EL CANT DELS QUE PLOREN
Ciutat, bella ciutat dels carrers amples
i dels palaus sumptuosos!...
Ciutat plena de luxe i de misèria !.
En l’ hora xafogosa del mig dia
sembles com morta.
Els teus carrers tan llargs, tots sols es perden
els darrers passejants ja no s’ albiren
i els superbs carruatges ja no avancen.
Ciutat, bella ciutat dels carrers amples....
Que en guardes a dins teu de records dolços
i de records de pena !
Allà, en aquell racó, sota dels arbres
del passeig solitari, hi han els nòmades,
els pobres oblidats, que tot adormint-se
esperen les despulles
de la taula dels rics; d’ aquells que gaudeixen
mentre ells s’ arrosseguen.
I per damunt
dels palaus sense sorolls i sense vida
el sol cau a plom com castigant-los.....
i els que esperen menjar, davant sa porta
suen la sang i l’ aigua.
I d’ aquells grans carrers tan solitaris
el plor dels que pateixen puja, puja
com el fum de les negres xemeneies...
Puja, i quan és a dalt, forma com núvols
que un jorn cauran sobre les testes
d’aquells que en les taules, luxurioses
donen lo no volgut
als afamats que esperen a sa porta.
Ciutat, bella ciutat dels carrers amples
i dels palaus sumptuosos.....
Un jorn cauràs a dintre del sepulcre,
sota el pes indigne dels teus vicis...
i en aquell jorn, els cants dels que pateixen
que són cants de venjança,
han d’ésser cants potents , plens de joia !.
Xavier Viura.
Ciutat plena de luxe i de misèria !.
En l’ hora xafogosa del mig dia
sembles com morta.
Els teus carrers tan llargs, tots sols es perden
els darrers passejants ja no s’ albiren
i els superbs carruatges ja no avancen.
Ciutat, bella ciutat dels carrers amples....
Que en guardes a dins teu de records dolços
i de records de pena !
Allà, en aquell racó, sota dels arbres
del passeig solitari, hi han els nòmades,
els pobres oblidats, que tot adormint-se
esperen les despulles
de la taula dels rics; d’ aquells que gaudeixen
mentre ells s’ arrosseguen.
I per damunt
dels palaus sense sorolls i sense vida
el sol cau a plom com castigant-los.....
i els que esperen menjar, davant sa porta
suen la sang i l’ aigua.
I d’ aquells grans carrers tan solitaris
el plor dels que pateixen puja, puja
com el fum de les negres xemeneies...
Puja, i quan és a dalt, forma com núvols
que un jorn cauran sobre les testes
d’aquells que en les taules, luxurioses
donen lo no volgut
als afamats que esperen a sa porta.
Ciutat, bella ciutat dels carrers amples
i dels palaus sumptuosos.....
Un jorn cauràs a dintre del sepulcre,
sota el pes indigne dels teus vicis...
i en aquell jorn, els cants dels que pateixen
que són cants de venjança,
han d’ésser cants potents , plens de joia !.
Xavier Viura.
pàg 405 de “Joventut” del 9 d’ Agost del 1900
Xavier Viura va escriure aquest poema fa 113 anys, en una època que com ara, hi havien forces injustícies socials. Un poeta com ell es va fer ressò d' aquella situació. La situació era molt més greu en aquell 1900, evidentment, no hi havia "estat del benestar" i els pobres eren pobres de solemnitat.
Diguem-ne que avui dia estem més organitzats i comunicats, però s'està esdevenint un retrocés, alarmant ja, de la classe mitjana, que era qui realment aguantava l'empobriment dels de sota, i ara aquests estan pagant les conseqüències de tot això.
Els més febles, entre ells moltes dones amb càrregues familiars, no troben feina. El cas dels desnonaments és flagrant i ens convé no deixar de lluitar i de denunciar aquestes situacions injustes de la nostra societat.
Sigui un poeta, obscur, com deia Pla, o una activista social, representant d'un col.lectiu en lluita pels seus drets simplement de sobreviure, hem d'aixecar la nostra veu ben alt i ben amunt. Pijus.-
Els més febles, entre ells moltes dones amb càrregues familiars, no troben feina. El cas dels desnonaments és flagrant i ens convé no deixar de lluitar i de denunciar aquestes situacions injustes de la nostra societat.
Sigui un poeta, obscur, com deia Pla, o una activista social, representant d'un col.lectiu en lluita pels seus drets simplement de sobreviure, hem d'aixecar la nostra veu ben alt i ben amunt. Pijus.-
