El seu amor per els infants l' han fet una icona a la societat francesa.-
Els seus poemes tracten sobre la vida a París i la vida després de la Segona Guerra Mundial. Jacques Prévert utilitza els jocs de paraules per a capgirar el flux convencional del llenguatge. La seua poesia recorre a neologismes, dobles significats, imatges insòlites, i està farcida d'efectes burlescos i lapsus voluntaris que produïxen efectes còmics i inesperats, d'un humor a vegades negre i a vegades eròtic. En els seus poemes abunden els jocs de sons, al·literacions, rimes i ritmes. El vincle amb el surrealisme està present tant en la naturalesa fluida de les imatges com en l'ús de recursos com els inventaris, les enumeracions heteròclites d'objectes i individus, les substantivacions o les personificacions d'objectes i animals. ( viquipedia)
Veig un home sol, un xic abatut, però esperançat alhora amb els infants que l' envoltaven.
Són collages fets pel mateix Prévert.-
L' Òpera de la Lluna
Hi havia una vegada....
un noiet que no era feliç.
No hi havia gaire sol allà on vivia.
Mai no havia conegut els seus pares
i vivia amb una gent
que no eren ni bons ni dolents.
Tenien altres coses a fer.
No tenien temps.
Hi va haver una altra època,
un nen petit,
que somreia molt sovint,
de nit, mentre dormia.
Era una altra època
però era el mateix noiet.
Li deien Michel Morin,
el noi de la lluna,
perquè quan hi havia lluna
estava content.
Jo la conec, deia.
Som amics.
I fins i tot la nit que no ve,
no he de fer més que tancar els ulls
i la veig en la negra nit.
Ella sempre és allà per a mi.
I quan dormo,
obro molt els ulls.
I em passejo amb ella
i m’ensenya les coses més belles
dins de mon somni.
«Per exemple?», li preguntava la gent.
«El sol!», responia Michel Morin.
I s’adormia tot somrient.
«Decididament» – deia la gent–
«aquest infant és un guillat,
sempre a la lluna, desvarieja.
Caldria enriquir-li l’esperit,
Fer-li posar seny!»
I com que ells parlaven fort,
Michel Morin els sentia, es despertava
i els posava endevinalles.
«Què pesa més,
un quilo de plom al cap
o un quilo de plomes sota el cap
al coixí quan un somnia?»
I perquè dieu que estic a la
lluna ?
Aquí no diem mai que estem a la terra!
Ningú està mai dins la terra
excepte els miners
que extreuen per els altres
les castanyes del foc a l’ Hivern.
I la gent no respon en prou feines o
canvien la conversa.
I tu com hi veus més,
que prefereixes, dins o sobre de la lluna ?
Un munt de coses i també de gent.
Em fan riure sovint,
i de vegades
em posen una mica trist
però mai em fan plorar.
Algunes coses i algunes persones em fan gaudir
i veritablement em fan feliç.
Per exemple ?
Recordo el meu Pare i la meva Mare.
Però, com els pots recordar si
no els has vist mai ?
Tot de sobte els he reconegut.
Com pots reconèixer-los si
no els has conegut mai ?
Se m’assemblen ,
tenen la mateixa edat que jo.
El Pare és un petit nen de la lluna
i la Mare una petita filla del sol.
Un dia ballant junts
van caure sobre la terra
al costat d’un blau rierol que reia
i cantava com ells.
I van cantar amb ell
talment eren de feliços.
I va ballar amb ells.
Però un dia la Misèria,
va arribar i el rierol blau va
marxar.
El Pare i la Mare el van perdre de vista
es van perdre tots dos juntament amb ell.
Van caure en la pobresa i
em van deixar caure...
també. Són vostès els qui m’ho
han dit.
No podien fer res més.
No sabien com,
van ser superats de sobte pels esdeveniments.
Però
a la Lluna són encara petits i
divertits
i diuen bon dia amb un somriure.
I la gent també van somriure perquè
no estaven malament i el que els hi
deia Michel els feia passar el temps.
-Que l’ has vista ?
L’ Òpera.
-L’ Òpera de París ?
Per descomptat que no.
quina pregunta !
-Quin Òpera doncs ?
L’ Òpera de la Lluna naturalment.
-Com és ?
Gairebé mai és la mateixa, canvia tot
el temps i tot i que és semblant,
és encara més bella que abans.
A l ‘ Òpera de la Lluna
no hi han cortines
-Ningú et demana el que no hi ha,
se’t demana el que hi ha, deien
les gents.
A l’ Òpera de la Lluna hi ha tot
com a totes les altres operes
que m’ haveu explicat.
Però, talment, aquesta és molt més maca encara.
No us ho podeu imaginar.
No hi han llotges,ni butaques,
d’ entreactes, ni seients del darrere,
ni llotges de platea, ni passadissos,
ni galliner, com m’ haveu explicat.
No hi ha una gran aranya, està il.luminat
per uns petits astres. Aquests
estels
i la seva brillantor fan l’ electricitat.
i tot el món és damunt l’escena,
per ballar i per cantar.
I fins i tot quan no és lluna plena,
l’ Òpera, és sempre plena.
I quan la lluna està vermella
s’ omple per tot arreu de petits ratolins d’ Òpera pèl-rojos.
I tots els dies són 14 de Juliol
i la Música es passeja
per tots els quarts de la lluna.
I jo he vist sobre el mar xais
que ballaven i cantaven sobre les ones
d'un blanc tutú de llana.
I no feia mai mala mar.
Amb la lluna, solament fingia.
I què cantaven,
“ A la Claror de la Lluna”
els petits xais blancs ?
No aquesta és una bonica cançó.
Una cançó com “ El plor de la pastora”
Aquestes, però, són cançons de la Terra,
cançons d’ allà.
I doncs que canten ?
El que canten no és pas complicat.
I Michel Morin cantava.
Cantava:
A la Claror
de la Terra
cantava
L’ hi era
agradable a la Pastora
cantava
L’ hi era
agradable al Pastor
Es feia
agradable per tot arreu.
Tothom estava
feliç amb tothom.
Avui ja és
ahir,
i el demà és aquí també.
Sortiu tots
de la cabana
Xais negres
i camells grisos
i l’elefant
, i el ruc,
i la guineu,
i el ratolí.
És agradable a tots els pastorets
És agradable
a tots i per a tots.
I el blanc
creixent de la lluna
la gran fabricant
el dia que llueix
pren el seu
bany tots els matins
dins el cafè
negre de la nit
i diu bona
nit al capvespre
bon viatge a
la claror quan fuig
i les agulles dins del pèndul
teixeixen el
bon temps dia i nit.
I la gent cantaven a vegades al mateix
temps que ell, els divertia
i els canviava una mica llur vida.
Però, Michel Morin no reconeixia
la seva cançó.
S’ hauria dit que en lloc de cantar un to,
la gent recitava una lliçó.
Ben cert, que feien el millor que podien
però grinyolava una mica,
com si se’ls hi tornés
una maionesa amb rés
més que unes closques d’ ous.
No val la pena que m’ acompanyeu
els hi deia Michel Morin.
Deixeu-me dormir sense bressolar-me,
deixeu-me retornar a la lluna.
Revindré demà matí i així mateix per
anar més ràpid agafaré un meteorit.
-Que és això ?
Uns petits astres que fan de taxi.
-Deuen costar uns preus astronòmics ?
No.
És com el telefèric que volta sobre
la via làctia; es pot agafar,
descendir en marxa,
no es paga mai, no té preu.
-Però i el risc de fer-se mal ?
No, allí baix es rebota !
Oh, deixeu-me anar-hi de nit.
Deixeu-me retornar a la lluna.
El sol m`hi acompanyarà,
car he tingut fred tot el dia.
-L’ escola no s’ escalfa ?
Una mica més i gairebé no
però jo he tingut fred sobretot al cap
perquè em vaig avorrir molt.
Hi havia càlcul mental
i les guerres de religió.
M’ agrada molt més el 14 de Juliol
quan s’ obren totes les grans presons
i quan el geni de la Bastilla
posa
llum als llantiols.
I al decurs de la nit tots els carrers ballen i
la lluna il.lumina les nostres cançons.
-Què canta també la lluna ?
No.
No diu res, reflexa.
-A qui?
A nosaltres, retornant-nos la llum del sol.
Més ella reflexa, mentre brilla, aquesta
llum tan feliç i tan bonica.
De ben segur, tot el que brilla és d’ or.
No, per res, no és d’or
simplement tot brilla.
-No deuen cansar-se gaire,
Ni deuen treballar sovint.
Allà baix ningú es cansa,
per tant tothom
treballa tota l’ estona.
Però, no a tot arreu, i tothom
al mateix temps.
-I que fan ?
La nova lluna.
- la posen nova, o què ?
No es necessari. No ha estat mai vella.
Que és el que fan aleshores ?
L’ embelleixen.
Hi han uns equips de dia que treballen
per embellir les nits.
I els equips de nit que treballen
per embellir els dies.
I no es fan mai la guerra ?
No.
Tenen altres coses a fer;
embellir la lluna,
els hi pren tot el seu temps. I llavors
no tenen necessitat de fer la guerra.
A més no necessiten diners.
I quan una vegada la nova lluna
és acabada agafen el telefèric i
se’n van a veure de lluny aquesta nova lluna
per a poder apreciar l’ efecte del treball ben fet.
I després se’n van de vacances.
-On ?
Un xic per tot arreu, on se’ls escoltin els seus cants.
Un xic per tot arreu, on estiguin divertits.
I alguna vegada han anat a passar
les seves vacances a la terra.
Però no s´hi queden gaire temps.
-No els agrada?
Si. Els hi agradava força
les flors, els colors
de la mar i el cant
dels ocells i dels infants.
Tot era nou per ells.
I estaven molt contents.
-Perquè van marxar ?
A causa del soroll.
-Quin soroll?
El soroll de les màquines que
feien la runa
les màquines de fer la guerra
les màquines de fer matar els infants
de la terra.
I Michel Morin s’adormí
tot repetint dolçament
han cantat mentre s’anaven :
És molt bonic però ja partim.
Quan es faci la nova terra
ja tornarem.
L' Òpera de la Lluna de Jacques Prévert
( Traducció meva, he fet el que he pogut )
Altres poemes de Jacques Prévert:
BÀRBARA
Recorda, Bàrbara,
plovia incessantment damunt Brest aquell dia,
i caminaves somrient,
oberta al goig, regalimant
sota la pluja.
Recorda, Bàrbara,
plovia seguit damunt Brest,
i em vaig encreuar amb tu al carrer de Siam,
somreies
i jo somreia així mateix.
Recorda, Bàrbara,
tu que no et coneixia,
tu que no em coneixies.
Recorda,
recorda si més no aquell dia!
No oblidis.
Un home es soplujava sota un porxo,
i va cridar el teu nom:
Bàrbara!
I vares córrer a ell sota la pluja,
regalimant, oberta al goigç,
i et llançares dins els seus braços.
Recorda’t d’això, Bàrbara,
i no et molestis si et tutejo.
Dic de tu a tots aquells que estimo,
fins si sols els he vist una vegada;
dic de tu a tots aquells que estimen,
fins si no els conec gens.
Recorda, Bàrbara,
no oblidis
aquella pluja assenyada i feliç
sobre el teu rostre venturós,
sobre la vila venturosa,
aquella pluja sobre el mar,
i sobre l’arsenal
i la barca d’Ouessant.
Oh Bàrbara,
que fotuda, la guerra!
Què s’ha fet de tu ara,
sota aquesta pluja de ferro,
de foc, d’acer, de sang?
I aquell que t’estrenyia entre els seus braços
tot ple d’amor,
és mort, ha desaparegut, o bé és encara viu?
Oh Bàrbara,
plou seguit damunt Brest
tal com plovia abans,
però ja no és igual i tot s’ha fet malbé.
És una pluja fúnebre, terrible i desolada,
no és ni tan sols la tempestat
de ferro, d’acer i de sang.
Senzillament, són núvols
que rebenten com cans,
cans que desapareixen
al fil de l’aigua damunt Brest,
i van a podrir-se allà lluny,
enllà, molt lluny de Brest,
del qual no queda res.
FAMILIAR
La mare fa mitja
El fill fa la guerra
Ho troba natural això la mare
I el pare què fa el pare?
Fa negocis
La dona fa mitja
El fill la guerra
Ell negocis
Ho troba natural això el pare
I el fill i el fill
què és el que troba el fill?
No troba res no res de res el fill
El fill sa mare fa mitja i son pare negocis i ell la guerra
Quan acabi la guerra
farà negocis amb son pare
La guerra continua la mare continua fa mitja
El pare continua fa negocis
El fill el maten ja no continua
El pare i la mare van al cementiri
Ho troben natural això el pare i la mare
La vida continua la vida amb la mitja la guerra els negocis
Els negocis la guerra la mitja la guerra
Els negocis els negocis i els negocis
La vida amb el cementiri
(Trad. Tomàs Martí) Mag Poesia
