" (..) De Bohemios se n' ha parlat molt i no sempre bé. Els amors de Cossette i Roberto en els suburbis de París de 1840 no sempre han estat compresos i aplaudits. Després de l' estrena al Teatro de la Zarzuela, algunes veus i diverses plomes es varen aixecar contra els autors de lletra i música: Guillermo Perrín, Miguel de Palacios i Amadeu Vives. Se'ls va acusar de plagi (Es deia que Bohemios era un plagi clar de l' òpera La Bohème de Puccini.), de cercar fortuna fàcil. De fet , la tarda de l' estrena no hi havia més de mig aforament i, pocs dies més tard, es va retirar del cartell.
Durant la temporada següent, Bohemios no va ser representada a la capital d' Espanya. Únicament va recórrer alguns teatres de províncies. D' antuvi, doncs, aquella sarsuela d' un sol acte, inspirada en La vida bohèmia d' Henri Murger,que Vives va escriure a corre-cuita en una sola setmana i sense piano, havia esdevingut un dels seus grans fracassos."
" (..) Amadeu, però, era un home bàsicament lluitador, emprenedor, que no es deixava vèncer fàcilment per les dificultats. davant del poc interès mostrat per l' empresari del Teatro de la Zarzuela per comptar amb la seva darrera obra, pren una decisió: ell serà el seu propi empresari. Parla amb Vicente Lleó, aleshores propietari de l' Eslava, i el convenç per llogar conjuntament el Teatro de la Zarzuela.
Va se durant la tardor de 1905, mentre Gaudí aixecava la Casa Milà i Victor Català publicava Solitud. Vicente Lleó ho accepta. Amadeu Vives es converteix, temporalment, en empresari del Teatro de la Zarzuela i de l' Eslava. Després s' hi afegirà el Cómico. Contracten un tenor
( Enrique Gandia) i una tiple (Consuelo Mayendia), i tornen a presentar Bohemios durant la temporada de 1906, en el mateix escenari on s' havia estrenat inicialment.
L' èxit va ser total, aclaparador. La popularitat aconseguida per alguns quadres de l' obra va resultar espectacularment notable. Madrid cantava, dempeus, allò de : " asi, en lo profundo del alma bohemia, se enciende entre besos la loca pasión y siempre dichosos la vida cruzamos y libres cantamos las glorias de amor."
D' ençà d' aquelles representacions, Vives va obtenir el que el destí li havia negat dos anys abans: aplaudiments, popularitat, reconeixement social, feina i diners. (..) "
Joan Vallès Altés, " Aproximació a la figura d' Amadeu Vives", Serra d' Or, Publicacions de l' Abadia de Montserrat, 203, pàgs. 50-51.-
En aquest acudit del Cu-cut del 25-04-1912, podem veure a Amadeu Vives cel.lebrant amb els membres de l ' Orfeó Català el seu retorn triomfal de Madrid.
Durant aquell any, l' Orfeó Català va visitar tres vegades la capital
d' Espanya amb un èxit aclaparador.
No és d' extranyar la bona rebuda de l' Orfeó a Madrid després de l' èxit de Vives a la capital amb les seves sarsueles. El máxim compositor del "genero chico" era català, de Collbató.
La dedicació de Vives a la música d'escena, primer amb Arthús, òpera allunyada de les esències nacionals catalanes, i després més acusadament per la seua dedicació a la sarsuela, van anar refredant la relació amb Lluís Millet.
Aquest li escriu una carta oberta ( a sota ) el 1897, on molt respectuosament li recorda les arrels populars de la música catalana i la seva tristor, amb matisos, per la dedicació de Vives a posar la seva música al servei " de una lletra d' accent foraster " .
De fet Vives va tenir molts detractors a la seva època. Un d'ells, en Moraguetes , de qui Francesc Pujols recorda una cita seva:
" I així va ser com l'amic Moragas va guanyar nous amics i un altra cadira en taula parada. De taules d'aquestes, en tenia no solament a Barcelona, sinó a Madrid i en altres llocs de la Península, perquè era amic, amb una sola excepció, de tots els compositors, directors d'orquestra i músics d'un cert relleu. l'excepció era la d'Amadeu Vives, al qual Moragas, sense negar-li el talent, titllava de pastitxaire i de no tenir escrúpols en afers de composició. per il·lustrar aquest punt de vista, contava que Amadeu Vives, una vegada, al cafè, havia dit: "Jo, quan treballo més a gust és passada la mitjanit". "L'hora dels lladres!, mormolà el mestre Morera, allí present."
L'Orfeó Català havia nascut com una institució de fonaments nacionalistes i netament conservadora, que comptava amb el suport de la Lliga de Catalunya i compartia local amb Foment Catalanista.
Tanmateix, Vives, malgrat marxar a Madrid va aconseguir mantenir una relació permanent amb Catalunya, i en els darrers anys de la seua vida fins i tot es va implicar en la vida política catalana, com candidat a regidor de Barcelona per Acció Catalana.
Davant els retrets d'una part de la societat catalana pel seu presumpte allunyament dels postulats nacionalistes Vives va declarar:
Jo us asseguro que tota la meva música és pensada i escrita en català; els d'ara no se'n poden adonar, però algun dia, quan seré mort, ho descobriran els qui estudiïn sense prevencions i per damunt de l'ambient del nostre temps.
El mestre Nicolau desarmat enfront al mestre Millet.
La rivalitat entre l' Orfeó Català i el Liceo.-
A part de la referència a Enriqueta Martí i a Elena Vidal,aquest article de Lleixiu, parlant de l' Orfeó a Madrid, de la seva rebuda i dels madrilenys és al.lucinant. Estem el 1912. Un trosset:
"(..) Si es cert, com se diu, y resulta comprovat per qui precisament va donar nom a la cobla den Millet, la música domestica a les feres, l' Os madrileny no havia de fer fallar aquet segón experiment, amb més motiu quan la musica que se li donava a sentir es com la que saben fer els nostres admirables orfeonistes."
" (..) Y encara no es això sol, cavallers, es que la gent de Madrid, per confidencies completament particulars y reservadas que tenim, fins ens han trobat guapos; rectificant en absolut aquell criteri que' ns feia aparèixer a la consideració llur com a gent fréstega y malcarada, com una mena d' almogàvers vestits d' americana, (..) "
" (..) Catalunya, comtat gran,
es prou rica y es prou plena
per poder mostra'l seu art
a la gent d' aquella terra,
d' ont ens ve diariament
la abundosa diarrea
de cuplets sense sentit,
que les nostres damiseles
aprenen amb afició
dels pianos de maneta. (...)"
Per aquella época els pianos de maneta eren abundosos per Barcelona degut a l' èxit del cuplé madrileny, però això ja és un altre història.
Els mateixos rectors de la Lliga varen forçar el seu tancament el 1912, en retirar-li el suport després de publicar una portada original de Llaverias que, amb el títol de La música amanseix les feres, feia al·lusió al viatge a Madrid de l'Orfeó Català i representava Orfeu (el mestre Millet) tocant la lira als inferns i voltat d'un auditori format per l'ós de l'escut madrileny i una colla de bestioles simbòliques: rèptils, el peix-sabre i rates.
Els redactors i dibuixants de la revista van continuar dibuixant a En Patufet revista que feia el mateix equip, però dirigida a un públic infantil.-