al servei dels febles i dels oprimits. Jo en aquells moments tenia la preocupació de la justícia social i l'obsessió d'anar en contra del poder personal. La història d'«El Capitán Trueno» consisteix a fer d'agitador. Va per tot el món i quan arriba en un lloc on la gent està oprimida, els aixeca contra el tirà. Com que és d'una època en què imperava la censura, és un conte possibilista; diu coses però no d'una forma clara. Diu coses com "Santiago y cierra España", per fer-ne colar d'altres.
(Daniel Bonaventura. Entrevista "Víctor Mora", Diari de Girona, 12 d'abril de 1992)
He tirat de viquipèdia i de coses que he trobat per la xarxa perquè considerava que estaven força bé i també perquè, ho confesso, no he estat mai lector ni de "Cavall Fort" ni de "Tretzevents", sí en canvi del "Capitán Trueno", i perquè aleshores no podía valorar en primera persona aquestes dues publicacions.
Tot i això, en aquest petit treball d' investigació he vist l'esforç pedagògic de les dues revistes, sense cap referència religiosa, que jo hagi vist al menys, i sí la voluntat ferma de donar a conèixer la nostra història, la nostra música, les nostres tradicions, mitjançant els millors escriptors de l'època.
Això no treu valor al "Capitán Trueno", a mí em despertà la imaginació fins a límits insospitats, i en aquell temps de colors tristos representà una lliberació per a tots nosaltres. També llegia els cómics de la Vertice, Hazañas Bélicas (ho confesso), Roberto Alcazar i Pedrín,també ho confesso, DDT, Pulgarcito, Tio Vivo etc, etc.
Però val a dir que unes revistes com "Cavall Fort" i "Tretzevents" eran realment atípiques en el panorama nacional d' aquell temps i que la seva funció per donar a conèixer la llengua i amb ella tota la nostra identitat com a catalans va ser evident. Un poble com el nostre que en moments com aquells va saber sortir-se´n crean revistes així és impossible que desaparegui per molts esforços exteriors que hi hagi.- ( Pijus)