Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dimarts, 7 d’abril de 2020

LO NOI DE TONA





Josep Molera, conegut com El noi de Tona (Tona, 1851 - Barcelona, gener de 1925), va ser un personatge famós per les seves excentricitats en el context de la Barcelona de finals del segle XIX. D'ell ve l'expressió "Sembles el noi de Tona", que significa que una persona xerra molt per persuadir algú d'alguna cosa.




Fotografia d'una col.lecció particular,veiem al Noi de Tona amb la seva dona, segurament cap el 1890.
És una reproducció d'una fotografia feta per A.S. Xatart, col.laborador  habitual  de L'Esquella de la Torratxa.











La fotografia pertany a una "Esquella de la Torratxa" de l'any 1892. Josep Molera tenia llavors 41 anys.-














S'estima que va néixer cap al 1851 al número 56 del carrer Major de Tona. Amb el pas dels anys va ser conegut arreu com el Noi de Tona i, al seu poble, com En Patet, en al·lusió al mas familiar. Es tracta d'un personatge singular, un bohemi, un arrenca-queixals, un xerraire...












Va fer de model per a Ramon Casas per pintar el personatge que està caigut a terra a la seva obra La càrrega (1899).







La popularitat li venia dels discursos i poemes que recitava per alegrar les festes majors i fires, gràcies a la seva privilegiada memòria.

És un personatge per al mite i la llegenda, per això de la seva vida se'n saben poques coses segures. Per exemple, s'explica que la seva excentricitat tenia l'origen de quan havia estat a la Tercera Guerra Carlina (1872-1875). Quan ja estaven a punt d'afusellar-lo, es van oblidar d'ell per atendre assumptes més importants i el Noi, pres pel terror, va aprofitar l'ocasió i es va escapar corrent camps a través i no va parar fins al cap de dotze hores, quan uns pagesos el van trobar extenuat. 

També diuen tenia obsessió a arrencar dents i queixals. De vegades trobava un nen al carrer i li preguntava: “A veure què tens, a la boca?” i tot seguit li arrencava una dent. Tot i que ell era ben desdentegat, per cridar l’atenció del públic, alguns cops es dedicava a trencar nous amb la boca.






Alguns dels seus discursos varen ser enregistrats per la productora Discos Odeon, el 1916.























































Aquest discurs humorístic  del Noi de Tona ha de ser del 1898 doncs ens parla de la pèrdua de Cuba i de la quasi pèrdua de les Filipines, cosa que va succeir aquell mateix any. De la Tipogràfica "La popular" carrer Mina nº 8 de Barcelona constitueix un document únic per evaluar el cansament i l'estat d'ànim de la societat del moment  i la d'un personatge com el Noi de Tona que s'atrevia a criticar  als governants de l'època. 



















Discurs de Lo Noi de Tona aparegut a "La Esquella de la Torratxa"  del 11/11/1898. Val la pena llegir-lo, no és pas estrany, doncs, la seva popularitat. El que deia es podria aplicar perfectament al moment actual. 




















































Consta que va fer una pel·lícula anomenada Les aventures del Noi de Tona el 1917, dirigida per Manuel Catalán 





















Va morir, pobre i sol, el gener de 1925, després d'haver fet riure molta gent, a la cantonada del carrer de la Ferlandina de Barcelona, prop de la Casa de la Caritat.










Tot i les incerteses al voltant del personatge, encara avui molta gent gran i d'altres de més joves recorden les seves anades i tornades per bona part del territori català, ja que anava a totes les festes majors de Catalunya improvisant versos i discursos polítics animant i distraient la gent. D'aquí ve el costum d'anomenar "Noi de Tona" a algú xerraire i molt persuasiu. 


En record seu, els gegants del municipi de Tona són, des de l'any 1983, en Josep Molera i la Montserrat, la seva muller durant uns anys. L'any 2009, l'Ajuntament de Tona va instaurar el premi "Noi de Tona" per reconèixer la trajectòria o un fet destacable de les entitats o associacions del terme municipal, per la seva participació activa en la promoció de la vida social.
(Font: Wikiwand)


"Però el millor retrat que conec del Noi de Tona és el que va sortir de la ploma de l’escriptor de les terres de l’Ebre Artur Bladé i Desumvila (Benissanet, 1907 – Barcelona, 1995), inclòs en el volum cinquè de la seva obra completa: “Un altre ambulant famós de principis del segle fou el Noi de Tona. Tothom sap que arrencava dents i queixals amb els dits, dotats, pel que es veu, d’una força considerable. En principi, no feia pagar res, però tothom li donava alguna cosa. Ell mateix s’havia arrencat la ferramenta i mostrava la boca esdentegada. Deia que les dents i els queixals es corcaven, feien molt de mal, causaven tota mena de malalties i com que, al capdavall, d’una manera o d’una altra, acabaven per desaparèixer, valia més no esperar. Feia els seus discursos al mig de la plaça, o en algun cafè, dempeus sobre una taula i amb veu d’estentor. Sempre li queia algun parroquià aprofitadís.

El Noi de Tona era petit amb un cap molt gros, de cara arrugada i ulls enfollits. Parlava i gesticulava com un esperitat. Si no en feien cas o el contradeien, s’estripava la vestimenta i llançava el barret a les teulades. Era un maníac grotesc i derisori”.
Baixet, esdentegat, amb barret i uns ullets enfollits que sempre somreien. Que tant podia discursejar sobre política com intentar convèncer els qui l’escoltaven sobre les propietats miraculoses d’algun elixir. I ara que dic això..., sembla que, en la pel·lícula Aventuras del Noi de Tona (1917), rodada al Paral·lel, s’esgargamellava per vendre l’elixir Geraldine, en honor a la Bella Geraldine, una famosa trapezista de l’època. La pel·lícula, és clar, era muda, però la gestualitat d’aquest tonenc de naixença devia resultar suficientment atractiva."  (Font: Aprenent )







D'altres personatges típics de finals del XIX que val la pena representar aquí.





L'Agutzil Morros, el renom amb que era conegut en Joan Nadal.
Fotografia de L'Esquella de la Torratxa de l'any 1892.-







La vida era força dura per aquests marrecs enllustradors del 1892














1 comentari: