Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimecres, 21 de juliol de 2021

Charles Bukowski (1920-1994) "La màquina de follar"



Heinrich Karl Bukowski, més conegut com a Charles Bukowski (Andernach, Alemanya, 16 d'agost de 1920 - San Pedro, Estats Units, 9 de març de 1994), fou un escriptor i poeta estatunidenc. Fou un autor prolífic que escrigué més de cinquanta llibres, incomptables relats curts i multitud de poemes. Sovint s'esmenta la seva influència en autors contemporanis i el seu estil, que s'imità freqüentment. (wikipèdia) 

Aquesta va ser el seu setè llibre, conjunt de relats,  (1972) de Charles Bukowski i la que us presento en aquesta nova entrada. Conec molt per sobre a Bukowski i per això he fet una recerca a la xarxa dels comentaris de molta gent que en saben més que jo, intentant fer un resum el més sintetitzat posible. De tota manera les meves sensacions com a lector, quedaran reflectides. La primera edició de la que vaig disposar va ser aquesta, del 1978, en castellà, com no, amb portada de Julio Vivas, espectacular. Trobo a faltar una portada més trencadora o irreverent en l'edició en català, traduïda per Dolors Udina, de l'any 2005, però que hi farem.... El que sí us puc dir és que si en l'edició castellana la narrativa de Bukowski em semblava bona i lleugera de llegir, en  la meva llengua materna, la cosa és d'un altre món. La importància de traduir en català els grans mestres de la literatura és fonamental.






Pel que fa al mot "follar o "cardar", no m'hi posaré, al gust de cadascú, en hi han moltíssims més. A mí ja m'agrada "follar", em sona al poètic "desfullar", també m'agrada "furgar". No hi perdería el temps amb això.

 El 16 d'agost de l'any passat es van complir els 100 anys de la naixença de Bukowski i aquí reflectiré alguns dels comentaris sobre la seva narrativa i sobre l'home que va ser. Tot molt lligat entre si ja que la seva obra és totalment autobiogràfica. Bukowski segur que no deixa a ningú indiferent. S'ha de llegir alguna vegada i aquesta és molt bona per començar a fer-ho.-









"Figura emblemàtica i irreverent de la literatura del segle XX, borratxo abnegat, treballador atzarós a temps parcial, narrador obscè i incisiu, cronista underground, polemista… La vida i l’obra de Bukowski es fusionen en un batibull delirant de sordidesa, realisme descarnat i ironia, amb moltes llaunes de cervesa, pensions truculentes, detritus i canonades, ereccions, ejaculacions i exhibicions. Una joia. Excèntrica, grollera, llardosa. I brillant, naturalment" (1)




"Tinc dues opcions, continuar a l’oficina de correus i tornar-me boig… o quedar-me a fora i jugar a ser escriptor i morir-me de gana. He decidit morir-me de gana." (Charles Bukowski) 



"La seva literatura és el testimoni d’una vida a la contra, inestable, desarrelada… però d’una sinceritat brutal i estremidora, plena d’intensitat i humor negre, que té com a resultat un bon feix de relats, poemes, articles i novel·les que ens ericen la pell i ens fan riure, ens sorprenen i ens fan plorar. A vegades criticat per indecorós i per ser autor d’una prosa banal i arrossegadissa, també se l’ha considerat una icona independent de la literatura americana del segle passat gràcies a l’autenticitat dels seus escrits." (2)




"Una de les moltes coses bones de Bukowski és que se situa a l’extrem oposat de la suposada literatura de caire intel·lectual, pulcra, formal, elevada. Que no s’embruta. La seva, és la literatura del carrer, de les putes, els vagabunds, els malgirbats i els marginats: per això és obscena i decadent; per això és puixant i genuïna; i per això no s’entendria sense l'escàndol, el sexe, l’alcohol i les feines esporàdiques en fàbriques o barris de mala mort." (3)


"Però l’autenticitat de Bukowski no s’estanca en aquesta atmosfera empolsegada i esllanguida, sinó que es torna encara més vàlida quan es despulla a si mateix i ens mostra les seves febleses i debilitats, la seva part més humana i vulnerable. Rere la imatge de l’escriptor alcohòlic o el pornògraf hi ha tot un món complex i revelador d’un home que llegia i que (mal)vivia per escriure sense atenuants ni covardies, esbudellant la conveniència i la facilitat. Bukowski anava a la seva, se’n cardava de la parafernàlia que envolta la literatura (i de tantes altres coses) i no seguia modes. Una espècie en perill d’extinció." (4)






"Per llegir-lo, no se m’acut millor recomanació que la de Neil Baldwin: “Agafar una porció de Hemingway, afegir una dosi d’humor (del qual Hemingway estranyament està mancat, mentre que Bukowski n’és un virtuós), barrejar-ho amb un grapat de fulles d’afaitar i uns quants litres de vi barat, després una o dues gotes d’ironia, agitar-ho bé i llegir-ho al final de la nit: així tindrà l’autèntic sabor Bukowski”. Amb aquestes nits d’estiu tan caloroses, potser és una bona idea. Sobretot la d’avui, recordant el dia que va néixer." (5)

-Francesc Ginabreda. a Núvol. 
"Recordant Bukowski"  (1-5)





"Bukowski és per a mi un dels escriptors fonamentals, li cal l'adjectiu" maleït "; per a mi és un transgressor, necessari, com Rimbaud, com Genet, com Kerouac, com Lowry, amb talent: borratxo i subtil, alhora, potser ara ho vegin com un misogin, però és un escriptor admirable, que sempre va dir la seva veritat. La seva narrativa és notable, i la seva poesia delicada, subtil i bella. Per a mi Bukowski és un dels millors poetes i narradors, diguin el que diguin. L’admiro, i l’envejo. Què més podria dir d'un home que va viure com va escriure ?" (Thomas Harris) 








"Buk o Hank -així l'anomenaven Lee i els seus amics- per molt temps no va saber què volia dir estimar. Va créixer sota la violència del seu pare, Heinrich, mentre la seva mare, Katharina, li repetia que, si el seu marit li pegava, en qualsevol cas tenia raó, tot i que per al seu fill "estava fotudament equivocat" en la majoria dels casos. La que es presentava com una acollidora residència d'immigrants alemanys a la Longwood Ave  de Los Angeles, en realitat amagava una "casa dels horrors", on el seu pare exercia el paper d’"un gran mestre de literatura", per ensenyar-li "el significat d'el dolor sense sentit "










"Els cops es van convertir en ferides físiques durant la seva adolescència. La pell de Bukowski estava picada per l'acne vulgaris, que li va provocar les cicatrius que conformaven la seva emblemàtica cara angulosa."



"A “La senda del perdedor” (1982) explica que no va voler participar en el ball de la seva promoció, perquè les costres de l’acne li havien desfigurat la cara i el seu aspecte li avergonyia. 
L'abandonament de la seva mare i la violència del seu pare van constituir l'esquema sobre el qual es va basar en qualsevol de les seves aventures sentimentals més rellevants, segons afirma John Dullaghan, director del documental Bukowski: Born Into This (2003)



"Va escriure moltes coses lletges sobre les dones. No hi ha dubtes sobre això, sobretot si ho veus a través de la lent del “Me Too” . Penso que les persones amb les que vaig parlar veien el  seu costat sensible, la seva saviesa i la seva sensibilitat. Penso que veien el nen que patia dins seu, sosté el director"




"Luna Miquel no creu que calgui deixar de llegir autors com Pablo Neruda, que va confessar en les seves memòries haver violat a una dona, però sí que creu que cal saber el que va fer. Reconeix que la lectura del nord-americà va ser decisiva en la seva vida i en la seva trajectòria: "Si llegeixo i si escric és gràcies a aquest senyor que era un misogin fastigós ", afirma.:"Això no esborra que per a mi la seva literatura hagi estat el desencadenant d'un munt de coses. L'important és saber-ho i posar-li nom a les coses perquè no es repeteixin ", conclou.


