Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 12 d’abril del 2020

Tocant el cel amb Duane Allman







Howard Duane Allman (Nasvhille, Tennessee, 20 de novembre de 1946 - Macon, Geòrgia, 20 d'octubre de 1971)  fou un guitarrista de rock y blues estatunidenc. 


Famós per la seva habilitat amb la guitarra slide, va ser un important músic de sessió i membre fundador del grup The Allman Brothers Band, juntament amb el seu germà Gregg Allman. També formà part del supergrup Derek and the Dominos, a principis dels anys 70. (Wikiwand)

Cal esmentar que és considerat, segons la llista de la revista "Rolling Stone", com el segon guitarrista més gran de tots els temps, per sota de Jimi Hendrix i per sobre de B.B. King i Eric Clapton.









Aquests dos dobles Lp's m'han acompanyat durant tota la meva adolescència i amb ells aquests meravellosos temes en els que Duane Allman hi participa magistralment. El so del vinil, diferent al que ara tenim, feia que els gaudís encara més.














David Curtis Glover, més conegut com Tony "Little Sun" Glover, va ser un músic i crític musical americà de blues. Va ser un intèrpret i cantant d'harmònica que es va associar sobretot a "Spider" John Koerner i Dave "Snaker" Ray en els primers anys del renaixement folk. D'ell són les notes en castellà que poso entre cometes, tretes d'un fulletó  que apareix en el primer doble, cortesia de la Warner. 

Per ser qui és, per la proximitat que va tenir amb Duane Allman i per l'autenticitat del document, crec que val la pena fer-ho.





"Como músico, Duane me sorprendió poderosamente, porque pone toda su energia y su ser en lo que toca, y te pone en tal estado de tensión que te hace dar lo mejor de ti mismo. Fuera de escena era sincero, amistoso y sencillo, no tenia esas ínfulas tan corrientes en tantas estrellas."

















"Duane y Gregg se pasaban todas las horas que podían escuchando las emisoras de radio que emitían R & B y aprendiendo de los discos de los viejos maestros del blues. Los ojos de Duane se abrian como platos sólo con pensar en Robert Johnson. Pusieron en práctica sus ideas en una sucesiva cadena de grupos. Según Duane, la vida social de Daytona era entonces muy simple: Los blancos hacian surf, los negros tocaban música." 









"Vinieron y se fueron varios músicos y eventualmente el núcleo de lo que seria "The Hourglass" se formó en Decatur, Alabama. El bateria Johnny Sandlin, actualmente productor discográfico de Capricorn Records, recuerda que su primera actuación fué en San Luís, en un club llamado "Peppys-A-Go Go"
















"Sigue recordando Sandlin: El grupo todavia no estaba lo suficientemente desarrollado como para tocar solamente material propio y cuando firmaron contrato con discos Liberty, la cas discográfica les obligó a aceptar parte del material que ella tenia."












"Los Hourglass tuvieron infinidad de problemas. Duane me comentó: Formaban un condenado grupo de tipos desorientados, eso és lo que eran. Al escuchar todos esos álbumes es algo deprimente para mí porque supone escuchar a unos tipos que están intentando comprender unas cosas que son, para ellos, incomprensibles."






















" No estábamos contentos de cómo nos había ido nuestra vida discográfica en California, dice Sandlin, los discos no sonaban como queríamos que sonaran, así que cogimos 500 $ de las actuaciones y alquilamos el estudio de Rick Hall en Mascle Shoals. Grabamos tres o cuatro temas propios y a nuestro aire..." 




















"Uno de los temas fue el "B.B. King Medley", incluido en esta grabación. Se grabó el 22 de abril de 1968, y lo grabamos en una sola toma, porque lo habíamos tocado en infinidad de ocasiones y lo teníamos perfectamente dominado. Cuando volvieron a California, le enseñaron las cintas a sus managers, pero el productor discográfico  pensó que las cintas eran nefastas e inútiles."















































" Duane nació en 1946 y, junto a su hermano Gregg, se crió en Nashville. Dejemos que sea el propio Duane el que explique esos años de su vida: Estuvimos en Nashville  hasta que tuvimos doce años que fue cuando nos trasladamos a Florida, a Daytona Beach, porque mi madre había encontrado allí un trabajo francamente bueno, mi padre murió cuando yo tenia tres años y mi madre no tuvo más remedio que luchar para poder sacarnos adelante. Fue allá en el Sur, en  Florida, cuando empezamos a tocar..."


" Un año, Gregg consiguió que le regalaran una guitarra por Navidad y a mí me dieron una motocicleta. Era una Harley 165 con un enorme sillín, que alcanzaba las 50 millas por hora. Con ella pasé momentos maravillosos. El caso es que estropeé la moto y que Gregg aprendió a tocar la guitarra. Entonces cambié lo que quedaba de la moto por una guitarra y mi hermano me enseñó a tocarla."







Els temes següents són amb els Allman Brothers.-



















" Un dia le llegó un telegrama de Muscle Shoals, Rick Hall habia quedado impresionado con su manera de tocar en la sesión que allí grabaron los Hourglass y había conservado su dirección. Quería tenerlo a mano para una próxima sesión con Wilson Pickett."
" Rick Hall, propietario e ingeniero de los Estudios de Grabación Fame de Muscle Shoals, ya había trabajado con Pickett: ....Esta vez necesitamos material, comenta Hall, y apostilla Duane: "Hey Jude" de los Beatles es algo realmente grande. Pickett, porqué no lo cantas ?. Yo creí que era una gran idea  pero Pickett no estaba muy conforme: Pero, bueno, señores, estais locos. No lo puedo cantar, no és lo mio. Pero Duane empezó a tocarlo en la guitarra, todo el mundo se animó y cogió la onda y Pickett empezó a cantarlo."



" Sigue Duane contando sus recuerdos: ...Finalmente toqué en todo el albúm, porqué a Rick le gustaba mucho mi manera de tocar. Me decia: ¿Por qué no vuelves a tu casa, coges todas tus cosas y te vienes aquí?. puedes tocar todo lo que entre por la puerta del estudio y ganar montones de dinero. Yo no estaba muy a gusto en Jacksonville porque había poco que hacer, así que le dije que de acuerdo y me fui allí. "









" Hall le fijó un sueldo y Duane trabajó en todo tipo de sesiones, grabando con gente como Clarence Carter, King Curtis y Arthur Conley, por no citar más que a unos pocos. Alquilé una cabaña, dice el propio Duane, vivia solo, al borde del lago, la cabaña tenia unos amplios ventanales que daban casi sobre las aguas... me sentaba y tocaba para mi. Era como si me hubiese llevado a mi mismo a la tierra y volviera otra vez a vivir por ese maravilloso paisaje y por las sesiones de grabación con buenos interpretes de R &B."







" Rick Hall describe de esta manera a Duane en una sesión: ...  Siempre trabaja de pie y tenia su amplificador con el máximo volumen abierto. Tenia los cascos puestos por lo que no podia escuchar el volumen sonoro que salia del amplificador. Escuchemos,por ejemplo, su hallazgo con la guitarra de "cuello de botella" en el tema de Clarence Carter, "Road of Love", jurarías que el mundo estaba a punto de desaparecer. Solamente hizo ese break una vez, en una sola toma. Decía: Es todo lo que quiero hacer, nunca volveré a sentirlo de la misma manera." 














"Fué Pickett quien le"bautizó" con el cariñoso apelativo de "Skyman", cuando le pregunté por qué, me explicó las razones: " Siempre está en las alturas, siempre es feliz, todo es hermoso, lo está pasando siempre muy bien....."









