Caricaturització de la Mort a L' Esquella de la Torratxa, Cu-cut i d' altres

" La Tomasa" setmanari satíric en català. Aquest número correspon al 28 d' octubre del 1897.-

Diu: 

" Ay Pahuet, te vas morí quan més y més te volia...
Si no hagués vingut a omplir el teu buyt en Serafí.
Pau meu, com t' anyoraria!

El joc de la vida i la mort ironitzat a la portada de La Tomasa.-

Almanach de L' Esquella de la Torratxa per a 1889, pàg 29.-

L' Esquella de la Torratxa del 1 de novembre de 1890.-

Acabat de construir el Cementiri Nou de Barcelona, la sàtira gira, com a la novel.la de Pere Calders, al voltant de les diferències socials de classe.-

" (..) No era el veïnatge de la mort el que temien, ja que estaven acostumats des de petits a contemplar-la a través de les calaveres de sucre, amb el nom de cadascú escrit al front, que es regalaven mútuament el Dia de Difunts. Hi jugaven unes quantes hores o uns quants dies i després mossegaven els cranis blancs, amb una gana que era llur companya de sempre; així, la diversió, la fam i la mort anaven juntes d' una manerra que els era familiar. (..)"  (1)

"L' Esquella de la Torratxa"  2 de Nov. 1900.-

El " Don Juan Tenorio" de José Zorrilla, tot un clàssic per aquestes dates de Tots Sants en aquella època.-


" L' Esquella de la Torratxa"  2-11-1900

Bartomeu Robert i Yarzábal, batlle de Barcelona  i els seus regidors convertits en esquelètiques rates. La corrupció també feia la seva feina en el 1900. 

També de l' Esquella del 2-11-1900.-

" (..) Lalo Nevares tingué l' alberg que desitjava, només havent de córrer uns quants metres, perquè lo sortí un competidor. Però el rival, en adonar-se de la decisió de Lalo, va cedir amablement i es quedà amb una ambiciosa construcció  d'estil colonial, que ostentava escuñpida al pòrtic una frase impregnada de retrets: " Tu ja tens una vida millor. ¿ Per què ens deixes a nosaltres en aquesta vall de llàgrimes.?(..) (2)

L' Esquella de la Torratxa del 2-11-1900

La caricaturització de la Mort feta pel mateix Apel.les Mestres.-

Esquella de la Torratxa del 2-11-1900.-

El Tenorio i Tots Sants eren inseparables.-


L' Esquella de la Torratxa 2-11-1900.-

" (..) Els nous pobladors del cementiri s' abocaven per les obertures i saludaven el cabdill, el qual els corresponia amb una dignitat plena de discreció, amb un simple somriure o alçant el braç.
Alguns es queixaven. Una família es va lamentar dels corrents d'aire, perquè al sepulcre que els tocà no hi havia vidres. Era una construcció moderna, molt audaç, d'un rigor funcional de cara a les necessitats dels morts, sense tenir en compte les dels vius. (..)" (3)

Les diferències d' opinió  entre Espanya i  la Catalunya del 1900 continuaven igual que ara.-

L' Esquella de la Torratxa  2-11-1900.-

El millor pintor per Tots Sants:

Modest Urgell (1839-1919).-

La seva herència artística deixa molts paisatges, marines i esglésies combinades amb unes atmosferes melancòliques, que sempre ens indica la utilització dels colors i l'estat anímic del pintor. 