"La primera part dels anys 70 va coincidir per al poeta nord-americà amb un període d'intensa activitat sexual, que li va valer noves crítiques sobre la seva suposada misogínia, però sempre havia professat un disgust general cap a la humanitat, com va explicar el seu amic Sean Penn: " em va dir que tractava pitjor als homes que a les dones ". El 1988 un periodista d'una televisió belga el va criticar sostenint que al llegir “Dones” semblava que la seva visió del gènere femení era només "un cul i un parell de pits". Buk va contestar: "De debò et quedes sol amb això? ¿No et quedes amb les parts en les que estic plorant al llit i les llàgrimes em cobreixen la cara perquè vaig convidar a dues dones a passar el dia d'Acció de Gràcies amb mi i no vaig saber amb quina de les dues anar-me'n? ".


-Quina és la teva definició de l'amor?

-L’amor? És com quan et lleves un matí i veus que hi ha boira després que hagi sortit el sol. És com aquell breu instant que hi ha fins que es crema.
-En serio?
-Absolutament.
-Es crema?
-Sí, ràpidament. L'amor és una boira que es crema amb el primer raig de llum de realitat. (Bukowski)



"Bukowski va fer un personatge de si mateix i, de vegades, resulta impostat i poc versemblant. Per la resta, tot i el seu rebuig a les formes tradicionals de realització personal, crea nous estereotips de rebel contracultural, que resulten en noves formes de convenció i conformisme i que repercuteixen en una literatura, molt de moda avui, l'anomenada autoficció, amb poques exigències formals i profundament narcisista." 





"El seu masclisme i misogínia és un tema que torna i torna a la palestra. Per a mi, la qualitat de l'obra és independent del creador, si volem remenar tots dos conceptes acabarem prohibint el 98% de la literatura."















"La seva major virtut: la vitalitat. Si bé la seva feina està esquitxada per la sordidesa, la vitalitat de les seves pàgines és capaç de inspirar-nos fora mida. El seu pessimisme és bastant peculiar. no en si mateix, a canvi, surt a la recerca del que la vida pot oferir-li. I cada revés no el converteix sinó en un pretext per seguir endavant. Per continuar escrivint. va tenir una vida bastant monòtona com a treballador de correus, però va ser un caçador, va esperar el moment fins que va tenir ple domini del seu art i ho va fer explotar. Qualsevol altre s'hagués retirat quan ell es va jubilar, però Bukowski no, va ser llavors que va començar a escriure de debò."




"El que millor li sobreviu és el mateix que als gossos més grans de la literatura: la seva ràbia genuïna, coneixement de la condició humana, una saviesa no fundada en l'autocomplaença, Hank ens va revelar en el segle XX i XXI:   "resulta més barat morir-se que entrar a l'hospital, és millor declarar-se culpable, el ciutadà mitjà no pot pagar un advocat, dits prenent pastilles i evasions més grotesques que internet, finalment tancaran els manicomis i el seus putos diners no els servirà de res." 




"Si passa alguna cosa dolenta beus per oblidar, si és bona beus per celebrar-ho , i si no passa res beus perquè passi alguna cosa". (frase de Buk)


"L'alcohol era la seva sang, era un vampir de l'alcohol. Vivia molt, bevia molt i escrivia molt, sempre amb la seva vella Underwood. L' autobiogràfia va ser el veritable protagonista dels seus llibres i Henry 'Hank' Chinaski ,el seu alter ego, el seu jo de de la ficció, alimentat per el  seu jo de la realitat. Obres com 'Factótum,' 'Dones' i 'Hollywood,' la qual recomano especialment, són una prova." 



"Jo crec en l'alcohol, però cal estar en bona forma per poder beure. Prenc bons vins, m'agrada ser bo amb el meu estómac, si sóc bo amb ell, ell és bo amb la meva ment, la meva ment és bona amb el meu esperit i la meva màquina d'escriure és bona amb mi ". 

És impossible superar aquesta asseveració de Bukowski en la qual, amb tot just unes paraules, aconsegueix autodefinir-se d’una manera tan clara i concisa." 






"Tant Bukowski com Chinaski van ser cronistes de la seva realitat i narradors del seu temps. Sempre va estar envoltat de personatges marginats de tota mena, ell pertanyia a aquest món: prostitutes, vagabunds, delinqüents, ludòpates ... el lumpen i els losers d'una ciutat que els negava i els rebutjava. I tot a través del característic realisme brut bukowskià  influït per autors com: D.H. Lawrence, John Dos Passos o Ernest Heminway."














