Buffalo Bill a la cort del Modernisme (1889-1890)

William Frederick Cody
(1846-1917)

Parlar  d'en  Buffalo Bill i  de la seva visita a Barcelona el 18-12-1889 és parlar d´història, però també  de llegenda.

 És parlar del nou i del vell món, de l' Amèrica arrogant i impulsiva que representava el coronel Cody  i també de

l' elitisme de la burgesia catalana cofolla després de l' èxit de l' Exposició Universal del 1888.

 Les cròniques de l' època van informar de l' esdeveniment amb una certa fredor i distanciament. La llegenda Buffalo Bill tot just començava, pel que seria més tard, i a  les elits barcelonines  això del circ i dels salvatges pells- roges  s' ho miraven amb un cert recel.

Retall de la Vanguardia del 15-12-1889  en el que es pot llegir com l' articulista  Juan Sardá proclama amb la típica arrogància europea, la de l'  home blanc culte i refinat, després de fer-nos entendrir amb les seves reflexions moralitzants d' home civilitzat : 

" (..)  Hace bien el barcelonés que no se mueve de su casa,todo viene al fin a parar aquí,i cuando la montaña no va a Mahoma, Mahoma va a la montaña. (..) no parece que los pieles rojas de la compañia, machos y hembras,hayan de estar de humor, con un frio de pocos grados sobre cero, para lucir las carnes que les dió Dios, y que ellos pintorrearán de la manera mas estrafalaria que quepa imaginar."

Phoebe Anne Oakley Moses ( Comtat de Darke , Ohio , 13 ago de 1860 - Greenville , Ohio , 3 novembre de 1926 ). Va participar en l' espectacle de Buffalo Bill durant disset anys.

Retall de la Vanguardia del 18-12-1889 en el que certifica l' arribada de Buffalo Bill a Barcelona, en vaixell, conjuntament amb tota la seva companyia. Hi han cròniques que el fan arribar amb tren procedent de la frontera francesa:

"(..) A las once ha atracado junto a la estación de Villanueva y pocos momentos después ha empezado el desembarque.
Algunos cow-boy con su sombrero gris de ancha ala, y a cuyo frente iba el arrogante coronel Cody, y algunos caballos de raza americana han sido los primeros en desembarcar."

Estació de Villanueva- El Morrot any 1905 on va desembarcar Buffalo Bill i tota la seva troupe.-

Acudit de l' Esquella de La Torratxa del 
21/12/1889

Article periodístic sobre l'espectacle de Buffalo Bill a Barcelona fet per en Pep Bullanga a l' Esquella de la Torratxa el 28/12/1889.-

Acudit de l' Esquella de la Torratxa datat 
el 4-01-1890. 


Diu : 

 " Una noya que, si vol, rom lo nas al mateix sol."

Fent referència a Annie Oakley amb el seu vestit uniformat que segons les cròniques de l' època li donava un aspecte de nena, i en tenia ja 29.-

Aquest data del 18-01-1890 i  sembla que aprofiten les modes "estrafolaries" de fora, la majoria vingudes de París,  per fer mofa i befa dels costums dels indis americans o al inreves.-


Diu: 

" Traje de Buffalo Bill's:
avuy qualsevol senyora,
ab las plomas del gall dindi,
se fa un vestit qu' enamora. "

En aquest cas són els pentinats indis que inspiren aquest acudit de l' Esquella datat el 1 -02-1890.-

" (..) El temps no va acompanyar, i les pluges van obligar a suspendre algunes funcions. A més, un incendi va destruir una de les tendes del campament.
La burguesia tampoc no va respondre com s' esperava, tot i que l' espectacle havia atret la d' altres països, amb la reina Victòria al capdavant. Per acabar-ho
d' adobar, es va declarar una epidèmia de grip a Barcelona i van morir dos indis i el cap de pista Frank Richmond. " 
 Josep Mª Huertas  " Mites i gent de Barcelona " pàg 59 , Edicions 62

" (..) Els indis i els seus vestits de colors eren un reclam més, ja que entraven en algunes botigues de la ciutat, i asseguren que solien comprar mocadors i roba interior."

