Un full
de les meves memories
Un
restaurant intelectual :
Ja fa
alguns anys, quan després d'haver estat molt temps domiciliat a Paris, vaig
tornar aquí, seguint allò de roda'l món y torna al Born, vaig instalarme al
carrer de la Diputació, aprop del carrer del Bruc. Al costat mateix de casa,
tocant al xamfrà, s'havia establert un taverner, molt bon home y molt
inteligent.
El
Joan,que aixís se deia, va posar un magatzem de bons vis, conseguint tenirhi la
representació d'una de les millors marques de Malvasia de Sitges, per lo qual
se va titular l'establiment «La Malvasía».Quan la parroquia va aumentar, en
Joan va traspassar la cuina de la Madrona, la mestressa, a en Peret,que havia
estat de cuiner a l'Alhambra, y com ajudant un
murenu que li deiem el Berruga Chico,
per lo molt aficionat que era als toros. Un altra dels calets de la cuina
tirava per cantant, y ja poden figurarse les gresques que s'armaríen quan en
Peret agafava la guitarra, una guitarra que com que havia sigut d'en Tarrega,
li deiem la guitàrrega.
Lo més
interessant era'l salonet, aont jo baixava d'estar per casa, y aont ens
trovavem individus tant diferents com en Sempau, en Riera, en Ruíz L6pez, en
Limendoux, en Zamacois, l'Alexandre Sawa, l'actor Thuiller, en Sañudo, l'Ors y
Ramos, pintors, esculptors, redactors del Cïero, alli aprop, uns colaboradors
de Joventut, algun corresponsal de diaris extrangers, y fins en Viura un dia va
arrivar a la porta, en sense voler entrarhi, perquè va dir que ell no bevía més
que aigua.
Les
discussions que s'armaven en la saleta reservada als intelectuals, eren de lo
més divertit. Allí se discutía tot: desde l'exactitut de les matemàtques, que'n
Fola negava, fins a la trascendencia del Art, inclós la del Art del Pagès. Un
francès que's dedicava a fer invents inútils, ens explicava una mecànica nova,
més complicada y menos pràctica que l'antiga; un artiller fantasista, que tirava
per fusellat, proclamava l'abolició de tot, fins la de les temperatures.Alguns
magatzemistes del veinat, veníen a treurehi el nas,per distreures de la
monotonía del negoci, y s'entornaven com el negre del sermó, en sense
entendrehi rés. Y què havien dentendre-hi ! Eren massa diferents. En Joan
escoltava, y quan s'exposava alguna teoría, després venía a preguntarme què
volia dir. Jo li explicava; y ell, després, l'abocava al primer senyor Esteve
que venía, fent un garbuix que mel deixava espatarrat.
Quan lo
de la Solidaritat,es va fer catalanista,y com era molt lliberal, va afiliarse
al C.N. R. Y vinga discutir amb els obrers, molts d'ells valencians o
andalusos, els quals van estar a punt de ferli huelga de plats d'escudella y de
begudes.
Entre'ls
que hi anaven, me recordo d'un que ja he citat. Era un xicot d'uns vint y tres
anys, artiller, hermosa figura d'home inteligent y instruit. Nascut a Buenos
Aires de pares espanyols, havia rebut
una educació acuradíssima; parlava'l francès, l'anglès, l'italià y a més havía
estudiat el batxillerat y dos anys de facultat major; més que un senzill
soldat, semblava un oficial de rassa noble.
Aquest
soldat estrany, era el propagandista més furiós que jo hagi sentit de les
teories àcrates. Amb una gran forsa dialèctica y am tot el calor d'un apòstol,
defensava l'anarquisme. Un dia va esser trasladat a Lleida; allí sembla que's
va insubordinar contra d'un quefe, el van posar près, y mentres se li instruía
la sumaria, una nit el centinella el va matar d'un tiro, perque diu, que
tractava d'escaparse.
Y vaig a
referir una anècdota xistosa. Un dia que perorava, dirigintse an en Sempau que
estava sopant amb altres, va entrar amb aire marcial a la botiga, tot fent
trincar els esperons y'l sabre, un sargent de la guardia civil de a cavall.
Al veurel
entrar tan decidit, un pànic immens se va apoderar del auditori, creient que
venien a agafarlos. Fins n'hi va haver un que ficantse al dormitori del mosso,
va saltar per una finestra, caient al safreig del costat, d'aont ne va sortir
més xop que un peix. Els únics que no 's varen moure, sigueren l'artiller y en
Sempau, que eren els únics que podíen temer alguna cosa. Y'l bon civil va
beures un xato de Malvasia, va pagar y ¡ vaya buenas ! Era un dels millors
clients de la casa, que va volguer lluir l'informa de gala, com deia el noi del
taulell.
Tot
cambía en el món, y jo vaig tenir que cambiar de casa. Però vaig continuar
ananthi de tant en tant. L'establiment va progressar. En Joan va trasladar el
restaurant al entresol, convertintlo en un veritable y elegant restaurant a la
moderna, amb entrada apart per l'escala. Aquella antiga concorrencia havía
cambiat també. Els uns se n'havíen tornat a Madrid. altres se n'havien anat,
com tothom, a Buenos Aires, altres eren morts.
Un dia,
desprès d'un mes de viatge, al arribar, vaig anarhi a sopar.
—En Joan
està molt malalt—me va dir la seva dàna molt contristada. Y en Peret, el bon
cuiner, me va dir, a l'aurella: « El doctor Torroella diu que no té pas cura.
Patía del cor y no ho sabiem, y'l dengue se
tem quel ofegui.
Pobre
Joan ! Va morir del cor, perquè'n tenia, cosa que molts poderosos de la terra
no tenen; per això ho son; y d'això s'en ve de mena! En aquest món, com diu
l'amic Llanas, uns neixen am cor, y altres neixen esmocats. Y jo afegeixo:
aquets son els que suren, perquè no tenen el lastre del cor, que per surar
destorba.
POMPEYUS
GENER.
(Papitu,
31/8/1910)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada