Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Coses d'en Peius (II). Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Coses d'en Peius (II). Mostrar tots els missatges

dimarts, 30 de maig del 2017

Coses d'en Peius (II)










































Segons uns en Peius nasqué el 1848, i segons els altres, el 1851. La seva edat exacta no va confessar-la mai a ningú ni a ell mateix, la qual cosa ja és una facècia.

" No sé els anys que tinc, deia. Els  diners els compto perquè me'n poden prendre. Els anys, no, perquè no me'n prendran cap.... "

En Peius havia estudiat tres carreres:  farmàcia, ciències naturals i medicina, havent-se doctorat de les dues primeres, a Madrid, en 1875, i de la darrera, a París, en 1878.

De farmàcia, segons ell deia, no en sabia res. "En qüestió de botànica, solia dir, confonc una carxofa amb una palmera", cosa que no era certa, puix en alguns dels seus escrits havia palesats coneixements en la matèria. En quant a la medicina, segons ell, només li havia quedat  "la mala lletra". 
Tenia coneixements generals, i era un adnirador i panegirista de Miquel Servet, sobre la personalitat del qual publicà alguns treballs i n' escriví un drama.



"Sóc més doctor que els doctors d' aquesta terra. Sóc doctor tres vegades !, solia dir.

Quan li feien retret de la botiga de xarops del carrer de Petritxol, que tingué uns quants anys, es molestava. En una lletra que envià al seu amic Iu Bosc, banquer català de París, li deia, referint-se a Barcelona:

"Oh país estrafolari,
on sense causar cap dol,
us pot atacar un mussol,
un ximple o bé un perdulari,
i dir:  - Fes d' apotecari
al carrer d'en Petritxol!
Mes, juro ésser sanguinari!
Escriure un drama amb vitriol,
per provà al món el bunyol 
d' aquest país mercenari
que em vol fent d' apotecari
al carrer d'en Petritxol !

La seva caracteristica més accentuada era el seu barcelonisme. Havía viatjat per Europa, li havien ofert oportunitats de fer-se un nom a l' estranger, i ho havia  refusat tot per tal de no abandonar Barcelona, a la que tornava més enamorat que mai, tot dient:

" De Barcelona, la Rambla
i l' aigua de Canaletes,
són del món la millor cosa...
tot el demés son... pastetes. "

Si això no és barcelonisme, que ho serà ?


























La penya d' en Peius

En el dessaparegut Cafè Continental va haver-hi, per espai de molts anys, una penya a l' hora de l' aperitiu, a la qual hi concorrien, a més d'en Peius, Miquel dels Sansts Oliver, Rusiñol, Oleguer Junyent, Miquel Utrillo, Pere Grau Maristany, Paco Serrat, Pep Sojo, Manolo Planas i Jandro Soler Rovirosa.

A tots, en Peius els posà motius, que es repetien en veu baixa.

A Sants Oliver li deia " la patum erudita". a Rusiñol " el pernot amb barba", a Miquel Utrillo, " el malgasta noms", a en Pere Grau, " la bota del recó", a en Serrat, " en si t' el veies", a en Pep Sojo, " el corredisses", a en Manolo Planas, " el talent mascle", i a en Jandro, " el borni bellugadís".


Una broma pesada

Va asistir Peius Gener a un dels balls de disfresses del passat segle vestit de "Marquès de Pescara en la batalla de Pavia". La cuirassa del vestit li havia estat cedida pel Museu Estruch, situat a la plaça de Catalunya, la col.lecció d' armes del qual fou venuda a l' estranger. Això ho sabia el pintor Meifrèn, com sabia així mateix que la cuirassa que Peius portava només ajustada, es tancava a pressió, automàticament, sense que fos possible obrirla més que amb una palanqueta que s' havia quedat al Museu.

S' apropà Meifrèn a en Peius i l' abraçà efusivament....

Peius ! Estàs imponent!

La cuirassa, amb l' abraçada, es tancà, i en Peius va haver de dur-la posada fins les quatre de la tarda de l' endemà, que s' obria el Museu. Li portaren en cotxe mig mort...











En Peius, disfressat de Don Lluís de Requesens, segle XVI, en el ball de disfresses del Cercle Artístic de Barcelona l'any 1891. 


















Davant les despulles de Victor Hugo

En 1884 l' Ateneu Barcelonès va encarregar als seus socis Iu Bosch i Pompeu Gener, ambdós aleshores a París, que representessin l' entitat en l'enterrament
de Victor Hugo i que dipositessin damunt el seu fèretre una corona.

Aquesta, la de l' Ateneu, va ésser la més esplèndida de les moltes que es dedicaren al gran escriptor.

Com, abans del sepeli, el cadàver fos ensenyat als presents, en Bosch exclamà en contemplar el rostre del difunt:  

"Que bé ha quedat !

" També nosaltres havem quedat bé", afegí en Peius, en veu baixa, i sense necessitat de morir-nos.



El Doctor Turró

En la seva penya del Continental, en Peius tenia freqüents discussions, sobre temes imaginaris, amb el savi bacteriòleg doctor Turró.

Una nit en Turró qualificà en Peius de " somia-truites", i aquest, molt seriosament, li respongué:

Bah ! Vós no sou més que un pobre  "domador de  gonococus"