Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dissabte, 30 de març del 2024

Xavier Viura el poeta dels desvalguts



Xavier Viura i Rius
Barcelona, 1882 — Barcelona, 1947
Poeta i autor teatral.
De formació autodidàctica, fou dependent de comerç, redactor de Joventut i de Catalunya Artística i col·laborador d'altres nombroses publicacions. La seva poesia és sentimental i preciosista. Publicà Preludi (1904), Pasqua florida (1905) i Poesies d'amor (1910), i en teatre, Fra Garí (1906), Conte de tardor (1907), El rostre ideal (1910). En col·laboració amb Joaquim Pena traduí gairebé tot Wagner; fruit d’aquestes experiències és la seva obra Impressions Wagnerianes (1908).

La traducció de Xavier Viura  del mite de Loki i Segün és molt bona. El mite de Loki pertany a la mitologia nòrdica i Wagner el va utilitzar en la seva òpera "Das Rheingold". Viura el debia conèixer a travès de Wagner.
















Va mantenir correspondència epistolar, cinc o sis cartes, amb Joan Maragall, al que coneixia de "Joventut" i del que es considerava amic i admirador.-




Transcripció: 

«16 Sbre. 1902. Estimat amich Maragall; Enterat de la denuncia de vostre hermosíssim article "Patria Nueva" al temps que la sento" per les incomoditats relatives que pot portar, vos en felicito de tot cor puix per altra part tots sabem que una denuncia d'aquesta manera covreix d'honor al denonciat. Esperant estrenyens la mà dintre algúns días, disposin de vostre afectíssim amich admirador Viura».







En els Jocs Florals del 1906 Viura guanyà la flor d'or amb la Elegia "Els vells carrers de ma ciutat"en  què es premia la millor composició de tema amorós. És un dels tres premis necessaris per a obtenir el mestratge en gai saber.



















Elegia: 

Els vells carrers de ma ciutat,
els vells carrers de Barcelona
tenen per mi un encant sobtat,
que quan hi passo m’acarona.

Els vells carrers en fosquetat,
quan ja l´hivern ens ha portat
ses llargues nits y sus curts dies,
sàbenme dù’l recort aïmat
de mes passades melangies.

A la llum trista dels fanals,
ran de les cases empobrides,
plaume evocar’hi els ideals
de les jornades esvahides.

Atrafagats van els passants
cercant les vies espayoses ;
jo aimo mes bé’ls carrers humils
quan mes angoixes juvenils
tornen mes hores neguitoses

Els vells carrers de ma ciutat
tenen per mi més recordances,
tenen per mi un encant sobtat
que’m dona dolces anyorances.

Tenen per mi recorts d´infant
y un dols caliu l’ànima hi troba,
un dols caliu que may tindràn
els que han format la ciutat nova.

Els vells carrers de ma ciutat
un jorn com may l’iluminaren;
fou aquell jorn per mi preuat
en que mos ulls vos hi esguardaren.

Fou aquell jorn en que us hi viu
per cop primer, madona mia;
en que hi passareu com somriu
de ma esperansa que floria.

Fou aquell jorn en que mon cor
sense conèixens vos aimava;
fou aquell temps d’argent y d’or,
en que mon aima us desitjava;

temps de delicia y de pensar;
temps de dolceses pressentides;
jo us el voldria consagrar
com un present de flors marcides.

Fou aquell temps ubriagador
que ab son recort encar m’ubriaga;
quan creya meva de l’amor
la flor que encara se m’amaga.

Els vells carrers de ma ciutat
vostre perfum me’ls convertia
en un jardi may somniat
hont mon ensomni hi refloria.

Els infantivols recorts meus,
els meus recorts de jovenesa
revolejaven gays y lleus
entorn de vostra gentilesa.

Pels vells carrers de ma ciutat
encar per l’ànima hi perdura
la dolsa y tendra magestat
de vostra angèlica figura.

Encar per l’ànima hi passeu
reverenciosa y recullida
y en la penombra us hi perdreu
com una imatge benehida.

Xavier Viura (1906)



EL CANT DELS QUE PLOREN

Ciutat, bella ciutat dels carrers amples
i dels palaus sumptuosos!...
Ciutat plena de luxe i de misèria !.
En l’ hora xafogosa del mig dia
sembles com morta.

Els teus carrers tan llargs, tots sols es perden
els darrers passejants ja no s’ albiren
i els superbs carruatges ja no avancen.

Ciutat, bella ciutat dels carrers amples....
Que en guardes a dins teu de records dolços
i de records de pena !

