Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

dissabte, 18 de juliol de 2020

RAMON ROGENT PERÉS (1920-1958) LA LLUM I EL COLOR EN TEMPS DE TENEBRES



Rogent Perés, Ramón. Barcelona, ​​12.II.1920 - Pla d'Orgon (França), 30.X.1958. Pintor.

Va realitzar estudis d'arquitectura, a l'Escola de Llotja de Barcelona. Va viure a França de 1938 a 1941. Va ser director de la secció de Belles Arts de el Centre d'Estudis Nord-americans de Barcelona. La seva tasca va tenir gran repercussió entre el jovent artística barcelonina de la dècada 1947-1957; molts pintors es van formar al seu taller.

La seva pintura es va caracteritzar per un marcat equilibri entre els elements formals, estructurals i temàtics, aconseguint en la combinació d'aquests elements síntesi de gran puresa i de les millors qualitats tant plàstiques com representatives. La seva obra madura representa a la postguerra, un dels primers temptejos d'enllaçar l'art català amb el nou art occidental, a través d'un esquematisme constructiu de colors plans, especialment influït per Matisse. En els últims anys va accentuar la valoració dels volums. La seva obra és lenta i elaborada. Va ser un excel·lent paisatgista.

(Maria Isabel Marín Silvestre/Real Academia de la História)


Ramon Rogent, envoltat dels seus quadres, a l'estudi del carrer Portaferrissa, de Barcelona.


"D'ell Alexandre Cirici va dir que era "l'iniciador dels moviments que havien de renovar-ho tot". Joan Ponç el va definir com "un ésser lluminós en una època de tenebres". I un entusiasmat Ortega i Gasset li va deixar anar: "A la gravetat sempre dramàtica de la forma, vostè afegeix l'única raó possible de l'alegria de viure, l'alegria del color". A tot això era l'any 1943, l'art de la postguerra era això: art de postguerra i les avantguardes artístiques encara no havien rebrotat (Dau a el Set va emergir en 1948)."

Natàlia Farré, 14/09/2016/EL PERIODICO









L'ENTORN FAMILIAR:






Primavera de 1920: Dominga Perés amb Ramon als braços.







Ramon Rogent i Perés, l'octubre de 1920.




Gener de 1927: l'oncle Joan acompanyant Ramon i la seva germana Maria.




Ramon amb la seva germana Maria.




Ramon Rogent, de ben jove.



Ramon, la seva mare i la seva germana Maria (Mimí), l'any 1933, a Gelida.




Ramon Rogent, amb el cavallet plantat, pintant a Sant Joan de les Abadesses durant el setembre de 1940.




Ramon Rogent durant l'hivern de 1942. Al centre de la foto, el matrimoni Surinyach. A l'esquerra, l'amic i pintor Xavier Vilató.


Ramon i Montserrat, poc després de prometre's, tot passejant per Barcelona.





Ramon Rogent i la seva muller Montserrat Albiol el dia de la seva boda. 






Montserrat i Ramon a Lisboa, l'octubre de l'any 1947.







Ramon Rogent, envoltat dels seus quadres, a l'estudi del carrer Portaferrissa, de Barcelona.





D'esquerra a dreta: Enric Serra, la seva germana Maria Rogent amb el fill Enric en braços. Dominga Perés, Montserrat Albiol amb el seu fill Elies i Ramon Rogent amb el seu fill gran Jordi als braços. Darrere, al centre, mig amagats, treuen el cap Joan Rogent i la seva germana Emèlia.


El crític d'art Gaya Nuño, a la dreta, amb Ramon Rogent.


" Al principio y al final, el ritmo.
Y la disciplina, y la geometria. No hay más remedio que acabar por donde se comenzó i enredarse en esta curva cerrada que el maestro Ramón Rogent conoce como pocos y en la que se inscribe su mundo goloso y grato." 

Juan Antonio Gaya-Nuño. 


("Ramon Rogent i el seu entorn" de Joan Vallès i Altès)









Ramon Rogent i Perés, paleta en mà, en el seu estudi de Barcelona.





















Carrer Amadeu Vives, de Collbató.






Porta que dóna accés al jardí de can Rogent, on el jove pintor, devia passar moltes i moltes hores.


Ramon Rogent a la Galeria Reig de Barcelona, l'any 1943, al costat de Xavier Vilató, Albert Fabra i J. Fin (esquerra).




