Els Jochs Florals del 1906 i Xavier Viura i Rius

Cu-cut nº207
del 10 Maig de 1906.

Xavier Viura i Rius

Barcelona, 1882 — Barcelona, 1947
Poeta i autor teatral. 

De formació autodidàctica, fou dependent de comerç. Fou redactor de Joventut i de Catalunya Artística i col·laborador d'altres nombroses publicacions. La seva poesia és sentimental i preciosista. Publicà Preludi (1904), Pasqua florida (1905) i Poesies d'amor (1910), i en teatre, Fra Garí (1906), Conte de tardor (1907), El rostre ideal (1910), etc.

En col·laboració amb Joaquim Pena traduí gairebé tot Wagner; fruit d'aquestes experiències és la seva obra Impressions wagnerianes (1908).

Jocs Florals de Barcelona:


Certàmens poètics anuals instituïts a Barcelona el 1859.


Pel març d'aquell any, Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Manuel Milà i Fontanals, Joaquim Rubió i Ors, Miquel Victorià Amer i Antoni de Bofarull sol·licitaren a l'ajuntament de Barcelona la restauració dels jocs florals o de la Gaia Ciència instituïts per Joan I el 1393. Aprovada la petició per l'ajuntament, aquest destinà un pressupost per a la compra dels tres joiells corresponents als tres premis ordinaris, i posà la festa sota la seva protecció.



Els mantenidors dels Jocs Florals de Barcelona del 1917 dictant el veredicte; d'esquerra a dreta: J.Franquesa, J.Gudiol, Víctor Català (president), M.Rodríguez, M.Folch i Llorenç Riber -

Constituït així el Consistori dels Jocs Florals de Barcelona, segons els Estatuts per al bon règim... la seva finalitat era de revisar i de fer reconèixer una institució establerta pels antics reis de Catalunya-Aragó i de moure la joventut al conreu de la literatura i la llengua catalana. Abans hom havia intentat de ressuscitar la festa amb els mites inherents del trobador i de la llengua llemosina: l'Acadèmia de Bones Lletres —que semblava que era la institució que havia d'encarrilar la restauració— convocà dos concursos (1841, que guanyà Rubió i Ors amb el poema èpic Roudor de Llobregat, o sia los catalans en Grècia, i 1857); Rubió, al pròleg de Lo Gaiter del Llobregat, Víctor Balaguer (1851) i Antoni de Bofarull (1854), des de la premsa, havien demanat ja la seva restitució. Pel que fa a les particularitats de la celebració, sembla que la idea d'elegir una reina fou de Bofarull, la divisa Patria, Fides, Amor —que correspon als tres premis ordinaris— fou una pensada de Rubió, i Milà fou qui defensà més decididament l'ús exclusiu del català.

El primer diumenge de maig del 1859 se celebraren els primers Jocs Florals de Barcelona o de la Llengua Catalana a la Sala del Consell de Cent; en foren matenidors els set sotasignats de la sol·licitud, sota la presidència de Milà.


La flor natural:

En els Jocs Florals, flor d'or amb què es premia la millor composició de tema amorós. 

És un dels tres premis necessaris per a obtenir el mestratge en gai saber.

Fotografia de la Ilustració Catalana, 1906

La flor natural del 1906  la va guanyar en Xavier Viura i Rius amb aquest poema:

Elegia: 

Els vells carrers de ma ciutat,

els vells carrers de Barcelona

tenen per mi un encant sobtat,

que quan hi passo m’acarona.

Els vells carrers en fosquetat,

quan ja l´hivern ens ha portat

ses llargues nits y sus curts dies,

sàbenme dù’l  recort aïmat

de mes passades melangies.

A la llum trista dels fanals,

ran de les cases empobrides,

plaume evocar’hi els ideals

de les jornades esvahides.

Atrafagats van els passants

cercant les vies espayoses ;

jo aimo mes bé’ls carrers humils

quan mes angoixes juvenils

tornen mes hores neguitoses

Els vells carrers de ma ciutat

tenen per mi més recordances,

tenen per mi un encant sobtat

que’m dona dolces anyorances.

Tenen per mi recorts d´infant

y un dols caliu l’ànima hi troba,

un dols caliu que may tindràn

els que han format la ciutat nova.

Els vells carrers de ma ciutat

un jorn com may l’iluminaren;

fou aquell jorn per mi preuat

en que mos ulls vos hi esguardaren.

Fou aquell jorn en que us hi viu

per  cop primer, madona mia;

en que hi passareu com somriu

de ma esperansa que floria.

Fou aquell jorn en que mon cor

sense conèixens vos aimava;

fou aquell temps d’argent y d’or,

en que mon aima us desitjava;

temps de delicia y de pensar;

temps de dolceses pressentides;

jo us el voldria consagrar

com un present  de flors marcides.

Fou aquell temps ubriagador

que ab   son recort encar m’ubriaga;

quan creya meva de l’amor

la flor que encara se m’amaga.

Els vells carrers de ma ciutat

vostre perfum me’ls convertia

en un jardi may somniat

hont mon ensomni hi refloria.

Els infantivols recorts meus,

els meus recorts de jovenesa

revolejaven gays y lleus

entorn de vostra gentilesa.

Pels vells carrers de ma ciutat

encar per l’ànima hi perdura

la dolsa y tendra magestat

de vostra angèlica figura.

Encar per l’ànima hi passeu

reverenciosa y recullida

y en la penombra us hi perdreu

com una  imatge benehida.

Xavier Viura (1906)

La Luna

Plaça Catalunya-Rambla Catalunya.

Xavier Viura va merèixer una referència de Josep Pla als Retrats de Passaport. El defineix com a poeta i nigromàntic, noctàmbul impenitent. Pla el descriu l'any 1918, Viura devia ser aleshores un home madur, de trenta-sis anys, doncs. Explica Pla com se'l troba a l'Ateneu, pàl·lid, envellit, fredolic, famolenc, encorbat. Sempre amb cara d'haver menjat poc o res, amb una aparença de flor d'estufa, de no prendre mai el sol ni l'aire lliure.

Pel que diu Pla, Viura era considerat encara aleshores poeta, però no escrivia res o, al menys, no se sabia què escrivia. Era, segons Pla, un poeta mut. Alfons Maseras, amic seu, el defensava, deia que treballava de nit. Passades les dues de la matinada, Viura baixava Rambla avall, fins al Pla de les Comèdies. 

Escriu Pla:

Qui era aquell home? Sempre em semblà un home del "subsòl" en el sentit que dóna a aquesta paraula Dostoievski. En l'obra de Dostoievski el "subsòl" és una imatge que simbolitza la vida en una o atra torre d'ivori, encastellada en un individualisme exasperat, en una forma de misantropia només intel·ligible per al qui la professa... 

Pla continua amb les seves valoracions del tarannà de Viura, raonant que per a ser un home d'aquest estil s'ha d'assolir un modus vivendi raonable, i explica que a la Rambla seia, si feia bo, en un cafè i que aviat l'envoltaven senyoretes que es dedicaven a la captació de les passions de l'amor, generalment corpulentes, de panorames corporals dilatats, gairebé totes llenguadocianes, provençals i marselleses, pintades, platejades de cabell, vestides escandalosament...

Com es pot comprovar, l'afecció de l'estrangeria amorosa mercenària per la Rambla ve de lluny, tot i que Pla afirma que hi havia també autòctones, algunes, de tendènciaespeculativa. Totes aquestes dames de la nit tenien un gran respecte pel nostre poeta, eren clientes seves, a l'inrevés del que es pugui pensar. Ell els tirava les cartes, els llegia les ratlles de la mà, els feia l'horòscop, era expert en una barreja de màgia, astrologia, nigromància. Sembla que sabia francès i per això encara eren més devotes de les seves sàvies aportacions. Algunes d'aquestes dades les havia explicat a Pla Francesc Pujols.

Després Viura pujava Rambla amunt i Pla explica que mai no va saber on anava.

 ( informació a cura de LA PANXA DEL BOU, moltes gràcies companya)

LA MEVA CAMBRA

Damunt de ma taula, guarnint mos vells llibres,

cada dia hi poso mon ramell de flors

perque’ m parli  de  las coses bellas

que cantan las plantas besadas pel sol.

Molt me plau la ma cambra embaumada

ab las fullas secas y ab las flors gentils;

ab las herbas mollas de la matinada

que portan com perlas gotas de rosada,

y que guardan las flayres més subtils.

Molt me plau la ma cambra embaumada

ab la flayra seca del sagrat llaurer

que guardant sa gelada florida,

treta com en arbre llur soca benehida,

ha passat una anyada entristida

en la finestreta d’ una pobra eixida

ó en el cimall místich d’ un vibrant cloquer.

                                     Xavier Viura (1901)

BARCAROLA

En la blavor del gran llach,

sota de las fullas verdas,

passejarém cada nit

á la llum de las estrellas.

Jo remaré ab feble má,

Vos guiaréu la barqueta,

puig guiadora com Vos

jo no’ n sé cap de tan bella.

Mentres la lluna d’ Amor

platejará nostras testas,

als cignes encisaréu

ab vostra cansó més tendra.

Al nostra entorn florirán

las més solemnials llegendas,

las  llegendas de la nit

cantadas en llunyas terras.

En els més sublims instants

en que cruixeixi  l’arbreda,

descubrirém el secret

de las boscurias secretas.

Subtíl perfúm de las flors

trascendirá en vostra vesta

cubrintvos d’ un nou incens,

proclamantvos nova reyna.

Un nocturn bes falaguer

fará humidas vostras trenas,

vostre esguart resplandirá

ab una resplandor célica.

Vostres llabis s’ obrirán

com una corola gerda,

y una inesperada llum

nimbará la vostra testa.

Quin plaher després per mí

l’ adorarvos com deesa !

Deesa dels somnis meus,

de las esperansas mevas !

L’ oferirme en vostre altar

com una coloma verge;

com un nou ramell de flors,

en ma dolsa jovenesa !....

Digna sou d’ aytal present,

digna sou d’ aytal oferta,

puig sou pura com un llir,

bona com pregaria angélica.

En la blavor del gran llach,

sota de las fullas verdas,

passejarém cada nit

á la llum de las estrellas.

       Xavier Viura (1901)