Garba. Núm. 02 (25 nov. 1905)
Després de l’assalt
dels militars a la redacció
del Cu-cut!, el Govern va suspendre’n
la publicació
i el número 205 va
haver d’esperar
fins al 28 d’abril de
l’any següent per tornar
al quiosc. Durant
aquest temps, l’editor va
pretendre un
subterfugi consistent a intentar
continuar traient la
mateixa revista amb un
nom diferent, una
pràctica, d’altra banda,
ben habitual de la
premsa de l’època.
Baguñà havia començat
a editar la revista
Garba, una publicació d’art i
literatura en
què col·laboraven
Maragall, Víctor Català,
Josep Pijoan, Joan M.
Guasch i altres
plomes il·lustres,
però que no devia tenir
en el quiosc el
mateix èxit del Cu-cut!.
Així,
en el número 11, Garba canvia de format i
contingut, amb la
capçalera redibuixada per
Cornet i l’estructura
i les seccions pràcticament
calcades del Cu-cut!. El governador
civil de Barcelona va
suspendre immediatament
la revista i el Cu-cut! va haver de
complir la seva
penitència de silenci. Com
escriuen Torrent i
Tasis a la seva Història de
la premsa catalana, el
delicte de Garba fou
«assemblar-se massa al Cu-cut!». ( Jaume Capdevila)
Garba. Núm. 03 (2 des. 1905)
Que l’època de les revistes literàries no havia pas passat a Catalunya ho provaria sobradament el nombre i la qualitat de les que havien de succeir Catalunya. I, en primer lloc, de Garba, “revista setmanal d’Art, Literatura y Actualitats”, el primer número de la qual va aparèixer, després de diverses suspensions en l’anunciada publicació, el 18 de novembre de 1905. Un magnífic cartell de Joan Llimona, reproduït després en una copiosa tirada de prospectes, l’havia anunciada. Garba ha estat empresa per Josep Bagunyà, l’editor del Cu-cut!, potser com a conseqüència del fi de Catalunya (recordem que l’administració d’aquest periòdic estava situada al mateix local, redacció dels setmanaris de Bagunyà i llibreria, del carrer del Cardenal Cassañes, 4, destinat a ésser assaltat una setmana després de l’aparició del primer número de Garba). El nou setmanari tenia 24 pàgines, del format 235 x 240 mm (setze de les quals, en paper couché) i fou imprès en primer lloc a can Giró, a partir del número 3 a “La Acadèmica” i després del número 7 a can Galve (impressor també delCu-cut!).
Obre el primer número de Garba l’article “Començament”, signat per Joan Maragall. Hi llegim: “Aquesta publicació és obra de general cultura, y és ningú menys que la pàtria catalana qui al cap de vall ha de gaudir-se’n” La presentació tipogràfica és acurada i les il·lustracions, algunes a diferents colors, molt selectes. La col·laboració literària està formada per les millors signatures de l’època: Víctor Català, Ramon Surinyac Senties, Enric de Fuentes, Pompeu Crehuet, Josep Morató, Joan M. Guasch, Joaquim Ruyra, Josep Pijoan, Josep M. Floch i Torres, etc. Les il·lustracions van signades per Joan Llaverias, Dionís Baixeras, Joan Llimona, Adrià Gual, Lluís Graner, Ricard Opisso, Apa i d’altres. El director era Josep Bagunyà. Givanel ens diu: “hem d’advertir que tota la presentació acurada i la col·laboració remarcable, va anar deixant pas (amb caricatures de Junceda i Opisso) a la publicació de “ninots de gresca y actualitats””
La transformació es féu, d’una manera declarada, amb el número 11. Cal recordar que després dels fets del 25 de novembre de 1905, la publicació del Cu-cut! estava suspesa indefinidament, i els redactors i il·lustradors, la majoria dels quals redactaven i il·lustraven també Garba, devien creure que la fòrmula del setmanari humorístic seria més popular i de més venda que la d’una revista selecta d’art i lletres. Aquell número 11, doncs, de data 10 de febrer de 1906, constava de setze pàgines a dues columnes, de format 272 x 193 mm (mateix format i presentació del semanari Cu-cut) i estava profusament il·lustrat amb caricatures de Cornet, Junceda, Apa, Opisso i Lleverias. Així com els números anteriors de Garba costaven vint-i-cinc cèntims, aquest de nou format i presentació només en costava deu, com el suspès setmanari “de gresca”.
L’aventura era arriscada i sortí malament, puix que aquell número 11 fou el darrer de Garba. El duc de Bivona, governador de Barcelona en aquells inicis de 1906, va suspendre el periòdic pel delicte d’assemblar-se massa a Cu-cut! Ja hem assenyalat, en nombroses ocasions, com aquest subterfugi de canviar el títol d’un periòdic suspès era utilitzat molt sovint, de vegades amb resultat, pels setmanaris satírics i els diaris polítics. Més endavant trobarem que, malgrat haver sortit tan malament per a Garba, fou utilitzat encara en d’altres ocasions, dintre la història de la prensa catalana.
Ressenya de: Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 387-388
"A una dama", preciós poema de
Xavier Viura
.jpg)
Garba. Núm. 05 (23 des. 1905)
Garba. Núm. 06 (30 des.1905)
Notícies de societat.
Un poema de Pompeu Crehuet
Val la pena llegir-ho.
.jpg)
Garba. Núm. 07 (5 gen. 1906)
Article d' actualitat de caire tècnic en el que la revista adquiria un aire modern i per un públic més ampli.
Garba. Núm. 09 (20 gen. 1906)
" Empòrium " Òpera del mestre Morera que es va estrenar al Liceu el 1906.-
Els seus detractors.-
El crític musical Miranius.-
Garba. Núm. 10 (27 gen. 1906)
" Tarraco " de Jeroni Zanné.
