Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

divendres, 14 de gener del 2022

LA VEHEMÈNCIA DE DIEGO RUIZ (1881/1959)

 


"El seu interès rau, no pas en la seva obra, sinó en la seva personalitat, la qual il·lustra, en una forma extrema, la figura del modernista tal com va quallar després del 1900, i també la capacitat d'atracció intel·lectual del catalanisme en aquests primers anys del segle i l'atmosfera d'entusiasme i efervescència que regnava en el món cultural català, amb la seva cara negativa, la increïble confusió d'idees i de valors." 

Així defineix, magistralment, en Joan-Lluís Marfany a la "Història de la Literatura Catalana" vol. 8 pàg. 162 la figura de Diego Ruiz Rodriguez. I de ben cert que la personalitat de l'home, en aquest cas, eclipsà la seva obra.




Adjectius com: fantasmagòric, obscur, enigmàtic, egolàtric, megalomànic, marginat, omplen les planes dels llibres quan es refereixen a ell.  Enric Jardí qualificà Ruiz de "personatge esborrat per l'anècdota". De fet a mí mateix m'ha passat. L'etapa de Ruiz enfront de la direcció del manicomi de Salt i la seva relació amb Prudenci Bertrana que donà lloc a "Jo! Memòries d'un metge filòsof"(1925) l'ha consagrat dins aquest morbós interès meu. 







Si ens endinsem una mica més en el personatge i en la seva relació amb Bertrana de l'etapa gironina, veurem com l'any 1910 ambdós publiquen un llibret titulat "La locura de Álvarez de Castro" de nefastes conseqüències per tos dos. Prudenci Bertrana és jutjat i empresonat i Diego Ruiz deixa de ser director del Manicomi de Salt i marxa de la ciutat, deixant enrera escàndols fins ara inèdits, com diu Joaquim Jubert Gruart en el seu llibre 
"Diego Ruiz, Prudenci Bertrana i La locura de Àlvarez de Castro" en el que analitza profusament aquests fets. Recomanadissim si voleu saber com es van enemistar els dos, fins aleshores amics, i el perquè aquest llibret va causar semblant terratrèmol en la societat gironina del 1910. 














En aquesta entrada em deixo portar per aquesta curiositat vers el personatge i amb cites de gent que el van conèixer, intentarem explicar-vos com era Diego Ruiz. He utilitzat el terme "vehemència" per anomenar l'entrada en comptes de "entusiasme", crec que en aquest cas li escau millor.

Un d'aquests era Ismael Smith, caricaturista de "Papitu" i un dels pocs amics que debia tenir. Autor de les poques imatges que tenim d'ell. El fet de que no ni hagin gaires el fa encara més enigmàtic.

 








Bertrana es va exiliar voluntàriament de Girona després dels fets del 1910 i mai més va tornar a ser el mateix. A través de la caricatura que en fa de Diego Ruiz a "Jo ! Memòries d'un metge filòsof" podem saber-ne coses d'ell. El ridiculitza, llavors aquesta caricatura no està gaire allunyada de la realitat.




"Duia el cabell larg i partit en clenxa sobre el front: la barba, sense artifici d'estisora, enquadrava el meu rostre oval d'un tendríssim enrinxolament del pèl bru; les celles eren dos arcs perfectes, ni massa junts ni massa separats; els ulls, d'una dolcesa enganyadora, miraven dreturament, envoltats de certa rojor palpebral, indicis de pregons estudis i d'improbes lectures; i el nas recte i proporcionat, els llavis fins i les dents simètriques i blanques, completaven la meva faç, que no és per dir-ho, tenia, en conjunt, una semblança notable amb la de Jesucrist."  (1) 
 

Res a veure amb el Rasputin rus, encara que, segur, hi podem trobar alguna semblança més endavant. 




"Acostumat a cercar Déu en les altures i mirar-lo fit a fit, a lluitar amb ell i a anihilar-lo, resultava excessivament humiliant de descendir al pus i a la femta acovardit per la seva sobirania i pel seu poder reconegut." (2) 

"Llevat dels meus admiradors i dels que demostraven grans disposicions d'èsser-ho, la resta de la humanitat em semblava menyspreable i impertinent." (3)

" A causa d'això, sens dubte, els mots imbècil i estúpid eren familiars a la meva boca. ningú no podria imaginar-se la manera particularissima que jo tenia de pronunciar aqueixos qualificatius. Llevat de la vocal accentuada, totes les altres lletres relliscaven amb una graciosa suavitat per l'escletxa de la meva boca." (4) 










" Havia viscut tres anys a Bolonya perfeccionant els meus estudis i vaig aficionar-me a l'idioma càlid i expressiu d'aquella terra. (...) l'asprositat del català i la seva fermesa desapareixien en passar pels meus llavis, i per acabar-lo d'endolçir hi introduïa inflexions de jándalo, al qual jo professava una veneració ancestral, amb perdó de l'orgull castellà del meu oncle, oriünd de Màlaga. El cert és que aquesta barreja d'accents i de sonoritats es feia agradosa als meus oients i completava l'afabilitat del meu tracte expansiu, fàcil a la confidència, a l'abraçada aparatosa, al ditirambe, a la poca-solta jocunda i a l'àpat d'homenatge." (5) 

Em ve al cap l'accent argentí, melós, dolç, a voltes adormidor. 


De Rafael Moragas(1883/1966) que publicà amb el pseudònim de Luís Cabañas Guevara durant la dictadura franquista, tenim les seves pròpies experiències sobre en Diego Ruiz: 

" Durante cinco o seis años, hasta que partió hacia Italia, estuvo adscrito a la peña Diego Ruiz, médico, filósofo, poeta, jándalo o gitano, nieto de Carducci, como el mismo se calificava. Tenia una alma retorcida  y na fuerte inteligencia que actuaba a puñetazos. Siendo ya el autor de "La filosofia del entusiasmo", lanzó un libro de cuentos, con clave, al que don Juan Maragall, ingenuamente, puso un prólogo, quedando consternado al llegar hasta él las lamentaciones de los vejados. Unamuno tuvo menos paciencia y desde "El Imparcial" definió a Diego Ruiz "alma de envidia en cuerpo de mugre" (6)





" Como en la peña no cabían complicaciones jándalas, comenzó unas conferencias en el Ateneo sobre "Las bellas mentes de aquí". Una de ellas, la de Xenius. Diego Ruiz iba, luego, diciendo: "Yo he hecho a Eugenio d'Ors" y como éste, olímpico, apenas si le dió las gracias, Diego ruiz, con lenguaje gitano, lo insultó. (..) Sus ojos poseían una temible sugestión. Una señora nos confesó que, acompañado del que entonces era su prometido, de Lopez Picó y de José Maria de Segarra, fué Diego Ruiz a su casa, rogándoles no volvieran a llevar, con ellos, aquel hombre. "Sus ojos me dieron miedo" nos confesó. Por eso Diego Ruiz llevó siempre a su lado una mujer. En una excursión por tierras de Lérida con el pintor Sunyer, José Mª Junoy y otros, en un cabaret se acercó al grupo una mujer; se fué directamente a Diego Ruiz y, al dia siguiente, dejaba su trabajo para seguir al grupo al lado del filósofo jàndalo. En 1915 marchó Diego Ruiz a Italia, y al cabo de unos años de silencio, envió un retrato al doctor Borralleras, la barba rasurada, aquellos ojos que daban miedo, más encendidos, entre las manos una guitarra, y a su lado una mujer bonita." (7) 


Josep Pla va qualificar els anys que "aquest impressionant aventurer i maliciós estrabul·lat" va dirigir el frenopàtic com "una de les coses més grosses que han passat en aquest segle en aquest país". Nascut a Màlaga l'any 1881, les notícies que tenim de la seva biografia són confuses i contradictòries, principalment perquè el mateix Ruiz es va encarregar d'adulterar-les en les seves múltiples publicacions. 

Va abandonar els estudis de Medicina el 1902, quan només li faltaven quatre assignatures per completar-los amb un brillant expedient i va marxar a Bolonya, al Col·legi Major de Sant Climent dels Espanyols del qual va estar becat per realitzar estudis diplomàtics. Encara que va ser expulsat sense concloure'ls, sempre va manifestar que en aquesta universitat va obtenir el títol de doctor en Medicina.





Max Bembo, germà de Diego Ruiz.




De pare metge gadità (Diego Ruiz) i mare granadina (Carmen Rodríguez Méndez), José Antonio Ruiz Rodríguez va néixer a Màlaga, va estudiar a Granada i va viure com a periodista i educador a Barcelona.






A través de les notes aparegudes a les hemeroteques històriques i seguint la magnífica biografia que ens deixa la seva pròpia néta María Teresa Ruiz (2017), ens assabentem de la sorprenent vida d'aquest gairebé granadí establert a Barcelona a l'empara econòmica i ideològica de la seva oncle matern, l'insigne metge granadí, rector que va ser de la Universitat Catalana, Rafael Rodríguez Méndez, el “Pasteur” de la lògia maçònica a la què pertanyia.-

L'Obra de Bembo volia conjugar l'escolarització amb l'esport promocionant l'educació física entre la joventut, traient els nens de jugar a la via pública per dotar-los d'uns espais esportius propis. 











El 1923 va ser denunciat a la policia italiana com a membre d'una suposada conspiració anarquista per atemptar contra Alfons XIII, quan aquest visitava Roma. Al final de la dècada, va estar dos anys a França, on va realitzar estudis de Sociologia i Teologia, prenent contacte amb Picasso, que el va ajudar durant una malaltia i amb què s'atribuïa parentiu familiar no constatat. El 1931, poc després de la proclamació de la Segona República, va tornar a Barcelona.

















Giosuè Carducci (Valdicastello, Toscana, 1835 - Bolonya, Itàlia, 1907) fou un poeta i professor universitari italià guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1906.