Autoretrat de  Robert Crumb  (1988) 

"S'admiraven mútuament, i és que eren testimonis d'un mateix món, fortament marcat per l'exclusió, la precarietat, la decadència d'una societat no tan "beautiful", la precarietat laboral i els excesos de l'alcohol i altres substàncies."

"Porta'm el teu amor", editat per "Llibres de la Guineu Vermella" , recull les il·lustracions inèdites que Robert Crumb va dur a terme, entre 1975 i 1984, per a tres relats de Charles Bukowski. Es tracta dels contes 'No funciona el negoci' i 'Bop, bop, contra aquell teló', a més del text que dóna títol al llibre."






"Crumb, pare del còmic underground, creu que Bukowski "diu les coses com cal dir-les" i afegeix que "per ser artista o escriptor en el món modern cal una forta dosi d'alienació. Si ets molt equilibrat, no tens res interessant per dir ". D'aquest "desequilibri" neix aquest llibre, ple de traços gruixuts, poc esteticistes, que reflecteixen a la perfecció la mirada trista i desenganyada dels personatges que van vivint sense esperar gran cosa a canvi."












"Vivíem just a l'altra banda del parc McArthur, la Linda i jo, i una nit mentre bevíem vam veure caure el cos d'un home per davant la finestra. Era una visió estranya, com de broma, però no va ser cap broma quan el cos es va estavellar contra el paviment.déu meu senyor, li vaig die a la Linda, s'ha esclafat com un tomàquet madur! estem fets purament d'intestins, merda i matèria viscosa ! vine ! vine! mi-te'l! La Linda es va acostar a la finestra i després va anar corrent al bany a vomitar. va tornar. jo em vaig girar i la vaig mirar. <t'ho juro per déu nena, és com si hagués vessat una gran olla de carn podrida i espaguetis, amb vestit i la camisa estripats!> la Linda se'n va tornar a anar corrents a vomitar. jo vaig seure i em vaig beure el vi. de seguida vaig sentir la sirena. de fet, el que calia era el servei d'escombraries. bé, què coi, tots tenim problemes...." 

 ("La màquina de follar" pàg.9)





"Les dones l'assetjaven, era l'escriptor de moda i es va veure atrapat en una intensa i incontrolable espiral de sexe. Va arribar a afirmar que es va ficar al llit amb tantes dones que va perdre el compte, de fet, l'abans esmentada 'Dones' o 'La màquina de follar' són fruit d'aquella època. Un èxit, més celebrat a Europa que als Estats Units, on era reclamat, més com un agitador cultural o un freak mediàtic que com l'escriptor llegit i respectat que va acabar sent a Europa"



"A una edat més o menys madura Bukowski va començar a assaborir les mels de l'èxit. Es va convertir en una Rock Star de la literatura. Les vendes dels seus llibres creixien. Concedia entrevistes (en més d'una ocasió rebia als periodistes borratxo i semi nu)." 



"Per a molts era un escriptor groller, obscè vulgar, violent, exhibicionista, per a altres, algú que precisament per ser així era autèntic, atrevit, diferent, insubornable i irrepetible Charles Bukowski, el poeta maleït i immortal. La seva vida ha estat portada a el cinema, sense masa èxit, en un parell d'intents: 'Barfly' i 'Factotum.'" 





















"Encara que la seva relació amb la Generació Beat (Ginsberg, Burroughs, Kerouac, entre ells), no era molt estreta, els llaços literaris són ineludibles. La frase curta, la fragmentació i la presència contínua del cos són trets de l'escriptura en Bukowski i els Beat. La diferència és que l'autor de "Dones" era contrari a les capelletes, gens gregari, i per això es permet alguna que altre sacsejada a l'obra beat, com fa en la ressenya de Mirall buit, d'Allen Ginsberg ('es posà tan dolça com perquè et vingui mal de queixal '), tot i que finalment es redimeix:' Sense el seu pas cap estaríem escrivint tan bé com ho fem ara '.
Malgrat la seva distància amb els Beat, reconeix la seva qualitat literària." 








