Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris GRAVERA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris GRAVERA. Mostrar tots els missatges

dimecres, 28 de maig del 2025

LA GRAVERA (1974-2010)






Abans la memòria no comenci a fallar volia fer aquesta entrada totalment personal, d'una època, d'un lloc, que em va marcar per bé o per mal. Uns noms, una gent, un destí que ja està fet. Engegar, aturar ..., com aquest comadament de control. El que decideixes a la vida, en aquest cas mitja vida, té les seves conseqüències.





Octubre del 1974 vaig baixar per primera vegada aquest camí a peu, després de la parada que la Hispano Igualadina feia davant del restaurant "Las Matas" a Abrera. 




Poc temps després, uns mesos, el meu pare i jo vam anar a Cal Cantarell de Manresa a comprar a terminis aquesta Puch Gacela 49.CC perqué podés anar a treballar sense dependre del transport públic. No hi havia autovia, la N-II passava pel Rebato, poc enllumenat i els hiverns d'abans cardava el fred, no com ara. Una vegada vaig relliscar amb una grava del boral de la carretera i vaig anar per terra sense cap conseqüència. Casc blau, amb visera i guants negres de polipiel i un bon anorak. Semblava la hormiga atòmica .






El 13 d'Octubre de 2010 el vaig fer per darrera vegada, de sortida, cap a on ?
la llibertat, una propera prejubilació, una nova oportunitat de canvi en dirien uns altres. 







Si, aquest soc jo, a la meva zona de confort, a la feina, 2005 aproximadament. Feia d'auxiliar administratiu el 1974 i vaig marxar del mateix el 2010. Erem dos a la petita oficina de la gravera de sostre i parets de uralita. La paraula zona de confort podriem canviar-la per apoltronament. Menys un breu estiu en qué per poc no vaig deixar la feina, fixa aleshores, per anar a fer de cambrer a Cadaqués i els 13 mesos de mili a Palma de Mallorca, aquesta va ser la meva vida laboral.










En el 1969, Ton Sirera, acompanyat per Josep Vallverdú, va fer aquesta fotografia dels 3 Porrons  d'Abrera. També es van passar, no ho entenc, per la gravera de Can Pous (fotografia de sota), aleshores anomenada FOEXCA S.A. Encara mancaven cinc anys perqué hi aparegués jo.    
















De fet la van fer per contrapossar la Catalunya rural i la Catalunya industrial i turística, en plena expansió, que estava canvian totalment el paisatge de la nostra terra. Mai millor dit en aquest cas. En aquell  1969 hi van treballar persones, els meus predecessors, que després, més tard, vaig saber i conèixer, entre ells la Erundina de cal Esteve i en Vicenç Salamero.












Aquesta és la petita oficina en que treballava, i de fet totes les fotografies están fetes des de la seva perspectiva, com si estiguessiu asseguts a la meva cadira. El company d'oficina que em vaig trobar el 74 es deia Joan Cardús, del que vaig aprendre a fumar Rex i algún que altre acudit dels que era un veritable mestre en explicar. Al cap d'un any va marxar i vaig tenir un nou company, en Pere Flores Cano, amic del poble i amb el vaig passar els propers anys de vida laboral. 






Ens veiem tant, que al llarg dels anys, les nostres cares van començar a simbiotitzar, fins el punt que els clients, a vegades ens confonien. 

 











Al costat de la gravera, baixant cap el riu, passada la via dels FFCC, es  troba la masia de Can Pous dedicada al farratge i a la producció de llet de les seves vaques. En Jaume i el seu fill Carles hi han treballat tota la vida. 















Després de la moto, l'any 1978, em vaig treure el carnet de cotxe i em vaig comprar un Dyane 6 de color blau amb matrícula B-9102-DL amb el que anava per les tardes a la Facultat de Filologia de la Plaça Universitat de Barcelona.

El 2005 disposava ja del meu Mitsubishi Colt  2390-FBW








Noms de transportistes dels 70'S que encara sonen a la meva memòria són: 

-Joan Benach
-Rafael Cortés
-Pedro Belinchón
-Inocente Rodrigo
- Germans Rodriguez (Serafin)

Practicament tots de Martorell.



Més posteriors: 

-Marin-Olesa
-Almasqué- Villalba
-Carceller-Beguda
-Daniel Batlle-Esparreguera
-Juanjo Moral
-Domingo
-Antonio Rigol


-






Treballadors de plantilla:

-Policarpo Caceres Delgado
-Elias Alfonso Ubeda
-José Hinojosa Tenllado (coronel)
-Manuel Martinez Moya (Cazorla)
-Antonio Ruiz Montoya
-Fermin Bermejo (pare i fill)
-Juan Antonio Bermejo
-Vicente Bermejo Herraiz (periquin)
-Jose Juilo Gervilla Perez
-Pere Flores Cano
-Raquel Guaita (SALBUS)
-Teresa De Castro Piera
-Albert Matalonga Ventura




Jefes de BCN:

-Marta Vilaclara Fatjó
-Jordi Vilaclara Fatjó
-Joaquim Paredes
-LLucià
-Conchita













Durant uns anys vam tenir al costat la empresa Hanson de formigons.-

La bascula de pesatge era de la casa Pibernat.

El rellotge de fitxar era de la casa PHUC. 

Els mecànics de la Komatsu eren l'Andreu i en Ramón Cortadellas.

En aquella època estàvem apuntats a CCOO i a la local d'Abrera teniem al Manuel i al Federico"Fede". 











Igual que l'aeri de Montserrat va ser construït el 1930 amb tecnologia alemanya, les instalacions de la gravera es van montar el 1963 per la empresa alemanya AMMANN. En aquell temps era una de les més modernes i punteres.  















El 2007 la empresa va canviar de propietàri i de nom a SALBUS 2007 S.L. 
La crísis inmobiliaria del 2008 van fer baixar les vendes de manera notable i poc a poc van començar a acomiadar treballadors. Com aquest cotxe desballestat érem prescindibles. 
  



















Nova oració del Parenostre

Pare nostre que esteu en el cel,
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set hores,
faci’s un xic la nostra voluntat
així com la d’aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure a les mans del director,
ans advertiu-nos si s’apropa,

amén.


De semàntica

Tot darrerament
a la fàbrica
han millorat molt
les relacions humanes.
Ara mateix, per exemple,
de treure la prima setmanal
a una treballadora
per un barreig de fil,
posem per cas,
o algun acte menor d’indisciplina,
ja no se’n diu imposar una sanció;
se’n diu
estimular el sentit
de la responsabilitat.


Miquel Marí i Pol (1970-1971)