Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ALLAN KARDEC (1804-1869) : L´ESPIRITISME MODERN. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ALLAN KARDEC (1804-1869) : L´ESPIRITISME MODERN. Mostrar tots els missatges

dijous, 16 de desembre del 2010

ALLAN KARDEC (1804-1869): L´ESPIRITISME MODERN




En els anys finals del franquisme els pòtols místics catalans ens distrèiem amb la ouija i amb ella em vaig afeccionar al rollo espiritista, encara que només fos desde l'aspecte purament científic i d'observació del fenomen, i em vaig comprar alguns llibres sobre el tema, entre ells dos d'Allan Kardec i un sobre Parapsicologia del doctor txec Milan Rýzl en el que ens feia una llarga explicació sobre els fenomens parapsíquics i la percepció extrasensorial.
Continuo creient el que creia ja aleshores de que tot està dins del nostre cervell i de que molts dels fenomens paranormals o extrasensorials que coneixem s'aniran explicant poc a poc al llarg del temps d'una manera totalment científica, com tard o dora s'explicarà el fenomen de la telepatia.

































Us explico que en una de les ouijes en que hi vaig participar i després de molta estona invocant els esperits de la casa, estàvem en una taula vora la llar de foc, el got va començar a moure's decididament per acabar assenyalant les lletres F O C sense cap altre comunicació amb el més enllà.
Telepàticament tots els que allí estàvem i d'una manera inconscient ens vam comunicar i vam bellugar el got cap a les lletres que definien el pensament més fort e intens d'aquell moment.
De tota manera i per fer una mica de pedagogia sobre qui era Allan Kardec i del fenomen espiritista, molt comú a sud-amèrica, del que no hi ha gaire presència en el món dels blocaires, us deixo aquesta entrada amb una barreja del que volta per internet sobre el tema.- Pijus.






Hippolyte Léon Denizard Rivail

Allan Kardec (Lió, 3 d'octubre de 1804 - París, 31 de març de 1869) és el pseudònim de Hippolyte Léon Denizard Rivail.

















Va fer els seus primers estudis a Lió i els va completar a Yverdum (Suïssa), a l'Institut del cèlebre professor Pestalozzi, conegut per ser un dels més respectats centres d'ensenyament de tota Europa, i per on van passar famosos intel•lectuals d'aquella època.
Es va lliurar a fons a la lingüística i parlava correctament l'alemany, l' anglès, l'espanyol i l'holandès. De retorn a París va funda allà un Institut d'Ensenyament semblant al de Yverdon.

Publica nombrosos llibres: Curs Pràctic i Teòric d'Aritmètica, segons el Mètode de Pestalozzi, amb modificacions, publicat el 1824. Pla proposat per al millorament de la instrucció pública, publicat el 1828; Gramàtica francesa clàssica, publicat el 1831; Manual dels exàmens per als diplomes de capacitat, el 1846; Catecisme gramatical de la llengua francesa, el 1848, entre d'altres.
El 1854, amb 50 anys, escolta parlar per primera vegada del fenomen de les taules giratòries.
El 18 d'abril de 1857 publica un llibre que marcarà l'inici del Espiritisme: El llibre dels esperits, fet pel qual és avui dia conegut.
Les seves investigacions en el terreny del espiritisme el van portar a canviar-se el nom de Hippolyte Leon al de Allan Kardec després de, segons va afirmar ell mateix, recordar una vida anterior en la qual duia aquest nom.
També publica El llibre dels mèdiums (1861), L'Evangeli Segons l'Espiritisme (1864), El Cel i l'Infern o la Justícia Divina segons l'Espiritisme (1865) i Gènesi, els Miracles i les Profecies segons l'Espiritisme (1868). El 1858 va fundar la Revista Espírita, de la qual fou director fins a 1869 (any de la seva mort).
El fenomen ideològic del espiritisme, plena bona part de la segona meitat del segle 19 europeu-americà. En certa manera, en la mesura que aquest moviment afirmava el seu caràcter científic com una característica, establia les pautes de la imatge que volia es tingués de si mateix.

Tractava en efecte de emparentar amb la rica tradició científic-racionalista que des del segle 17 s'afirmava en la mentalitat europea. Es tractava d'una voluntat contradictòria però no del tot incapaç d'establir un pont de comunicació. El plantejament metodològic cartesià i el baconià, amb les seves combinacions deductives i inductives, s'havia anat imposant en la tradició occidental.

Era, d'altra banda, una manera de validar les seves conclusions en un segle 19 que va convertir a la ciència natural i els seus mètodes en el model explicatiu per excel.lència. Aquest, valgui dir-ho, no va ser tret privatiu del moviment espiritista. En la història i en les disciplines socials es va donar un fenomen paral lel. L'historicisme, el materialisme històric i el positivisme comtià, van ser una clara manifestació de la mateixa ansietat o mania cientifista.
L'espiritisme va heretar de fet els principis doctrinals d'una ciència (la natural) per a la qual experiment i demostració eren claus. Per això les taules (el taller), van ser sempre el braç fort d'una teoria complexa que no deixava de mostrar una pluralitat on les tradicions judeo-cristianes i les purament orientals (l'etern dilema de la reencarnació i la seva interpretació com a model del retorn , per exemple), van haver d'aprendre a conviure.

L'impacte d'això en el llenguatge dels espiritistes de finals del segle XX porto-riquenys és evident: Manuel Corchado i Juarbe, un neoclàssic, veia en el espiritisme una disciplina amb potencial acadèmic que havia de ensenyar a les universitats. El compromís de Rosendo Matienzo Cintrón amb demostrar la realitat del fenomen espírita a la premsa escrita mitjançant proves irrefutables i raonables, més que una mera reacció als atacs de l'ortodòxia catòlica, representa la recerca d'un mètode expositiu a l'altura de la fiabilitat de la ciència natural mateixa.

Per una altra via, l'espiritisme es pot vincular amb l'anomenada tradició il.lustrada del segle XVIII i la seva voluntat d'obrir-se a plantejaments polèmics i espais nous. El mateix culte a la ciència i, en conseqüència, la traducció de la idea del progrés al món del que és purament espiritual, pot ser interpretat com un original intent de síntesi que tampoc va ser exclusiu dels espiritistes vuitcentistes. Raó, ciència i progrés, les grans fites de la modernitat, estan a la base del desenvolupament del plantejament espírita, fet que el converteix en un fenomen pertinent avui, a punt del límit de la modernitat.

El que passa és que aquesta vessant progressista del espiritisme pot avaluar de diverses maneres. La imatge d'un esperit que progressa després de la caiguda cap a una probable salvació, havia estat present en la tradició judeo-cristiana des de temps immemorials i s'havia fet part de la ideologia d'occident a través dels rabins, els místics i els teòrics del providencialisme , entre altres. Si, com asseguren múltiples historiadors de les idees, la noció de progrés secular és filla d'aquella noció de progrés sagrada, l'investigador es troba davant d'un cercle ideològicament tancat. Allan Kardec era un bon exemple del que porto dit. Format a la manera de la ciència del segle XVIII, usa els seus fonaments per qüestionar el que la mateixa no va poder resoldre.
Però com tot moviment complex, l'espiritisme no va ser només una traducció de la mitologia de l'època il.lustrada i de la raó. També va ser la resposta a un problema que va acompanyar el creixement desmesurat del capitalisme avançat en la segona meitat del segle XIX  europeu i que va provocar reaccions múltiples i riques en aquell context social. Des de mitjans del segle XIX, dues nocions es fan cada vegada més poderoses en l'imaginari occidental.