En les seves obres s'influencia de Joaquim Vayreda, els diferents moviments artístics de París, el Romanticisme i Edgar Allan Poe. ( Vikipedia)

L' Esquella de la Torratxa 

2-11-1900.-

" (..) Va explicar que un grup de nens havia descobert un dels ossaris i jugaven amb les calaveres. (..) i es trobaren de sobte amb un espectacle poc corrent; uns quants nois, asseguts a terra, feien un castell amb cranis. Sobre el frontal de cada calavera havien escrit amb quitrà el nom del nou propietari de la peça.(..)" (4)

La importància  de la  "Festa dels Morts"  a la societat del 1900 era cabdal, com així es veu en aquest anunci des de l' Esquella de  La Campana de Gràcia, un altre dels grans setmanaris satírics de l' època.-

L' Esquella 2-11-1900.-

A part dels ninotaires,l' efecte de Tots Sants arribava a tot arreu,a  els seus redactors. Com en aquest cas en Jep de Jespus ( Joan Serra i Constansó).-

Tot, però, i això és el que m' interessa destacar amb aquest aire  sorneguer.-

L' Esquella de la Torratxa 2-11-1900

Anton del Singlot i  J. Baucells Prat i posen el seu petit granet de sorra.-

L' Esquella de la Torratxa, 
2-11-1900.-

Cu.cut del 30 d' Octubre del 1902.-

En aquesta portada del Cu-cut, la sornegueria, la ironització de la Mort és descarada. El logo de la Lógia Masónica, per donar-hi seriositat a l' esquela és total i demostra que en el 1900 estaven totalment familiaritzats amb la mort, restant-li  força del dramatisme que li donem  ara, evidentment degut a l' alt index de mortalitat d'aleshores.- Pijus.-

Cu-cut del 30-10-1902

Tempus Fugit.-

El ressò del Modernisme es fa patent a les construccions funeràries.-

Cu-cut,  30-10-1902

" (..) Un dels nens provava de foradar un peroné amb un ganivet oscat, per fer-se una flauta. va alçar el cap, contemplà amb calma els tres homes, i prosseguí la seva feina sense immutar-se. Nevares es va mostrar comprensiu:  -Són coses de criatures..... (...)" (5)

Calaverada, fer el calavera, ja venia de lluny. Un altre vegada ens riem de la Mort.

 A Mèxic en fan una festa més profana, a EEUU fan un àpat després de l' enterrament i els negres de New Orleans canten i ballen mentre porten el taüt pels carrers. Aquí, avui, això seria un sacrilegi.- Pijus.-

Cu-cut del 30-10-1902.-

" (..) Van arribar al panteó que ocupava la família de Trinidad Ramirez i, realment, en tots els rostres s' hi reflectia més l' estupor que no pas la tristesa. El cadàver, tapat amb una estora d' espart, reposava damunt la llosa de la cripta i les dones el voltaven de xinxetes enceses. (..)" (6)


Si, que és veritat, veient això, la possible laxitud pel que fa al respecte envers la Mort, provocada pel anticlericalisme del moment.

Diu en Lerroux que del clero ens han vingut tots els mals. Donsas mirin, llenso el sacro. No vull ossos clericals.-

Poden ser les dues coses juntes.- Pijus.-


Cu-cut, 30-10-1902.-

Cu-cut, 30-10-1902.-

Cu-cut, 30-10-1902.-

Cu-cut, 30-10-1902.-

Lerroux i les vagues.-

L' obrer ,mort de gana, literalment.-

Cu-cut, 30-10-1902.-

Antoni Maura i Montaner (1853-1925).-

La dona rica que hereta després de mort el seu marit i que ja l' estan esperant.

La vida segueix.-

El ninot del Cu-cut dibuixat per Gaietà  Cornet disfressat de Don Juan Tenorio.-

"Lo Noy de la Mare" (1866-1867)  nov del 1866.-

UNA CARBASSA AL CEMENTIRI

Ens torna a portar a la "profonda" (com una tomba), (ha,ha,ha) relació que hi ha entre la Mort i la Vida, com a la novel.la de Pere Calders " Aquí descansa Nevares" (paràgrafs 1-6)

Lo Carbassejat, qui no ho ha estat en la vida ?, relaciona l' Amor-Vida amb el Desamor-Mort amb un fi i macabre humor català.-

"Lo Noy de la Mare" (1866-1867)
 Nov del 1866.-
Epitafis il.lustrats per Tomàs Padró.-

"Sortia el diumenge i es conta que pràcticament era tot ell redactat per Conrad Roure que, en el setmanari, emprava els més diversos pseudònims, tots ells relacionats amb el títol: Lo didot, l' oncle, l'àvia, lo mestre, lo padrí, lo cosí, una tia, un conco, l' oncle valencià, un parent de lluny..."

" Sense tenir la qualitat literària d'Un tros de Paper, Lo Noy de la mare se salvà per la categoria artística de Tomàs Padró. (..)"

" Tenia quatre pàgines a tres columnes,una mida de 365 x 220 mm i era mixt de litografia i impremta. Valia quatre quartos."

" L'Humor Català" de Lluís Solà i Dachs, vol1, pàg 69.-

Els cementiris d' Esparreguera

Fotografia de Casimir Ferrer.-

 Per casualitat vaig trobar aquest petit prospecte a l'escola del Guillem i  m' he permès la llibertat de penjar-ho al meu bloc.
Crec que la informació es mereixia  ser publicada. Aquesta petita, però important, història sobre  els diferents emplaçaments del cementiri  a Esparreguera.- Em vaig decidir a fer-ho sobretot quan vaig veure que en el llibre de l'  Orenci Valls i Broquetes: " La Vila d' Esparreguera i el seu Terme" de l' any 1961  restava aquesta cronologia amagada dins la vastedat de l'obra.

En Jeroni Lluís Ventura i Campany era el meu rebesavi matern, pare d'en Jeroni Ventura Simó (batlle d'Esparreguera del 1891-1893), d'en Lluís Ventura Simó (batlle d' Esparreguera del 1912-1915) i d'en Ignaci Ventura Simó (pastisser) que va ser el pare del meu avi matern, el Tildu.- Pijus.-

Els Pòtols Místics: Del perquè del nom del bloc

“ (…) He estat llegint en Whitman, i mireu què  diu: “ Dreceu-vos, esclaus, i espanteu el déspota estranger”. Vol dir, que aquesta és l’ actitud del Bard, del bard llunàtic Zen de les velles senderes del desert; veu que tot es redueix a un món de vagabunds amb motxilla, de pòtols místics que es neguen a acceptar que calgui consumir tota la producció i, per tant, que calgui treballar per a gaudir del privilegi de consumir totes aquestes porcades que no els agraden, com neveres, televisors, cotxes, si més no cotxes nous i vistosos, alguns olis per als cabells, desodorants i totes aquestes immundícies que de tota manera acaben a les escombraries al cap d’ una setmana. Tothom està empresonat en un sistema de treball, de producció, de consum, de treball, de producció, de consum.... Tinc la visió d’ una gran revolució de motxilles, de milers de  i fins i tot de milions de xicots  americans vagabundejant amb les seves motxilles, enfilant-se a les muntanyes per pregar, fent riure les criatures, alegrant els vells, fent la felicitat de les joves o de les velles, i tots són llunàtics del Zen que escriuen poemes que se’ls acudeixen sense cap raó aparent. A més, són afectuosos i realitzen tot d’ estranys actes inesperats, proporcionen visions de llibertat eterna a tothom, a totes les criatures vives, (...)

 ( pàg 119-120 , traducció de Manuel de Pedrolo , “ Els Pòtols Místics ” de Jack Kerouac)

Aquesta novel.la de Jack Kerouac, anomenada en anglès " The Dharma Bums" (1958) i en castellà "Los Vagabundos del Dharma"  fou traduïda directament de l' anglès  per Manuel de Pedrolo, l' any 1967, com a "Els Pòtols Místics". Jo vaig disposar de la segona edició de l' any 1980.-

El nom en si, trobo que és força original, per part de Pedrolo. Podia haver-ho traduït per "Els Rodamons    

del Dharma" però va preferir anomenar-los  Pòtols. 

