“Ja la gent s’ha cruixit: tothom va ple de pols i gotes d’espelma; ja s’ha esqueixat l’alfombra; ja han caigut sis o set parelles en el galop infernal. Els estudiants xiulen i fan el gos; compareixen al saló gent que ja han anat a buscar els abrics. El dia clareja, els de la llet de burra recorden la ciutat. La meitat dels que ixen del ball se’n van dient: —Ja voldria ser al llit. Toquen l’ase, s’embossen… I l’endemà hi tornen”.
I el dia següent, també. El periodista Robert Robert, cronista barceloní per excel·lència, descriu una de les celebracions més esperades de l’any: els balls de màscares. Per Carnaval, a finals del segle XIX i principis del XX, Barcelona s’omplia d’aquestes festes nocturnes, que es feien a uns quants teatres de la ciutat i se solien allargar fins a la matinada. Borratxos al Liceu
Des dels inicis del Liceu s'hi van organitzar balls de màscares, una pràctica veneciana que s'havia estès a bona part d'Europa i que al segle XVIII havia començat a arrelar en els costums del Carnaval de la societat barcelonina. El Liceu va acollir els balls de màscares més importants i concorreguts de la segona meitat del segle xix. El primer ball s'organitzà el primer carnaval després de la inauguració del teatre i tingué lloc el 26 de febrer de 1848; des dels inicis, els diners recaptats es destinaren a la Casa de la Caritat, que tenia el monopoli dels beneficis dels balls de màscares. Seguint l'abonament de la temporada operística, el teatre també oferia un abonament per als balls. Als inicis, la gestió i l'organització dels balls va córrer a càrrec de la Societat de Propietaris del teatre; més endavant es nomenà una comissió específica per a aquests actes, Institutdelteatre.cat
A Catalunya, als segles XVII i XVIII, ja es feien grans celebracions carnavalesques, però els balls de màscares van popularitzar-se sobretot a partir del primer terç del segle XIX. Tothom volia aprofitar la tempesta d’abans de la calma. “Després del Carnaval, ve la Quaresma, que és el període més restrictiu del calendari litúrgic… És normal que la gent es lliurés a la disbauxa”, assegura Daufí. Les màscares els permetien tenir una altra identitat i, de passada, fer alguna malifeta. “Tot l’any hi ha algú que voldria poder-se disfressar per dir-ne quatre de fresques a son sogre, a son cunyat, a algun veí, a algun regidor”, va escriure Robert Robert en una crònica. Borratxos al Liceu
Des dels inicis del Liceu s'hi van organitzar balls de màscares, una pràctica veneciana que s'havia estès a bona part d'Europa i que al segle XVIII havia començat a arrelar en els costums del Carnaval de la societat barcelonina. El Liceu va acollir els balls de màscares més importants i concorreguts de la segona meitat del segle xix. El primer ball s'organitzà el primer carnaval després de la inauguració del teatre i tingué lloc el 26 de febrer de 1848; des dels inicis, els diners recaptats es destinaren a la Casa de la Caritat, que tenia el monopoli dels beneficis dels balls de màscares. Seguint l'abonament de la temporada operística, el teatre també oferia un abonament per als balls. Als inicis, la gestió i l'organització dels balls va córrer a càrrec de la Societat de Propietaris del teatre; més endavant es nomenà una comissió específica per a aquests actes, Institutdelteatre.cat
També al Gran Teatre del Liceu. Imagineu-vos la platea del Liceu, empostissada, plena de gent disfressada i borratxa que a les set del matí encara té ganes de ballar. “I jo tot era pujar i baixar escales, travessar corredors, passejar-me pels salons sofrint empentes i trepitjades, i cops de varetes i cascavells”, escrivia Narcís Oller a L’ideal d’un Romàntic.
La Societat del Born és l’entitat que a la segona meitat del segle XIX inicia un model de carnaval diferent, més enllà dels balls de màscares. Les figuracions a l’entorn d’un personatge reial que presideix la festa, amb una literatura de proclames i fulls volants de contingut satíric, acompanyaven l’arribada, el regnat i l’enterrament, amb les consegüents desfilades i parlaments. Pel que sembla, Sebastià Junyent i Comes, un espardenyer nascut a Calaf i amb botiga al carrer del Rec, al barri del Born, des del 1840 muntava, ajudat d’alguns veïns, un cadafals amb el ninot Carnestoltes i la seva família. Barcelona.cat
El local era utilitzat habitualment com a sala de ball, i una vegada transformat en teatre, va passar a tenir una capacitat per a sis-centes persones. teatreromeapropietat.cat
"Arran de la fundació de la Societat del Born va irrompre en la vida barcelonina una generació de joves literats i d'artistes de cor obert i la rialla als llavis, veritables cavallers de l'esperit, que amb llur actuació varen afermar la base de la nostra renaixença integral. Aquella joventut no es tancava en torres de vori, inaccessibles a la multitud, ni feien vida solitària, egoistament isolats, i no solament no menyspreaven el contacte amb el poble, sinó que participaven en les seves expansions amb llurs agudeses i s'aplegaven bulliciosament, amb estrepitosa cridadissa, als cafès més populars i als pisos convertits en estudis o tallers." Visions Barcelonines de Francesc Curet i Lola Anglada.
Com a record gràfic dels memorables saraus de disfresses de la segona meitat del segle XIX, època de llur esplendor, resta un tresor d'invitacions litografiades que dibuixaren Eusebi Planas, com aquesta, Labarta, Moragas, Padró, Pellicer i d'altres artistes, les quals són una llaminadura per als col·leccionistes.
A la segona meitat del segle XIX varen començar a proliferar les societats culturals privades que a la vegada constituïen associacions dedicades a fomentar la gresca i el ball. Entre aquestes per la seva durada i popularitat hi va destacar la coneguda com a Taller Baldufa. Tot i que el seu primer local conegut va ser al carrer Beat Oriol número 4, la seu que durant més anys va acollir el Taller Baldufa va ser el primer pis del número 6 del carrer de les Tàpies.
Certament la fundació d'aquest taller es remuntava a l'any 1865 com a continuació del clausurat Taller Rull que el 1864 havia estat tancar per ordre de l'autoritat governativa. La Baldufa va ser presentada com a societat humorística i fou a partir de 1870 quan s'instal·là a Tàpies 6, on va viure els seus millors anys d'esplendor i notorietat dins el món de les societats dedicades al cultiu del ball, la gresca i les festes de disfresses.
Del Baldufa hi destacaven les seves targetes d'invitació, que generalment presentaven un alt contingut eròtic en els seus dibuixos que portaven de corcoll a les autoritats. La seva millor època va ser durant la dècada dels 1880's i els balls de disfresses i màscares la seva activitat més popular. Barcelofilia
Van formar part del Taller Baldufa personalitats de la cultura i l'art com el dibuixant i litògraf Eusebi Planas,el pintor i gravador Simó Gómez Polo, o el pintor i autor teatral Modest Urgell. Però també la freqüentaren altres persones com la més tard coneguda com la vampira del Raval Enriqueta Martí.
Cal precisar també que altres societats com La Gralla o La Estudiantina celebraven també els seus balls i festes al local de La Baldufa i quan aquesta es va dissoldre al 1884, el local del carrer de les Tàpies número 6 va continuar en actiu acollint les festes d'una altra societat, La Caldera fundada el 1882.La vida d'aquesta d'aquest local es va perllongar fins el 1890.
El ball de màscares del Teatre Líric del 1889 organitzat pel Cercle Artístic va ser un esdeveniment memorable per a la societat burgesa barcelonina de final del segle XIX: el sarcasme irreverent del carnaval, endolcit per un gran ball de disfresses on els protagonistes eren els artistes del moment disfressats de personatges elegants de totes les èpoques. Barcelona.cat
(Alícia Daufí)
Començant per les tipologies de ball, l’Arxiu compta amb un total de 17 tipus de danses diferents. Fullejant les partitures, s’observen la polca masurca, el galop, la varsoviana, la masurca, la polca, la redova, la contradansa, la quadrilla, el vals, el llancer, el xotis, la siciliana, el rigodon, l’havanera, l’americana, el tango i el cotilló. En aquest total de partitures inventariades, la polca és, sens dubte, la dansa que apareix repetida en més ocasions. A les 97 polques, segueixen, molt per darrere, 41 partitures de xotis. Després d’aquests balls, hi ha la quadrilla, amb 38 partitures; el galop, amb 30, i la masurca, amb 24. Amb menor presència, es compta amb 20 partitures de valsos, 18 de redovesi 14 de polques masurques. Finalment, hi ha les tipologies menys presents a l’inventari, que són l’havanera (7), la contradansa (6), l’americana (5) i la varsoviana (4), a més del llancer, la siciliana, el rigodon,el tango i el cotilló, que compten només amb un exemplar de cada tipus. (Alícia Daufí)
L’estudi dels balls de màscares al Gran Teatre del Liceu contribueix a l’anàlisi social i històrica de la Barcelona del segle xix. La recerca sobre aquests balls permet comprendre amb més profunditat un aspecte remarcable de la vida social i musical de la capital catalana, i és que aquestes celebracions carnavalesques van esdevenir un fenomen transversal que afectava tota la societat barcelonina. (Alícia Daufí)
Constituïda a l'any 1874, aquesta societat recreativa va perviure durant més de seixanta anys i va dinamitzar la vida barcelonina sempre sota el ventall de la diversió i el to humorístic en les seves manifestacions socials.
Una altra faceta que va desenvolupar la societat, més enllà de la cultura i l'art popular palesats en actes lúdics i festius, fou la seva funció benèfica donant suport i recollint diners pels damnificats en atemptats, inundacions, incendis i altres calamitats.
Els primers trenta anys d'existència del Niu Guerrer van suposar la seva època daurada i de màxim esplendor. A mesura que avançava el segle XX l'entitat va començar a perdre la notorietat del passat i amb motiu de l'arribada de la celebració de l'Exposició de 1929 es va intentar tornar-la a revifar. Barcelofilia
Entre els socis i benefactors del Niu Guerrer, format bàsicament per comerciants i botiguers, hi van figurar alguns noms vinculats a la literatura i a la intel·lectualitat de l'època com Rossend Arús, Conrad Roure i Josep Oriol Molgosa.
El Museu Frederic Marés conserva una gran part del fons documental del Niu Guerrer, que es va poder veure a l'exposició temporal La Barcelona irreverent organitzada entre els anys 2012 i 2013
