" NENES I FLORS" (1901)
"El 1895 Barcelona havia viscut, des del punt de vista artístic, una revolució: la que havien portat de París Casas i Rusiñol, que no era ben bé la de l'impressionisme, sinó "la dels grisos", i que era anomenada així. La pintura, fins aleshores, era vista i considerada a través dels museus, i els colors que hi dominaven eren els marrons (aixocolatats), els ocres (recremats), els verds foscos... Casas i Rusiñol, aleshores a la flor de l'edat, representaven la renovació, enfront de les "patums" de la penya de can parés, formada per Modest Urgell, Brull, Masriera, Tamburini..." (1)
Josep Maria Tamburini i Dalmau (Barcelona, 4 de desembre de 1856 - Barcelona, 1932) fou un pintor i crític d'art català. Fill de Celestí Tamburini i Valls natural de Barcelona i d'ofici plater, i Ramona Dalmau i Capdevila.Va estudiar a l'Escola de Llotja amb Antoni Caba a Barcelona, a París amb Léon Bonnat i a Roma i Nàpols, on va entrar en contacte amb Domenico Morelli o Gioacchino Toma.
De nou a Barcelona, va publicar diversos articles, crítiques i dibuixos a La Vanguardia i a L'Avenç, sense deixar de presentar quadres a la Sala Parés.
Es dedicà inicialment a la pintura històrica, amb obres com El comte d'Urgell apresat per la gent de Ferran d'Antequera, de 1891, però va anar allunyant-se del realisme acadèmic i orientant-se cap al simbolisme i els prerafaelites, dotant a les seves obres d'un aire literari, en obres com Harmonies del bosc de 1896.
Va exposar en diverses ocasions a les Exposicions Nacionals de Belles Arts que es feien a Madrid i fou vocal de la Junta de Museus i professor de l'Escola de la Llotja, així com un dels cofundadors de la Societat Artística i Literària de Catalunya, el 1900.
També va col·laborar en diverses revistes com Àlbum de Salín, Iris, Ilustració Catalana, La Ilustración Artística i Hojas Selectas.
A Catalunya es pot trobar obra seva al MNAC, a la Galeria de Catalans Il·lustres, i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, entre d'altres. ( Wikipèdia)
Blog de Anagloria Tamburini on podreu saber molt més de la vida del nostre pintor.
"(...) Josep Mª Tamburini (1856-1932), adoptà, d'ençà de l'any 1894, una temàtica sinbolista amb dones i fades, al.legories inconcretes, embolcallades de somieg, que emmarca en un paisatge birós i sovint aquàtic, com la seva Ofèlia (1894), o bé en un paisatge forestal (Harmonies del bosc 1896). L'oli "Les flors del mal" (1907) demostra la seva relació amb l' Art Nouveau. Tamburini creà un tipus de figura femenina una mica obsessiu, que relaciona amb els núvols i l' aigua, element també femení, en unes composicions inconcretes, el misteri de les quals resideix essencialment en la pràctica boirosa, plena de matisos que li permet el pastel, una de les tècniques que prefereix." (2)
Ofèlia (1894)
"Flors del Mal" (1907)
Tema inspirat en l'obra homònima de Charles Baudelaire (1857)
"(...) Tamburini, sens dubte, seria considerat per tothom com un pintor del juste-milieu, un moderat que, veient amb simpatia bona part dels camins oberts pels més innovadors, els utilitza només en part, amb mesura.Va ser un pintor discret, en el sentit més genuí de la paraula; un pintor poc amant de fer soroll malgrat la seva evident vàlua." (3)
Misticisme (1906)
"(...) També sorprèn que, essent com era un pintor de sòlida formació acadèmica, a qui s'havia reconegut la seva categoria en ser elegit el 1902 membre numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts barcelonina, no hagués estat mai premiat amb medalla d' or a cap de les nombroses exposicions oficials a les quals va concórrer." (4)
"(...) Tamburini, artista dotat de qualitats considerables i amb un domini de l' ofici, arriba a fer seu un llenguatge gairebé personal, inconfusible, marcat pels corrents en voga que van del realisme academicista i del postfortunyisme de Barcelona, París i Roma, al simbolisme i al pre-rafaelitisme procedents de França i Anglaterra, dos components importantíssims per al desenvolupament del modernisme." (5)
Pastophorus (1881)
"(...) la pintura de Tamburini, on s'ajusta millor, tot i superant variants i diferències de primera època, és en el corrent idealista, amb tota la càrrega simbòlica i literària capaç d' evocar un món amable i artificial i que pot tendir al melodrama, peculiaritats ben pròpies de la mentalitat decimonònica, encara que en la seva circumstància vingui a significar un pas endavant. De totes maneres, aquell pas endevant, desenvolupat en ple modernisme, quedarà inalterable, amb el pas dels anys, totalment aliè a les novetats i als canvis estilístics posteriors, recoltzant-se en la barrera moral de la Societat Artística i Literària. " (6)
El Petó (1893)
L' Anunciació (1894)
Nineta (1903)
Mefistòfil (1885/1890)
Una Màscara (1890)
Conte Blau (1898)
Ànecs al riu (1900)
Treball interromput (1901)
L' Anunciació (1904)
Bust de noia ( no datat)
"Parisién" (no datat)
Papeles Roca para fumar (1901)
Fiestas de Barcelona (1907)
Les Tres Gràcies (1914)
Retrat de Caïta Tamburini (no datat)
Al marge del camí (1912)
Dama en rosa i blau (1910)
Damisel.la (1912/1914)
La casa dels Segimón (1916/1918)
"Noia enamorada" (1917/1918)
Noia amb capell (1918)
Paisatge (1921)
Retrat de Joana Palà (1920)
Cunyada del pintor
Retrat de Santiago Tamburini (1925)
Nebot del pintor
"Can Xicalla" (1925/1928)
Retrat de Pere A. Tamburini (1929)
Nebot del pintor
Figura en paisatge (1920)
Retrat de Marià Tamburini (1928/1930)
Germà del pintor
La Bruixa (1898)
Noia a la vora de l'estany (1903)
Portada de la revista "Album Salón" (1898)
Comte d' Urgell
Hivern (1881)
Dona parisina
Noia jove
"Nenes i flors" (1901)
La fugida a Egipte (1910/1911)
Florejant (1903)
A la vora de l'estany (1903)
Harmonies del bosc (1896)
Fonts:
(1) "Picasso i els seus amics catalans" de Josep Palau i Fabre (pàg 31)
(2) "Art de Catalunya" vol. 9 (pàg 215)
(3-6) " J.M. Tamburini de Jaume Soler (pàg 11-18)