Qui no se'n recorda de la mare quan de petit tornaves de jugar, fet una guilla, i et deia:  Deu meu!, Si vas brut com un pòtol, a rentar-te immediatament !  Que divertit era  anar com un pòtol, eres feliç de debò, brut però lliure,sense encorsetaments, la pols i la suor de la pell eren testimonis de totes aquelles desfermades hores en que la colla i tu, tu i la colla, jugàvem per l' era,sense control de temps ni d'espai. 

Per lo de Místics, crec que Pedrolo va fer cas a Kerouac en la seva redefinició de la  Beat Generation: " El terme arribà a usar-se de tal manera, que el 1959 Jack Kerouac considerà necessari corregir públicament l'abús d'aquesta denominació en els mitjans de comunicació, ja que l'usaven amb les connotacions de "totalment vençut", o fracassat, o en el sentit de "ritme". Kerouac intentà mostrar el sentit correcte de beat tot suggerint-ne la relació amb paraules com "beatitud" i "beatífic", connexió que s'explicava perquè els ideals del moviment beat anaven lligats amb la consciència orientada a la comprensió del pensament oriental, cap a pràctiques de meditació, etc. Aquesta "redefinició" que Kerouac feia del mot pretenia orientar-lo cap a imatges simbòliques de l'estil de la derrota o foscor necessàries, precedents a l'obertura a la llum i la supressió de l'ego que porten a la il·luminació religiosa." ( Viquipedia)

Jack Kerouac (1922-1969)





" Els Pòtols Beatífics" li devia sonar massa cristià i realment estàvem davant d'uns deixebles de Buda.-

Walt Whitman (1819-1892)


Amb un nom així i amb aquestes dèries juvenils de canvis a la societat, pacífics canvis a la societat, des de dins d' aquesta societat començant per un mateix (Zen), les ansies de llibertat, amb una revolució de les motxilles, de sang nova amb idees noves,dels protagonistes de la novel.la, qualsevol no agafava aquest nom com a títol del bloc.
A més, nosaltres, els de la meva generació que en els setanta estàvem en plena forma, també volíem això, com tots els joves: canvis profunds  de mentalitat, universalitzar les idees, viatjar amb poca pela fent autoestop,per compartir coneixements, orientar cap a un capitalisme més light per que sabíem que les coses realment importants no costen diners: l' amistat,l' aire, el sol, l' amor. 

Un migdia de darrers de setembre del 1955 vaig sal­tar en un tren de càrrega que sortia de Los An­geles i, en un vagó plataforma, ajagut amb el sarró sota el cap i amb els genolls encreuats enlaire, em vaig posar a contemplar els núvols mentre rodàvem cap al nord, en direcció a Santa Bàrbara. Era un tren local, i aquella nit  em proposava de dormir a la platja de Santa Bàrbara, on l'endemà al mati agafaria un altre tren local fins a San Luis Obispo, o el mercaderies de primera categoria de les set de la tarda, que em duria directament a San Francisco. En algun indret proper a Camarillo, on en Charles Parker embogí i després recobrà la salut, un vell vagabund menut i flac s'enfilà al meu vagó quan ens desviàrem cap a una via secundària per tal de deixar passar un tren de passatgers i semblà sorprès de veure'm allí.

Manuel de Pedrolo i Molina (1918-1990)


El traductor va fer que escollis el nom, però els ideals de la novel.la de Kerouac van fer la resta. A més,com si fos una senyal premonitòria, vaig néixer un dia de darrers de setembre del 1955.
Llavors vaig pensar en la creació d'una bloc en que el comú denominador fos aquesta generació, la meva. De fet, darrerament, la vena literària ha pogut més, però el caràcter polifacètic i tastaolletes de la meva generació, crec, que  ha quedat palès  al llarg de tots aquests anys. Pijus.- ( Gràcies per la vostra paciència).-

El meu esperit inquiet i tastaolletes resta reflexat en els meus gustos musicals: