Després, bo i esguardant un altre tros,
vaig veure una gentada a la ribera
d'un gran riu, i dic: "Mestre, ¿quin repòs
cerquen aquests,que els fa neguit l'espera
per passar el riu, si no m'enganya el front
aquesta pobra llum escadussera?"
I ell em contesta: "Ja sabràs qui són
al punt que afermarem nostra petjada
pel marge desolat de l' Aqueront".
Llevors,capbaix, parpella entreclucada,
tement que la conversa li desplau,
fins ésser al riu la boca duc tancada.
I vet aquí que veig venir una nau,
i un vellardàs tot emblanquit de pèl
que crida: "Ai de vosaltres, trista allau !
Acomiadeu-vos de pensar en el Cel,
que vinc per dur-vos cap a l'altra riba,
cap a la fosca eterna, al foc i al gel !
(Versos 70-87 , Cant III de L' Infern, La Divina Comedia de Dante Alighieri, traducció de Josep Maria de Sagarra)
L'illa dels morts —Die Toteninsel en alemany— és una sèrie de cinc quadres simbolistes del pintor suís Arnold Böcklin (1827-1901)
Böcklin va crear cinc versions del mateix quadre, en el qual es representa un remer i una figura blanca sobre una petita barca, creuant una àmplia extensió d'aigua en direcció a una illa rocosa. L'objecte que acompanya a les figures en la barca s'identifica generalment com un taüt, i la figura blanca amb Caront, el barquer que en la mitologia grecoromana conduïa a les ànimes a l'Hades.
Böcklin mai va explicar el significat de la seva pintura; de fet, el títol de l'obra no es deu a ell, sinó al comerciant d'art Fritz Gurlitt, qui la va batejar així en 1883.
Altres versions posteriors del quadre es troben actualment a Basilea, Berlín i Leipzig. La que existia en Rotterdam va ser destruïda durant la Segona Guerra Mundial.
L'obra ha atret l'atenció de molt diverses personalitats: Adolf Hitler, en particular, estava obsessionat amb el quadre, una de les versions de la qual va arribar a posseir. Freud, Lenin i Clemenceau, entre uns altres, tenien una reproducció en la seva oficina.
Felix von Weingartner (1863-1942) fou un director d'orquestra austríac i també un compositor neoromàntic, pianista i escriptor.
Encara que Weingartner hagi compost amb abundància (òperes, simfonies, lieder, i música de cambra), les seves obres són avui rarament interpretades.
Aquesta és, potser, la raó de que el seu poema simfònic Die Gefilde der Selingen, inspirat en el quadre de Böcklin, segons ell mateix ens explica en la traducció que va fer Joventut l' any 1901 d'un article seu, no figuri en cap referència de cap tipus passada o present.
Tot això gràcies a "Joventut" i a la traducció de no sabem quin dels seus redactors. La veritat és que tenim aquí, tota una primícia cultural de lletraferit amb aquestes dues planes perdudes en el temps. Un musicòleg podria treure'n més profit.
El poema simfònic de Sergei Rachmaninoff és del 1908, aquest com mínim del 1901. Jo personalment m' agrada més aquest de Felix von Weingartner.-
LA MORADA DELS BENHAURATS:
Explicació del Poema Simfònich (Op 21) de Felix Weingartner inspirat en el quadro de Arnold Böcklin que porta dit titul.-
Any II-Núm 98 de Joventut, 26/12/1901.-
Per mi, la importància d'aquest descobriment, està en que el músic i compositor ens explica, en primera persona, el seu pròpi procés creatiu, barrejant i explicant com la seva música es va desenvolupant en el seu cap segons ell veu l' entorn, l'escena del quadre de Böcklin, amb tota la càrrega simbólica que representa.
El mite de la Mort,en aquest cas, es converteix en imatge i so de primera qualitat.
En aquests dies, he volgut fer una entrada no per vanalitzar-la, ans al contrari, per donar-li el just valor que es mereix la nostra Parca.-
La signatura de Felix Weingartner al final.-
El compositor romàntic rus Sergei Rachmaninoff també va compondre un poema simfònic titulat igualment L'illa dels morts (1908), Op. 29, inspirat per aquest quadre.
I el Dant segueix:
I tu que estàs amb ells, ànima viva,
aparta-te'n i deixa'ls, que són morts!
I en veure que el seu crit de res no em priva
i no em bellugo, diu: "Per altres ports
i no per qui has de fer la travessada;
et calen rems de més migrat esforç".
I el guia fa: " Caront, res de corada!
Així s'ha disposat allí on es pot
alló que es vol; i tu, llengua callada !"
Galtapelut, apaivagà el seu trot,
el nauta de la lívida llacuna,
que té a l' entorn dels ulls un cremallot.
Mes tota aquella gent, nua i dejuna,
va mudar de color i cruixí de dents,
en escoltar llur misera fortuna.
I maleïen Déu, i llurs parents,
la raça humana, i el país, i l'hora
dels naixements i dels engendraments.
I tots, amuntegats, van córrer alhora
somicant vers la riba del neguit,
que espera a tot aquell que a Déu no implora.
Caront, amb ulls d'un foguejar seguit,
els va cridar, i en feia gran barcada,
i colpia amb el rem l'endarrerit.
(Versos 88-111, Cant III de L' Infern, La Divina Comedia de Dante Alighieri, traducció de Josep Maria de Sagarra)
"Per als homes és un bé la mort, quan no ve a interrompre els anys feliços, i en els tristos acudeix a la nostra crida."
(Boeci, De Consolatione Philosophiae)
Tot això gràcies a "Joventut" i a la traducció de no sabem quin dels seus redactors. La veritat és que tenim aquí, tota una primícia cultural de lletraferit amb aquestes dues planes perdudes en el temps. Un musicòleg podria treure'n més profit.
El poema simfònic de Sergei Rachmaninoff és del 1908, aquest com mínim del 1901. Jo personalment m' agrada més aquest de Felix von Weingartner.-
LA MORADA DELS BENHAURATS:
Explicació del Poema Simfònich (Op 21) de Felix Weingartner inspirat en el quadro de Arnold Böcklin que porta dit titul.-
Any II-Núm 98 de Joventut, 26/12/1901.-
Per mi, la importància d'aquest descobriment, està en que el músic i compositor ens explica, en primera persona, el seu pròpi procés creatiu, barrejant i explicant com la seva música es va desenvolupant en el seu cap segons ell veu l' entorn, l'escena del quadre de Böcklin, amb tota la càrrega simbólica que representa.
El mite de la Mort,en aquest cas, es converteix en imatge i so de primera qualitat.
En aquests dies, he volgut fer una entrada no per vanalitzar-la, ans al contrari, per donar-li el just valor que es mereix la nostra Parca.-
La signatura de Felix Weingartner al final.-
El compositor romàntic rus Sergei Rachmaninoff també va compondre un poema simfònic titulat igualment L'illa dels morts (1908), Op. 29, inspirat per aquest quadre.
I el Dant segueix:
I tu que estàs amb ells, ànima viva,
aparta-te'n i deixa'ls, que són morts!
I en veure que el seu crit de res no em priva
i no em bellugo, diu: "Per altres ports
i no per qui has de fer la travessada;
et calen rems de més migrat esforç".
I el guia fa: " Caront, res de corada!
Així s'ha disposat allí on es pot
alló que es vol; i tu, llengua callada !"
Galtapelut, apaivagà el seu trot,
el nauta de la lívida llacuna,
que té a l' entorn dels ulls un cremallot.
Mes tota aquella gent, nua i dejuna,
va mudar de color i cruixí de dents,
en escoltar llur misera fortuna.
I maleïen Déu, i llurs parents,
la raça humana, i el país, i l'hora
dels naixements i dels engendraments.
I tots, amuntegats, van córrer alhora
somicant vers la riba del neguit,
que espera a tot aquell que a Déu no implora.
Caront, amb ulls d'un foguejar seguit,
els va cridar, i en feia gran barcada,
i colpia amb el rem l'endarrerit.
(Versos 88-111, Cant III de L' Infern, La Divina Comedia de Dante Alighieri, traducció de Josep Maria de Sagarra)
"Per als homes és un bé la mort, quan no ve a interrompre els anys feliços, i en els tristos acudeix a la nostra crida."
(Boeci, De Consolatione Philosophiae)