" La sang que surt de dins no és del mateix vermell brillant que, per exemple, la sang d'una tall al dit. La sang de dins és fosca, púrpura, gairebé negra, i fa pudor, fa més pudor que la merda. Aquell fluid que dóna vida fa més pudor que la merda de cervesa. vaig tornar a sentir ganes de vomitar. Era la mateixa sensació de quan vomites menjar: quan treies la sang, et trobaves millor. Però era simple il·lusió.... cada vomitada t'acostava una mica més a la Senyora Mort." ("La màquina de follar" pàg. 30)







"-senyors, soc un artista i un inventor! la meva màquina de cardar és en realitat la meva filla, Tanya..
-més acudits, Von?-li vaig preguntar.
-res d'acudits! Tanya! vine i seu a la falda del senyor!
la Tanya va riure, es va aixecar, se'm va acostar i va seure a la meva falda, una màquina de cardar? no m'ho podia creure! la seva pell era pell, o ho semblava, i la llengua, quan me la ficava a la boca mentre ens besàvem, no era mecànica: cada moviment era diferent i responia als meus. m'hi vaig llançar, arrencant-li la brusa del pit, traient-li les mitges, estava més valent del que havia estat feia anys, i després ens vam fer un garbuix; d'alguna manera vam acabar drets... i la vaig cardar dempeus, estirant-li amb les mans els llargs cabells rossos, tirant-li el cap enrere, abaixant després les mans per obrir-li el forat del cul mentre la follava, es va escórrer... vaig sentir com s'estremia, i jo també em vaig escórrer. va ser el millor clau de tota la meva vida!" ("La nàquina de follar" pàg 183) 





El llibre consta de 22 relats curts. Està clar que Bukowski va guardar el primer i el darrer, estratègicament col·locats, els més intensament sexuals. Encén d'una forma magistral la imaginació sexual del lector, de la mateixa manera que féu el seu compatriota Henry Miller. De fet, no és casual, que el personatge femení del relat "La màquina de cardar" es digui Tanya, homenatge de Bukowski a la Tania de "Tròpic de Càncer" (1934) de Miller. El seu realisme més que brut per a mí és cru. La seva idea de que el suicida és un ésser feble (no ha aguantat prou) , la seva visió del cos humà, en el seu deteriorament, com una merda apestosa i de la vida com una loteria, penjats sempre d'un fil, vida o mort es poden resoldre en un instant depenen moltes vegades de la pròpia constitució física i mental de cadascú. De fet a Bukowski li agradava tensar la corda d'aquest petit fil fins al límit. Se n'enfotia de la mort. La vida ja era prou crua per ell.- 






El merchandising en el cas de Bukowski, com en el de molts altres, no para. S'ha convertit en una icona artística.- 

"Bukowski i Crumb només van coincidir una vegada en persona, l'escriptor veia clarament la seva literatura en aquelles il·lustracions: "A la gent que ell dibuixa hi ha energia i resplendor. Una de les persones més veritables que he conegut". Un molt particular "resplendor" que, però, encaixava a la perfecció amb les seves obsessions, i els protagonistes de la seva literatura, una col·lecció de perdedors que habiten la ciutat i que ens parlen des de les cantonades més fosques. Però que són autèntics."











"El 1993 li van detectar leucèmia i va haver de deixar de beure i fumar. Com va ser la seva sorpresa en descobrir que podia escriure sense alcohol, però el descobriment es va produir als 73 i poc li va durar l'alegria, un any després, va morir.
 Un succés tan rocambolesc que perfectament podria haver-li 
succeït, tant a Bukowski com al propi Chinaski."

" No ho intentis, fes-ho." és la frase que va voler deixar com a epitafi. Això i la figura d'un lluitador.-


SIGUES AMABLE:                                                     
Sempre ens demanen
que entenguem el punt de vista

dels altres,
sense importar si és
antiquat
idiota, o
fastigós,
a un li demanen
que entengui
amablement
tots els errors dels altres,
les seves malbaratades vides,
encara més si són
d'edat avançada,
però, només ens fixem
amb la seva edat,
han envellit
malament
perquè han
viscut
sense inquietuds,
s'han negat
a veure,
que no és culpa seva?
culpa de qui ?
meva?
se'm demana que amagui
el meu parer
davant d'ells
per por a la seva
por,
l'edat no és un crim
però la vergonya
d'una vida
expressament
malbaratada
enmig de tantes
vides
expressament
malbaratades,
si ho és.   (Charles Bukowski) 



Fonts: 


















dissabte, 17 de juliol de 2021

Ken Wilber : entre dos mons

 

Kenneth Earl Wilber Jr. (Oklahoma City; 31 gener 1949), més conegut com Ken Wilber, és un escriptor nord-americà, els interessos del qual  versen principalment sobre filosofia, psicologia, religions comparades, història, ecologia i misticisme. 