 Josep Mª Huertas  " Mites i gent de Barcelona " pàg 59 , Edicions 62

" (..) Obviament, als diaris es va parlar molt de Buffalo Bill i el seu circ, i les revistes satíriques en treien acudits cada setmana estrafent el motiu del famós explorador, que transformaven en Bufa-li l' ull. la Campana de Gràcia feia broma amb el fet que la cinquena part de la recapta d' un dels dies estava formada per moneda falsa. "

Situació exacta del campament d' en Buffalo Bill a Barcelona l' any 1889-1890  i els preus de l' entrada. Una mica el.levats per  l' època. 
Igual que "Le Cirque du Soleil"  d' avui dia.-

Buffalo Bill amb Sitting Bull  ( Toro Assegut 1831-1890), gran jefe de la nació Sioux, que morí el mateix 1890 però que no va viatjar a Barcelona amb el coronel Cody :

" (..) Fins i tot van contractar el famós cap dels sioux Sitting Bull perquè hi sortís en escena. El cap indi no va viatjar a Barcelona, però si que ho va fer la famosa Annie Oakley, un mític personatge de l' Oest."  

Josep Mª Huertas  " Mites i gent de Barcelona " pàg 59 , Edicions 62

En el famós  ambient de " Les Gens Que J' aime " de Barcelona, c/ València 286, barrejat entre una munió de quadres de les seves parets, en hi ha un, un  marc amb una fotografia de Sitting Bull. Com hi va anar a parar?, la fotografia és antiga, jo diria autèntica, potser es va comprar fora........... o potser si que el gran jefe indi va tenir temps de viatjar amb Buffalo Bill a la Barcelona del 1889.  Pijus

Crònica de la Vanguardia del 22-12-1889,el dia després de l' estrena.-

Referint-se a Annie Oakley que tenia 30 anys el 1890, deia:

" (..) Aunque en Barcelona estamos cansados de ver habiles tiradores, arrancó aplausos con sus ejercicios de una precisión admirable, la señorita Annie Oakley.
Daba gusto ver a aquella niña, pues aspecto de niña tiene desde lejos, colocarse a seis o siete pasos de la carabina; echar a correr al mismo tiempo que se le arrojaba al aire un objeto, cojer la carabina disparar y convertir en cien pedazos el blanco."

Cartells propagandistics d' Annie Oakley en el espectacle del Buffalo Bill's Wild West.-

Annie Oakley  l' any 1922, quatre anys abans de morir amb el seu rifle. 

A l'edat de 15 anys va guanyar en una competició a Frank Buttler, amb qui va apostar 100 $ a qualsevol que el guanyés en una competició de tir. Annie va acceptar el repte, i el resultat va ser que, de 25 tirs possibles, ella no va fallar cap, mentre Butler va fallar un.Tots dos van contraure matrimoni el 1876 i junts van participar en diversos shows a través del país al costat del seu gos George. Annie incloïa en les seves presentacions fregar a trenta passos de distància una carta de baralla, donar-li a un cèntim en l'aire o a un cigar a la boca de Frank.

S’expliquen algunes anècdotes de l’estada de la troupe a la ciutat. Buffalo Bill no dormia amb els homes que treballen a l’espectacle, per ell s’havia reservat un dels més luxosos hotels de la ciutat: el Quatre Nacions a la Rambla. Expliquen que un dia va llevar-se amb un enorme mal de queixal i va ser conduït a l’Hospital de la Santa Creu on li fou extret. Posteriorment, el queixal de Buffalo Bill era un dels tresors que es podien veure a un armari de l’Hospital fins que un dia va desaparèixer per sempre més. Un col·leccionista nova poder resistir la temptació i se'l va endur. Potser algun descendent del lladregot encara té a casa seva aquell famós queixal. Però sospito que la dentadura de Buffalo Bill va sortir de la ciutat amb tota les seves peces.

També diuen que pocs dies després de la instal·lació de la troupe a la ciutat van desaparèixer dues nenes. Esverats els pares de les criatures van denunciar els indis salvatges dient que només ells podien ser els culpables del rapte de les nenes i que sospitaven que se les havien menjat. Malgrat les explicacions dels organitzadors que argumentaven el caràcter vegetarià dels indis, no es va aclarir el cas fins que dies més tard les nenes van aparèixer sanes i estàlvies.

També s'ha parlat de la mort d’entre cinc i onze indis a Barcelona a conseqüència de la triple epidèmia de febre, còlera i verola que aquells dies assolava la ciutat. Al llibre de Jordi Marill, Aquell hivern ... l’espectacle de Buffalo Bill a Barcelona no acaba de resoldre el misteri i sosté que, per inexistents, mai es trobaran les sepultures dels indis que es creia hi ha havia al cementiri vell. Es sap, però, de dos indis ingressats a l’Hospital de la Santa Creu, Charging Crow de 19 anys i Black Hawk de 25, però donats d’alta el 27 de febrer. A altres ciutats si es van produir la mort d'alguns indis i es sap que els seus cosos van ser enviats als Estats Units.

Tota la troupe de genets, cowboys i indis va marxar de la ciutat el 22 de gener, també en vaixell, amb destí a Nàpols, propera parada de la seva exhibició.-



http://barcelonatienepoder.blogspot.com.es/2012/03/buffalo-bill-barcelona.html

Retall de la Vanguardia del diumenge 19.01-1890.-
A bord del vapor "Bellver" la troupe de Buffalo Bill se'n va anar el 22-01-1890.-

Alguns personatges, entre " bons" i  "dolents" ( cow-boys i indis), registrats a la hemeroteca de la Vanguardia i que per tant van venir a Barcelona aquell 18-12-1889.-

El Show del Buffalo Bill's Wild West a Manchester l'any 1903.-
Postal de la Central Library (Col·lecció particular)

Lámina de "La Ilustración Ibérica" del 1890.

Els bons:

Buck Taylor.-

El jove tirador Johnny Baker.-

El petit Bennie Irving. Anomenat a la Vanguardia "el vaquero más pequeño del mundo". 
Debia tenir un any i escaig.-

Annie Oakley.-

Una vaquera representativa que no sabem com es diu.-

Els dolents:

Black Heart.-

Litle Chief.-

Bave Bear.-

Black Horn.-

Rocky Bear.-

Red Shirt.-

Yellow Hand.-

Jordi Solé va escriure una novel.la, l' any passat, basada amb aquesta llegendaria trobada  d' en Buffalo Bill amb la ciutat de Barcelona a finals del XIX.

http://www.revistadeletras.net/jordi-sole-recupera-a-buffalo-bill-de-visita-en-la-barcelona-de-finales-del-xix/

A l' entrevista que li van fer a la Vanguardia el 27-10-11, tot i demostrar la seva admiració pel periodista Josep Maria Huertas Claveria, divergueix amb ell en alguns aspectes històrics de l' estada d' en William Cody a Barcelona.

 Tal com ho veig  jo, els dos tenen part de la raó. L' estada del coronel Cody no va ser cap fracas i és cert que la Vanguardia parla de 7000 assistents. 

Ell va arribar en vaixell amb la resta de la troupe i no pas amb tren com diu Huertas ( tampoc parla Huertas en cap moment de fracas ). 

Però també és cert que la burguesia de 

l' època el va rebre amb cert distanciament, com ho demostren les revistes satíriques , consultades segurament per el periodista ( Esquella de la Torratxa, Campana de Gràcia ) i no tan la hemeroteca de la Vanguardia o els diaris de l' època com ha fet en Jordi Solé.

 De tota manera la llegenda ho ha superat tot en escreix i jo em quedo amb el comentari del Manel a la mateixa entrevista: 

" A Bufalo Bill lo vió mi abuelo en Barcelona. Hay una anécdota de su compra de una botella de guisqui en la Rambla de Barcelona, no dejó que el dependiente cogiera una escalera para cogerla de la estanteria, él llegó perfectamente sin ella. Eso es una anécdota auténtica de mi familia. Saludos."

