CU-CUT ( 19-11-1910 )

CU-CUT ( 19-11-1910 )
























Cu-cut!


Setmanari satíric barceloní, fundat el 1902, adscrit a la línia política de la Lliga Regionalista —li donà el nom el mateix Francesc Cambó—; combatia el centralisme, i el lerrouxisme en particular.
Fou editat per Josep Bagunyà i dirigit per Manuel Folch i Torres; el director artístic fou Gaietà Cornet, creador del pagès cofat amb barretina representatiu de la revista. Tenien cura de les principals seccions Josep Morató, Eduard Coca i Vallmajor i Manuel Urgellès, i hi publicaren notables caricatures Llaverias, Junceda, Opisso, Apa, Bagaria, Smith i Lola Anglada. 


Arxiu de revistes catalanes antigues

Portada del primer número del Cu-cut! (21-01-1902) - © Fototeca.catUna caricatura de Junceda, publicada el 1905 amb ocasió del Banquet de la Victòria , considerada ofensiva pels militars, motivà l'assalt i la destrucció dels tallers de la revista i la suspensió per cinc mesos. Amb entrebancs polítics i gran èxit de venda (assolí un tiratge de 60 000 exemplars) arribà fins al número 518. El seu radicalisme i la seva virulència feren que els elements rectors de la Lliga en determinessin la desaparició el 1912.

Estat ruïnós en que va quedar la redacció del Cu.cut.-

CU-CUT ( 19-11-1910 )

CU-CUT ( 19-11-1910 )

CU-CUT ( 19-11-1910 )

LA NOVEL.LA NOVA : SANTIAGO RUSIÑOL " EL PATI BLAU "

LA NOVEL.LA NOVA :
SANTIAGO RUSIÑOL    " EL PATI BLAU "


Santiago Rusiñol i Prats
Barcelona, 25 de febrer de 1861 — Aranjuez, Castella, 13 de juny de 1931
 Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista.



Pertangué a una de les famílies de l'alta burgesia catalana i es formà al costat del seu avi, Jaume Rusiñol, fundador d'una important manufactura tèxtil. Afeccionat a l'excursionisme, escriví Impressions d'una excursió al Taga, Sant Joan de les Abadesses i Ripoll(1881) i, acompanyat de Ramon Casas, féu la volta a Catalunya amb carro, a la descoberta d'ambients i personatges inèdits. 

Jardí, de Santiago Rusiñol -Decidit a rompre amb la imposició familiar se n'anà a París el 1888, i hi residí llargues temporades per espai de set anys.

Col·leccionà ferros vells, els valorà artísticament i comprà a Sitges un casal on els guardà i exposà El Cau Ferrat juntament amb altres peces artístiques. La seva ruptura amb els preceptes burgesos no prengué un to social, malgrat que hom el començà a considerar un dels capdavanters del Modernisme, sinó que tendí a l'art per l'art. Participà a la tertúlia dels Quatre Gats i en fou una figura important. Del 1892 al 1899, en les seves vingudes de París, celebrà les Festes Modernistes de Sitges. Fou protagonista d'una bohèmia de la fi de segle justament titllada de "daurada".

Publicà els primers Llibres de narracions el 1896 (Anant pel món) i el 1897 (Oracions). El seu primer teatre adoptà una actitud d'intransigència enfront de la societat constituïda, i presentà una clara influència del simbolisme: el Poeta és posat al marge i per sobre de la societat: L'alegria que passa(1891), El jardí abandonat (1900) i Cigales i formigues (1901). Ben aviat, però, mostrà un interès creixent pels conflictes col·lectius, la qual cosa es reflecteix a Llibertat (1901), on critica l'estretor de mires de les dretes i les esquerres, i a L'heroi (1903), on desmitifica la guerra colonial del 1898 i els qui hi intervingueren. La transacció entre l'artista i la societat pren un to de crònica èpica a la seva obra més ambiciosa, la novel·la L'auca del senyor Esteve (1907), de la qual féu una rèplica teatral més endolcida, estrenada el 1917.

En teatre obtingué grans èxits amb el quadre El pati blau (1903) i els drames El místic (1904), inspirat en la figura de Jacint Verdaguer, i La mare (1907).

El seu sentit irònic, que traeix un escepticisme cada cop més accentuat, creix amb el pas dels anys i es converteix en paradigmàtic. Hom ha qualificat el seu estil de "desídia dialectal", retret que, tot i ésser cert, no afecta l'eficàcia del seu barceloní viu i directe, escoltat en els barris menestrals de la ciutat, més corromput en els medis burgesos i mínimament reelaborat per l'autor. El seu prestigi resistí l'ensorrada del Modernisme, però la seva figura restà més i més aïllada, tant pel que fa als nous corrents pictòrics com els literaris. Replicà al Glosari de Xènius i l'escarní amb un altre Glosari que publicà des del 1907, amb el pseudònim de Xarau, aL'Esquella de la Torratxa, on col·laborava com a dibuixant des del 1890, assolint-hi per la gran difusió de la revista una gran popularitat, recollida fins i tot a nivell popular per un extens anecdotari, sovint apòcrif.

LA NOVEL.LA NOVA : POMPEU CREHUET "LA MORTA" 1917

LA NOVEL.LA NOVA : POMPEU CREHUET "LA MORTA" 1917


















Pompeu Crehuet i Pardas
Barcelona, 1881 — Barcelona, 1941
 Dramaturg.


Es llicencià en dret el 1904, any que estrenà al Teatre Romea, amb gran èxit, el drama simbolista La morta. Fins el 1936 estrenà i publicà més d'una vintena d'obres, entre les quals cal esmentar Comèdia d'amor (1905), Claror de posta (1905), el monòleg Boca d'infern (1905), El mestre (1907), amb música d'Enric Morera, El fill de la por (1920), El senyor de Halleborg (1922), Plou i fa sol(1925), Bromes i veres (1926), premi Fastenrath 1927, i La vall de Josafat (1927). 

Dirigí "Revista Catalana" (1909) i "De Tots Colors" (1908-13), i col·laborà en "Teatre Català" (1932) i "El Nostre Teatre" (1934), sovint amb el pseudònim Espill. També conreà el conte infantil: Senyor Ruc, mestre d'estudi(1908).

LA NOVEL.LA NOVA : EDUARD GIRBAL JAUME "ESPANYA ENDINS" 1911(Eduard Girbal i Jaume Girona, 1881 — Barcelona, 1947 )

LA NOVEL.LA NOVA : EDUARD GIRBAL JAUME "ESPANYA ENDINS" 1911
(Eduard Girbal i Jaume Girona, 1881 — Barcelona, 1947 )

Fill d'Enric Claudi Girbal. Col·laborà especialment a "La Renaixença", "La Ilustració Catalana" i el "Cu-cut!", del qual fou director. 

Eduard Girbal i Jaume fou proclamat mestre en gai saber (1912). En poesia publicà La corda viva (1908), Primer llibre de les dones(1909), etc. En teatre es destaca El castell d'iràs i no en tornaràs (1913); en novel·la, L'estrella amb cua(1919) i La tragèdia de cal Pere Llarg (1923, la reedició de la qual el 2006 fou finalista del Premi Llibreter d'aquest any), d'ambient rural . Hom li atribueix una tercera novel·la, La Cuaranya que no ha estat mai localitzada. Té valor de testimoni de l'època Figures de la Renaixença (1934).

EL TEATRE CATALÀ (27-06-1914 )

EL TEATRE CATALÀ (27-06-1914 )