Només l'Atlàntida i el Dorado han despertat tant la imaginació de viatgers i científics com la mítica ciutat de Timbuktú. La única diferència entre les dues primeres i aquesta última és que Timbuktú es va aconseguir situar en un mapa, i tot i que defraudà molt aquells europeus avars i assedegats de riquesa que buscaven una ciutat feta d'or, el mite es féu realitat. I de tots els exploradors que hi van arribar, a mi n'hi ha un que em crida especialment l'atenció. Aquest és en René Caillé. Va néixer el 19 de novembre de 1799 a Mauze-sur-le-Mignon, a França. Fill d'un forner pobre, es va quedar orfe a l'edat de 16 anys, condició que l'empenyé a enrolar-se a expedicions a indrets exòtics, majoritàriament a l'Àfrica.
René Caillé, en saber que els estrangers no eren benvinguts a Timbuktú, s'instruí en els costums musulmans, aprengué l'àrab i estudià l'Alcorà per passar desapercebut. El 1826 començà la seva expedició des de Saint Louis, fent-se passar per un egipci que havia estat obligat a allistar-se a les tropes de Napoleó i que desitjava tornar cap a casa. Arribà a la ciutat sagrada de Timbuktú l'any 1828 i només trepitjar-la s'adonà que els carrers plens d'or que explicaven els mites no eren més que pols i sorra ocre del desert. Hi romangué durant dues setmanes, omplint el seu diari de camp d'impressions sobre la ciutat, fins que l'abandonà amb una caravana d'esclaus que es dirigia fins al Marroc, tot creuant el desert del Sàhara.
L'any 1830 retornà a França després de setze anys lluny de casa. Però la ironia volgué que René Caillé morís el 16 de maig de 1838 amb el sentiment agredolç d'haver cobrat els 10.000 francs que la Societat Geogràfica regalava al primer explorador que retornés amb vida de la mítica ciutat, però amb la impressió que realment ningú no s'havia cregut la seva proesa. Mai ningú no va poder pair que Timbuktú no estès feta d'or. Les descripcions relatades en el seu diari "Journal d'un voyage à Tombouctou" poc tenien a veure amb la visió dels que l'havien somiat i havien alimentat un somni ple de riqueses.
Tombuctú havia estat una rica ciutat d'intercanvis entre comerciants arabo-berbers i els poderosos negociants diula del Sud. L'or de les mines, l'ivori, les plomes i els esclaus compraven els teixits luxosos vinguts d'Egipte o de més lluny a l'Orient, les catifes, el tabac, els dàtils, les espècies, tan cobejades elles pels europeus.
La Universitat de Sankore fundada pel Askia Mohamed, tenia un alumnat que assolia la xifra de 25000. Cap al sud-oest de la ciutat, la mesquita de Djinguereber, reconstruïda diverses vegades, a causa del precari dels materials de construcció (en la seva major part de tova), és testimoni de la passada grandesa d'aquesta vila. Al nord-est altra mesquita, la de Sankore va ser edificada sota l'imperi Mandinga, per desig d'una dona rica i piadosa, la qual cosa evidència el lloc social de la dona en aquesta societat. La mesquita reconstruïda després en el segle XVI imitant les dimensions de la Cava a la Meca ens dóna una idea aproximada del nivell de desenvolupament dels pobles que habitessin aquesta ciutat.
Una tercera gran mesquita, la de l'imant Sidi Yahia del segle XV, és com les universitats (médersas9 i biblioteques annexes a les mesquites abans esmentades, testimoni avui mut de la vida espiritual i cultural que va experimentar Tombuctú entre els segles XIV al XVII, una ciutat que va ser més cèlebre llavors per la seva renom intel.lectual i científic, que pel fort comerç que la sostenia.
Hi ha una crònica, la d'Es Saadi, qui va néixer a Tombuctú el 1596, anomenada Tarija és Sudden, ella ens ofereix detalls d'interès sobre aquestes regions també anomenades sudaneses i és clar, ens dóna una imatge bastant fidel del Tombuctú de llavors.
Avui Tombuctú es poden trobar a gent Songai, Tuaregs, Moros i habitants del Sud del riu Níger, potser l'arribada de les caravanes sigui encara el moment especial que sempre va ser en el passat, quan Tombuctú es transformava en la ciutat més cosmopolita del cor d'Àfrica.
Des de fa diversos anys especialistes i tècnics cubans de la cultura treballen al Palau de les Arts de Bamako, la capital de Mali, ajudant a formar joves talents d'aquesta germana nació. Aquest intercanvi cultural que realitzem amb pobles entranyables de l'Àfrica hauria estimular-nos a recuperar i desenvolupar el coneixement de la història i la cultura d'aquestes terres, d'on prové la nostra en la mateixa mesura que d'Espanya i Europa.
Els manuscrits de Tombuctú
S'exposen per primera vegada a Johannesburg els manuscrits del National Ahmed Baba Centre for Documentation and Research de Tombuctú (Mali), ciutat que abans va ser una important cruïlla cultural que va atreure a erudits dels més llunyans llocs del món africà i àrab.
Segons els experts, els documents guardats en aquesta institució, alguns dels quals daten del segle XIII, són valuosos perquè demostren que l'Àfrica tenia una llarga tradició escrita i no només oral, com se suposa comunament, i que aquesta cultura africana estava viva i puixant abans del renaixement europeu.
Els documents en l'exposició inclouen una biografia del profeta Mahoma juntament amb tractats de música, astronomia, física i farmàcia tradicional.
Hi ha més de 100.000 manuscrits conservats en cinc biblioteques privades o en poder de diverses famílies de Tombuctú. Només alguns saben el que contenen, però tant si coneixen o no el seu contingut, els guarden gelosament com a herència de la família.
Entre els textos hi ha contractes de compravenda d'esclaus; del comerç de l'or i de la sal, cartes i decrets que demostren com els juristes musulmans resolien conflictes entre les famílies i l'Estat. Alguns dels manuscrits parlen dels drets de les dones i dels infants.
La majoria estan escrits en àrab, encara que alguns utilitzen l'escriptura àrab per transcriure les llengües locals que no tenien alfabet.
Molts dels textos més antics daten de l'imperi de Songhai, un pròsper regne que va existir entre els segles XV i XVI. Tombuctú, fa cinc o sis segles, era una cruïlla important per a les caravanes de l'or i de la sal que travessaven el Sàhara. El comerç de llibres també va prosperar i la mesquita Sankore es va convertir en un centre d'ensenyament, atraient a milers d'estudiants cada any. Alguns manuscrits donen testimoni de la presència espanyola a la corba del Níger. Les biblioteques reuneixen també manuscrits del Marroc, Damasc i Egipte.
Ajudats per un clima generalment àrid, els habitants de Tombuctú han conservat aquesta riquesa cultural durant segles. Però el temps està en contra seu. El Sàhara ha estat avançant poc a poc cap al sud i la sorra està omplint els carrers de la ciutat, contribuint al flooding en la breu estació de pluges. El paper àcid i les tintes ferrosas introduïdes en el segle XIX s'estan cremant lentament a través del contacte amb altres manuscrits, i els tèrmits semblen estar per tot arreu.
Entre la pressió de la pobresa, una època de sequera i la revolta dels tuareg a Mali que va durar deu anys, els manuscrits continuen desapareixent en el mercat negre, on es venen il.legalment a col.leccions privades ia universitats d'Europa i Estats Units.
No obstant això, en el Timbuktu Heritage Institute els manuscrits estan començant a ser catalogats, preservats i protegits contra el furt.
La ciutat de Tombuctú té avui unes 60-80 col.leccions privades, la més gran de les quals és la biblioteca Mamma Haidara. Diverses altres col leccions privades van ser adquirides pel National Ahmed Baba Centre for Documentation and Research, institució pública que ara té més de 18.000 manuscrits.