Allà, en aquell racó, sota dels arbres
del passeig solitari, hi han els nòmades,
els pobres oblidats, que tot adormint-se
esperen les despulles
de la taula dels rics; d’ aquells que gaudeixen
mentre ells s’ arrosseguen.

I per damunt
dels palaus sense sorolls i sense vida
el sol cau a plom com castigant-los.....
i els que esperen menjar, davant sa porta
suen la sang i l’ aigua.

I d’ aquells grans carrers tan solitaris
el plor dels que pateixen puja, puja
com el fum de les negres xemeneies...
Puja, i quan és a dalt, forma com núvols
que un jorn cauran sobre les testes
d’aquells que en les taules, luxurioses
donen lo no volgut
als afamats que esperen a sa porta.

Ciutat, bella ciutat dels carrers amples
i dels palaus sumptuosos.....
Un jorn cauràs a dintre del sepulcre,
sota el pes indigne dels teus vicis...
i en aquell jorn, els cants dels que pateixen
que són cants de venjança,
han d’ésser cants potents , plens de joia !.

Xavier Viura.
pàg 405 de “Joventut” del 9 d’ Agost del 1900



Xavier Viura va merèixer una referència de Josep Pla als Retrats de Passaport. El defineix com a poeta i nigromàntic, noctàmbul impenitent. Pla el descriu l'any 1918, Viura devia ser aleshores un home madur, de trenta-sis anys, doncs. Explica Pla com se'l troba a l'Ateneu, pàl·lid, envellit, fredolic, famolenc, encorbat. Sempre amb cara d'haver menjat poc o res, amb una aparença de flor d'estufa, de no prendre mai el sol ni l'aire lliure.


L'Esquella de la Torratxa li dedicà la seva portada del 18/03/1910 per la seva estrena en el Romea de "El rostre ideal". La seva fama de poeta fosc, famolenc, nigromàntic, sortit de la cort modernista, amb els ceballots com a corona, no en deixa cap dubte.







Crítica teatral del "Papitu" del 16/03/1910 sobre el drama de Xavier Viura "El rostre ideal" 
L'obra de Viura al Romea va ser un complert fracàs, es veu  que al començar el primer acte, només aixecat el teló, el personatge, la primera paraula que diu és : ous ?  en el sentit de oeixes?, tal com el lèxic modernista de Viura entenia. Una persona del públic va esclafir a riure i la resta vos la podeu imaginar.  
















LA MEVA CAMBRA

Damunt de ma taula, guarnint mos vells llibres,
cada dia hi poso mon ramell de flors
perque’ m parli de las coses bellas
que cantan las plantas besadas pel sol.
Molt me plau ma cambra embaumada
ab las fullas secas y ab las flors gentils;
ab las herbas mollas de la matinada
que portan com perlas gotas de rosada,
y que guardan las flayres més subtils.
Molt me plau ma cambra embaumada
ab la flayra seca del sagrat llaurer
que guardant sa gelada florida,
treta com en arbre llur soca benehida,
ha passat una anyada entristida
en la finestreta d’ una pobra eixida
ó en el cimall místich d’un vibrant cloquer.

Xavier Viura (1901)



A l'amich Antón Busquets i Punset

En els capvespres rutilants de somnis,
quan ja ha trobat el niu l'últim aucell,
en aquella hora misteriosa i santa
en que la terra
apar s'acabi per no viurer més,
prou deuréu vist, fill de montanya,
pujar com núvol de flayrós encens
el fum de les cabanes somnioses.

Doncs, sabeu que és aquella visió grisa
que en mig del fum se perd ?.....

És l'ànima ferida del vell roure
que a dins del escó crem,

és l'ànima ferida del vell roure
que puja cap al cel.

Xavier Viura (1900)



Juan Miñana ha ficcionat la vida de Viura en dues novel·les, emportat pel mateix encís que pateixo jo, del que practicament no sabem res de la seva vida privada, segurament perqué volia privacitat. En la primera "El cielo de los mentirosos" ens relaciona a Viura amb Pompeu Gener Babot "Peyus", trenta-quatre anys més gran que Viura, col·laboradors els dos de "Joventut". Es coneixien segur però no en sabem la relació que es tenien entre ells. Un l'antítesi de l'altre. En Peyus histriònic i Viura esquerp. Els dos tenen en comú que van acabar la seva vida en la misèria més absoluta.  A la segona, "La novela ideal" fa referència en el títol a la fracasada obra teatral de Viura "El rostre ideal" del 1910 i és enfocada a la seva etapa postmodernista d'entreguerres en que el relaciona amb la societat naturista "Pentalfa" de Nicolás Capo. 