Primer, la idea de l'abisme que s'havia desenvolupat en la societat industrial avançada entre la cultura material i el jo afirmant la fragilitat de l'ésser humà. Karl Marx havia parlat d'això cridant alineació. A finals del segle XIX i principis del XX també el va proposar un dels pares fundadors de la sociologia, Georg Simmel, identificant-lo amb la mercantilització de tot. Segon, sens dubte profundament vinculat al abans esmentat, es reafirma la concepció que occident es trobava en un procés de decadència. Per Jacob Burckhardt i Friedrich Nietzsche durant la darrera part del segle XIX, i per Oswald Spengler i Arnold Toynbee en el primer terç del XX, aquesta era la resposta al dilema existencial. Els dos problemes eren, d'altra banda, molt relacionats.

L'espiritualisme en general i el espiritisme en particular van ser, a la llarga, respostes concretes al primer problema. La filosofia de l'existència com a clau des Soren Kierkegaard fins el pluralisme de Martín Heidegger va servir per atenuar, que no per resoldre, el segon. Cal recordar que quan el espiritisme madura els fonaments de l'occident sociocultural estan sent qüestionats des de dins d'occident. El segle XX veurà la seva deslegitimació des de fora.

L'espiritisme proposava una trobada de l'ésser humà amb si mateix en un moment en què l'esperança escatològica arribava al seu clímax. L'any 1806 havia estat una de les claus d'això perquè havia marcat la fi dels últims retards del mític quart imperi a Europa. Aquest any el nou Cèsar havia posat fi al Sacre Imperi Romà Germànic. Per a molts iniciats, la fi estava a la volta de la cantonada. El retorn a la màgia i les explicacions religioses i fins a la mateixa idea de la decadència, poden ser interpretades des d'aquesta perspectiva.
Jo no crec que els fenòmens històrics com les ideologies, són necessaris o inevitables en el sentit filosòfic de la paraula. Els mateixos es poden explicar en els contextos concrets en què sorgeixen i l'explicació es pot traduir en necessitat.

L'espiritisme va ser una resposta pertinent és a dir, realista i significativa dins de l'època i l'àmbit en el qual es va desenvolupar. Respondre una multiplicitat de preguntes als problemes que li pertocaven. També va servir de base per plantejar-se el problema d'una realitat opressiva des d'una perspectiva renovadora.

El que passa és que bona part dels condicionaments i circumstàncies que van permetre la consolidació de l'ideari espiritista en el període vuitcentista encara són vàlids en el present. El conflicte entre els valors i els models de vida occidentals va ser notable en el segle XIX, va fer crisi en el segle XX i aquesta tendència no sembla que hagi de canviar entrat el segle XXI. Només pensant en això, es pot comprendre la persistència d'un corpus ideològic d'aquesta naturalesa tot i les agressions de l'estatus quo.

La reacció davant del espiritisme científic va ser la que es podia esperar d'un occident atrapat dins dels cicles d'acció-reacció. El 1864, el papa Pius IX va fer pública l'encíclica Quanta cura on condemnava la major part dels projectes que la democràcia liberal burgesa del segle XIX i XX consideraria els seus èxits ideològics i pràctics més notables. Aquest mateix any, en el Syllabus, es reprovaven bona part de les ideologies que la modernitat havia fet seves, des de la democràcia liberal fins a la tolerància, des del socialisme fins a la maçoneria. L'església catòlica no va tolerar postures anticlericals i els suggeriments panteistes l'espiritisme.

La comunitat científica tampoc va donar molta importància a la invenció espírita. La definició que aquella tenia de la ciència, es cenyia a unes concepcions molt estretes que no deixaven espai a les possibilitats de coneixements en un altre àmbit que no sigui el material. Malgrat això, l'espiritisme es va difondre aviat per bona part dels països de l'occident europeu i d'Amèrica. La ciència convencional, va reduir la seva reacció davant l'amenaça espiritista al silenci respecte a aquest tipus particular de saber des del límits. Si l'espiritisme aspirava a legitimar en el si de la civilització moderna, hauria de convèncer la comunitat científica que havia fenòmens que no podien ser compresos mitjançant l'aplicació dels seus artefactes i els seus instruments. Aquesta situació no s'ha alterat en el present.

Mario R. Cancel. (historiador i escriptor)