En aquells anys va conèixer l'atractiva jove María Gracia Graells, que es feia dir Myriam de Mármara, que presentava com la seva “col·laboradora sexual” i amb qui va tenir el seu fill, Mario Ruiz. Durant la Guerra Civil va participar activament en Solidaritat Obrera, l'òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en què militava, encara que, segons sembla, no va exercir cap càrrec sindical. Exiliat a França, va estar reclòs al camp de concentració de Bram. 





Més tard, es va integrar a la Unió Nacional Espanyola (UNE), organització sustentada pel Partit Comunista d'Espanya, fet que li va suposar un aïllament de les dues tendències majoritàries del Moviment Llibertari Espanyol. Tot i no estar titulat, es creu que va exercir com a metge a l'Hôpital Varsovie, de Tolosa, el centre sanitari més gran d'exili espanyol a França. També va viure a Mèxic, però va tornar a França. El 24 de febrer de 1959, de viatge a Tolosa, va morir de forma sobtada. Va utilitzar els pseudònims de L’estudiant de l’entusiasme, Bibarrambla i Dídac Franss Opallinae.




Article de Diego Ruiz a "PAPITU" del 2-12-1908

En Moragas continua dient:

" Jo he cregut sempre que Diego Ruiz tenia sang caló. Ara els seus posats, els seus ulls i moltes de les seves idees eren de boig. Per això no va sorprende ningú que fes oposicions per guanyar una plaça de metge al manicomi de Salt. Van concedir-li la plaça i anà a viure-hi amb la seva muller. Ell l'odiava, i per tal de tenir una lleugera idea del que devia ser la vida d'aquest matrimoni, cal llegir Jo! (obra subtitulada Memòries d'un metge filòsof) de Prudenci Bertrana. En aquesta obra, arriba a dir que el metge del manicomi de Salt posava membres de cadàver (un braç, una cama) al llit matrimonial per tal que ella, esgarrifada, l'abandonés." (9)




La vessant política de Diego Ruiz








S'atrevia amb tothom.


" A desgrat del que hom deia d'ell i de la seva fàcies tenebrosa, Diego Ruiz devia tenir sort (com diria Pujols) amb les dones, perquè sempre en portava una (generalment jove i bonica) al costat. Jo suposo que li sentien olor de sofre, una olor que atreu les dones. Diego Ruiz tenia també alguna cosa de desenterrat. Amb tot, encara és més sorprenent la simpatia que li tenia Maragall. Però, a Maragall, devia ser el fons anarquista de l'escriptor malagueny allò que li feia gràcia. Un dia, Diego Ruiz demanà a Maragall un pròleg per a un recull d'articles. El poeta va llegir el llibre, li va agradar i va fer el pròleg. Diego Ruiz va publicar el recull després d'afergir-hi un article en el qual deia que X, (un conegut personatge de l'època, director d'un diari) era cornut. Cal imaginar la sorpresa que devia tenir.... Maragall." (10)







Catalanista  fins a la medul·la, considerava un gran error estratègic per part dels Reis Catòlics haver expulsat als jueus. En va fer aquest llibre. 


Continuen les memòries de Rafael Moraga, ara cap el 1939 : 

" Un dels personatges que un dia vaig trobar-hi, pontificant, com sempre, va ser Diego Ruiz. Com sempre també el metge-escriptor anava acompanyat d'una mitjavirtut pàl·lida i esplèndida." (11) 

" Regresó de Italia por el 1921-1922, publicó folletos, uno de ellos contra las vacunas, fué dejando articulos por las redacciones, aun cuando no se publicaran, para obtener cinco duros, y ya entrado en años, roto y mísero, seguia llevando a su lado una mujer, otra joven y agraciada. No se acercó a la peña antigua. Un dia llegó un aviso de que Diego Ruiz estaba detenido. Se le llevó comida, tabaco, un colchón y libros.
Que ha ocurrido?
Nada; que he reconocido a un hijo que no era mio y me han detenido. ! Como si yo no tuviera derecho a reconocer todos los hijos sin padre que me dé la gana¡
Filósofo con saturaciones nietzscheanas y un alambicado orgullo, en el fondo no había en él más que un hombre débil, sensual y desarticulado," (8)






Potser tenia raó en  Moraguetes


























Com a temàtica transgresora em recorda una mica a Giovanni Papini. 


















Notes i fonts bibliogràfiques: 

"Història de la Literatura Catalana" vol. 8 pàg. 162 de Joan-Lluís Marfany
"Jo! Memòries d'una metge filòsof" de Prudenci Bertrana. pàg 20-22 Edicions 62-La Caixa (1-5)
"Diego Ruiz, Prudenci Bertrana i La locura de Àlvarez de Castro" pàg. 15  de Joaquim Jubert 
"Cuarenta años de Barcelona" Ediciones Memphis 1944 (6-8)  Luís Cabañas Guevara
" El senyor Moragas "Moraguetes" Artur Bladé Desumvila (9-11) Editorial Pòrtic, 1970
 "Real Academia de la Historia" Biografias 
"Diego Ruiz, el fundador de la filosofia de l'entusiasme", Ara premium, per Blai Gasull