"M'ha fascinat aquest home, saber-ne tan poca cosa, encara més. L'imagino encara més solitari i nigromàntic, en aquells anys grisos i molt més freds de la postguerra, amb el seu abric vell i ratat, potser encara fent oficis nigromàntics quan el deixaven. Com devien ésser per a ell els dolorosos temps de la Guerra Civil, considerant que les seves idees eren més aviat d'esquerres? Si ja menjava poc i malament el 1918, què devia fer durant els anys quaranta? Evidentment, tot un personatge de Dostoievski, amb una joventut segurament somniadora i esperançada que la realitat i la necessitat devien haver transformat ben aviat en una ombra, encara en una època de plenitud vital." la panxa del bou










Fa pocs dies vaig trobar aquest manuscrit de Xavier Viuira, ùnic, pel context, escrit en una fulla de notes d'un dels cafés on Viura anava. La troballa per mi és excepcional. Espero un estudi grafològic per si podem donar una mica de llum al personatge més que no pas l'autor. Es marginava per timidesa, inseguretat, una gran espiritualitat etc.

La obscuritat impenetrable de la vida de Viura ha interessat potser més que la seva obra.  Viura continua sent un gran desconegut. Aquest manuscrit de Viura del 29 de desembre del 1912 ens porta alguna dada més:  

En primer lloc era segurament habitual, per la confiança en donar-li la  fulla, del café Berlin (desaparegut) situat a la Rambla del Centre nº 32, cantonada Escudellers. El seu barri, on anava per les nits.

En segon lloc, era amic de Alexandre Armengol de Pereyra, autor d'un llibre sobre Heràldica del 1933 del que no en sé res més, però que tot fa suposar de familia noble i benestant. Possiblement ajudessin econòmicament al nostre poeta.

En tercer lloc, si la cosa no es va tòrcer, el 1913 visità París. 

En quart lloc, era home de gran religiositat, es diu que no bebia alcohol i pobre segur sinó disposava de quartilles o folis per escriure amb capçalera on posés el seu nom. 


Segons l'estudi grafològic del manuscrit, fet per l'amic Joan Vallès, en Xavier Viura era moltes més coses de les que potser intuíem. És força esfereidor com un estudi així pot diseccionar la personalitat de qualsevol. Sembla com si després de llegir-lo s'esfumés la màgia i el misteri que l'envoltava, ens el fa més humà, més terrenal, més accesible. 

Tot i així cal destacar, segons l'estudi,  que era un home amb una gran vinculació familiar,sobretot amb la figura materna, introvertit, autoexigent, amb una certa necessitat de reconeixement social. Tendint a l'individualisme, es comportava socialment, però, d'una manera normal, de bon tracte. 

Fuig d'alló pompós o superflu, era creatiu i, en alguns aspectes, original. Amb gust pel misteri, bon observador i amb un cert grau de timidesa. De pocs però bons amics. Preocupat per l'estalvi i la seva situació econòmica. Tendint, inconscientment, a oblidar el passat, li preocupava més el futur.  En l'àmbit personal era senzill, clar i tranquil, sabia conformar-se amb allò indispensable. 

Finalment, d'una coherència força aceptable entre el que pensa, el que diu i el que fa, cosa que li proporcionava una satisfacció interior.

     









dissabte, 23 de març del 2024

De Barcelona a Igualada en diligència

 

















L'any 1828, segons es té constància, l'amo de les galeres accelerades que sortien des de l'Hostal d'en Rovira, va instal·lar el nebot a l'entrada de la fonda can Cap de Creus, situada al Pla de la Boqueria de Barcelona, fundant-se així l'Agència Igualadina.









L'Agència Igualadina sempre ha estat exemple de modernitat i de voler superar-se constantment, tant és així, que havia ideat inaugurar un servei d'aereobusos i aereocamions que en cinc minuts fessin el trajecte d'Igualada a Barcelona, amb motiu del seu aniversari cent el 1928 .






Després de les galeres accelerades van venir les diligències. Aquestes feien el trajecte en menys hores i oferien més comoditat (i més pols) als viatgers. Constava de davantera, cupè i interior, i a sobre, a la vaca, es col·locaven els encàrrecs i els equipatges. Les diligències sortien d'Igualada a les 4 del matí, parant a Esparraguera per esmorzar a Cal Noi Xic i canviar els animals, per acabar arribant a Barcelona a la una de la tarda. Amb això, que la fonda Cap de Creus, al carrer de Sant Pau, núm. 2 de Barcelona, es va reformar i l'Agència Igualadina va poder disposar d'un local independent.
































































Amb l'arribada del ferrocarril de Barcelona a Martorell (entre el 1854 i el 1861), es va escurçar a la meitat el recorregut de les diligències, reduint el trajecte d'Igualada a Martorell, on els passatgers agafaven el tren.










