Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dilluns, 25 de febrer del 2013

Los Papalagi: Discursos de Tuiavii de Tiavea, Jefe Samoano


















OZONO nº 32  Maig del 1978
en el que a la pàgina 68 trobem aquest article de Jorge Muñoz parlant dels Papalagi i de l' edició catalana de Pastanaga de l' any 1977.-
" Aunque estos discursos hablan de la Europa de principios de siglo, bien se pueden aplicar a la actual y no expresamente europea, una sociedad y una cultura que ha extendido sus redes, especialmente la del capitalismo, teniendo como vehiculo el dinero, de lo que ya entonces se daba cuenta Tuiavii :
".... he podido descubrir una unica cosa por la que no se pide dinero y de la que todo el mundo puede tomar, tanto como quiera: el aire para respirar. Pero sospecho que eso ha escapado meramente a su atención y no dudo en decir que si mis palabras pudieran ser oidas en Europa, inmediatamente pedirán metal redondo y papel tosco por eso también. "
Finalizan sus discursos con uno, invitando a sus hermanos samoanos  a que no se dejen engañar por el hombre blanco que llegue a su isla."




Samoana típica.-


Els papalagi és el títol d'un llibre escrit per Erich Scheurmann (Hamburg 1878 , Armsfeld 1957 ) i publicat en 1920. És una col · lecció de discursos que el cap samoà Tuiavii de Tiavea dirigeix ​​als seus conciutadans, en què descriu un suposat viatge per Europa en el període justament anterior a la Primera Guerra Mundial . Erich Scheurmann hauria estat testimoni de tals discursos, i els hauria traduït a l'alemany. En ells el cap samoà interpreta la cultura occidental (la dels papalagis , o homes blancs, en llengua samoana) des de la perspectiva d'un nadiu, criticant la deshumanització i el materialisme de la societat europea, i descrivint amb ingenuïtat elements com ara el diners o el telèfon . Tuavii de Tiavea prevé als samoans perquè no es deixin contaminar per l'influx de la cultura europea. Cada discurs (d'un total de 11) descriu, no sense cert sentit de l' humor , un aspecte de la cultura occidental (la mesura del temps, l'habitatge, la vestimenta, etc), si bé el to general és de forta crítica cap a les cultures europees.No hi ha proves que tals discursos hagin estat mai pronunciats, i l'autor dels mateixos sembla haver estat el propi Scheurmann  (qui sí va viatjar a Samoa), tractant-se per tant d'una bola , si bé les edicions actuals no solen aclarir aquest aspecte, presentant l'obra com a fet cert.
Els Papalagi ha estat traduïda a nombrosos idiomes, inclòs el castellà , i sol presentar-se amb les il · lustracions de Joost Swarte ( Viquipèdia).






L' article de Jorge Muñoz és de l' any 1978 i el llibre data dels anys 20, entreguerres mundials. La seva crítica,la del llibre i la de Jorge Muñoz, avui és més actual que mai. En la nostra crisis total de valors, de referents, el llibre torna a adquirir actualitat i ens torna, passat els anys, a fer pensar. Pijus.-
Introducció d' Erich Scheurmann en la que ens explica com van arribar les notes de Tuiavii de Tiavea  a les seves mans  i com es va decidir a publicar-les:
" Las guerras mundiales nos han convertido en occidentales escépticos para con nosotros mismos, empezamos a preguntarnos sobre el intrínsico de las cosas, y empezamos a dudar si realmente podemos llevar a cabo nuestros altos ideales a través de nuestra civilización. Por lo tanto deberíamos considerar que no estamos tan civilizados y descender de nuestro nivel espiritual a la forma de pensar de este polinesio de las islas de Samoa, que no está aún agobiado por una sobredosis de educación, que es todavia original en sus sentimientos y pensamientos y que quiere hacernos sentir que hemos matado la esencia divina de nuestra existencia y la hemos reemplazado por ídolos.-"     Erich Scheurmann.


" Los Papalagi viven como los crustáceos en sus casas de hormigón. Viven entre las piedras del mismo modo que un ciempiés, viven dentro de las grietas de la lava. Hay piedras sobre él, alrededor de él, y bajo él.
Su cabaña parece una canasta de piedra. Una canasta con agujeros y dividida en cubículos. "


"Los Papalagi están siempre cavilando cómo cubrir su carne del mejor modo posible. Un blanco, que tenia mucha influencia y estaba considerado muy sabio, me dijo una vez, " el cuerpo y todos sus miembros son carne; es a partir del cuello donde empieza la verdadera persona " El creía que sólo la parte del cuerpo que alberga con sus atributos buenos y malos merece nuestra atención. Refiriéndose a la cabeza, naturalmente."

Gràcies Kevin Ayers


Mor Kevin Ayers, pioner del pop psicodèlic britànic
Fundador de The Soft Machine, va col·laborar amb Syd Barrett i Brian Eno i va firmar àlbums clàssics com 'Bananamour' o 'Joy of a Toy'.

ARA
Barcelona | Actualitzada el 20/02/2013 16:42

El músic Kevin Ayers ha mort aquest dimecres, segons informa el periodista de 'The Guardian', Alexis Petridis, del qual es fan ressò mitjans britànics com Mojo. Ayers va ser una de les figures clau del pop britànic, fundador de The Soft Machine, una de les formacions més representatives de la psicodèlia britànica dels anys 60, en què va coincidir amb el cantautor britànic Robert Wyatt. El debut de la banda, 'The soft machine' (1968), està considerat un dels clàssics del gènere.
A finals dels 60, Ayers arrenca la carrera en solitari, que arrenca amb el memorable 'Joy of toy', acompanyat pels musics de The soft machine i l'exguitarrista de Pink Floyd Syd Barrett, amb el qual va col·laborar freqüentment. Altres discos en solitari del músic són 'Shooting at the moon', 'Bananamour' i 'June, 1, 1974', un directe enregistrat al Rainbow Theater en el qual participaven John Cale, Nico, Brian Eno i Mike Oldfield.
A finals dels anys 70 i bona part dels 80, Kevin Ayers va viure durant llargues temporades al municipi mallorquí de Deià. Als anys 90 es va traslladar al Regne Unit i al final d'aquesta dècada es va instal·lar definitivament al sud de França. El 2006 va editar el seu últim disc, 'Unafairground'.

























































El 20 de setembre de 1974  , ja queda un xic lluny en el meu temps, però encara me'n recordo d' aquest article de Kevin Ayers a Disco Expres escrit per Adrian Vogel. És viu, contemporani, proper, moltes coses es movien en aquells temps.............. Pep Laguarda i Tapineria, Deià, Robert Graves, Daevid Allen i Gong, Canet Rock, Pau Riba, jo estava a punt de començar a treballar a la fàbrica  i tot aquest món de llibertat  i de hipisme m' atreia moltíssim fins el punt que volia deixar-ho  tot per anar un estiu a Cadaqués a treballar a un restaurant i a passar-ho bé, altres anaven a Eivissa. Sempre m' he quedat amb el dubte. Ara, avui, en aquests moments fent el xafarder, com sempre, he vist una masia a Deià, preu de venda un milió i mig d' euros, on et queda l' idealisme hipie d' aquells anys, avui, ara.......... per terra.- Pijus.-

El millor homenatge per a Kevin Ayers amb videos

Sobre Pep Laguarda i Tapineria

Nostàlgics de Daevid Allen i Deià ( I )

Nostàlgics de Daevid Allen i Deià ( II )



Història del Rock del País, any 1986,pàg 277, per Antonio de Miguel.



















dimecres, 13 de febrer del 2013

L' Òpera de la Lluna de Jacques Prévert



Aquesta obra de Jacques Prévert, de la que no sé la seva data exacta, em recorda per proximitat i temàtica, al Petit Príncep d' Antoine de Saint-Exupéry (1943), comparteixen les dues obres moltes coses, la que més, aquesta poesia natural que tenen els nens, innocent,ingènua, de la que penses que el dia que deixi d'existir valdrà més plegar veles i fotre el camp. És cert, però, que l' Òpera de la Lluna,tot i dir-se  així la trobo més propera, més casolana, sobretot per la relació noi de la lluna i els adults que li pregunten coses, que l' obra de Saint-Exupéry. 







Jacques Prévert (Neuilly-sur-Seine, 4 de febrer de 1900 - Omonville-la-Petite, Manche, 11 d'abril de 1977) va ser un poeta, autor teatral i guionista cinematogràfic francès.

Jacques Prévert va passar la seua infantesa a París. Son pare era crític de teatre i el portava sovint a veure representacions; no obstant atribuïa a sa mare el gust per la lectura. Va deixar l'escola als 14 anys per a treballar en una gran superfície comercial. En 1918 va ser mobilitzat com a soldat i va servir en Orient Pròxim tot just acabada la Gran Guerra.

A partir de 1920, de retorn a París i a la vida civil, va participar en el moviment surrealista com a membre actiu del grup de la rue Du Château, junt amb Raymond Queneau i Marcel Duhamel, entre altres. No va participar en les expressions més formals del surrealisme, però se li atribueix la paternitat d'algunes de les seues pràctiques artístiques més característiques, com el cadàver exquisit.

L'any 1928 va fundar, junt amb el seu germà Pierre una productora teatral i cinematogràfica. En la dècada del 1930 va ser l'ànima del grup de teatre "octubre", vinculat al Partit Comunista Francès, tot i que el seu proverbial inconformisme el va fer sospitós de Trotskisme.

Prévert també va escriure diversos guions per al director de cine francès Marcel Carné, entre els quals es troben Drôle de drame (1937), Le jour se lève (1939) i, tal vegada el més famós, Les enfants du paradis (1945).

La publicació del seu llibre de poemes Paroles l'any 1946, va ser un gran èxit. Va ingressar llavors en el col·legi de patafísica, on va aconseguir el grau de sàtrapa el 1953.

Alguns dels seus treballs van ser musicalitzats per Joseph Kosma, Christiane Verger i Hanns Eisler i cantats per prominents vocalistes francesos del segle XX incloent-hi Yves Montand i Edith Piaf. Els seus poemes s'ensenyen en les escoles franceses i desenes de col·legis porten el seu nom.   (Viquipedia)



 Aquest nen,que va passar dues grans guerres abans de morir, es deuria  il.lusionar i desil.lusionar un munt de vegades, com la majoria de nosaltres. I tot i així va tirar endavant amb les seves creacions i el seu art, com a única manera de canviar quelcom en la societat del seu temps, malgrat les seves mancances. 
El seu amor per els infants l' han fet una icona a la societat francesa.-
Els seus poemes tracten sobre la vida a París i la vida després de la Segona Guerra Mundial. Jacques Prévert utilitza els jocs de paraules per a capgirar el flux convencional del llenguatge. La seua poesia recorre a neologismes, dobles significats, imatges insòlites, i està farcida d'efectes burlescos i lapsus voluntaris que produïxen efectes còmics i inesperats, d'un humor a vegades negre i a vegades eròtic. En els seus poemes abunden els jocs de sons, al·literacions, rimes i ritmes. El vincle amb el surrealisme està present tant en la naturalesa fluida de les imatges com en l'ús de recursos com els inventaris, les enumeracions heteròclites d'objectes i individus, les substantivacions o les personificacions d'objectes i animals.   ( viquipedia)



 Veig un home sol, un xic abatut, però esperançat alhora amb els infants que l' envoltaven. 

























































Són collages fets pel mateix Prévert.-





























L' Òpera de la Lluna


Hi havia una vegada....
un noiet que no era feliç.
No hi havia gaire sol allà on vivia.
Mai no havia conegut els seus pares
i vivia amb una gent
que no eren ni bons ni dolents.
Tenien altres coses a fer.
No tenien temps.

Hi va haver una altra època,
un nen petit,
que somreia molt sovint,
de nit, mentre dormia.

Era una altra època
però era el mateix noiet.
Li deien Michel Morin,
el noi de la lluna,
perquè quan hi havia lluna
estava content.

Jo la conec, deia.
Som amics.
I fins i tot la nit que no ve,
no he de fer més que tancar els ulls
i la veig en la negra nit.

Ella sempre és allà per a mi.
I quan dormo,
obro molt els ulls.
I em passejo amb ella
i m’ensenya les coses més belles
dins de mon somni.

«Per exemple?», li preguntava la gent.
«El sol!», responia Michel Morin.
I s’adormia tot somrient.

«Decididament» – deia la gent–
«aquest infant és un guillat,
sempre a la lluna, desvarieja.
Caldria enriquir-li l’esperit,
Fer-li posar seny!»

I com que ells parlaven fort,
Michel Morin els sentia, es despertava
i els posava endevinalles.

«Què pesa més,
un quilo de plom al cap
o un quilo de plomes sota el cap
al coixí quan un somnia?»
I perquè dieu que estic  a la lluna ?
Aquí no diem mai que estem a la terra!
Ningú està mai dins la terra
excepte els miners
que extreuen per els altres
les castanyes  del foc  a l’ Hivern.

I la gent no respon en prou feines o
canvien la conversa.
I tu com hi veus més,
que prefereixes, dins o sobre de la lluna ?

Un munt de coses i també de gent.
Em fan riure sovint,
i de vegades
em posen una mica trist
però mai em fan plorar.
Algunes coses i algunes persones em fan gaudir
i veritablement em fan feliç.
Per exemple ?
Recordo el meu Pare i la meva Mare.

Però, com els pots recordar si
no els has vist mai ?
Tot de sobte els he reconegut.
Com pots reconèixer-los  si
no els has conegut mai ?
Se m’assemblen ,
tenen  la mateixa edat que jo.
El Pare és un petit nen de la lluna
i la Mare una petita filla del sol.

Un dia ballant  junts
van caure sobre la terra
al costat d’un blau rierol que reia
i cantava com ells.
I van cantar amb ell
talment  eren de feliços.
I va ballar amb ells.
Però un dia la Misèria,
va  arribar i el rierol blau va marxar.

El Pare i la Mare el van perdre  de vista
es van perdre tots dos juntament amb ell.
 Van caure en la pobresa  i
em van deixar caure...
també.  Són vostès els qui m’ho han dit.

No podien fer res més.
No sabien com,
van ser superats de sobte pels esdeveniments.
Però
a  la Lluna són encara petits i divertits
i diuen bon dia  amb un somriure.

I la gent també van somriure perquè
no estaven malament i el que els hi
deia Michel els feia passar el temps.

-Que l’ has vista ?
L’  Òpera.
-L’ Òpera de París ?
Per descomptat que no.
quina pregunta !

-Quin Òpera doncs ?
L’ Òpera de la Lluna naturalment.
-Com és ?
Gairebé mai és la mateixa, canvia tot
el temps i tot i que és semblant,
és encara més bella que abans.
A l ‘ Òpera de la Lluna
no hi han cortines
-Ningú et demana el que no hi ha,
se’t  demana el que hi ha, deien les gents.

A l’ Òpera de la Lluna hi ha tot
com  a totes les altres  operes
que m’ haveu explicat.
Però, talment, aquesta és molt més maca encara.
No us ho podeu imaginar.
No  hi han llotges,ni butaques,
d’ entreactes, ni seients del darrere,
ni llotges de platea, ni passadissos,
ni galliner, com m’ haveu explicat.
No hi ha una gran aranya, està il.luminat
per uns petits astres. Aquests  estels
i la seva brillantor fan l’ electricitat.
i tot el món és damunt  l’escena,
per ballar i per cantar.

I fins i tot quan no és lluna plena,
l’ Òpera, és sempre plena.
I quan  la lluna està vermella
s’ omple per tot arreu de petits ratolins d’ Òpera pèl-rojos.
I tots els dies són 14 de Juliol
i la Música es passeja
per  tots els quarts de la lluna.

I jo he vist sobre el mar xais
que ballaven i cantaven sobre les ones
d'un blanc tutú de llana.
I no feia mai mala mar.
Amb la lluna, solament fingia.

I  què cantaven,
“ A la Claror de la Lluna”
els petits xais blancs ?
No aquesta és una bonica cançó.
Una cançó  com  “ El plor de la pastora”
Aquestes, però, són cançons de la Terra,
 cançons d’ allà.
I doncs que canten ?
El que canten no és pas complicat.

I Michel Morin cantava.
Cantava:
                    A la Claror de la Terra
                    cantava
                    L’ hi era agradable a la Pastora
                    cantava
                    L’ hi era agradable al Pastor
                    Es feia agradable  per tot arreu.
                    Tothom estava feliç amb tothom.
                     Avui ja és ahir,
                     i  el demà és aquí també.
                     Sortiu tots de la cabana
                     Xais negres i camells grisos
                     i l’elefant , i el ruc,
                     i la guineu, i el ratolí.
                     És agradable  a tots els pastorets
                     És agradable a tots i per a  tots.
                    
                     I el blanc creixent de la lluna
                     la  gran fabricant  el dia que llueix
                     pren el seu bany tots els matins
                     dins el cafè negre de la nit
                     i diu bona nit al  capvespre
                     bon viatge a la claror quan fuig
                     i  les agulles dins del pèndul
                     teixeixen el bon temps dia i nit.

I la gent cantaven a vegades al mateix
temps que ell, els divertia
i els canviava una mica llur vida.
Però, Michel Morin no reconeixia
la seva cançó.
S’ hauria dit que en lloc de cantar un to,
la gent recitava una lliçó.
Ben cert, que feien el millor que podien
però  grinyolava una mica,
com si se’ls hi tornés
una maionesa amb rés
més que unes closques d’ ous.
No val la pena que m’ acompanyeu
els hi deia Michel Morin.
Deixeu-me dormir  sense bressolar-me,
deixeu-me retornar  a la lluna.

Revindré demà matí i així mateix per
anar més ràpid agafaré un meteorit.
-Que és això ?
Uns petits astres que fan de taxi.
-Deuen costar uns preus astronòmics ?
No.
És com el telefèric que volta sobre
la via làctia; es pot agafar,
descendir en marxa,
no es paga mai, no té preu.
-Però i el risc de fer-se mal ?
No, allí baix es rebota !
Oh, deixeu-me  anar-hi de nit.
Deixeu-me  retornar a la lluna.
El sol m`hi acompanyarà,
car  he tingut fred tot el dia.

-L’ escola no s’ escalfa ?
Una mica més i gairebé no
però jo he tingut fred sobretot al cap
perquè em vaig avorrir molt.
Hi havia càlcul mental
i les guerres de religió.

M’ agrada molt més el 14 de Juliol
quan s’ obren totes les grans presons
i quan el geni de la Bastilla  posa
llum  als llantiols.
I al decurs de la nit tots els carrers ballen i
la lluna  il.lumina  les nostres cançons.
-Què canta també la lluna ?
No.
No diu res, reflexa.
-A qui?
A nosaltres, retornant-nos la llum del sol.
Més ella reflexa, mentre brilla, aquesta
llum tan feliç i tan bonica.
  
De ben segur, tot el que brilla és d’ or.
No, per res, no és d’or
simplement tot brilla.
-No deuen cansar-se gaire,
Ni deuen treballar sovint.
Allà baix ningú  es cansa,
per tant tothom
treballa tota l’ estona.
Però, no a tot arreu, i tothom
al mateix temps.
-I que fan ?
La nova lluna.
- la posen nova, o què ?

No es necessari. No ha estat mai vella.
Que és el que fan aleshores ?
L’ embelleixen.
Hi han uns equips de dia que treballen
per embellir les nits.
I els equips de nit que treballen
per embellir els dies.
I no es fan mai la guerra ?
No.
Tenen altres coses a fer;
embellir la lluna,
els hi pren tot el seu temps. I llavors
no tenen necessitat de fer la guerra.
A més no necessiten diners.

I quan una vegada la nova lluna
és acabada agafen el telefèric  i
se’n van a veure de lluny aquesta nova lluna
per a poder apreciar l’ efecte del treball ben fet.
I després se’n van de vacances.
-On ?
Un xic per tot arreu, on se’ls escoltin els seus cants.
Un xic per tot arreu, on estiguin divertits.
I alguna vegada han anat a passar
les seves vacances a la terra.
Però no s´hi queden gaire temps.
-No els agrada?

Si. Els hi agradava força
les flors, els colors
de  la mar i el cant
dels ocells i dels infants.
Tot era nou per ells.
I estaven molt contents.
-Perquè  van marxar ?
A causa del soroll.
-Quin soroll?

El soroll de les màquines  que feien la runa
les màquines de fer la guerra
les màquines de fer matar els infants
de la terra.

I Michel Morin s’adormí
tot repetint dolçament
han cantat mentre s’anaven :

És molt bonic però ja partim.
Quan es faci la nova terra
ja tornarem.

L' Òpera de la Lluna de Jacques Prévert
( Traducció meva, he fet el que he pogut )
























Altres poemes de Jacques Prévert:

BÀRBARA

Recorda, Bàrbara,
plovia incessantment damunt Brest aquell dia,
i caminaves somrient,
oberta al goig, regalimant
sota la pluja.
Recorda, Bàrbara,
plovia seguit damunt Brest,
i em vaig encreuar amb tu al carrer de Siam,
somreies
i jo somreia així mateix.
Recorda, Bàrbara,
tu que no et coneixia,
tu que no em coneixies.
Recorda,
recorda si més no aquell dia!
No oblidis.
Un home es soplujava sota un porxo,
i va cridar el teu nom:
Bàrbara!
I vares córrer a ell sota la pluja,
regalimant, oberta al goigç,
i et llançares dins els seus braços.

Recorda’t d’això, Bàrbara,
i no et molestis si et tutejo.
Dic de tu a tots aquells que estimo,
fins si sols els he vist una vegada;
dic de tu a tots aquells que estimen,
fins si no els conec gens.
Recorda, Bàrbara,
no oblidis
aquella pluja assenyada i feliç
sobre el teu rostre venturós,
sobre la vila venturosa,
aquella pluja sobre el mar,
i sobre l’arsenal
i la barca d’Ouessant.
Oh Bàrbara,
que fotuda, la guerra!

Què s’ha fet de tu ara,
sota aquesta pluja de ferro,
de foc, d’acer, de sang?
I aquell que t’estrenyia entre els seus braços
tot ple d’amor,
és mort, ha desaparegut, o bé és encara viu?
Oh Bàrbara,
plou seguit damunt Brest
tal com plovia abans,
però ja no és igual i tot s’ha fet malbé.
És una pluja fúnebre, terrible i desolada,
no és ni tan sols la tempestat
de ferro, d’acer i de sang.
Senzillament, són núvols
que rebenten com cans,
cans que desapareixen
al fil de l’aigua damunt Brest,
i van a podrir-se allà lluny,
enllà, molt lluny de Brest,
del qual no queda res.


FAMILIAR

La mare fa mitja
El fill fa la guerra
Ho troba natural això la mare
I el pare què fa el pare?
Fa negocis
La dona fa mitja
El fill la guerra
Ell negocis
Ho troba natural això el pare
I el fill i el fill
què és el que troba el fill?
No troba res no res de res el fill
El fill sa mare fa mitja i son pare negocis i ell la guerra
Quan acabi la guerra
farà negocis amb son pare
La guerra continua la mare continua fa mitja
El pare continua fa negocis
El fill el maten ja no continua
El pare i la mare van al cementiri
Ho troben natural això el pare i la mare
La vida continua la vida amb la mitja la guerra els negocis
Els negocis la guerra la mitja la guerra
Els negocis els negocis i els negocis
La vida amb el cementiri

    (Trad. Tomàs Martí)        Mag Poesia







No hi ha dubte que aquesta pel·lícula ens fa pensar en Jacques Prevert i la seva Òpera de la Lluna i al revés. 











divendres, 1 de febrer del 2013

Caricaturització de la Mort a L' Esquella de la Torratxa, Cu-cut i d' altres

" La Tomasa" setmanari satíric en català. Aquest número correspon al 28 d' octubre del 1897.-

Diu: 

" Ay Pahuet, te vas morí quan més y més te volia...
Si no hagués vingut a omplir el teu buyt en Serafí.
Pau meu, com t' anyoraria!

El joc de la vida i la mort ironitzat a la portada de La Tomasa.-









Almanach de L' Esquella de la Torratxa per a 1889, pàg 29.-

L' Esquella de la Torratxa del 1 de novembre de 1890.-

Acabat de construir el Cementiri Nou de Barcelona, la sàtira gira, com a la novel.la de Pere Calders, al voltant de les diferències socials de classe.-





" (..) No era el veïnatge de la mort el que temien, ja que estaven acostumats des de petits a contemplar-la a través de les calaveres de sucre, amb el nom de cadascú escrit al front, que es regalaven mútuament el Dia de Difunts. Hi jugaven unes quantes hores o uns quants dies i després mossegaven els cranis blancs, amb una gana que era llur companya de sempre; així, la diversió, la fam i la mort anaven juntes d' una manerra que els era familiar. (..)"  (1)

"L' Esquella de la Torratxa"  2 de Nov. 1900.-

El " Don Juan Tenorio" de José Zorrilla, tot un clàssic per aquestes dates de Tots Sants en aquella època.-


" L' Esquella de la Torratxa"  2-11-1900

Bartomeu Robert i Yarzábal, batlle de Barcelona  i els seus regidors convertits en esquelètiques rates. La corrupció també feia la seva feina en el 1900. 

També de l' Esquella del 2-11-1900.-

" (..) Lalo Nevares tingué l' alberg que desitjava, només havent de córrer uns quants metres, perquè lo sortí un competidor. Però el rival, en adonar-se de la decisió de Lalo, va cedir amablement i es quedà amb una ambiciosa construcció  d'estil colonial, que ostentava escuñpida al pòrtic una frase impregnada de retrets: " Tu ja tens una vida millor. ¿ Per què ens deixes a nosaltres en aquesta vall de llàgrimes.?(..) (2)

L' Esquella de la Torratxa del 2-11-1900


La caricaturització de la Mort feta pel mateix Apel.les Mestres.-

Esquella de la Torratxa del 2-11-1900.-


El Tenorio i Tots Sants eren inseparables.-


L' Esquella de la Torratxa 2-11-1900.-




" (..) Els nous pobladors del cementiri s' abocaven per les obertures i saludaven el cabdill, el qual els corresponia amb una dignitat plena de discreció, amb un simple somriure o alçant el braç.
Alguns es queixaven. Una família es va lamentar dels corrents d'aire, perquè al sepulcre que els tocà no hi havia vidres. Era una construcció moderna, molt audaç, d'un rigor funcional de cara a les necessitats dels morts, sense tenir en compte les dels vius. (..)" (3)

Les diferències d' opinió  entre Espanya i  la Catalunya del 1900 continuaven igual que ara.-

L' Esquella de la Torratxa  2-11-1900.-

El millor pintor per Tots Sants:

Modest Urgell (1839-1919).-

La seva herència artística deixa molts paisatges, marines i esglésies combinades amb unes atmosferes melancòliques, que sempre ens indica la utilització dels colors i l'estat anímic del pintor. 
En les seves obres s'influencia de Joaquim Vayreda, els diferents moviments artístics de París, el Romanticisme i Edgar Allan Poe. ( Vikipedia)


L' Esquella de la Torratxa 
2-11-1900.-

" (..) Va explicar que un grup de nens havia descobert un dels ossaris i jugaven amb les calaveres. (..) i es trobaren de sobte amb un espectacle poc corrent; uns quants nois, asseguts a terra, feien un castell amb cranis. Sobre el frontal de cada calavera havien escrit amb quitrà el nom del nou propietari de la peça.(..)" (4)

La importància  de la  "Festa dels Morts"  a la societat del 1900 era cabdal, com així es veu en aquest anunci des de l' Esquella de  La Campana de Gràcia, un altre dels grans setmanaris satírics de l' època.-

L' Esquella 2-11-1900.-






A part dels ninotaires,l' efecte de Tots Sants arribava a tot arreu,a  els seus redactors. Com en aquest cas en Jep de Jespus ( Joan Serra i Constansó).-

Tot, però, i això és el que m' interessa destacar amb aquest aire  sorneguer.-

L' Esquella de la Torratxa 2-11-1900

Anton del Singlot i  J. Baucells Prat i posen el seu petit granet de sorra.-

L' Esquella de la Torratxa, 
2-11-1900.-








Cu.cut del 30 d' Octubre del 1902.-

En aquesta portada del Cu-cut, la sornegueria, la ironització de la Mort és descarada. El logo de la Lógia Masónica, per donar-hi seriositat a l' esquela és total i demostra que en el 1900 estaven totalment familiaritzats amb la mort, restant-li  força del dramatisme que li donem  ara, evidentment degut a l' alt index de mortalitat d'aleshores.- Pijus.-















Cu-cut del 30-10-1902

Tempus Fugit.-


El ressò del Modernisme es fa patent a les construccions funeràries.-

Cu-cut,  30-10-1902




" (..) Un dels nens provava de foradar un peroné amb un ganivet oscat, per fer-se una flauta. va alçar el cap, contemplà amb calma els tres homes, i prosseguí la seva feina sense immutar-se. Nevares es va mostrar comprensiu:  -Són coses de criatures..... (...)" (5)

Calaverada, fer el calavera, ja venia de lluny. Un altre vegada ens riem de la Mort.

 A Mèxic en fan una festa més profana, a EEUU fan un àpat després de l' enterrament i els negres de New Orleans canten i ballen mentre porten el taüt pels carrers. Aquí, avui, això seria un sacrilegi.- Pijus.-

Cu-cut del 30-10-1902.-





" (..) Van arribar al panteó que ocupava la família de Trinidad Ramirez i, realment, en tots els rostres s' hi reflectia més l' estupor que no pas la tristesa. El cadàver, tapat amb una estora d' espart, reposava damunt la llosa de la cripta i les dones el voltaven de xinxetes enceses. (..)" (6)


Si, que és veritat, veient això, la possible laxitud pel que fa al respecte envers la Mort, provocada pel anticlericalisme del moment.

Diu en Lerroux que del clero ens han vingut tots els mals. Donsas mirin, llenso el sacro. No vull ossos clericals.-

Poden ser les dues coses juntes.- Pijus.-


Cu-cut, 30-10-1902.-






Cu-cut, 30-10-1902.-


Cu-cut, 30-10-1902.-




Cu-cut, 30-10-1902.-

Lerroux i les vagues.-

L' obrer ,mort de gana, literalment.-





Cu-cut, 30-10-1902.-

Antoni Maura i Montaner (1853-1925).-







La dona rica que hereta després de mort el seu marit i que ja l' estan esperant.

La vida segueix.-


El ninot del Cu-cut dibuixat per Gaietà  Cornet disfressat de Don Juan Tenorio.-































"Lo Noy de la Mare" (1866-1867)  nov del 1866.-

UNA CARBASSA AL CEMENTIRI

Ens torna a portar a la "profonda" (com una tomba), (ha,ha,ha) relació que hi ha entre la Mort i la Vida, com a la novel.la de Pere Calders " Aquí descansa Nevares" (paràgrafs 1-6)

Lo Carbassejat, qui no ho ha estat en la vida ?, relaciona l' Amor-Vida amb el Desamor-Mort amb un fi i macabre humor català.-























"Lo Noy de la Mare" (1866-1867)
 Nov del 1866.-
Epitafis il.lustrats per Tomàs Padró.-

"Sortia el diumenge i es conta que pràcticament era tot ell redactat per Conrad Roure que, en el setmanari, emprava els més diversos pseudònims, tots ells relacionats amb el títol: Lo didot, l' oncle, l'àvia, lo mestre, lo padrí, lo cosí, una tia, un conco, l' oncle valencià, un parent de lluny..."

" Sense tenir la qualitat literària d'Un tros de Paper, Lo Noy de la mare se salvà per la categoria artística de Tomàs Padró. (..)"

" Tenia quatre pàgines a tres columnes,una mida de 365 x 220 mm i era mixt de litografia i impremta. Valia quatre quartos."

" L'Humor Català" de Lluís Solà i Dachs, vol1, pàg 69.-