Joan Serra i Constansó va néixer al carrer del Clos d'Igualada l'any 1864 i morí a Barcelona el 1924.
A més de l'escultura, fou aficionat al dibuix i l'excursionisme. Feu de periodista, polític, escriptor i empresari. Col·laborà a les publicacions: Lo Frare Mostén (1899), La Tomasa, La Bugadera (1900) , La Perdiu ab Salsa (1902), Quatre Gats (1899), La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa i El Igualadino (1904) amb el pseudònim Jep de Jespús.
L'any 1883 fou un dels fundadors del Centre Catalanista d'Igualada i fou un dels principals animadors de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, del qual en fou president el 1890-1893 i el 1903-1905.
L'any 1883 fou un dels fundadors del Centre Catalanista d'Igualada i fou un dels principals animadors de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, del qual en fou president el 1890-1893 i el 1903-1905.
Així s'expressa en el pròleg de "Mig segle de vida igualadina" :
"Però el llibre és de coses viscudes i he de parlar forçosament de mi. Les impressions escrites tenen relació amb la vida col.lectiva dels igualadins i constitueixen naturalment fets històrics. En escriure aquesta obra,descarrego la meva memòria d'una pila de records que hi guardava, ajudant que no quedin oblidats alguns caires de la vida igualadina i alguns episodis que són dignes de recordar-se." (1)
Exactament, en Serra i Constansó ens ofereix, en aquests dos llibres seus, una Igualada inèdita per nosaltres perquè ja no existeix. És a dir: carrers, renoms de persones, personatges, esdeveniments històrics viscuts en primera persona, festes populars, balls, costums i jocs ja finits. Per no parlar de les expressions i mots perduts en el temps. En definitiva, tot un món passat, però viu, en la seva memòria, com ara la dels "ximples populars" de la Igualada de quan era petit. ( pàg. 121 de "Mig segle de vida igualadina")
De fet, tan sols amb els topònims i antropònims que Serra i Constansó utilitza, n'hi hauria prou per fer un llibre-inventari sobre aquella Igualada desapareguda.-
La meva pretensió, ara, és tan sols presentar-vos a pèl aquests records i alguns més, enterrats dins aquests dos llibres de Joan Serra i Constansó perquè, senzillament llegint-los, faràs un viatge a un passat que no trobaràs en els llibres d'història, tot vist pels ulls d'un infant igualadí i amb el cor d'un escriptor romàntic que volia tornar a casa. El canvi de la Catalunya rural a la Catalunya industrialitzada va ser tant fort per Serra i Constansó com, en el nostre cas, el pas a una Catalunya turística a partir del 1960 amb tot el que això va comportar.
"Els homes vivim tres vides: la real, la de fantasia quan som joves i la dels records quan anem a vells.
La vida real és prosaica des del bressol a la caixa. El treball ens reté esclaus.Les necessitats del viure ens tallen les ales. Fruïm més o menys honestament,ens casem, som d'alguna junta i arribem als seixanta sense altre canvi que l'haver substituït els avis i els pares per uns fills i uns néts"(2)
"Com a una formosa compensació tenim durant la joventut la vida de la fantasia empedrada d'il·lusions. Mentre la vivim som els protagonistes d' interessants aventures amoroses, els herois d'ardits alçaments patriòtics, els capdavanters de generoses revoltes."(3)
"En casar-nos enterrem el somniador que vivia dins nosaltres i fem la vida normal, grisa, monòtona, del nostre destí, fins que ens adonem, que els cabells se'ns han tornat blancs. Llavors renunciem a mirar endavant i girem els ulls al passat."(4)
"Per això escriure aquest llibre ha constituït per a mi un goig immens. En covar-lo i en produir-lo, he tornat a fer pedrades, he vagat per la riera, he rebut palmetades del senyor Llorenç i consells del senyor Manel, he sentit la campana de la sang tocant a sometent, i tota la meva vida d'infant, des dels quatre anys als quinze, ha passat per davant la meva fantasia amb unes proporcions, uns matisos i uns atractius que no tingué certament quan realment la vaig viure." (5)
La vida real és prosaica des del bressol a la caixa. El treball ens reté esclaus.Les necessitats del viure ens tallen les ales. Fruïm més o menys honestament,ens casem, som d'alguna junta i arribem als seixanta sense altre canvi que l'haver substituït els avis i els pares per uns fills i uns néts"(2)
"En casar-nos enterrem el somniador que vivia dins nosaltres i fem la vida normal, grisa, monòtona, del nostre destí, fins que ens adonem, que els cabells se'ns han tornat blancs. Llavors renunciem a mirar endavant i girem els ulls al passat."(4)
"Per això escriure aquest llibre ha constituït per a mi un goig immens. En covar-lo i en produir-lo, he tornat a fer pedrades, he vagat per la riera, he rebut palmetades del senyor Llorenç i consells del senyor Manel, he sentit la campana de la sang tocant a sometent, i tota la meva vida d'infant, des dels quatre anys als quinze, ha passat per davant la meva fantasia amb unes proporcions, uns matisos i uns atractius que no tingué certament quan realment la vaig viure." (5)
Va ser un dels homes de "La Campana de Gràcia".
Als sis anys cada setmana llegia sencera La Campana de Gràcia a la seva mare, que no sabia de lletra.
Val a dir que, als setze anys, envià el seu primer article a dit setmanari, en el qual seguí escrivint fins a la seva mort.