Ramon Rogent (al fons, a l'esquerra) en un restaurant de la capital lusitana, durant l'estiu de 1947, amb Montserrat Albiol (a la dreta) i una colla d'amics.







L'escultor Rafael Solanic, cunyat del ceramista Enric Serra i Abella. Va ser professor de dibuix de Ramon Rogent a la Mútua Escolar Blanquerna.








Vista parcial de l'exposició Rogent, Fin, Fabra i Vilató a la Galeria Reig de Barcelona, l'any 1943.-




Exposició Rogent a la Sala Vayreda de Barcelona.








L'anomenada "caseta petita" al costat mateix de can Torralbes a Collbató, l'any 1956.






















LES SEVES ARRELS: 







Retrat de l'arquitecte Elies Rogent i Amat, besavi de Ramon Rogent.-







L'arquitecte  Francesc Rogent i Pedrosa (Barcelona 1861-1898), fill d'Elies Rogent i Joaquima Pedrosa, l'home que va dirigir, entre altres obres, la rehabilitació del Cau Ferrat de Sitges i avi de Ramon Rogent.




Elies Rogent i Amat, amb bastó i barret de bombí, A l'esquerra la seva muller Joaquima Pedrosa entremig de dues cunyades. A dalt, les tres filles: Josepa, Maria i Joaquima.


Als estudis fotogràfics Napoleón, situats a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona, es va retratar la família Rogent-Pedrosa al complet. Asseguts en el centre, els pares: Elies Rogent i Amat i Joaquima Pedrosa i Bacarisses. A la dreta d'Elies Rogent, dempeus: Frances Rogent i Pedrosa. Al costat de la seva mare, l'alre fill, Josep Rogent i Pedrosa. Darrera i també dempeus, de dreta a esquerra, les tres filles del matrimoni: Joaquima, Josepa i Maria.



Foto de la família Rogent-Massó. Assegut a la dreta: Josep Rogent i Pedrosa. Dempeus, la seva muller Emélia Massó i Torrens. Al costat de la mare: Maria Rogent i Massó. Al costat del cap de familia: Joan i Elies, el pare del pintor Ramon Rogent i Perés.




Fotografia familiar Rogent-Massó. Al centre: Josep Rogent i Pedrosa i la seva esposa Emélia Massó i Torrens. Els volten els seu quatre fills: Emélia (a la dreta), Joan, Elies, pare del pintor, i Maria, morta amb només vint-i-in anys.-







Asseguda al centre, Emèlia Massó i Torrens, àvia de Ramon Rogent, acompanyada de la seva germana Pepita, asseguda a la dreta, i del seu germà Jaume Massó i Torrens, l'escriptor modernista i fundador de la revista L'Avenç.-





El pare del pintor, Elies Rogent i Massó, l'any 1917, quan només tenia dinou anys.









La mare del pintor, Dominga Perés Paque, a finals de l'any 1917.-






L'àvi del pintor, l'any 1928, Josep Rogent i Pedrosa.








La germana del pintor, Maria Rogent i Perés, Mimí li deien, del bracet del seu marit el ceramista Enric Serra i Abella.





L'OBRA:




Va realitzar nombrosos gravats, il·lustracions de bibliòfil, projectes de vidrieres, i pintures murals per a residències particulars, entitats i establiments.





Exposà per primera vegada i individualment a les Galeries Laietanes en 1937. A partir de 1941 va participar en exposicions col·lectives, aconseguint gran èxit en la de Valors Joves organitzada a l'Institut Francès.

El 1941 exposà a la Sala Cano de Madrid, i va participar en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid amb Nena de l'vestit blau. A l'abril de 1942 va exposar a la Sala Argos de Barcelona, ​​vint teles de figura, paisatge i natura morta: Interior amb figura, Interior amb noia, Figura i natura morta, figura en negre, Nu, El Cara Bonica, Carrer nevada, Vinyes, camí , Arbres de Tossa, Hortes de Canet de Mar, Dia de març, la platja,




... el 1943 participà en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid amb Composició, en l'Exposició de Autoretrats al Museu d'Art Modern de Madrid, a la exposició d'Art Espanyol a Lisboa, i amb els germans Vilató i amb Alberto Fabra va realitzar una important mostra artística.





El 1944 exposà una selecció de dibuixos a les Galeries El Jardí de Barcelona. El 1945 va participar en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid amb Dues amigues, i va exposar individualment a Lisboa, a Porto, i col·lectivament a Buenos Aires. Afermà el seu prestigi i les seves obres van ser presentades a Brussel·les, Bombai, el Caire, Londres, Rio de Janeiro, Montevideo ... 








... El 1946 va exposar individualment a les Galeries Franquesa de Barcelona. En 1947 va participar en una exposició col·lectiva a Santiago de Xile, i el 1949 va exposar individualment a Palma de Mallorca, i va concórrer al II Saló d'Octubre. 
El 1950 ja havia realitzat deu exposicions individuals a Barcelona, ​​Lisboa, Madrid, Palma de Mallorca, i participat en trenta col·lectives. Va participar assíduament als Salons d'Octubre i en les edicions dels de maig de 1957 i 1958. 





Convidat a Portugal el 1945 i el 1947 -país on les seves obres van ser molt estimades, sent adquirides algunes d'elles per al Museu de Lisboa-, a la Sala d'Art Lliure de París, a Londres ia la Triennal de Milà. En 1950 va ser seleccionat per participar en l'Exposició Internacional de l'Carneggie Institut de Pittsburg, i en el Premi Comtat de Sant Jordi, de Galeries Laietanes, va presentar Finestra a la Costa Brava, Sardana, Roques. Va participar en la I ª Biennal Hispanoamericana de 1951, a Madrid amb Banyistes, Nadal, Nu, Composició, i Planchadora, i en la III organitzada a Barcelona, ​​el 1955, amb Composició amb nens, aquest mateix any va exposar a la Sala Vayreda.





Obtingué nombroses distincions: Premi de pintura del Monestir de Montserrat, 1947; Premi per la seva obra Finestra al Saló Internacional de Lisboa de 1947; Premi de dibuix de Reial Cercle Artístic de Barcelona, ​​1948; Accèssit al Primer Certamen del Comtat de Sant Jordi; amb Betlem de la Verge Blanca, va obtenir el primer premi del concurs de Nadal de les Galeries Laietanes, 1950; Premi de dibuix a l'Exposició Municipal de Belles Arts de Barcelona, ​​1951; i reconeixements acadèmics atorgats pel govern francès el 1945.











El 1947 va ser un dels fundadors del Cercle Maillol, i un dels fundadors de el grup Lais el 1950.












Va morir en accident automobilístic, quan tornava de fer conèixer Picasso a uns deixebles seus. Es van formar amb ell: Joan Ponç, Roca-Sastre, Miquel Juncadella -que va morir amb ell-, Bosco Martí, Lluís Aragó, Aurora Altisent i Carme Garcés, entre d'altres artistes. Amb la seva tràgica mort va desaparèixer una figura essencial de la plàstica catalana moderna.









Hi figuren obres seves a Amsterdam, Barcelona, ​​Bogotà, Bombai, Brussel·les, Caracas, el Caire, Lisboa, Londres, Madrid, Porto, París, Rio de Janeiro o Santiago de Xile.
















Fou soci del Reial Cercle Artístic des de 1940 fins a la seva defunció. El 1959 es va tributar un homenatge a la seva memòria al Saló de Maig. Als vint anys de la seva mort, en senyal d'homenatge, es va celebrar una exposició a la Sala Parés: selecció de seixanta obres de 1936 a 1958.



















































ELS CRÍTICS:


"Un brutal accident d'automòbil va segar la vida a Ramón Rogent quan només tenia 38 anys. Potser aquestes circumstàncies, a més de la seva gran carisma personal, hagin contribuït a mitificar lleugerament la figura d'aquest artista entre una petita elit d'intel·lectuals i pintors catalans.A més, Rogent, va ser un excel·lent professor i ho va ser d'alumnes tan significatius (i tan diversos entre si), com Joan Ponç, Josep Roca Sastre, Jordi Maragall, Aurora Altisent .... els que l'han recordat sempre amb enorme afecte i admiració." 

VICTORIA COMBALIA/El País 1/03/1993































"Si algú fes aquest estudi sobre els anys quaranta i cinquanta a Catalunya comprovaria, per exemple, el nexe comú -un nexe que prové, evidentment, del que s'ha vist a París- entre el primer Ràfols, el primer Guinovart i Ramon Rogent.

Comprovaria -és una simple suggeriment- com a la llum mediterrània i ordenada de Rogent se li oposa la llum -o per ser més exactes, la resplendor a la foscor- romàntica, demoníaca i neosurrealista de Dau al Set.  Qui sap el que hagués estat de Rogent si la seva carrera s'hagués desenvolupat en el transcurs de tota una vida? Aquests dibuixos que ara veiem ens mostren evocacions clàssiques, cubistes i matissianas. No són, però, tan brillants com els olis, on destaca especialment el sentit innat de la construcció plàstica i de la color que aquest artista posseïa.

