Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris L’ ESPIGOLERA 1868. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris L’ ESPIGOLERA 1868. Mostrar tots els missatges

divendres, 21 de setembre del 2012

L’ ESPIGOLERA 1868





Les espigolaires, de Jean-François Millet  (1857) 
















L’ ESPIGOLERA

Diguem tú, la dels ulls negres,
La del rebosillo banch,
La del giponet de sarja,
La dels gonellons rallats;

Diguem tú, la que t' aixecas
Ab los aucells tos germans,
Tú, que á l' aubada, á la Verge
Li dius: bon dia y bon any,

Tú, que com ells, la volada,
La volada prens cantant,
Corrent á cercar espigas
Així com ells cercan grans.

Segon accéssit de la flor natural

Jochs Florals de Barcelona del abril de 1868

Primers dotze versos del poema de Gabriel Maura i Montaner, Palma de Mallorca.-


El poema sencer:



L'ESPIGOLERA

Aixis son las de ma patria.


 Diguem tú, la dels ulls negres,
La del rebosillo banch,
La del giponet de sarja,
La dels gonellons rallats;

Diguem tú, la que t' aixecas
Ab los aucells tos germans,
Tú, que á l' aubada, á la Verge
Li dius: bon dia y bon any,

Tú, que com ells, la volada,
La volada prens cantant,
Corrent á cercar espigas
Així com ells cercan grans.

Tú, que véus lo que no veuen
Los segadors esburbats;
Tú, que posas dins ta falda
Lo que les fuig de sas mans,

Diguem tú, l' espigolera
Si volrás espigolar
Lo camp del meu cor, fa estona
Segat per los desenganys.

Tú no déus tenir, la bella,
No déus tenir mes afany
Que fer mes grossa maynada
Que tas amigas no fan.

Tú no déus tenir, la nina,
Mes desitx que 'l de descans,
Y de traure un rebosillo
Cuant las altres lo trauran.

Tú no déus veure 'n tos somnis
Mes qu' uns botons esmaltats,
Una creu de pedras verdas
Damunt gipó satinat

Faldetas color de rosa,
Capell de paume enflocat,
Y que 'l dia de Sant Jacme
Balles la primera al ball.

Diguem doncs l' espigolera
Si volrás espigolar
Lo camp del meu cor, hont xorda
Del vent del desitx lo bram.

Semblem que vius pajeseta
Dias de goig y de pau:
Las festas vas á l' esgleya.
Los altres dias al camp.

Semblem que dejorn anyoras
Las vel-las de lluna y embat
Que passas á damunt l' era
Ab tas amigas folgant.

Semblem que cuant ellas ballan
Ab los missatges cansats,
Cuant mateixes y copèös
Sonas ferint ab dos machs;

Cuant las cantas ab veu dolça
Las cançons del temps passat;
Ton cor aixampla sas alas
D' un cel d' amor per l' espay.

Diguem dolça espigolera
Si volrás espigolar
Lo meu cor, que no grellasin
Las espigas dins lo fanch!

 ¿Perqué fins al pit acalas
Hermosa nina ton cap?
¿Perqué tas galtas se tinyen
del viu color de la sanch?

¿Perqué una llágrima baixa
De tos ulls espirejants?
¿Perqué de ton capell besas
Est sech clavell desfullat?

Diguem tendre espigolera
Si lo goig no coneigs ja,
Si d' esta flor dins lo calzer
Tots los plers hi tens guardats,

Si al partir cap á la guerra
Aquell jove la 't va dar,
Aquell jove ab qui tú enavas
Ab los dits entrunyellats.....

¡Ton plor diu, espigolera,
Que sas glosas sols cantar,
Que sols á ell véus en tos somnis,
Que sens ell may tindrás pau!

¡Ton plor diu, espigolera,
Que de mon cor dins lo camp,
No hi vols cullir las espigas
Puig son pocas y entre carts!!...

Abril de 1868.

 (De Gabriel Maura, de Palma de Mallorca.)



L' espigolaire de Agnès Armengol de Badía, poetessa sabadellenca (1852-1934).-



Espigolera dibuixada per Magdalena Ventura Reynés, tia àvia meva, l' any 1905.- 

La importància de certs oficis, ja desapareguts, en la vida quotidiana dels nostres avantpassats va quedar palès en les seves creacions artístiques.
És aquest de l' espigolera un d' aquests oficis ja  perdut en el temps i en el que l' home, en aquest cas la dona, tan aprop de la natura estava. Ara només quan plou molt sento des de casa l'olor del fonoll i de la terra mullada dels camps propers i  penso que hem guanyat en moltes coses però també  hem perdut en esponteneïtat i en les essències bàsiques de la nostra pròpia espècie, aixó suposo que és el preu que s' ha de pagar pel " progrés de la nostra civilització" .- Pijus