A partir del 1895 escrigué també a "La Esquella de la Torratxa" amb el mateix pseudònim.
Dintre un quart d’ hora.
El matalot ja enganxa. Fiquéus dintre
y emboliquéus ben bé. Ja hi ha un bon sostre
de palla y boll pels peus. Comadó y vela
son ben posats y l’ ayre no s’ hi cola.
¿ Que serém aviat a Esparraguera?
-Si no hi ha contratemps per’ llá a les dotze.
Portant com porto a varas la Gallarda,
a ganxos la Garbosa,
de arriatas la Baya y la Liguera
y al davant la Pastora
farém dejorn per tot, si es que no’ ns surten
el Casulleras y la seva colla
per ‘llá al Hostal del Porch a fénsels treure."
-Si no hi ha contratemps per’ llá a les dotze.
Portant com porto a varas la Gallarda,
a ganxos la Garbosa,
de arriatas la Baya y la Liguera
y al davant la Pastora
farém dejorn per tot, si es que no’ ns surten
el Casulleras y la seva colla
per ‘llá al Hostal del Porch a fénsels treure."
La Esquella de la Torratxa, Any 23, nº1147 del 4-01-1901 ( pàgs 30-33)
Aquest viatge a Barcelona és vist així pel nostre escriptor, ell va viure realment aquest món, el coneixia bé. La durada i etapes del viatge amb diligència i un munt d’ expressions populars d’aquells anys.
Tot això amb un llenguatge realista i quasi cinematogràfic que ens fa viure un ambient a lo Serrallonga, però, ens adonem de seguida que estem davant la Hispano Igualadina del segle XIX.En els dos llibres memorialístics seus, Serra i Constansó mostra el seu desencant, fins i tot dolorós, entre la seva Igualada del 1880 i la moderna ciutat del 1920. Li costa de pair, igualment, el canvi social hagut entre la societat de llavors i la d'ara.
"Ens hem adonat a Igualada d'aquestes diferències entre antany i enguany perquè d'aquella vida suau en guardem el dolç record d'haver-la viscuda, i la vida actual la palpem amb repugnància no ja en aquell viure vilatà on els modernismes eixorcs hi arriben atenuats, sinó en la ciutat cosmopolita on tota extravagància hi troba bona saó." ( pàg 53 del epíleg de "Quan jo tenia vint anys")
Article de Jep de Jespus aparegut a La Esquella de la Torratxa del 2/11/1900.-
Aquest, aparegut en el nº 2000, extraordinari de l'Esquella de l'any 1917. El seu esperit republicà queda reflectit.
Aquí veiem tot el personal de "La Tomasa" (1888-1907), entre els quals no hi tenim el nostre heroi perquè hi va col·laborar ben poc.
Del viure alegre (1917) és un conjunt de catorze contes, el tema del qual són les dones i la relació de l'autor amb elles. En molts casos les dones són persones de mala vida i el narrador procura redreçar-les pel bon camí. Els relats acostumen a tenir un final moralitzant. Els tres primers llibres de Serra i Constansó estan signats com Jeph de Jespus. (WQP)
Després de contar-vos com era el nostre escriptor, una mica el que pensava i el seu context històric, passem, ara sí, a descriure, segons, el seu record, aquests beneits igualadins que tant van cridar l'atenció de Joan Serra. Acompanyo amb aquestes imatges antigues d'Igualada perquè evidentment no tenim cap imatge de dits personatges. Per això són tan important aquests escrits.
XIMPLES POPULARS
" Encara que la meva afició predilecta era la riera, no sempre quan feia campana anava a mullar-me els peus. Alguns dies sortia a menjar lladons al torrent de can Roca; altres a collir gínjols a can Riba. De vegades cercava llacsons i coscunilles per barrejar amb l'ensiam, l'escarola i les anyàmeres a l'hora de sopar. Quan en Montenegro dirigia les noves fortificacions, passava hores contemplant els soldats enginyers que alçaven el fort de Sant Magí. Per matar el temps, sempre trobava motius més agradables que el d'anar a estudi."
" Però en lo que badava més era seguint algun dels molts beneits que rondaven per la vila. El "Joanet de l'Egum", sobretot, em tenia encantat. Era un tipus petitó, d'ulls vius i amb bigoti i perilla de romàntic. Tocava el flabiol amb el nas i duia un tamborino minúscul. Si li parlaven dels dimonis, s'enfurismava fins a un punt que el feia perillós i això donava motiu que la gent el tingués per un esperitat. Una de les seves habilitats era dir el parenostre plorant i rient. Quan tocava el flabiol se sentia, segons ell, des de Montserrat."
"El Paiona, un pobre maniàtic inofensiu, també portava a estones el seu rotllo de xicots. Era un antic mosso de cal Patera, bon home i excel·lent treballador. No va poder pair ben bé els sermons d'uns missionistes que passaren per Igualada i començà d'agafar mosques. Anava pels carrers monologant i parlant d'àngels celestials, dels Déus divins i dels Sants de la glòria...."
"El Mingo era un golafre que no es veia mai tip. Més aviat inflat que gras, anava sempre amb la boca oberta disposat que li tiressin vianda. Si li deien: -Mingo toca el bombo- exhibia la seva especialitat que consistia a imitar amb la boca aquell sorollós instrument. Als vailets, el Mingo ens feia una mica de por."
FONTS:
"Mig segle de vida igualadina" (1924) (1-7)
" Quan jo tenia vints anys" (1923)