Al voltant de l'any 1873, a Ramon Ollé Ratés (Ramonet dels Cotxes) era qui dirigia l'Agència Igualadina. En aquella època, la botiga del carrer Sant Pau de Barcelona esdevingué lloc de reunió dels igualadins que la guerra dels carlins havia exiliat d'Igualada.


































































Castellolí, al pas de la diligència Igualadina el 1960 pel seu centenari.














De l'Hostal d'en Rovira, situat a la Rambla Sant Isidre, núm. 1 d'Igualada, sortia el punt de mitjanit la galera accelerada, que eren uns carruatges de persones i paqueteria remolcats per animals i feien el trajecte Igualada - Barcelona.






















En 1909 Francesc Ollé Malet es va fer càrrec de l'Agència Igualadina, que ja es dedicava exclusivament al negoci del transport de mercaderies, que combinat amb l'auge del sector tèxtil i d'adoberies de pell de la ciutat d'Igualada , va rellançar el negoci.































Entrada del carrer Montsió a Barcelona. Època sense cotxes de combustió.







La llavors gairebé centenària Agència Igualadina era popular a Barcelona i gaudia d'una fama envejable per la seva honradesa proverbial, la seva reconeguda actitud i simpatia. Com a l'època dels carlins, les oficines del carrer Sant Pau dirigides per Ramón Ollé Malet, també van acabar sent un punt de trobada per a igualadins que vivien a Barcelona i artistes que freqüentaven el proper American Soda. Un d'aquests personatges singulars que feien passar la tarda asseguts al banc de l'Agència Igualadina era Joan Serra Constansó, periodista i polític igualadí, que va batejar les oficines com el “Consulat Igualadí”.



El negoci va anar passant de pares a fills, seguint després de Francesc Ollé Malet, el 1915 la seva vídua, la Sra. Ángela Ollé Pons. Posteriorment, el 1917, va ser dirigida per Ramon Ollé Ollé, i finalment pel seu germà Francisco Ollé Ollé.



El primer d'agost del 1934, la llegendària oficina del carrer Sant Pau canvia d'ubicació i s'ubica al carrer Girona, núm. 15.


Passada la guerra civil, l'Agència, igual que la resta del país, en pateix fortament els efectes tot i ser un servei bàsic. El 1954, Francisco Ollé Tenas, assumeix la direcció mantenint-se com un punt important de "recader" dels igualadins que estaven fora de la ciutat.







Un altre línea de diligències va ser aquesta que va actuar del 15 de juny de 1858 al 23 de juny de 1859. 

"Barcelona era el pol d’atracció indiscutible, tant per als igualadins com per als qui provenien de Cervera. L’estudi dels documents posa de manifest que el trànsit entre Cervera i Igualada era constant, malgrat que els camins cap al Port de la Panadella fossin molt més dificultosos que en l’actualitat. Les viles de Martorell, Tàrrega i Esparreguera constituïen altres punts importants de la xarxa. A banda d’aquests punts de confluència molt freqüentats, El Veloz va arribar a tenir un total de 22 parades «menors»: Abrera, la Font del Còdol, Cal Jaumet, Jorba o el Bruc, entre altres, cosa que provaria que aquestes diligències van acabar sent un servei popular, malgrat haver estat creat per als interessos concrets de les classes benestants." 

(Claudia Briongos Rica a  "El Veloz Igualadino. retrat d’una època")






DE IGUALADA A BARCELONA

A principis de sigle

No 's parla de res mes en tot el barri.

La nova de que marxa a Barcelona

l' hereu Pagès, ha deslligat las llenguas

a tothom del vehinat, y á ca’l Ton Forgas

sembla talment que hi haja jubileu

entranthi en professó gent a tot’hora.

¿ Donchs, qu’ es vritat, Anton? ellas preguntan.

¿Tant mateix?..... diuhen ells badant la boca.

Y com si fos algún estrany objecte

la quitxalla ab el dit el gech li toca.

-Si, noys ; es veritat, dantse importancia

respón el Ton; me’n vaig a Barcelona

ja que ab tanta insistencia vol que hi baixi

mon germà Jeph que fa vint anys qu’es fora.

Demà al matí ab el carro d’ en Rovira

cap allà aném, si voleu res…….

-Escolta,

si veus al Blasi digali qu’ escrigui.

-Anton, al Roch Batet déuli memorias;

s’ está al carrer del Cuch, número tretze.