Amb tot, Ramón Rogent ja té el seu lloc en l'art català, i, tot i la relativa modèstia d'aquesta exposició, és un plaer retrobar-nos amb el seu art."



 VICTORIA COMBALIA/El País 1/03/1993




























Obres: Paisatge, 1941; La Llotja, 1947; Montserrat des de Can Martí Joan, 1947; Autoretrat, 1948; Dos nus grocs, 1948; Maternitat, 1948; Montserrat i el seu fill Jordi al cabàs, 1948; Dona i ase, 1948; Homenatge a Deià, 1948; L'hamaca, 1948; Dones amb gall, 1948; Caquis, 1948; Esbossos per a les vidrieres de l'església parroquial de Rubí, Barcelona, ​​1949; La florista, 1949; La planxadora, 1949; Maria Dolors Arroyo Gutiérrez, 1949; Jordi amb el cavall de fusta, 1949; Platja (Portugal), 1950; Nus, 1950; El balancí, 1951; El Sant Sopar, 1951; Paisatge de Camprodon, 1953; El Marroy, 1953; Vista de París, 1953; Palomar, 1953; Dues noies a la platja, 1954; Nu, 1954; Figura asseguda, 1954; Paisatge, 1955; Natura morta, 1957; Esbós per a tapís, 1958; Estiu, 1958; Pintures murals de el Centre d'Estudis Nord-americans de Barcelona.





























Bibl: VV. AA., Catàleg oficial de l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1941, Madrid, Ministeri d'Educació Nacional-Direcció general de Belles Arts, 1941, pàg. 20; J. F. Bosch, "La pintura de 'maduresa anticipada' de Ramon Rogent", en L'Any Artístic Barcelonès. Temporada 1941-1942, Barcelona, ​​Edicions Europa. Barcelona, ​​[1942], pàgs. 261-262; Catàleg Oficial de l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1943, Madrid, Ministeri d'Educació Nacional. Direcció general de Belles Arts, 1943, pàg. 45; Catàleg Oficial de l'Exposició Nacional de Belles Arts de 1945, Madrid, Ministeri d'Educació Nacional-Direcció general de Belles Arts, 1945, pàg. 56 i 97; Premi Comtat de Sant Jordi, Barcelona, ​​Galeries Laietanes, 1950, pàg: 10; Exposició Grup Lais, catàleg d'exposició, Lleida, Institut d'Estudis Ilerdencs-Cercle de Belles Arts de Lleida, 1950; Catàleg de la I Biennal Hispanoamericana d'Art, Madrid, 1951, pàg. 54; J. F. Ràfols, Diccionari Biogràfic d'Artistes de Catalunya, t. II, Barcelona, ​​Editorial Millà, 1953, pàg. 468; Catàleg Oficial de la III Biennal Hispanoamericana d'Art, Barcelona, ​​Palau Municipal d'Exposicions, 1955, pàg. 187; J. Cortés. "Ramón Rogent", a Goya, n.º28 (gener-febrer de 1959), pàg. 234-236; F. J. Puig Rovira. 






"Mereix una "reivindicació històrica", prossegueix Bosch, que finalment li brinda la Fundació Vila Casas amb l'exposició 'Obri els finestres' a l'Espai Volart, fins al 18 de desembre. És la primera mostra des de la retrospectiva que la Virreina va organitzar el 1984 i aquesta va ser la primera que es va celebrar des de la seva mort. Molt poca memòria per a algú que va renovar l'art català dels 40, va exposar juntament amb Picasso, Chagall i Dufy i va exercir de mestre amb Joan Ponç, Josep Serra Llimona, Montserrat Gudiol, Luis Marsans ... i Josep Roca-Sastre, aquest últim també present en l'exposició per recordar la faceta pedagògica de Rogent: "No emmordassava als seus alumnes amb idees estètiques efímeres ni amb dogmatismes personals; només li interessava l'home que tenia al davant i les seves possibilitats de creació", explicava Joan Perucho, un dels seus grans amics.

A l'autor de 'Les històries naturals', Rogent, li va il·lustrar textos com ho va fer amb Josep Maria Espinàs, David Sanahuja i Julio Garcés. També es va dedicar als decorats teatrals, a el cartellisme i als murals: l'últim, el que li va encarregar l'Ajuntament de Barcelona per a una de les seves sales però que va acabar un dels seus alumnes, Bosco Martí, davant la prematura mort de Rogent. Un mort a què el poeta Joan Vinyoli li va dedicar uns versos, cosa que ja havia fet abans per a una de les millors peces del malaguanyat creador: 'La planxadora', obra que tenia fascinat el mateix Miró."  

Natàlia Farré. 14/09/2016/EL PERIODICO



CASTANYADA AMB LECTURA DE POEMES
I UN MORT D'ACCIDENT
A la memòria de Ramon Rogent

Burgesament ens hem reunit a celebrar la castanyada,
però no panellets, no moniatos, no
fruita gebrada avui. Hom servirà poemes.
I que el silenci cremi pels difunts.
Sembla que tots hem arribat, el cercle
s'estreny, es fa més íntim.
Tot és senzill, però solemne,
com sempre que un poeta pren la veu.
Qui és, però, que no va ser invitat
i compareix de sobte a la impensada,
com un que s'equivoca? No m'enganyen
els ulls, no, no, veig la imprecisa
cara gravada, la corbata sense nus,
el franc somriure net
dels partidaris de la vida. Temo,
però, que tot en ell em sembla
terrible i trasmudat.
…..............................Absurd, una ventada
matant un ble quan tot demana llum,
un cop de pedra expressament tirat
contra el sol ull d'un borni, m'han semblat
rou matinal, cançó d'ocell, si ho penso,
mirant això.
…................Per què no ens prevenies,
dient-nos que tornaves del barranc
on has caigut, sense ni temps
d'haver-te canviat, ni de rentar-te,
que ets tot de sang urgent i escarni de la vida?
Ressuscitat conill ple de pintura
vermella, en escorxat estremiment,
decapitat pollastre fent uns passos
horribles fins a caure en el gran toll.
Em giro i veig la nit, miro endavant
i veig la nit.
…..............(No juguis tant a les cartes,
home, per molt irreparable
que sigui l'existir.)
….........................Doneu-me vi.
Així passen les hores, ofegant-nos
al fosc d'un soterrani, mentre corren
els arbres cegament cap a la nit.


JOAN VINYOLI (1963)


" Ramon Rogent, com escollit pels déus, va morir jove. La seva obra va quedar inacabada, però intensa i vibrant. Rogent fa honor al nostre país. A voltes, el recordo davant el teló de fons impressionant de les muntanyes de Montserrat, al peu de la masia familiar, tan estimada, de Collbató, mirant la llunyania. " (Joan Perucho, fragment per al pròleg del llibre de Joan Vallès Altés "Ramon Rogent i el seu entorn")




"Avui, el jardí de can Rogent té un to de malenconia, de serè abandonament. Fa anys que l'oblit es passeja per l'espai verd obscur, entre l'heura, els boixos i els xiprers. La pèrgola només s'endevina, tocada per un obús de guerra. El petit estany circular té esquerdes difícils  de cloure. Els bancs de fusta grinyolen, es lamenten. Els graons de l'escala de pedra han cedit al trepig del temps.
Algú va dir, en certa ocasió, que el jardí de can Rogent té un aire dolç i decadent alhora. No gaire temps enrere, s'hi van passejar intel·lectuals i artistes de renom: des d'un arquitecte fins a un músic, des d'un ceramista fins a un escultor. També un pintor espigat, pèl-roig i jove. En cada matoll d'avui s'olora la flaire d'ahir. En cada racó, una història interessant per a contar."  ( Joan Vallès Altés  "Ramon Rogent i el seu entorn")





Enric Serra i Abella, al menjador de casa seva, a Collbató.


Sembla ahir,que en Joan i jo, vam conèixer a la Mimí i al seu marit, el ceramista Enric Serra i Abella, sogres seus. En aquesta foto dels vuitanta, calcat a com el recordava, em venen infinitat de records bons i no tan bons. La mort no és mai una bona companyia.