"El 29 de octubre de 1971, Duane dejó la "Big House", del grupo donde algunos amigos habían ido a visitarle. Iba en su moto y cuando se desvió para evitar un camión que había  girado de pronto frente a él, aquella patinó y cayó sobre él. Fallecía tras tres horas de cirugía de urgencia. El choque que su muerte produjo entre su família y sus amigos musicales fue inconmensurable." 








"El grupo tocó en su funeral y Jerry Wexler pronunció su elogio fúnebre, que era el segundo que él pronunciaba en honor a un artista de Macon, ya que el anterior fue el de Otis Redding. Todo el mundo tocó, dice el propio Wexler,...Delaney y Doctor John. Fue emocionante, sincero y auténtico. El propio Duane lo habría aprobado. "




Llibre que va escriure la seva filla Galadrielle Allman en honor al seu pare, anys després.




Una de les seves guitarres que es va vendre en subasta. En aquest cas una Gibson.




Galadrielle amb el seu oncle Gregg Allman, mort el 27/05/2017.-



Continua dient, Tony Glover, com a epitafi final: 

"Duane era un genio y, además, una gran persona, lo que constituye una combinación muy rara de encontrar. Recordaré durante mucho tiempo las veces que toqué con él  y las grandes horas que pasamos juntos rasgueando las guitarras. Duane ya no volverá a tocar ni un concierto más, pero su espíritu sigue vivo, y nos ha dejado una gran parte de su alma para que la escuchemos. He hablado con muchas personas que le conocieron y trabajaron con él para comprobar notas e informaciones y poder redactar estas lineas:  la mayor parte de ellas sólo tuvieron un comentario.... "Le queria".

Esto es lo mismo que me sucede a mí también."










Altres webs, molt bons. sobre Duane Allman:

WRTC

PAGINA OFICIAL DUANE ALLMAN

GUITARSEXCHANGE


JOTDOWN

























dimarts, 7 d’abril del 2020

LO NOI DE TONA





Josep Molera, conegut com El noi de Tona (Tona, 1851 - Barcelona, gener de 1925), va ser un personatge famós per les seves excentricitats en el context de la Barcelona de finals del segle XIX. D'ell ve l'expressió "Sembles el noi de Tona", que significa que una persona xerra molt per persuadir algú d'alguna cosa.




Fotografia d'una col.lecció particular,veiem al Noi de Tona amb la seva dona, segurament cap el 1890.
És una reproducció d'una fotografia feta per A.S. Xatart, col.laborador  habitual  de L'Esquella de la Torratxa.











La fotografia pertany a una "Esquella de la Torratxa" de l'any 1892. Josep Molera tenia llavors 41 anys.-














S'estima que va néixer cap al 1851 al número 56 del carrer Major de Tona. Amb el pas dels anys va ser conegut arreu com el Noi de Tona i, al seu poble, com En Patet, en al·lusió al mas familiar. Es tracta d'un personatge singular, un bohemi, un arrenca-queixals, un xerraire...












Va fer de model per a Ramon Casas per pintar el personatge que està caigut a terra a la seva obra La càrrega (1899).







La popularitat li venia dels discursos i poemes que recitava per alegrar les festes majors i fires, gràcies a la seva privilegiada memòria.

És un personatge per al mite i la llegenda, per això de la seva vida se'n saben poques coses segures. Per exemple, s'explica que la seva excentricitat tenia l'origen de quan havia estat a la Tercera Guerra Carlina (1872-1875). Quan ja estaven a punt d'afusellar-lo, es van oblidar d'ell per atendre assumptes més importants i el Noi, pres pel terror, va aprofitar l'ocasió i es va escapar corrent camps a través i no va parar fins al cap de dotze hores, quan uns pagesos el van trobar extenuat. 

També diuen tenia obsessió a arrencar dents i queixals. De vegades trobava un nen al carrer i li preguntava: “A veure què tens, a la boca?” i tot seguit li arrencava una dent. Tot i que ell era ben desdentegat, per cridar l’atenció del públic, alguns cops es dedicava a trencar nous amb la boca.






Alguns dels seus discursos varen ser enregistrats per la productora Discos Odeon, el 1916.























































Aquest discurs humorístic  del Noi de Tona ha de ser del 1898 doncs ens parla de la pèrdua de Cuba i de la quasi pèrdua de les Filipines, cosa que va succeir aquell mateix any. De la Tipogràfica "La popular" carrer Mina nº 8 de Barcelona constitueix un document únic per evaluar el cansament i l'estat d'ànim de la societat del moment  i la d'un personatge com el Noi de Tona que s'atrevia a criticar  als governants de l'època. 



















Discurs de Lo Noi de Tona aparegut a "La Esquella de la Torratxa"  del 11/11/1898. Val la pena llegir-lo, no és pas estrany, doncs, la seva popularitat. El que deia es podria aplicar perfectament al moment actual. 




















































Consta que va fer una pel·lícula anomenada Les aventures del Noi de Tona el 1917, dirigida per Manuel Catalán 





















Va morir, pobre i sol, el gener de 1925, després d'haver fet riure molta gent, a la cantonada del carrer de la Ferlandina de Barcelona, prop de la Casa de la Caritat.










Tot i les incerteses al voltant del personatge, encara avui molta gent gran i d'altres de més joves recorden les seves anades i tornades per bona part del territori català, ja que anava a totes les festes majors de Catalunya improvisant versos i discursos polítics animant i distraient la gent. D'aquí ve el costum d'anomenar "Noi de Tona" a algú xerraire i molt persuasiu. 


En record seu, els gegants del municipi de Tona són, des de l'any 1983, en Josep Molera i la Montserrat, la seva muller durant uns anys. L'any 2009, l'Ajuntament de Tona va instaurar el premi "Noi de Tona" per reconèixer la trajectòria o un fet destacable de les entitats o associacions del terme municipal, per la seva participació activa en la promoció de la vida social.
(Font: Wikiwand)


"Però el millor retrat que conec del Noi de Tona és el que va sortir de la ploma de l’escriptor de les terres de l’Ebre Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 – Barcelona, 1995), inclòs en el volum cinquè de la seva obra completa: “Un altre ambulant famós de principis del segle fou el Noi de Tona. Tothom sap que arrencava dents i queixals amb els dits, dotats, pel que es veu, d’una força considerable. En principi, no feia pagar res, però tothom li donava alguna cosa. Ell mateix s’havia arrencat la ferramenta i mostrava la boca esdentegada. Deia que les dents i els queixals es corcaven, feien molt de mal, causaven tota mena de malalties i com que, al capdavall, d’una manera o d’una altra, acabaven per desaparèixer, valia més no esperar. Feia els seus discursos al mig de la plaça, o en algun cafè, dempeus sobre una taula i amb veu d’estentor. Sempre li queia algun parroquià aprofitadís.

El Noi de Tona era petit amb un cap molt gros, de cara arrugada i ulls enfollits. Parlava i gesticulava com un esperitat. Si no en feien cas o el contradeien, s’estripava la vestimenta i llançava el barret a les teulades. Era un maníac grotesc i derisori”.
Baixet, esdentegat, amb barret i uns ullets enfollits que sempre somreien. Que tant podia discursejar sobre política com intentar convèncer els qui l’escoltaven sobre les propietats miraculoses d’algun elixir. I ara que dic això..., sembla que, en la pel·lícula Aventuras del Noi de Tona (1917), rodada al Paral·lel, s’esgargamellava per vendre l’elixir Geraldine, en honor a la Bella Geraldine, una famosa trapezista de l’època. La pel·lícula, és clar, era muda, però la gestualitat d’aquest tonenc de naixença devia resultar suficientment atractiva."  (Font: Aprenent )







D'altres personatges típics de finals del XIX que val la pena representar aquí.





L'Agutzil Morros, el renom amb que era conegut en Joan Nadal.
Fotografia de L'Esquella de la Torratxa de l'any 1892.-







La vida era força dura per aquests marrecs enllustradors del 1892