Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 17 d’octubre del 2021

XIMPLES POPULARS DE LA IGUALADA DE FINALS DEL XIX




Joan Serra i Constansó va néixer al carrer del Clos d'Igualada l'any 1864 i morí a Barcelona el 1924.
A més de l'escultura, fou aficionat al dibuix i l'excursionisme. Feu de periodista, polític, escriptor i empresari. 
Col·laborà a les publicacions:  Lo Frare Mostén (1899), La Tomasa, La Bugadera (1900) , La Perdiu ab Salsa (1902), Quatre Gats (1899), La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa i El Igualadino (1904) amb el pseudònim Jep de Jespús.
L'any 1883 fou un dels fundadors del Centre Catalanista d'Igualada i fou un dels principals animadors de l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, del qual en fou president el 1890-1893 i el 1903-1905.
Així s'expressa en el pròleg de "Mig segle de vida igualadina" : 

"Però el llibre és de coses viscudes i he de parlar forçosament de mi. Les impressions escrites tenen relació amb la vida col.lectiva dels igualadins i constitueixen naturalment fets històrics. En escriure aquesta obra,descarrego la meva memòria d'una pila de records que hi guardava, ajudant que no quedin oblidats alguns caires de la vida igualadina i alguns episodis que són dignes de recordar-se." (1)

Exactament, en Serra i Constansó ens ofereix, en aquests dos llibres seus, una Igualada inèdita per nosaltres perquè ja no existeix. És a dir: carrers, renoms de persones, personatges, esdeveniments històrics viscuts en primera persona, festes populars, balls, costums i jocs ja finits. Per no parlar de les expressions i mots perduts en el temps. En definitiva, tot un món passat, però viu, en la seva memòria, com ara la dels "ximples populars" de la Igualada de quan era petit. ( pàg. 121 de "Mig segle de vida igualadina")





De fet, tan sols amb els topònims i antropònims que Serra i Constansó utilitza, n'hi hauria prou per fer un llibre-inventari sobre aquella Igualada desapareguda.- 

La meva pretensió, ara, és tan sols presentar-vos a pèl aquests records i alguns més, enterrats dins aquests dos llibres de Joan Serra i Constansó  perquè, senzillament llegint-los, faràs un viatge a un passat que no trobaràs en els llibres d'història, tot vist pels ulls d'un infant igualadí i amb el cor d'un escriptor  romàntic que volia tornar a casa. El canvi de la Catalunya rural a la Catalunya industrialitzada va ser tant fort per Serra i Constansó com, en el nostre cas, el pas a una Catalunya turística a partir del 1960 amb tot el que això va comportar.  



"Els homes vivim tres vides: la real, la de fantasia quan som joves i la dels records quan anem a vells.
La vida real és prosaica des del bressol a la caixa. El treball ens reté esclaus.Les necessitats del viure ens tallen les ales. Fruïm més o menys honestament,ens casem, som d'alguna junta i arribem als seixanta sense altre canvi que l'haver substituït els avis i els pares per uns fills i uns néts"(2)


"Com a una formosa compensació tenim durant la joventut la vida de la fantasia empedrada d'il·lusions. Mentre la vivim som els protagonistes d' interessants aventures amoroses, els herois d'ardits alçaments patriòtics, els capdavanters de generoses revoltes."(3)


"En casar-nos enterrem el somniador que vivia dins nosaltres i fem la vida normal, grisa, monòtona, del nostre destí, fins que ens adonem, que els cabells se'ns han tornat blancs. Llavors renunciem a mirar endavant i girem els ulls al passat."(4)

"Per això escriure aquest llibre ha constituït per a mi un goig immens. En covar-lo i en produir-lo, he tornat a fer pedrades, he vagat per la riera, he rebut palmetades del senyor Llorenç i consells del senyor Manel, he sentit la campana de la sang tocant a sometent, i tota la meva vida d'infant, des dels quatre anys als quinze, ha passat per davant la meva fantasia amb unes proporcions, uns matisos i uns atractius que no tingué certament quan realment la vaig viure." (5)



En aquesta obra autobiogràfica de Joan Serra i Constansó ens relata, en primera persona, molts dels esdeveniments de la tercera carlinada, ocorreguts a la vila d' Igualada i rodalies. Venint d' un home com ell, és de particular importància i mereix fer-hi esment en aquesta entrada:





"El dijous, dia 17 de juliol de 1873, a les vuit del matí (..) va deixar-nos esverats la campana de la sang que tocava a sometent. Tot seguit va sentir-se gran avalot al carrer i crits de: ¡ Venen els carlins!(..) El Samsó va dir a la mare que Igualada estava assetjada per més de cinc mil carlins; que Don Alfons i Doña Blanca eren a Can Fàbregues esperant l' hora d' entrar; que menaven les forces en Savalls i en Miret (..)" (6)















