Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimecres, 31 de maig del 2017

Coses d' en Peius (III)



Finalment, Peius fou vençut pels anys. En veure'l vell i pobre, una bona ànima va donar-li un empleu a l' Ajuntament. No cal dir que no va anar-hi mai...Malalt greu, va ingressar, en 1920, a la Clínica L' Aliança, on el va portar Manuel Ribé, cap de cerimonial de l' Ajuntament, perquè no morís sol i mancat d' assistència...
va ésser una bona obra.

Pocs dies abans de morir, el rei Alfons XIII va visitar l' establiment i li va ésser mostrat el vell escriptor...

-Com te trobes ? Puc fer-te quelcom que et sigui grat ?, li preguntà el monarca.

I en Peius, en agraïment a qui li havia evitat morir abandonat, va dir : -Sí... Que faci comte en Ribé...

Pompeu Gener i Babot, "savant catalan", morí sense deixar un sol record desagradable. Visqué sense enemics i sense enemics morí. Però morí oblidat d' aquells que un dia el voltaren i foren la seva cort. Les seves fantasies, ses clàssiques boles, el seu humor vuitcentista, havia passat. En els seus darrers dies a la Clínica de L' Aliança encara contava a les infermeres i metges aventures de terres llunyanes, filles de la seva imaginació, relats que eren escoltats amb un somriure pietós.

Finalment, la mort fou oportuna i se l' emportà dolçament....




















Darrera fotografia d'en Peius publicada a L'Esquella de la Torratxa  del 19-11-1920, amb un article de "Paradox", acaba dient:

"(..) En Pompeius Gener ha mort, com va viure, dignament. La caixa era blanca, la bandera, l'ùnica pompa catalana, l'enterrament civil, i el dol nostre. Ni un polític, ni un botiguer. El dol el despedírem, amb tria exacta i pulcra, davant de l' Universitat. No va mancar més que, després d' abandonar els amics al cementiri, una dona misteriosa hagués anat a posar unes flors en la fossa d'En Pompeius Gener."






El secret

Un conegut comediògraf, l' esposa del qual no era pas un model de bellesa, va presentar aquesta una nit a en Peius.

-La meva muller, digué.
I en Peius respongué, donant-li un copet a l'espatlla:

-Sé guardar un secret. No ho diré a ningú.


Com volía els bistecs en Peius

A la Maisón Doré, com a molts restaurants, hi havia la costum de servir els bistecs amb guarniment de verdures, però això no li agradava a en Peius.
D' aquí que sempre demanés:

-Doneu-me un bistec..... Però sense paisatge !



Dring !

El fred inspirà a en Peius no poques fantasies. Deia que, un hivern, a Holanda, va trobar-se amb una temperatura tan baixa, que, en escupir, va sentir un dring! a terra.... La saliva se li havia glaçat pel camí.

Deia també:  Allí era impossible beure el vi amb porró. El líquid es gelava pel camí, i calia xupar el vi com la mainada xupa els carametlos pel Corpus....



Baix de sostre

En Peius, en una de les seves etapes de la seva pintoresca vida, habità un pis molt petit i baix de sostre.

-mireu si era baix de sostre, solia dir en recordar-ho, que no hi podia menjar més que llenguados....
I afegia: 
- I per canviar-me de camisa, d'esquifit que era tenia que sortir al pasillo.


Una ració de ratera

En Peius havia sopat al Continental i per a postres demanà a l' Isidre, el popular cambrer, una ració de formatge. En veure l' esquifida que era, en Peius la retornà, dient al cambrer:

Té, Sidre.... Jo t' he demanat una ració de formatge per a mi, no una ració de ratera !


Més de la Sarah

Contava en Peius les seves assiduitats amb la Sarah, i feia sortir a cada pas en Pujulà i Vallès com a testimoni.

-Un dia la vaig besar després de sopar ; oi, Pujulà?.... Una nit m' hi vaig quedar a fer-li companyia; oi, Pujulà?....

I en Pujulà, somrient, a tot deia que si.
Una nit, cansat de la mateixa història, va preguntar en Pena:

Però, Peius.... que hi feia en Pujulà allí ?

I respongué Gener, tan fresc:

-En Pujulà? Anava per la cambrera.....






















































Afegeix la llegenda

dimarts, 30 de maig del 2017

Coses d'en Peius (II)










































Segons uns en Peius nasqué el 1848, i segons els altres, el 1851. La seva edat exacta no va confessar-la mai a ningú ni a ell mateix, la qual cosa ja és una facècia.

" No sé els anys que tinc, deia. Els  diners els compto perquè me'n poden prendre. Els anys, no, perquè no me'n prendran cap.... "

En Peius havia estudiat tres carreres:  farmàcia, ciències naturals i medicina, havent-se doctorat de les dues primeres, a Madrid, en 1875, i de la darrera, a París, en 1878.

De farmàcia, segons ell deia, no en sabia res. "En qüestió de botànica, solia dir, confonc una carxofa amb una palmera", cosa que no era certa, puix en alguns dels seus escrits havia palesats coneixements en la matèria. En quant a la medicina, segons ell, només li havia quedat  "la mala lletra". 
Tenia coneixements generals, i era un adnirador i panegirista de Miquel Servet, sobre la personalitat del qual publicà alguns treballs i n' escriví un drama.



"Sóc més doctor que els doctors d' aquesta terra. Sóc doctor tres vegades !, solia dir.

Quan li feien retret de la botiga de xarops del carrer de Petritxol, que tingué uns quants anys, es molestava. En una lletra que envià al seu amic Iu Bosc, banquer català de París, li deia, referint-se a Barcelona:

"Oh país estrafolari,
on sense causar cap dol,
us pot atacar un mussol,
un ximple o bé un perdulari,
i dir:  - Fes d' apotecari
al carrer d'en Petritxol!
Mes, juro ésser sanguinari!
Escriure un drama amb vitriol,
per provà al món el bunyol 
d' aquest país mercenari
que em vol fent d' apotecari
al carrer d'en Petritxol !

La seva caracteristica més accentuada era el seu barcelonisme. Havía viatjat per Europa, li havien ofert oportunitats de fer-se un nom a l' estranger, i ho havia  refusat tot per tal de no abandonar Barcelona, a la que tornava més enamorat que mai, tot dient:

" De Barcelona, la Rambla
i l' aigua de Canaletes,
són del món la millor cosa...
tot el demés son... pastetes. "

Si això no és barcelonisme, que ho serà ?


























La penya d' en Peius

En el dessaparegut Cafè Continental va haver-hi, per espai de molts anys, una penya a l' hora de l' aperitiu, a la qual hi concorrien, a més d'en Peius, Miquel dels Sansts Oliver, Rusiñol, Oleguer Junyent, Miquel Utrillo, Pere Grau Maristany, Paco Serrat, Pep Sojo, Manolo Planas i Jandro Soler Rovirosa.

A tots, en Peius els posà motius, que es repetien en veu baixa.

A Sants Oliver li deia " la patum erudita". a Rusiñol " el pernot amb barba", a Miquel Utrillo, " el malgasta noms", a en Pere Grau, " la bota del recó", a en Serrat, " en si t' el veies", a en Pep Sojo, " el corredisses", a en Manolo Planas, " el talent mascle", i a en Jandro, " el borni bellugadís".


Una broma pesada

Va asistir Peius Gener a un dels balls de disfresses del passat segle vestit de "Marquès de Pescara en la batalla de Pavia". La cuirassa del vestit li havia estat cedida pel Museu Estruch, situat a la plaça de Catalunya, la col.lecció d' armes del qual fou venuda a l' estranger. Això ho sabia el pintor Meifrèn, com sabia així mateix que la cuirassa que Peius portava només ajustada, es tancava a pressió, automàticament, sense que fos possible obrirla més que amb una palanqueta que s' havia quedat al Museu.

S' apropà Meifrèn a en Peius i l' abraçà efusivament....

Peius ! Estàs imponent!

La cuirassa, amb l' abraçada, es tancà, i en Peius va haver de dur-la posada fins les quatre de la tarda de l' endemà, que s' obria el Museu. Li portaren en cotxe mig mort...











En Peius, disfressat de Don Lluís de Requesens, segle XVI, en el ball de disfresses del Cercle Artístic de Barcelona l'any 1891. 


















Davant les despulles de Victor Hugo

En 1884 l' Ateneu Barcelonès va encarregar als seus socis Iu Bosch i Pompeu Gener, ambdós aleshores a París, que representessin l' entitat en l'enterrament
de Victor Hugo i que dipositessin damunt el seu fèretre una corona.

Aquesta, la de l' Ateneu, va ésser la més esplèndida de les moltes que es dedicaren al gran escriptor.

Com, abans del sepeli, el cadàver fos ensenyat als presents, en Bosch exclamà en contemplar el rostre del difunt:  

"Que bé ha quedat !

" També nosaltres havem quedat bé", afegí en Peius, en veu baixa, i sense necessitat de morir-nos.



El Doctor Turró

En la seva penya del Continental, en Peius tenia freqüents discussions, sobre temes imaginaris, amb el savi bacteriòleg doctor Turró.

Una nit en Turró qualificà en Peius de " somia-truites", i aquest, molt seriosament, li respongué:

Bah ! Vós no sou més que un pobre  "domador de  gonococus"

























Coses d' en Peius (I)










































Un full de les meves  memories

Un restaurant intelectual :

Ja fa alguns anys, quan després d'haver estat molt temps domiciliat a Paris, vaig tornar aquí, seguint allò de roda'l món y torna al Born, vaig instalarme al carrer de la Diputació, aprop del carrer del Bruc. Al costat mateix de casa, tocant al xamfrà, s'havia establert un taverner, molt bon home y molt inteligent.

El Joan,que aixís se deia, va posar un magatzem de bons vis, conseguint tenirhi la representació d'una de les millors marques de Malvasia de Sitges, per lo qual se va titular l'establiment «La Malvasía».Quan la parroquia va aumentar, en Joan va traspassar la cuina de la Madrona, la mestressa, a en Peret,que havia estat de cuiner a l'Alhambra, y com ajudant un  murenu que li deiem el  Berruga Chico, per lo molt aficionat que era als toros. Un altra dels calets de la cuina tirava per cantant, y ja poden figurarse les gresques que s'armaríen quan en Peret agafava la guitarra, una guitarra que com que havia sigut d'en Tarrega, li deiem la guitàrrega.

Lo més interessant era'l salonet, aont jo baixava d'estar per casa, y aont ens trovavem individus tant diferents com en Sempau, en Riera, en Ruíz L6pez, en Limendoux, en Zamacois, l'Alexandre Sawa, l'actor Thuiller, en Sañudo, l'Ors y Ramos, pintors, esculptors, redactors del Cïero, alli aprop, uns colaboradors de Joventut, algun corresponsal de diaris extrangers, y fins en Viura un dia va arrivar a la porta, en sense voler entrarhi, perquè va dir que ell no bevía més que aigua.

Les discussions que s'armaven en la saleta reservada als intelectuals, eren de lo més divertit. Allí se discutía tot: desde l'exactitut de les matemàtques, que'n Fola negava, fins a la trascendencia del Art, inclós la del Art del Pagès. Un francès que's dedicava a fer invents inútils, ens explicava una mecànica nova, més complicada y menos pràctica que l'antiga; un artiller fantasista, que tirava per fusellat, proclamava l'abolició de tot, fins la de les temperatures.Alguns magatzemistes del veinat, veníen a treurehi el nas,per distreures de la monotonía del negoci, y s'entornaven com el negre del sermó, en sense entendrehi rés. Y què havien dentendre-hi ! Eren massa diferents. En Joan escoltava, y quan s'exposava alguna teoría, després venía a preguntarme què volia dir. Jo li explicava; y ell, després, l'abocava al primer senyor Esteve que venía, fent un garbuix que mel deixava espatarrat.
Quan lo de la Solidaritat,es va fer catalanista,y com era molt lliberal, va afiliarse al C.N. R. Y vinga discutir amb els obrers, molts d'ells valencians o andalusos, els quals van estar a punt de ferli huelga de plats d'escudella y de begudes.

Entre'ls que hi anaven, me recordo d'un que ja he citat. Era un xicot d'uns vint y tres anys, artiller, hermosa figura d'home inteligent y instruit. Nascut a Buenos Aires  de pares espanyols, havia rebut una educació acuradíssima; parlava'l francès, l'anglès, l'italià y a més havía estudiat el batxillerat y dos anys de facultat major; més que un senzill soldat, semblava un oficial de rassa noble.
Aquest soldat estrany, era el propagandista més furiós que jo hagi sentit de les teories àcrates. Amb una gran forsa dialèctica y am tot el calor d'un apòstol, defensava l'anarquisme. Un dia va esser trasladat a Lleida; allí sembla que's va insubordinar contra d'un quefe, el van posar près, y mentres se li instruía la sumaria, una nit el centinella el va matar d'un tiro, perque diu, que tractava d'escaparse.

Y vaig a referir una anècdota xistosa. Un dia que perorava, dirigintse an en Sempau que estava sopant amb altres, va entrar amb aire marcial a la botiga, tot fent trincar els esperons y'l sabre, un sargent de la guardia civil de a cavall.
Al veurel entrar tan decidit, un pànic immens se va apoderar del auditori, creient que venien a agafarlos. Fins n'hi va haver un que ficantse al dormitori del mosso, va saltar per una finestra, caient al safreig del costat, d'aont ne va sortir més xop que un peix. Els únics que no 's varen moure, sigueren l'artiller y en Sempau, que eren els únics que podíen temer alguna cosa. Y'l bon civil va beures un xato de Malvasia, va pagar y ¡ vaya buenas ! Era un dels millors clients de la casa, que va volguer lluir l'informa de gala, com deia el noi del taulell.
Tot cambía en el món, y jo vaig tenir que cambiar de casa. Però vaig continuar ananthi de tant en tant. L'establiment va progressar. En Joan va trasladar el restaurant al entresol, convertintlo en un veritable y elegant restaurant a la moderna, amb entrada apart per l'escala. Aquella antiga concorrencia havía cambiat també. Els uns se n'havíen tornat a Madrid. altres se n'havien anat, com tothom, a Buenos Aires, altres eren morts.

Un dia, desprès d'un mes de viatge, al arribar, vaig anarhi a sopar.
—En Joan està molt malalt—me va dir la seva dàna molt contristada. Y en Peret, el bon cuiner, me va dir, a l'aurella: « El doctor Torroella diu que no té pas cura.
  Patía del cor y no ho sabiem, y'l dengue se tem quel ofegui.
Pobre Joan ! Va morir del cor, perquè'n tenia, cosa que molts poderosos de la terra no tenen; per això ho son; y d'això s'en ve de mena! En aquest món, com diu l'amic Llanas, uns neixen am cor, y altres neixen esmocats. Y jo afegeixo: aquets son els que suren, perquè no tenen el lastre del cor, que per surar destorba.

POMPEYUS GENER.  


(Papitu, 31/8/1910)