-Portéume un coco, hereu.

Y tots mil coses

encarregan al Ton, que diu per tréurels:

Noys, es molt tart; jo m’ haig d’ aixecar d’ hora

y avuy per confessá y pendre Nostramo

ja m’ hi llevat dejorn. Conservéus forsa

y fins a la tornada.

-Bon viatjo.

-No tinguéu novedat.

-Avant.

-Recórda’t

d’ alló del Blasi.

-Adeu!

Y al cap y á l’ últim

pot el Pagés tancá y barrá la porta.

El carro ja está a punt. A mitjas branas

arriba el cargament de papé y sola;

a la saga y polseras porta fardos

de mantas y teixits. Segons en Brosta,

qu’ es qui mena el carro,

els assientos’ nirán que ni en carrossa,

puig sols falta que sobre de la carga

hi posin una alfombra

per semblar la plateya del trayatu

la nit que fan el ball de Carnestoltas.

Y, donchs, Ton, que veniu?

Si, ¿ que som gayres?

-Per ara vos, el Xich de ca la Xónias,

la noya de la Tresa

que ab uns senyors se’ n va a fer de minyona

y la Paula del Xesch. Tots son al carro.

¿ Que marxém aviat?

Dintre un quart d’ hora.

El matalot ja enganxa. Fiquéus dintre

y emboliquéus ben bé. Ja hi ha un bon sostre

de palla y boll pels peus. Comadó y vela

son ben posats y l’ ayre no s’ hi cola.

¿ Que serém aviat a Esparraguera?

-Si no hi ha contratemps per’ llá a les dotze.

Portant com porto a varas la Gallarda,

a ganxos la Garbosa,

de arriatas la Baya y la Liguera

y al davant la Pastora

farém dejorn per tot, si es que no’ ns surten

el Casulleras y la seva colla

per ‘llá al Hostal del Porch a fénsels treure.

¡Deu no ho vulga! ¡Mal llamp els fassi corre¡

Tot arreglat, a un pet de xurriaca,

la blanca vela, iluminada ab forsa

pel farol del hostal, se trontolleja

y s’ endinza en la sombra

a una ferma pitrada de cinch mulas

de las que’ls erts tirants diuhen la forsa.

Acomodats els viatjers, entaulan

animada conversa de mil cosas;

guiant al escaler pel morro, pasan

els Pabellons, la Soletat embocan

y quan just el rellotje de la vila

senyala las tres horas

surt el carro d’ en Brosta d’ Igualada

enfonzantse en la fosca.

Passa Castellolí que dorm encara;

puja els Revolts entre una espessa boyra

y al ser dalt la Casilla

del Montserrat altívol surt l’ aurora.

Travessan els tres Bruchs quan els pagesos

se’n van a fer deu horas

y baixan els viatjers a fer pá y trago

per matá el cuch y caminá una estona.

Arriban a a las dotze a Esparraguera,

hora de las garrofas:

se fican al hostal de cal Pitango

y com llavors la panxa ja vol corda,

prenent un seti al vol de la gran taula

hont ja llueix la fumejant cassola,

mentre’ l seu pinso van menjant las bestias

un bon diná s’ endrapan las personas.

Després enllá altre cop. Abrera crusan;

quan el sol va a la posta

travessan Martorell; Sant Andreu pasan;

al sé a Roca de Dró la pó’ ls arronsa

Puig es un punt dels lladres predilecte

y els Estapés de Sant Andreu hi rodan.

No’ ls passa res de nou, fineix el dia

y al deixá enrera Pallejá es nit fosca;

pro ja a Molins de Rey al momento entran,

desenganxan y sopan

y al hostal de ca’ l Boix a las vuyt justas

a la palla o al llit ja tothom ronca.

Per’ llá a las quatre, qu’ es ben nit encare,

a enganxar altra volta

y avall. Deixant a Sant Feliu y Esplugas

travessan Sans, els glácis y quan tocan

las vuyt al campaná, un portal oviran,

el de Santa Madrona,

per hont a Barcelona fa sa entrada

el carre d’ en Rovira ab l’ Anton Forgas,

qui se’ n va a missa a doná a Deu las gracias

d’ haver portat a cap sens cap encontra

la perillosa empresa

d’ anar desde Igualada a Barcelona.-

Jeph de Jespus

La Esquella de la Torratxa, Any 23, nº1147 del 4-01-1901 ( pàgs 30-33)

Jep de Jespus, pseudònim de Joan Serra i Constansó (1864-1924).








Història de l'Agència Igualadina

El veloz igualadino