"(..) La resistència d' Igualada havia durat trenta sis hores i havia costat la vida a una pila de soldats i a vint-i-vuit paisans, morts dinou d' ells en la lluita, tres duent matalassos a les barricades i sis afusellats pels carlins.(..) A tots quatre cantons d' Igualada, a set hores de distàmcia, hi havia nombroses tropes del Govern, cap d' elles va acudir en socors de la vila amenaçada, la columna del coronel Tomaseti era a Cervera, Manresa estava plena de tropes. A Martorell també n' hi havia, ningú acudí. Tan sols va intentar-ho inútilment el Xic de les Barraquetes que el divendres al matí pogué arribar fins prop d' Igualada pel cantó de Carme. Els carlins abandonaren la vila el dissabte al matí. A la tarda entraven els voluntaris del Xic de les Barraquetes i d' altres cossos republicans." (7)


















Va ser un dels homes de "La Campana de Gràcia".
Als sis anys cada setmana llegia sencera La Campana de Gràcia a la seva mare, que no sabia de lletra.
Val a dir que, als setze anys, envià el seu primer article a dit setmanari, en el qual seguí escrivint fins a la seva  mort.






















A partir del 1895 escrigué també a "La Esquella de la Torratxa" amb el mateix pseudònim. 

Com força altres escriptors catalans que van viure a cavall dels segles XIX i XX, Busquets i Punset, entre d'altres, i Serra i Constansó també, la importancia del ruralisme és reflexa en tots els seus escrits. 





"¿ Que marxém aviat?
Dintre un quart d’ hora.
El matalot ja enganxa. Fiquéus dintre
y emboliquéus ben bé. Ja hi ha un bon sostre
de palla y boll pels peus. Comadó y vela
son ben posats y l’ ayre no s’ hi cola.
¿ Que serém aviat a Esparraguera?
-Si no hi ha contratemps per’ llá a les dotze.
Portant com porto a varas la Gallarda,
a ganxos la Garbosa,
de arriatas la Baya y la Liguera
y al davant la Pastora
farém dejorn per tot, si es que no’ ns surten
el Casulleras y la seva colla
per ‘llá al Hostal del Porch a fénsels treure." 


La Esquella de la Torratxa, Any 23, nº1147 del 4-01-1901 ( pàgs 30-33)


Aquest viatge a Barcelona és vist així pel nostre escriptor, ell va viure realment aquest món, el coneixia bé.  La durada i etapes del viatge amb diligència i un munt d’ expressions populars d’aquells anys.
Tot això amb un llenguatge realista i quasi cinematogràfic que ens fa viure un ambient a lo Serrallonga,   però, ens adonem de seguida que estem davant la Hispano Igualadina del segle XIX.





En els dos llibres memorialístics seus, Serra i Constansó mostra el seu desencant, fins i tot dolorós, entre la seva Igualada del 1880 i la moderna ciutat del 1920. Li costa de pair, igualment, el canvi social hagut entre la societat de llavors i la d'ara.

"Ens hem adonat a Igualada d'aquestes diferències entre antany i enguany perquè d'aquella vida suau en guardem el dolç record d'haver-la viscuda, i la vida actual la palpem amb repugnància no ja en aquell viure vilatà on els modernismes eixorcs  hi arriben atenuats, sinó en la ciutat cosmopolita on tota extravagància hi troba bona saó."  ( pàg 53 del epíleg de "Quan jo tenia vint anys")







El nostre escriptor, vist per en Jaume Passarell, com a home de L'Esquella de la Torratxa en aquesta làmina de La Esquella de l'any 1917.-








Article de Jep de Jespus aparegut a La Esquella de la Torratxa del 2/11/1900.-

















Aquest, aparegut en el nº 2000, extraordinari de l'Esquella de l'any 1917. El seu esperit republicà queda reflectit. 









Aquí veiem tot el personal de "La Tomasa" (1888-1907),  entre els quals no hi tenim el nostre heroi perquè hi va col·laborar ben poc. 














Tonterías (1900) és un recull de vuitanta-sis poemes d’amor i desamor dedicats a una noia de la qual va estar enamorat quan era jove. ( WQP)






Del viure alegre (1917) és un conjunt de catorze contes, el tema del qual són les dones i la relació de l'autor amb elles. En molts casos les dones són persones de mala vida i el narrador procura redreçar-les pel bon camí. Els relats acostumen a tenir un final moralitzant. Els tres primers llibres de Serra i Constansó estan signats com Jeph de Jespus. (WQP) 



Després de contar-vos com era el nostre escriptor, una mica el que pensava i el seu context històric, passem, ara sí, a descriure, segons, el seu record, aquests beneits igualadins que tant van cridar l'atenció de Joan Serra. Acompanyo amb aquestes imatges antigues d'Igualada perquè evidentment no tenim cap imatge de dits personatges. Per això són tan important aquests escrits. 



