Seguint la línea de "La Madeja Política", "La Mosca" va sortir el 9 d'abril de 1881 i va durar fins el nº 53 de l'1 d'abril de 1882.
En aquesta entrada, tinc la sort, de poder-vos oferir la col.lecció complerta amb detalls de totes les làmines.
A partir del dia 15 d'aquest mateix mes surt, altre cop amb el núm. 1 i amb l'afegitó de Roja, "La Mosca Roja", doncs publica 91 números i s'acaba el 1884.
Allò que més destaca en aquestes publicacions, és la innovació de la doble làmina central en colors que feia que molts dels compradors l'adquirissin només amb el propòsit de guardar-la o emmarcar-la. En el cas meu, en plena època digital, aqui en el meu bloc estarà segur i ho comparteixo amb molt de gust.
El preu d'aquestes publicacions era sensiblement alt en relació al nivell de vida d'aleshores.
"La Flaca", LA FLACA I ELS COLORS DE TOMÀS PADRÓ I PEDRET, ja valia 25 cèntims, i "La Madeja Política" ni més ni menys que 50 cèntims, aleshores una autèntica fortuna per a una revista de només quatre planes de 440 x 320 mm.-
La crítica política del govern de Sagasta, poc després de la tercera carlinada La Tercera Carlinada a casa nostra és evident en totes aquestes làmines.
De fet, un historiador expert podria treure'n força més suc que jo i comentar làmina per làmina al detall, cosa que jo no m'atreveixo a fer per dignitat dels historiadors (ha,ha.ha).-
Els dibuixants d'aquestes làmines eren vertaders artistes en la coloració dels dibuixos.
Entre els nens que juguen podem reconèixer a el fons a l'esquerra a dos polítics conservadors, Francisco Romero Robledo (1838-1906), amb la seva barba pèl-roja, i Antonio Cánovas del Castillo (1828-1897) amb els seus quevedos. Al costat d'ells, Segismundo Moret i Pendergast (1833-1913), sempre amb els seus grans bigotis de guia. Malgrat que Moret era liberal, fundador del Partit d'Esquerra Dinàstica, i aliat de Sagasta, les caricatures, amb molta freqüència, el situen entre els conservadors. Bé és veritat que el seu partit, en què també militaven Posada Herrera i el general Serrano, duc de la Torre (1810-1885), despertava enormes suspicàcies entre la resta dels liberals. En primer terme se situen el polític carlista Cándido Nocedal (1821-1885) i el neocatòlic Alejandro Pidal i Mon (1846-1913), armats de sengles banderes d'Espanya que s'enganxen per un pacte, al·lusió a la col·laboració de el partit de Pidal, la Unió Catòlica, fundat al gener d'aquest mateix any de 1881, amb la monarquia isabelina, col·laboració que Nocedal repudiava.
Roberto Stagno (1840-1897), fou un tenor italià, intèrpret important de la música del verisme quan esclatà a l'escena operística durant els anys 1890.
Després de la restauració borbònica a la corona d'Espanya, en la persona d'Alfons XII, Sagasta funda el 1880 el Partit Liberal, partit que al costat del Partit Conservador de Cánovas del Castillo constituiria el sistema bipartidista amb alternança al govern que caracteritzaria el sistema de la Restauració durant el tram final del segle XIX i la primera part del segle XX. Durant aquest període, Sagasta va arribar a presidir el govern en cinc ocasions. Des del partit Liberal va prendre algunes mesures avançades entre les quals destaca la reimplantació definitiva, el 1890, del sufragi universal (exclusivament masculí).
En Sagasta era popular a totes les revistes politicosatíriques d'aquells anys. En deien jocosas en castellà.
A la caricatura, el govern se sosté en delicat equilibri sobre una baioneta. A l'eix de la balança, Sagasta, en calçotets amb la bandera d'Espanya i armat amb el garrot, que simbolitza la "Partida de la porra" al servei dels progressistes, de la qual va ser fundador, es manté en equilibri, mentre que Alonso Martínez, ministre de Gràcia i Justícia, està a punt de caure a l'abisme de què únicament li salva la presència de l'oposició, que apareix agafant d'una cama a el ministre de la Guerra, Martínez Campos. Aquesta és una anciana escanyolida i descalça que porta uns quevedos que fan pensar en Cánovas, un dels trets definidors de les seves caricatures.
El ministeri de Sagasta del 1881.
LA CREU D'UN ALCALDE
Sàtira de Rius i Taulet, identificable per les abundoses patilles, i de les seves innobrables condecoracions.
Dibuixat per Manuel Moliné aparegut a "La Mosca" nº 45 del 4-11-1882.-