He intentat, en aquesta entrada, donar cabuda a paràgrafs del llibre del Joan sobre Ramon Rogent. M'ha estat impossible. En la meva entrada, he complert abastament el que em proposava, donar unes dades biogràfiques, en imatges, recollides d'aquí i d'allà, per omplir la xarxa d'una informació, que mancava, sobre Ramon Rogent, però el llibre de Joan Vallès Altés és quelcom més que això. Amb una visió personal, com no podía fer-ho d'altre manera, subjectiva però amb dades reals, de primera mà, ha confeccionat aquest meravellós llibre sobre la vida de Ramon Rogent i el seu entorn, que coneix molt bé. Però ha fet més, molt més. Com només podia fer-ho l'ànima d'un poeta, la descripció del jardí de can Rogent ens ho demostra,ens apropa, millor que ningú, a un poble, a una família, a l'estètica d'un entorn, ple de sensacions, que també, anys enrere, va experimentar el nostre pintor.





















dimarts, 14 de juliol de 2020

LA CRIOLLA I EL DISTRICTE V


En el número 1 del setmanari "Imatges" de l'any 1930 hi trobem aquest interessant article de Josep Mª Planes que resumiré en uns quants esquitxos, conjuntament amb les imatges d'en Cases.


" ¿Una escena de pel·lícula alemanya?, No. És el bar "Los Gabrieles" que l'artista Nanín ha decorat amb una mica de fantasia"



"El gran rectangle tèrbol de "La Criolla" es ple de fum,de tango, d'obrers, de soldats, de dones despintades, de mariners, de crits i de xivarri.Els espinguets del metall de l'orquestra tallen l'atmosfera carregada com una ganiveta parteix un tall de cansalada. Els cambrers evolucionen per mig del tràngol defensant les safates plenes de vidre amb un art que té més d'equilibrista que de cafeter." "Mentrestant.... els lladres, els carteristes, els terribles assassins, on són ? Una parella d'anglesos que tenim a la taula del costat, sembla que els cerquen. Aquesta bona gent perdrà la nit. L'agència  Cook i el Baedeker els han ensarronat."


" L'establiment es troba en ple carrer del Cid i el rètol lluminós que penja de dalt a baix de la façana embruta el pobre paisatge urbà amb una resplendor vermellosa."

" Són dos quarts de dotze. Les voreres i la calçada, plenes de gent i d'escombraries, i de tant en tant, unes breus aparicions d'un sereno que sembla arrencat d'una felicitació de Nadal. Les cases i les persones participen del mateix aire de misèria i mai sabreu si la brutícia de les parets ve dels homes i les dones que s'hi arrepengen, o viceversa."


" La vorera del carrer s'ha convertit en mercat ambulant. Els venedors no tenen, precisament, una gran cara de bon humor..."

"L'especialista del Districte V sosté la teoria que tots els altres ciutadans de Barcelona no saben absolutament res de l'esmentat Districte V, que la part realment bona i interessant del famós barri no és pas allò que tothom ha vist o es té en situació de poder veure, sinó precisament allò altre que ell coneix tan bé. Breu: si tenim la paciència d'escoltar un d'aquests sants homes, acabareu per descobrir que el veritable Districte V no té res a veure amb el Districte V. Més encara: que el Districte V de debó no existeix, perquè es troba en un altre districte...."







"Tota la llegenda negra del barri "Xino" resulta una mica incomprensible davant d'aquesta animada escena matinal, en la qual els infants hi juguen un paper brillant..."




"De l'art que encara belluga....¿L'aneu veient el Districte V?
"A primeres hores de la tarda, el cafetó flamenc presenta una honesta desanimació..."
"Quatre passes més enllà de "La Criolla". Un cafetó destartalat. Parets de fusta, embans de cartró, sostre de roba. Tota mena d'olors, cap d'agradable, tres parroquians, quatre amistats de la casa, i un parell de gitanos que toquen la guitarra. Un parell de gossos llenets i ben alimentats es cuiden de donar la única sensació de confort de l'establiment. El mosso de la casa se'ns desfà en explicacions: "Quina llàstima que hagin vingut tant d'hora!. Tenim tots els artistes fora. Han anat a un concurs a Sants. De totes maneres, no poden trigar a tornar....Els esperarem. Mentrestant, hi ha una gran calma. Les converses es porten en veu baixa, gronxades pel ritme apagat de les guitarres. Tres velles horribles, amb posat de bruixes de film innocent, són al voltant d'una taula. Estan immòbils sense dir cap paraula."




"A la nit, el cafetó flamenc està una mica més concorregut. Els clients estan trístos, tal com correspon a una bona "juerga" andalusa."