XIMPLES POPULARS

" Encara que la meva afició predilecta era la riera, no sempre quan feia campana anava a mullar-me els peus. Alguns dies sortia a menjar lladons al torrent de can Roca; altres a collir gínjols a can Riba. De vegades cercava llacsons i coscunilles per barrejar amb l'ensiam, l'escarola i les anyàmeres a l'hora de sopar. Quan en Montenegro dirigia les noves fortificacions, passava hores contemplant els soldats enginyers que alçaven el fort de Sant Magí. Per matar el temps, sempre trobava motius més agradables que el d'anar a estudi."



" A voltes no sortia d'Igualada, exposant-me  que em veiés algú de casa. Vagava pels carrers aturant-me a llegir les auques que tenien a l'aparador les botigues de cala Seca a la Font Vella o a cal Benet de l'Angel al Bassot. Els romansos que el Perelló exposava a la paret de cal Setanta de la Plaça, també m'entretenien força." 

" Però en lo que badava més era seguint algun dels molts beneits que rondaven per la vila. El "Joanet de l'Egum", sobretot, em tenia encantat. Era un tipus petitó, d'ulls vius i amb bigoti i perilla de romàntic. Tocava el flabiol amb el nas i duia un tamborino minúscul. Si li parlaven dels dimonis, s'enfurismava fins a un punt que el feia perillós i això donava motiu que la gent el tingués per un esperitat. Una de les seves habilitats era dir el parenostre plorant i rient. Quan tocava el flabiol se sentia, segons ell, des de Montserrat."



" També m'interessava el "Dènc dènc" . Duia un leviton que qui el va estrenar ja segurament havia complert els seus anys de purgatori. Feia de llímpia botes i arreplegava totes les gallines mortes que trobava pels carrers. La gent deia que se les menjava; però els malpensats asseguraven que només tirava a l'olla les que arreplegava vives. Era un tipus alt i caminava a poc a poc, amb un aire digne, servant a la mà esquerra la caixa del se ofici i amb la mà dreta ficada entre dos dels botons del seu redingot, levita o lo que fos, aquella folgada peça de roba que el cobria. L'Isop de Velàzquez té una retirada amb el Dènc-dènc." 




" El boig que patien a cal Contí del carrer del Clos també em distreia. Tenia una pila de renoms: el Teta, el Vago, el Trencasetrills. Una de les seves manies era anar al darrera de tots els cotxes que arribaven, seguint-los des del portal de la Soledat fins a cal Alejandro o a cal Ramonet. Quan un brivall li cridava Vago !!, cloïa els punys i deia amb veu gutural: -Et tustaré !!. Tenia el vertader tipus de l'imbècil: el cap brandant, els polsos enfonsats, la barra inferior sortida i unes orelles grosses tirades endavant com dues nanses. Sempre duia molta quitxalla al darrera." 


"El Paiona, un pobre maniàtic inofensiu, també portava a estones el seu rotllo de xicots. Era un antic mosso de cal Patera, bon home i excel·lent treballador. No va poder pair ben bé els sermons d'uns missionistes que passaren per Igualada i començà d'agafar mosques. Anava pels carrers monologant i parlant d'àngels celestials, dels Déus divins i dels Sants de la glòria...."


" El Mut dels Esquiladors, de la familia dels esquiladors que hi havia al carrer de l'Amnistía, també, naturalment, era aficionat a tota mena de bestiar de tiro o de carrera, i anava com el Vago, darrera de les diligències."


" El Jaume de les Trompes, gras, corpulent, amb un constant somriure estúpid, voltava poc pels carrers treballant regularment a una fàbrica de poca importància que al carrer del Clos tenia en Jaume Galtés i on aquell pobre anormal feia rodar no sé quins aparells."

" El Roquetas music no era ben bé ximple, agafant-li solament unes gracioses rampelleries. Si fent una passada amb l'orquestra algú li ensenyava un joc de cartes, deixava tot seguit el rengle disposat a jugar-se dos quartos al tuti, tres les dues. Tocava bastant bé el violí."

"El Mingo era un golafre que no es veia mai tip. Més aviat inflat que gras, anava sempre amb la boca oberta disposat que li tiressin vianda. Si li deien: -Mingo toca el bombo- exhibia la seva especialitat que consistia a imitar amb la boca aquell sorollós instrument. Als vailets, el Mingo ens feia una mica de por."




"Altres n'hi havia, encara, de tipus més o menys populars; però els apuntats eren els únics que tenien el privilegi d'omplir-me algunes de les hores que el meu deure tenia destinades a l'escola, però que les meves aficions dedicaven al carrer." 


Els dos llibres són farcits de noms i renoms de llocs i de persones de la Igualada desapareguda de finals del XIX. Tot un luxe !! 








Fontada  a terres del Sr. Figuerola.-

























FONTS: 

"Mig segle de vida igualadina" (1924) (1-7)
" Quan jo tenia vints anys" (1923) 
























Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada