“ (…) He
estat llegint en Whitman, i mireu què
diu: “ Dreceu-vos, esclaus, i espanteu el déspota estranger”. Vol dir,
que aquesta és l’ actitud del Bard, del bard llunàtic Zen de les velles
senderes del desert; veu que tot es redueix a un món de vagabunds amb motxilla,
de pòtols místics que es neguen a acceptar que calgui consumir tota la
producció i, per tant, que calgui treballar per a gaudir del privilegi de
consumir totes aquestes porcades que no els agraden, com neveres, televisors,
cotxes, si més no cotxes nous i vistosos, alguns olis per als cabells,
desodorants i totes aquestes immundícies que de tota manera acaben a les
escombraries al cap d’ una setmana. Tothom està empresonat en un sistema de
treball, de producció, de consum, de treball, de producció, de consum.... Tinc
la visió d’ una gran revolució de motxilles, de milers de i fins i tot de milions de xicots americans vagabundejant amb les seves
motxilles, enfilant-se a les muntanyes per pregar, fent riure les criatures,
alegrant els vells, fent la felicitat de les joves o de les velles, i tots són llunàtics
del Zen que escriuen poemes que se’ls acudeixen sense cap raó aparent. A més,
són afectuosos i realitzen tot d’ estranys actes inesperats, proporcionen
visions de llibertat eterna a tothom, a totes les criatures vives, (...)
( pàg 119-120 , traducció de Manuel de Pedrolo
, “ Els Pòtols Místics ” de Jack Kerouac)
Aquesta novel.la de Jack Kerouac, anomenada en anglès " The Dharma Bums" (1958) i en castellà "Los Vagabundos del Dharma" fou traduïda directament de l' anglès per Manuel de Pedrolo, l' any 1967, com a "Els Pòtols Místics". Jo vaig disposar de la segona edició de l' any 1980.-
El nom en si, trobo que és força original, per part de Pedrolo. Podia haver-ho traduït per "Els Rodamons
del Dharma" però va preferir anomenar-los Pòtols.
Qui no se'n recorda de la mare quan de petit tornaves de jugar, fet una guilla, i et deia: Deu meu!, Si vas brut com un pòtol, a rentar-te immediatament ! Que divertit era anar com un pòtol, eres feliç de debò, brut però lliure,sense encorsetaments, la pols i la suor de la pell eren testimonis de totes aquelles desfermades hores en que la colla i tu, tu i la colla, jugàvem per l' era,sense control de temps ni d'espai.
Per lo de Místics, crec que Pedrolo va fer cas a Kerouac en la seva redefinició de la Beat Generation: " El terme arribà a usar-se de tal manera, que el 1959 Jack Kerouac considerà necessari corregir públicament l'abús d'aquesta denominació en els mitjans de comunicació, ja que l'usaven amb les connotacions de "totalment vençut", o fracassat, o en el sentit de "ritme". Kerouac intentà mostrar el sentit correcte de beat tot suggerint-ne la relació amb paraules com "beatitud" i "beatífic", connexió que s'explicava perquè els ideals del moviment beat anaven lligats amb la consciència orientada a la comprensió del pensament oriental, cap a pràctiques de meditació, etc. Aquesta "redefinició" que Kerouac feia del mot pretenia orientar-lo cap a imatges simbòliques de l'estil de la derrota o foscor necessàries, precedents a l'obertura a la llum i la supressió de l'ego que porten a la il·luminació religiosa." ( Viquipedia)
Jack Kerouac (1922-1969)
" Els Pòtols Beatífics" li devia sonar massa cristià i realment estàvem davant d'uns deixebles de Buda.-
Walt Whitman (1819-1892)
Amb un nom així i amb aquestes dèries juvenils de canvis a la societat, pacífics canvis a la societat, des de dins d' aquesta societat començant per un mateix (Zen), les ansies de llibertat, amb una revolució de les motxilles, de sang nova amb idees noves,dels protagonistes de la novel.la, qualsevol no agafava aquest nom com a títol del bloc.
A més, nosaltres, els de la meva generació que en els setanta estàvem en plena forma, també volíem això, com tots els joves: canvis profunds de mentalitat, universalitzar les idees, viatjar amb poca pela fent autoestop,per compartir coneixements, orientar cap a un capitalisme més light per que sabíem que les coses realment importants no costen diners: l' amistat,l' aire, el sol, l' amor.
Un migdia de darrers de setembre del 1955 vaig saltar en un tren de càrrega que sortia de Los Angeles i, en un vagó plataforma, ajagut amb el sarró sota el cap i amb els genolls encreuats enlaire, em vaig posar a contemplar els núvols mentre rodàvem cap al nord, en direcció a Santa Bàrbara. Era un tren local, i aquella nit em proposava de dormir a la platja de Santa Bàrbara, on l'endemà al mati agafaria un altre tren local fins a San Luis Obispo, o el mercaderies de primera categoria de les set de la tarda, que em duria directament a San Francisco. En algun indret proper a Camarillo, on en Charles Parker embogí i després recobrà la salut, un vell vagabund menut i flac s'enfilà al meu vagó quan ens desviàrem cap a una via secundària per tal de deixar passar un tren de passatgers i semblà sorprès de veure'm allí.
Manuel de Pedrolo i Molina (1918-1990)
El traductor va fer que escollis el nom, però els ideals de la novel.la de Kerouac van fer la resta. A més,com si fos una senyal premonitòria, vaig néixer un dia de darrers de setembre del 1955.
Llavors vaig pensar en la creació d'una bloc en que el comú denominador fos aquesta generació, la meva. De fet, darrerament, la vena literària ha pogut més, però el caràcter polifacètic i tastaolletes de la meva generació, crec, que ha quedat palès al llarg de tots aquests anys. Pijus.- ( Gràcies per la vostra paciència).-
El meu esperit inquiet i tastaolletes resta reflexat en els meus gustos musicals:
Gran llibre i gran títol. Encara recordo quan el vaig llegir a mitjans dels setanta. Estava a la biblioteca i més que llegir-lo el vaig devorar i després d'aquell en van caure molts més de la generació beat, tot un referent, i tota una concepció de vida pel que amb el temps s'acabaria convertint en un veritable llop solitari en aquesta jungla d'asfalt cada cop més salvatge.
ResponEliminaJo també el vaig devorar i saps, ara que que hi penso, el que trobo més a faltar avui dia, potser estic molt desconnectat de la realitat ,no ho sé, és que ens hem fet esclaus de moltes coses, conveniències, materialitats,seguretats, i ens manca aquella espontaneïtat dels personatges de Kerouac en els que ens emmirallàvem nosaltres una mica. El canvi d'escala de valors d' ara és vital fer-la, però no se sap on són aquests valors. Jo fa temps tinc els meus.
ResponElimina