"És la una de la nit i els carrers d'aquest barri són gairebé deserts. La gent de la mala vida, com la gent d'ordre, es retiren d'hora. L'excursió no ofereix altre perill que el d'atrapar una torçada de peu. Els adoquinats, val a dir-ho, no són cap model d'urbanització. Arrepenjada a una porta hi ha una dona, grossa, grossa, amb unes faldilles curtes, curtes, que donen al seu cos una silueta esfèrica.
Escolta maco, vols donar-me una cigarreta ?.
Amb molt de gust. I... com marxa, això?
Això ? Molta tranquilitat i molta misèria. Abans, si ho demanaves ben demanat, fins trobaves algú capaç de clavar-te una punyalada. Però, el que és ara.... "
"La Mina, la famosa "Mina", ha estat una veritable mina per als cultivadors de la literatura negra del Districte V. Aquest cau de misèria gris, trista i monòtona ha fet florir unes terribles tirallongues de prosa castellana d'una qualitat semblant a la dels aliments que emplenen els plats del rònec taulell de la casa. A la Mina hi ha dues menes de clients. Els que pagan seixanta cèntims, tenen llit propi per passar la nit. Els altres, més modestos, que prenent una consumació qualsevol, tenen dret a dormir fins a les sis del matí pels bancs i les taules de la taverna. "






Per saber-ne més de "La Criolla" i del seu submón amb una perspectiva actual, el llibre de Paco Villar és imprescindible. 


"Aquesta nit "La Mina"està molt concorreguda i a la tèrbola mitja llum de la bombeta ofereix el seu habitual aspecte sinistre."




dissabte, 6 de juny de 2020

LA VAGA DEL 18 DE NOVEMBRE DEL 1930




Aquesta vaga, que va durar tres dies, i en la que hagueren dos morts i cinc ferits, fou una de les moltes que succeïren a la Barcelona dels anys 30's.

Després de l'època convulsa del pistolerisme i de la dictadura de Primo de Rivera, que justament acabava el gener d'aquest any, vingué un període de lluites obreres i de reforçament dels sindicats obrers.






De fet, el naixement d'aquesta publicació i el contingut polític d'alguns dels seus números no hagués estat possible abans.






A partir de 1920, Fèlix Graupera, amb connivència amb el nou Capità General, Martinez Anido –posteriorment Ministre de Governació durant la dictadura del General Primo de Rivera i d’Ordre Públic durant els primers anys del govern franquista- començà a desenvolupar els Sindicats Lliures. 
Aquest sindicats a sou de la patronal van articular conjuntament amb l’exèrcit i les forces d’ordre públic la repressió i eliminació física del moviment anarcosindicalista català.  



















Aquesta espiral en l’ús de la violència i la repressió va forçar la radicalització i utilització de la violència a tota una generació de sindicalistes que no oblidarien fàcilment els fets ocorreguts durant aquells anys.








A l'entrada de l'Hospital Clínic, un grup esperant l' enterrament de Lluís Pena Castellví, que fou suspès.








En els moments de calma, la vaga, amb l' absència de vehicles ha donat a la ciutat aquell aspecte que pren cada Dijous Sant. 
































Guardes de seguretat, a la Plaça d' Urquinaona, el matí de dimecres.












El matí del tercer dia de vaga els bombers cremant les escombraries en un dels indrets més cèntrics de la ciutat.







Un dels automòbils utilitzats per la guàrdia civil per portar la minestra als membres del cos que estaven de servei.














Desprès del tiroteig del dimarts, al migdia, a la Rambla de Santa Mònica, els membres de la Creu Roja, es disposen a recollir els dos morts i els cinc ferits d'aquell fet sagnant.






La camioneta que transportava guàrdies d'una banda a l'altra de la ciutat, aturada davant la Delegació General de la Via Laietana.
































G. de Andreis, nom abreujat de Gottardo de Andreis Metalgraf Española, va ser una empresa dedicada a la fabricació i a la litografia d'envasos metàl·lics, coneguda popularment com a La Llauna, establerta a Badalona des d'inicis del segle xx fins al seu tancament l'any 1980.


















































divendres, 5 de juny de 2020

Combat entre Paulino Uzcudun i Primo Carnera a la Barcelona del 1930





Encara que, al principi, semblava que fos un combat entre les idees feixistes de primo Carnera i i un xicotot del nord, de poble rural, més d'acord amb les classes treballadores, la història ens trauria la raó. 

He basat aquesta entrada en el reportatge gràfic que el setmanari "Imatges" va fer el 21 de novembre del 1930.




"A su vuelta a España, con la Guerra de España en pleno desarrollo, Paulino Uzcudun se declaró firme partidario del general Franco y colaboró con los sublevados. Esta adhesión al bando sublevado, unida a su carrera anterior y a los logros internacionales que consiguió, le valió, una vez terminada la guerra, para pasar a ser un símbolo del Régimen franquista, todo ello amparado por Vicente Gil, médico personal de Franco y presidente de la Federación española de boxeo. El jugador del Real Madrid Patricio Escobal, que se salvó del fusilamiento en cárceles franquistas, acusó a Paulino Uzcudun de encabezar pelotones de ejecución en Madrid en los momentos inmediatamente posteriores a la entrada de las tropas de Franco en la capital." (Wikiwand)




"Primo Carnera, preguntado si era fascista, contestó;

“Sí, Pertenezco al quincuagésimo quinto Regimiento de Milicia de Udine. Y Mussolini me parece un hombre más grande que ha tenido Italia”."
















"Paulino llegó a Barcelona para enfrentarse a Primo Carnera, y fue recibido como un héroe y se instaló en el Hotel Colón, tomó el aperitivo en la terraza, interrumpiendo la circulación en la plaza de Cataluña, de tanta curiosidad como su presencia despertaba, paseó en automóvil por la ciudad, se jugó unos duritos en el Frontón Novedades, y se echó a dormir. A la mañana siguiente comenzó su entrenamiento."

BOXEO 1930S








"En el primer día de entreno, salió del hotel a las siete de la mañana, llevaba un jersey rojo, una gorra verde, pantalón negro y alpargatas. Frente al frontón Colón se subió a un coche, junto a su compañero Olaguibel y su amigo Oyarzabal, se marcharon a Pedralbes y desde allí hizo “footing” hasta Cornellá y regresó al punto de salida."




"Luego regreso al hotel, y en la habitación descansar un par de horas. Después a comer, y por la tarde a entrenarse en el ring de Olympia.
El combate tenía una gran trascendencia para Primo Carnera ya que era el challenger de Schmeling por el título mundial y una derrota le podía dañar en sus aspiraciones. En esa fecha Carnera, los últimos 24 combates había perdido uno por puntos y ganando 23 por k.o. Carnera tenía un porcentaje del 76% de K.o. uno de los más altos de la historia."





"El combate se realizó en el estadio de Montjuic donde se reunieron de 65.000 a 70.000 personas lo cual da idea de la afluencia extraordinaria de público que superó a la de todos los actos que hasta esa fecha se habían organizado, el acierto estuvo en el programa y en los precios para todos los bolsillos; entrada general de 4 pesetas, asientos fijos Norte y Sur de 6 pesetas, Tribuna lateral, 10 y principal, 15, las más caras las filas 1 a 8 de 150 pesetas, filas 9 a 16 de 100 pesetas, filas 17 a 25 de 50 pesetas y filas 23 a 35 de 25 pesetas."







"Teniendo en cuenta las desproporcionadas manos de Primo Carnera a fin de que los guantes de ambos boxeadores tuvieran un peso equivalente, se acordó que Paulino utilizara guantes de seis onzas y Carnera de siete y media. En el pesaje con una enorme diferencia; Primo Carnera con 122 kilos y Uzcudun con 94 Kilos."






"Pasan unos minutos de las tres treinta de la tarde cuando sube al ring Primo Carnera envuelto en amplio batín a cuadros. Los aplausos que se le prodigan son nutridos y entusiastas, sin llegar, a los con que se obsequia a Paulino Uzcudun que con una blanca toalla en la cabeza y envuelto en llamativo albornoz, sube al cuadrángulo de combate a los pocos momentos."






"El resultado fue de victoria de Primo Carnera a los puntos y con los comentarios post-combate se resume como fue el combate."


BOXEO 1930S





Primo Carnera: “El combate con Uzcudun, confieso que nunca me sentí tan seguro de mí mismo como en el ring de aquel estadio. El boxeador español es un hombre viejo ya para nuestro oficio. Está gastado, y su punch, que tal vez hace años fuera terrible, ahora molesta muy poco. Contra mí, tuvo bastante trabajo con cubrirse, a pesar de lo cual le castigué duramente. Me gustaría darle la revancha que dicen me pide con insistencia, para darme el gusto de ponerle knock-ouk, porque conociéndole ya y sabiendo su acumulación justa, no llegaría al quinto asalto. Pero todo esto no se podría decir en España, donde Paulino es considerado como un ídolo de la popularidad del mayor toreador” Quina fortor de feixisme tot plegat !!






























Pot ser que el públic  ja intuïa el personatge que tenia al davant.-