 Considerat com un dels grans investigadors i escriptors espirituals del nostre temps, és la figura cimera de la Psicologia Integral i la Transpersonal, i el primer a haver desenvolupat una teoria de camp unificat de la consciència. La seva obra suposa una síntesi esplèndida de les grans tradicions psicològiques, filosòfiques i espirituals que constitueixen la "Saviesa Perenne". És reconegut com un important representant de la psicologia transpersonal, corrent que emergeix cap a fins dels anys seixanta a partir de la psicologia humanista i que es relaciona fonamentalment amb la inclusió de la dimensió espiritual de l'ésser humà. Per la profunditat i originalitat del seu pensament ha estat anomenat "el Albert Einstein de la Consciència".








Practicant de diferents tècniques budistes de meditació (especialment zazen) i fins i tot reconeixent la seva posició filosòfica àmpliament influenciada per Nāgārjuna, Wilber no s'identifica com a budista.


El seu treball es centra principalment en diferents estudis sobre l'evolució de l'ésser humà i en el seu interès per promoure una integració de la ciència i la religió, segons experiències de pensadors i místics, analitzant els elements comuns a les tradicions místiques d'orient i occident. En la seva obra s'articula diferents aspectes de la psicoteràpia i l'espiritualitat.





Els seus llibres tracten sobre filosofia, psicologia, antropologia, sociologia i religió principalment. El seu pensament està influït per pensadors com Nāgārjuna, Huston Smith, Ramana Maharshi, Jürgen Habermas, Jean Gebser i Teilhard de Chardin (amb qui comparteix la intenció de crear una teoria que unifiqui a la ciència, l'art i la moral), Plató, Hegel , el budisme i el vedanta advaita.


Durant les seves primeres èpoques com a autor (finals dels 70 fins a mitjans dels 80) va contribuir a el desenvolupament de la psicologia transpersonal encara que després es va diferenciar d'aquest corrent per considerar que gran part dels seus referents queien en el que va denominar fal·làcia pre-trans. Des de fa més d'una dècada, va començar a desenvolupar una teoria integral, on s'articula de forma transdiciplinaria gran quantitat de perspectives per abordar el fenomen humà utilitzant el model AQAL. Per promoure i avançar amb aquesta proposta, el 1998 va fundar l'Institut Integral, un centre d'estudi per investigar les diferents aplicacions del que denomina enfocament integral.










"Tot i que tant el psicoanàlisis com el zen es refereixen a la naturalesa de l'home i a una pràctica que porta a la seva transformació, les diferències semblen superar a aquestes semblances. La psicoanàlisi és una manera científica, radicalment arreligiosa. El zen és una teoria i una tècnica per aconseguir la "il·luminació", una experiència que a Occident es diria religiosa o mística. El psicoanàlisi és una teràpia per a la malaltia mental; el zen és un camí cap a la salvació espiritual. ¿Pot resultar la discussió sobre la relació entre psicoanàlisi i el budisme zen en alguna cosa més que l'afirmació que no hi ha cap relació excepte la d'una diferència radical i insalvable?"  
(Erich Fromm, 1960)









"L'interès i el coneixement del budisme zen poden exercir una benefactora influència sobre la teoria i la tècnica del psicoanàlisis. (...) " 

(Erich Fromm, 1960)

















Daisetsu Teitaro Suzuki


"El zen pot semblar a vegades massa enigmàtic, críptic i ple de contradiccions, és després de tot una disciplina i un ensenyament simple: fer el bé, evitar el mal, purificar el propi cor: aquest és el camí de Buda. ¿No es pot aplicar això a totes les situacions humanes, modernes i antigues, occidentals i orientals? (D.T. Suzuki) 







"Igual que succeeix amb la projecció d'emocions negatives també és molt comú en la nostra societat la projecció de qualitats negatives ja que equiparem erròniament "negatiu" amb "indesitjable". Però, d'aquesta manera, en lloc d'acceptar i integrar els nostres trets negatius no fem més que alienar i projectar-los veient-los llavors en qualsevol menys en nosaltres mateixos. Malgrat tot, però, aquestes qualitats no desapareixen sinó que segueixen pertanyen-nos." (1)











"Tots tenim punts cecs, tendències que simplement ens neguem a admetre com a pròpies, trets que refusem acceptar i que, per tant, aboquem cap a l'exterior, brandant tota la nostra còlera i indignació puritana per lluitar contra ells encegats per un idealisme que ens impedeix reconèixer que la batalla és interna i que l'enemic està molt més a prop del que ens imaginem. L'única cosa que necessitem per integrar aquestes facetes és concedir-nos a nosaltres mateixos la mateixa amabilitat i comprensió que dispensem als nostres amics." (2)















"L'acceptació d'un mateix és l'essència del problema moral i el epítom de qualsevol comprensió global de la vida. Donar de menjar als famolencs, perdonar els greuges i estimar els nostres enemics en nom de Crist són, sens dubte, grans virtuts. El que faig a l'últim dels meus germans  ho faig també a Crist. Però què passa quan descobreixo que el més insignificant de tots ells, el més miserable dels captaires, el més procaç dels pecadors, el veritable enemic, es troba en el meu interior i que sóc jo mateix qui necessita de l'almoina de la meva pròpia amistat, que jo sóc l'enemic que ha de ser estimat? " (3)








"Les conseqüències d'aquesta situació tenen sempre un doble vessant. En primer lloc, vam arribar a creure que no tenim per complet de les qualitats que projectem, qualitats que, per tant romanen fora del nostre abast i no podem actuar sobre elles, utilitzar-les ni satisfer-les de cap manera, la qual cosa ens provoca una tensió i una frustració crònica. En segon lloc, veiem aquestes qualitats en el nostre entorn assumint proporcions aterridores fins al punt que acabem flagelan-nos amb la nostra pròpia energia." (4) 





"Desmantellar una projecció implica "baixar" per l'espectre de la consciència (des del nivell de l'ombra fins al nivell egoic) i quan ens re-apropiem d'aquells aspectes que anteriorment havíem alienat, ampliarem la nostra àrea d'identificació. Per a això, el primer pas, el pas preliminar, consisteix sempre en comprendre que el que considerem que l'entorn ens fa de manera mecànica no és més que el que ens estem fent a nosaltres mateixos. Nosaltres som els únics responsables." (5)







"Per tant, si sento ansietat probablement al·legaràs que sóc una víctima indefensa de la tensió, que la gent o les situacions són les causants del meu ansietat. El primer pas consisteix a ser plenament conscient de l'ansietat, establir contacte amb ella, tremolar, estremir-me, tenir dificultats per respirar -sentir-la realment, acceptar-la i expresar-la-, comprendre que jo sóc l'únic responsable, que estic tens, que al bloquejar la situació, la experimento  com angoixa. Jo sóc l'únic causant de la meva pròpia ansietat. L'angoixa no és un assumpte que es desenvolupi entre jo i el medi ambient sinó que té lloc exclusivament en el meu interior." (6)


"Aquest canvi d'actitud suposa que, en lloc d'alienar la meva excitació, en comptes de desvincular-me d'ella i protestar per ser una víctima, he assumit la responsabilitat del que estic fent amb mi mateix.
Si el primer pas en el procés de "curació" de les projeccions de l'ombra és el d'assumir la responsabilitat d'aquestes projeccions, el segon consisteix a invertir el sentit de la projecció i fer amablement als altres el que fins aleshores ens havíem estat fent despietadament a nosaltres mateixos. 
Si ho fem així, l'afirmació prèvia que el "món em rebutja" es transforma en "en aquest moment rebutjo tot el condemnat món!"; "Els meus pares volen que estudiï" es converteix en "vull estudiar": "la meva pobra mare em necessita" esdevé "necessito estar a prop seu"; "Tinc por de quedar-me sol" es tradueix com "maleïdes les ganes que tinc avui de veure a ningú" i "la gent sempre em critica" passa a ser "no paro de criticar a tothom". (7)












"En la consciència mística, la realitat és apresa en forma directa i immediata, significada, sense cap mediació, cap elaboració simbòlica, cap conceptualització, o abstracció de cap tipus; subjecte i objecte es converteixen en una sola cosa, en un acte etern i sense límits que va més enllà de qualsevol forma de mediació"  (Wilber, 1984, pàg. 7).
(8)







"Som encara el fill i filla bastards d'una evolució encara no acabada, atrapats sempre entre els fragments del ahir i les unions del demà, les unions aparentment destinades a portar-nos molt més enllà que qualsevol cosa i que possiblement podem reconèixer avui,les unions que, com tot naixement, són exquisidament doloroses i insuportablement eufòriques."
  (pàg. 254). (9) 




"La Psicologia Transpersonal entén la consciència com a part de l'univers, el camp en el qual es manifesta tota la resta. La gran cadena de l'ésser -la qual va de la matèria (el més remot de la consciència pura) a la vida, de la vida a la ment, de la ment a l'ànima, i de l'ànima a l'esperit (el més proper a la consciència pura i les coses de les quals la consciència està feta) - dicta la manifestació de la realitat, vessant la fecunditat que amaga cada etapa.
 
La següent etapa superior sembla ser completament un "altre món ', un' món invisible '- no té existència per a l'individu. L'individu simplement no pot comprendre les altres característiques de l'altre món que es troben al voltant de l'ell." 

  (Wilber, 1997, pàg. 267) (10)







"La individualitat humana emana de la gran cadena de l'ésser, desenvolupada a partir de la subconsciència pre-personal (caracteritzada per una consciència de la natura i el cos) que passa després per la autoconsciència (una consciència de la ment i les realitats psíquiques) i finalment cap a la superconsciència transpersonal (una consciència de les realitats subtils, causals i últimes)." (Wilber, 1981, pàg. 9). (11)

"El jo que evoluciona té tres components: una estructura bàsica (la qual conté característiques com la lingüística, la cognició, la coordinació espacial, etc.); les estructures transicionals ( característiques que es desenvolupen i es dissolen com les visions de món, les necessitats del jo, les etapes morals, etc.); i el jo i les seves fulcres (característiques que integren i uneixen els dos components anteriors, alguna cosa semblant a la identificació, organització, voluntat, defensa, i "digestió de l'experiència") 
(Wilber, 1997, pàg. 142-144). (12)







Viure segons Ken Wilber

L'ofici de viure






La psicologia transpersonal és una branca de la psicologia que integra els aspectes espirituals i transcendents de l'experiència humana amb el marc de treball i investigació de la psicologia moderna. El terme transpersonal significa "més enllà" o "a través" del personal, i es refereix a les experiències, processos i esdeveniments que transcendeixen l'habitual sensació d'identitat, permetent experimentar una realitat més gran i més significativa. Els seus investigadors estudien el que consideren els potencials més elevats de la humanitat i del reconeixement, comprensió i actualització dels estats modificats de consciència, unitius, espirituals i trascendents. la psicologia transpersonal sorgeix com a "quarta força" després de la Psicologia Humanista, que estudia el Desenvolupament Personal i el Potencial Humà.





 Constitueix una comprensió diferent del psiquisme, la salut, la malaltia i el desenvolupament personal i espiritual. És l'única escola de psicologia que estudia directament i en profunditat, el funcionament de l'ego i la dimensió espiritual de l'ésser humà.









Tot i que la seva obra es desenvolupa independentment una de l’altra, el buidatge dels textos de Wilber treballats per Raimon Panikkar, ens ha servit de base per cercar alguns dels evidents paral·lelismes i coincidències que s'hi troben, i que hem emmarcat en els següents punts: «Ambició de síntesi i una visió holística i integral», «Intuïció teanthropocòsmica: Déu, home, cosmos. Kosmos: cel, humans, terra», «L’evolució de la consciència» i «Els tres ulls del coneixement. Camps d’experiència onto-lògica».








Fonts: 


Assumir la responsabilitat de la nostra pròpia ombra
Ken Wilber (1-7) 

Psicologia Transpersonal de Ken Wilber: Una Introducció i Crítica preliminar (8-12)