En Quico era un home que passava dels trenta, una mica ranci i progressista, i la sèrie reflectia les contradiccions i el desconcert generacional d’algú que es fa gran i sent la impossibilitat de recuperar un temps que ja ha passat. Perquè en Quico, que havia estat un progressista als anys setanta, no acabava d’entendre el canvi social que s’imposava a la “frívola” dècada dels vuitanta.
En JL Martín va crear un personatge que tenia molt en comú amb el públic objectiu al qual es dirigia el diari relativament novell El Periódico de Catalunya (que va aparèixer el 1978).
L’any 1980, en José Luis Martín va aconseguir fer arribar a bon port una idea que feia temps que li rondava pel cap: la publicació d’una tira diària en un diari. Les tires diàries de producció pròpia no eren gaire habituals en aquella època, ja que a les empreses periodístiques els resultava molt més econòmic recórrer a historietes adquirides en agències internacionals.
Com a personatge, va ser un referent per definir tota una generació i el seu estil de vida. En el seu moment, les compilacions de les seves tires van rebre una excel·lent acollida comercial.
L’èxit de la sèrie va afavorir la creació d’una sèrie de televisió de quaranta episodis protagonitzada per Ferran Rañé, Mercè Pons i Julieta Serrano i emesa per TV3 entre 1992 i 1995.
Font autoritzada
TEBEOSFERA
Personatges:
Quico
Un progre amb sobrepès que té una abundant cabellera i una barba espessa.
Laura
La dona d’en Quico; llargaruda, un pèl frustrada i molt dotada per a l’ironia.
Albert
El seu fill.
Diana
La seva filla.
José Luis Martín Zabala (Barcelona, 1953) que signa habitualment com J. L. Martín, és un dibuixant i director editorial català. Les seves obres més reconegudes són ¡Dios mío! i Quico el progre.
José Luis Martín va iniciar la seva carrera professional al setmanari satíric El Papus el 1976. Des d'aleshores ha publicat a Mata Ratos, Por Favor, Titánic, Interviú, Diario 16 i La Vanguardia. El 1977 va ser cofundador del setmanari El Jueves, i editor d'aquesta durant més de treinta anys. Des dels inicis del setmanari ha realitzat «El Dios», serie per la qual ha hagut d'anar a judici múltiples vegades per ultratge a la religió católica.
El 1980 va crear Quico el Progre per a El Periódico de Catalunya. Aquesta sèrie va ser adaptada a televisió, en una coproducció de TV3 i MADTV, de l'any 1992 al 1995. El personatge principal era encarnat per l'actor Ferran Rañé. També ha realitzat produccions de teatre i televisió. L'any 1997 va impulsar la creació de la Fundació Gin, en memòria del dibuixant Jordi Ginés, que té com a objectiu la promoció i difusió de l'humor gràfic nacional i internacional mitjançant l'edició de llibres, l'organització d'exposicions i la creació d'Humoristan, un museu digital sobre l'humor gràfic.
El seu altre gran personatge, "El Dios" amb el que se l' ha jugat moltes vegades.
Avui dia i amb el que va passar amb el setmanari Charlie Hebdo de París, s'ha de tenir nassos.
Amb aquesta sèrie, en JL Martín mostra, de manera humorística, el que passaria si Jesús tornès a la Terra en l’època actual. En Jesusito, una evident paròdia de la figura catòlica, és un personatge a qui li passen tot tipus de coses i no entén res del que li passa. És un home amb poques llums que de cop es troba entre mafiosos o entre persones partidàries de la carrera armamentística i que, lògicament, acaba patint totes les conseqüències negatives possibles per no saber interactuar en la societat actual.
L’èxit de la sèrie va afavorir la creació d’una sèrie de televisió de quaranta episodis protagonitzada per Ferran Rañé, Mercè Pons i Julieta Serrano i emesa per TV3 entre 1992 i 1995.
Font autoritzada
TEBEOSFERA
Personatges:
Quico
Un progre amb sobrepès que té una abundant cabellera i una barba espessa.
Laura
La dona d’en Quico; llargaruda, un pèl frustrada i molt dotada per a l’ironia.
Albert
El seu fill.
Diana
La seva filla.
José Luis Martín Zabala (Barcelona, 1953) que signa habitualment com J. L. Martín, és un dibuixant i director editorial català. Les seves obres més reconegudes són ¡Dios mío! i Quico el progre.
José Luis Martín va iniciar la seva carrera professional al setmanari satíric El Papus el 1976. Des d'aleshores ha publicat a Mata Ratos, Por Favor, Titánic, Interviú, Diario 16 i La Vanguardia. El 1977 va ser cofundador del setmanari El Jueves, i editor d'aquesta durant més de treinta anys. Des dels inicis del setmanari ha realitzat «El Dios», serie per la qual ha hagut d'anar a judici múltiples vegades per ultratge a la religió católica.
El 1980 va crear Quico el Progre per a El Periódico de Catalunya. Aquesta sèrie va ser adaptada a televisió, en una coproducció de TV3 i MADTV, de l'any 1992 al 1995. El personatge principal era encarnat per l'actor Ferran Rañé. També ha realitzat produccions de teatre i televisió. L'any 1997 va impulsar la creació de la Fundació Gin, en memòria del dibuixant Jordi Ginés, que té com a objectiu la promoció i difusió de l'humor gràfic nacional i internacional mitjançant l'edició de llibres, l'organització d'exposicions i la creació d'Humoristan, un museu digital sobre l'humor gràfic.
El seu altre gran personatge, "El Dios" amb el que se l' ha jugat moltes vegades.
Avui dia i amb el que va passar amb el setmanari Charlie Hebdo de París, s'ha de tenir nassos.
En Jesusito, que era un personatge secundari a la sèrie ¡Dios mío!creada el 1977, va acabar protagonitzant dues pàgines setmanals a El Jueves.
La importància de l' humor, d' apendre a riure de nosaltres mateixos,
de qualsevol cosa, per no caure en les intrasigències.
Jesusito de mi vida
L’innocent Jesusito té pinta de “hippie” en hores baixes, amb barba i un cabell llarg i descuidat.
Un Déu com el de J.L.Martín, casolà, regordet, amb pantufles, mirada de bo (podria ser perfectament un Pare Noël amb túnica), difereix molt del personatge Mr. Natural del gran Robert Crumb i de la idea de portar personatges religiosos a l' humor gràfic, però segur que va ser un gran referent. Aquest mereix, ell sol,una entrada propera en el nostre bloc.
La importància de l' humor, d' apendre a riure de nosaltres mateixos,
de qualsevol cosa, per no caure en les intrasigències.
Jesusito de mi vida
L’innocent Jesusito té pinta de “hippie” en hores baixes, amb barba i un cabell llarg i descuidat.
Un Déu com el de J.L.Martín, casolà, regordet, amb pantufles, mirada de bo (podria ser perfectament un Pare Noël amb túnica), difereix molt del personatge Mr. Natural del gran Robert Crumb i de la idea de portar personatges religiosos a l' humor gràfic, però segur que va ser un gran referent. Aquest mereix, ell sol,una entrada propera en el nostre bloc.