 Segurament hi ha una part humana més amagada en tota aquesta història d' en Buffalo Bill de la que sabem però ens haurem de conformar amb el que tenim. Va ser una llàstima que no se li fes cap entrevista al gran Buffalo Bill. - Pijus.

Amadeu Vives, L' Orfeó Català i la final del Cu-cut

" (..) De Bohemios se n' ha parlat molt i no sempre bé. Els amors de Cossette i Roberto en els suburbis de París de 1840 no sempre han estat compresos i aplaudits. Després de l' estrena al Teatro de la Zarzuela, algunes veus i diverses plomes es varen aixecar contra els autors de lletra i música: Guillermo Perrín, Miguel de Palacios i Amadeu Vives. Se'ls va acusar de plagi (Es deia que Bohemios era un plagi clar de l' òpera La Bohème de Puccini.), de cercar fortuna fàcil. De fet , la tarda de l' estrena no hi havia més de mig aforament i, pocs dies més tard, es va retirar del cartell. 
Durant la temporada següent, Bohemios no va ser representada a la capital d' Espanya. Únicament va recórrer alguns teatres de províncies. D' antuvi, doncs, aquella sarsuela d' un sol acte, inspirada en La vida bohèmia d' Henri Murger,que Vives va escriure a corre-cuita en una sola setmana i sense piano, havia esdevingut un dels seus grans fracassos."

" (..) Amadeu, però, era un home bàsicament lluitador, emprenedor, que no es deixava vèncer fàcilment per les dificultats. davant del poc interès mostrat per l' empresari del Teatro de la Zarzuela per comptar amb la seva darrera obra, pren una decisió: ell serà el seu propi empresari. Parla amb Vicente Lleó, aleshores propietari de l' Eslava, i el convenç per llogar conjuntament el Teatro de la Zarzuela.
Va se durant la tardor de 1905, mentre Gaudí aixecava la Casa Milà i Victor Català publicava Solitud. Vicente Lleó ho accepta. Amadeu Vives es converteix, temporalment, en empresari del Teatro de la Zarzuela i de l' Eslava. Després s' hi afegirà el Cómico. Contracten un tenor 
( Enrique Gandia) i una tiple (Consuelo Mayendia), i tornen a presentar Bohemios  durant la temporada de 1906, en el mateix escenari on s' havia estrenat inicialment.
L' èxit va ser total, aclaparador. La popularitat aconseguida per alguns quadres de l' obra va resultar espectacularment notable. Madrid cantava, dempeus, allò de :   " asi, en lo profundo del alma bohemia, se enciende entre besos la loca pasión y siempre dichosos la vida cruzamos y libres cantamos las glorias de amor."
D' ençà d' aquelles representacions, Vives va obtenir el que el destí li havia negat dos anys abans: aplaudiments, popularitat, reconeixement social, feina i diners. (..) "

Joan Vallès Altés, " Aproximació a la figura  d' Amadeu Vives", Serra d' Or, Publicacions de l' Abadia de Montserrat, 203, pàgs. 50-51.-

En aquest acudit del Cu-cut del  25-04-1912, podem veure a Amadeu Vives cel.lebrant  amb els membres de l ' Orfeó Català  el seu  retorn triomfal de Madrid.

Durant aquell any, l' Orfeó Català va visitar tres vegades la capital 
d' Espanya amb un èxit aclaparador.

No és d' extranyar  la bona rebuda de l' Orfeó a Madrid després de l' èxit  de Vives a la capital amb les seves sarsueles. El  máxim compositor del "genero chico" era català, de Collbató.

La dedicació de Vives a la música d'escena, primer amb Arthús, òpera allunyada de les esències nacionals catalanes, i després més acusadament per la seua dedicació a la sarsuela, van anar refredant la relació amb Lluís Millet. 

Aquest li escriu una carta oberta ( a sota ) el 1897, on molt respectuosament li recorda les arrels populars de la música catalana  i la seva tristor, amb matisos, per la dedicació de Vives a posar la seva música al servei  " de una lletra d' accent foraster " .

De fet Vives va tenir molts detractors a la seva època. Un d'ells, en Moraguetes , de qui Francesc Pujols recorda una cita seva: 

" I així va ser com l'amic Moragas va guanyar nous amics i un altra cadira en taula parada. De taules d'aquestes, en tenia no solament a Barcelona, sinó a Madrid i en altres llocs de la Península, perquè era amic, amb una sola excepció, de tots els compositors, directors d'orquestra i músics d'un cert relleu. l'excepció era la d'Amadeu Vives, al qual Moragas, sense negar-li el talent, titllava de pastitxaire i de no tenir escrúpols en afers de composició. per il·lustrar aquest punt de vista, contava que Amadeu Vives, una vegada, al cafè, havia dit: "Jo, quan treballo més a gust és passada la mitjanit". "L'hora dels lladres!, mormolà el mestre Morera, allí present."

 L'Orfeó Català havia nascut com una institució de fonaments nacionalistes i netament conservadora, que comptava amb el suport de la Lliga de Catalunya i compartia local amb Foment Catalanista. 

Tanmateix, Vives, malgrat marxar a Madrid va aconseguir mantenir una relació permanent amb Catalunya, i en els darrers anys de la seua vida fins i tot es va implicar en la vida política catalana, com candidat a regidor de Barcelona per Acció Catalana. 
Davant els retrets d'una part de la societat catalana pel seu presumpte allunyament dels postulats nacionalistes Vives va declarar:

Jo us asseguro que tota la meva música és pensada i escrita en català; els d'ara no se'n poden adonar, però algun dia, quan seré mort, ho descobriran els qui estudiïn sense prevencions i per damunt de l'ambient del nostre temps.

El mestre Nicolau desarmat enfront al mestre Millet.
La rivalitat entre  l' Orfeó Català i el Liceo.-

A part de la referència a Enriqueta Martí i a Elena Vidal,aquest article de Lleixiu,  parlant de l' Orfeó a Madrid, de la  seva rebuda i dels madrilenys  és al.lucinant. Estem el 1912. Un trosset:

 "(..) Si es cert, com se diu, y resulta comprovat per qui precisament va donar nom a la cobla den Millet, la música domestica a les feres, l' Os madrileny no havia de fer fallar aquet segón experiment, amb més motiu quan la musica que se li donava a sentir es com la que saben fer els nostres admirables orfeonistes."
" (..) Y encara no es això sol, cavallers, es que la gent de Madrid, per confidencies completament particulars y reservadas que tenim, fins ens han trobat guapos; rectificant en absolut aquell criteri que' ns feia aparèixer a la consideració llur com a gent fréstega y malcarada, com una mena d' almogàvers vestits d' americana, (..) "

" (..) Catalunya, comtat gran,
es prou rica y es prou plena
per poder mostra'l seu art
 a la gent d' aquella terra,
d' ont ens ve diariament
la abundosa diarrea
de cuplets sense sentit,
que les nostres damiseles
aprenen amb afició
dels pianos de maneta. (...)"

Per aquella época els pianos de maneta eren abundosos per Barcelona degut a l' èxit del cuplé madrileny, però això ja és un altre història. 

Els mateixos rectors de la Lliga varen forçar el seu tancament el 1912, en retirar-li el suport després de publicar una portada original de Llaverias que, amb el títol de La música amanseix les feres, feia al·lusió al viatge a Madrid de l'Orfeó Català i representava Orfeu (el mestre Millet) tocant la lira als inferns i voltat d'un auditori format per l'ós de l'escut madrileny i una colla de bestioles simbòliques: rèptils, el peix-sabre i rates.
Els redactors i dibuixants de la revista van continuar dibuixant a En Patufet revista que feia el mateix equip, però dirigida a un públic infantil.-