Les festes de Solidaritat Catalana ( 20-05-1906 ): Éxit de la Coalició Catalanista.

" (...) Pocs dies després , el 20 de maig , té lloc l´homenatge del poble de Barcelona als diputats i senadors que han intervingut a les Corts contra el projecte de Llei de jurisdiccions. És la " Festa de l´Homenatge " que té lloc al passeig de Sant Joan amb una multitudinària (...) i emotiva desfilada cívica." 

Una setmana abans, el 12 de maig de 1906, " (...) el Comitè Executiu de Solidaritat fa públic un manifest en què anuncia que aquesta plataforma de partits pensa presentar-se als pròxims comicis ( provincials i legislatius de 1907):

La Solidaritat és quelcom diferent, quelcom més alt que els partits que la formen, i la seva missió plana per damunt de les finalitats de banderia. La Solidaritat és la formació viva de l' ésser de Catalunya com a col.lectivitat conscient de si mateixa.

 

La sortida de l' estació de la comitiva de Solidaritat Catalana (20-05-1906)

Els senyors Salmeron i Rusiñol ovacionats per la multitud.-

A la tribuna del Colón, els discursos.-

Els manifestants rendint homenatge davant de la tribuna d' honor.-

Arribada dels convidats a la tribuna d' honor.
El penó de la ciutat obrint la marxa de la comitiva.
Aspecte de la tribuna durant el pas de la manifestació.-

La visita a la casa de la Maternitat.-

Sortint de la casa de la Maternitat.-

Més multituts fent referència a " Les multituts" de Raimon Caselles.-

Els organitzadors.-

Els discursos dels diputats a la terrassa de l' estació del Tibidabo.-

L' àpat oficial al Tibidabo dels diputats i senadors homenatjats el 20-05-1906.-

" (..) En aquests moments, i en ple ambient d' acord catalanista, Enric Prat de la Riba publicava la seva obra cabdal, La nacionalitat catalana.(..) 

El text no va tardar a ésser considerat l'obra teòrica culminant del catalanisme i el primer que donava una visió moderna del fet nacional català."

Representants de la " Liga Foral" de Guipúzcoa a les festes de la Solidaritat Catalana: 
" La important associació autonomista que representen aquests ilustres hostes..." ( El País Basc sempre a anys llums de nosaltres però sempre al nostre costat.)

Signatures dels diputats i senadors afectes a Catalunya i que van votar en contra del projecte de Llei de jurisdiccions:
Significava el trasllat a la jurisdicció militar de tots els delictes contra l'exèrcit i la pàtria, amb inclusió dels ultratges a llurs símbols i emblemes o de les apologies d'injúries. Fou aprovada el 13 de febrer de 1906 pel senat i el 23 de març pel congrés. Aquest, que acceptà una esmena regionalista que hi afegia els delictes contra les regions, no pogué evitar, tanmateix, la retirada de les minories parlamentàries republicana, regionalista, integrista i carlina. L'oposició a la llei fou el motiu immediat de la constitució de la Solidaritat Catalana.Wikipedia.

Referències del Cu-cut a l' éxit de la coalició catalanista. Albert Rusiñol, de la LLiga Regionalista, amb el barret frigi de la republica  i Lerroux amb barret sevillà.

" (..) A més, l' adhesió a l' acte de més de mil tres-centes entitas catalanes ( i algunes d' altres localitats espanyoles ) acabava de donar la dimensió dels fets. Els esdeveniments oficials promoguts amb motiu de l' homenatge es perllongaran  fins el al vespre del dia 22. Malgrat la dimensió dels actes celebrats, la reacció inicial de la premsa de Madrid és de cert menyspreu i fredor davant el caràcter multitudinari de l' esdeveniment."

" L' assistència a la " Festa de l' Homenatge " és absolutament interclassista,amb una presència menestral i obrera indiscutible; però el més important és la mobilització de les classes mitjanes urbanes, tradicionalment absents."

" Mi impresión al entrar en Cataluña, va dir el diputat senyor d' Orueta, es la de que entro en un pueblo cuyo civismo está  dos mil kilómetros sobre Madrid."
Y pensar que, a pesar d' això, continuem anant a sota !

Però ja vindrà dia que deixarem d' anar a peu.
Som massa sabis per anarhi gaire temps més.
No més ens manca seguir ab el règim que hem comensat a probar ara y ab una temporada més de tractament, cura feta.

" (..) La  Lliga va entendre que Solidaritat podia ser una bona plataforma per a assolir els seus objectius polítics i fer de la burgesia la classe rectora de la politica catalana. La resta dels components de Solidaritat eren massa febles per a oposar-s'hi i, sobretot, per a renunciar, no només a unes futures actes de diputat, sinó a l' ocasió d' assolir una clientela politica guanyada en una lluita per Catalunya i contra l' enemic comú de tots els aliats, el lerrouxisme, que fins ara s' enduia el vot de la major part de les classes populars."

" (..) En el seu paper director, la Lliga va tenir cura de no donar al moviment un contingut massa ideològic i va voler evitar qualsevol enfrontament entre els seus diversos integrants. En conseqüència, Solidaritat era capaç d' integrar un espai electoral que cobria els extrems oposats: tant l' elector clerical com l' anticlerical, tant el republicà com el monàrquic, podien votar Solidaritat sense massa problemes. "

Fesomies, no caricatures, dels diputats i senadors que van ésser homenatjats aquell 20 de maig de 1906.

" (..)Les candidatures de Solidaritat eren formades per 17 republicans (6 unionistes, 6 federals i 5 nacionalistes republicans), 15 regionalistes, 6 tradicionalistes i 4 independents: Francesc Macià, per Barcelona i les Borgues Blanques, Amadeu Hurtado i Josep Zulueta. "

" (..) En aquest clima d' eufòria, Joan Maragall publicava a La Veu de Catalunya l' article  
 "L' alçament " (només un poeta podia penetrar així en l' ànima catalana) :

" Solidaritat és la terra, ho sents ? És la terra que s' alça en els seus homes. (..) I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se; i ho crida a tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res més sobre d' ella que un gran afany d' acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric (...) "

" (..) La concurrència massiva a les urnes el 21 d' abril de 1907, amb una votació ordenada i tranquil.la i una desacostumada animació, van ésser els trets característics de la jornada electoral a tot Catalunya. (..)
El triomf fou aclaparador i els solidaris van guanyar majories i minories. Amb una participació que ultrapassava el 60 %, Solidaritat comptava amb un 42 % del cens electoral, mentre la candidatura lerrouxista només arribava a un 17 %.(..) Tot i això, la celebració de les eleccions de senadors que van tenir lloc el 5 de maig de 1907 i que van certificar un nou triomf solidari, van confirmar l' èxit de Solidaritat Catalana, i van portar, ara també al Senat, un nodrit estol de polítics catalans. "

Afegeix la llegenda

Francesc Cambó i Batlle (1846-1957) va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista. Volia un estat autonòmic per a Catalunya, mai la separació de l' estat espanyol, però si veiés com estem ara....... potser canviaria d' opinió. 
Veieu com els desgreuges comparatius  han estat i estaran sempre a l' ordre del dia fins i tot  després de 108 anys.

Carta que Francesc Cambó dirigí a Alfons XIII l' abril de 1904.-

Nicolás Salmerón y Alonso (1838-1908)

Donava suport les aspiracions nacionalistes catalanes quan fossin compatibles amb les republicanes i al fundar-se en 1906 la Solidaritat Catalana, fou triat president de la mateixa, amb el que provoca l'escisió dintre del moviment republicà del sector espanyolista d'Alejandro Lerroux. 

" (..) si hagués estat només una mera aliança de partits davant una consulta electoral imminent, sorgida d' un acte comú de protesta per fets atemptatoris a la llibertat civil, la seva durada hauria esta quelcom inexplicable.
 Si durà uns tres anys (1906-1909) , fou perquè amagava un afany que anava més enllà d' una conjunturabreu, (...)
l' efimera vida de Solidaritat Catalana no amagarà, tanmateix, la importància del fenomen com a punt de referència per a futurs intents d' unió entre diferents sectors politics catalans. "

Tots els paràgrafs entre cometes són a cura del eminent historiador Santiago Izquierdo Ballester i del seu gran treball "Significació politica de Solidaritat Catalana "

Aquesta entrada vol ésser unes quantes coses o al menys així ho pretenc. 
La primera, un  homenatge particular, meu, cosa que faig , a tots aquests, grans homes, que es van poder entendre entre ells, per una causa comuna, allà pel 1906. 

Això seria força dificil avui dia.

 En segon lloc, estic completament d' acord amb en Santiago Izquierdo, que aquest exemple històric és emblemàtic i molt a tenir en compte pels que sempre pensem que no hi ha res a fer amb els politics i la politica.
 Ells ho van fer !!
 Segurament el moment era especial i la seva talla politica també, però fixeu-vos que la motivació, el greuge davant el qual  es van rebel.lar, no era, ni molt menys, tan gruixut als que ens enfrontem avui. 

En tercer lloc, aquesta lliçó histórica, creia que havia de penjar-se a la xarxa perquè les connotacions polítiques i socials, en moltes coses les podriem transportar al moment actual on la necessitat és molt més gran, però no sembla possible tal unió per ara.-
  Pijus.-

Agustí Sardá i Llaveria
Senador per Tarragona

Emilio  Menendez Pallarés
Diputat per València

Emili Junoy i Gelabert
Diputat per Barcelona

D. Eusebi Corominas
Diputat de Girona.

D. Francisco Pi i Arzuaga
Diputat per Sabadell.-

D. Francisco Albó i Martí
Diputat per Olot.-

Frederich Rahola i Trèmols
Diputat per Barcelona

Gumersindo de Azcarate
Diputat per León

Ignasi Girona i Agrafel
Diputat per Barcelona

Joan Garriga Massó
Diputat per la Seu d' Urgell

Joaquim Salvatella i Gibert
Diputat per Figueras

Jose de Orueta Perez de Nenin
Diputat per Tolosa (Guipuzcoa)

Jose del Perojo Figueras
Diputat per Las Palmas (Canarias)

Jose Zulueta y Gomis
Diputat per Vilafranca del Penedes

Josep Bertran i Musitu
Diputat per Vilanova i la Geltrú

Juan Vazquez de Mella
Diputat per Pamplona

Julià Nougués i Subirà
Diputat per Tarragona Reus-Falset

Luís Morote Greus
Diputat per Madrid

Melquiades Alvarez Gonzalez
Diputat per Oviedo

Nicolas Salmeron y Alonso
Diputat per Barcelona

Rafael Maria de Labra Cadrana
Senador per les Económiques de León

Ramón Mayner Socias
Diputat per Tarragona Reus-Falset

Ramón Nocedal y Romea
Diputat per Pamplona

Rodrigo Soriano Berroeta-Aldamar
Diputat per València

Salvador Canals i Vilaró
Diputat per Valls

Teodoro de Arana Balaústegui
Senador de Guipuzcoa

D. Juli Burell
Diputat per Arzua (La Coruña)

D. Manuel Moya
Diputat per Fraga.-

Tomás Balbás Ageo 
Secretari que signa l´acta ?
La seva signatura es troba al mig del document.

El que ens queda, si no ens espabilem una mica: 

El desencís.

El Cu-cut i Gaudí

Cu-cut 10 setembre de 1910

La casa Batlló (1905-1907)

Entre 1905 i 1906 el passeig de Gràcia va tenir una transformació quan finalment es van posar llambordes al passeig, els tramvies van ser traslladats a les calçades laterals i es van instal·lar els coneguts bancs-fanals de Pere Falqués. Josep Puig i Cadafalch ja havia construït la casa Amatller (1900) i en el mateix tram l'arquitecteLluís Domènech i Montaner havia finalitzat la transformació de la casa Lleó Morera a la cantonada amb Consell de Cent amb la que va guanyar el premi del concurs anual d'edificis artístics de 1906. I mentre aquests arquitectes i les seves obres produïen una atracció i un signe de distinció entre els seus clients, era criticada per la premsa satírica.

El apel·latiu popular de «la mansana de la discòrdia» definia precisament la rivalitat entre els arquitectes i, molt especialment, les seves façanes.

Quan Gaudí va haver de resoldre l'encàrrec ja sabia el que havien fet els altres. De fet, la presència de l'arquitecte més sorprenent de tots ells era l'element que hi provocava aquest nom.

La pugna entre els arquitectes més famosos del moment va atraure molts altres burgesos que volien tenir la casa al passeig de moda. El 1906 els Malagrida, que comerciaven amb l'Argentina, se'n van construir un edifici amb una cúpula al número 27, obra del mestre d'obres Josep Codina. Sagnier va fer la casa de la família Mulleras al costat de la casa Amatller, mentre que la vídua Marfà enllestia el 1905 l'obra d'estil medievalista que havia encarregat a Manuel Comas a la cantonada amb el carrer de València.

El fort impuls de la burgesia barcelonina va resultar clau en el desenvolupament i allargament del moviment modernista que a Europa es va acabar al voltant de 1905, mentre que a Catalunya va durar una dècada més.

Per contra, a la resta d'Espanya el moviment no va tenir pràcticament ressò, degut a les difícils condicions econòmiques que varen suposar la pèrdua de les colònies americanes.

La revista madrilenya Nuevo Mundo del 14 de febrer de 1907 descrivia el treball dels arquitectes modernistes catalans: «Tot i no arribar encara a la perfecció o si més no a la conciliació justa del que és bell, harmònic i útil, ni constituint encara les seves obres una visió clara i precisa d'un art propi, és anuncio d'abundants aptituds per a arribar a aquesta meta gloriosa de la qual pot considerar-se com a més proper al pintoresc i audaç Gaudí.»

En resposta, la Ilustració Catalana publicava el 10 de març de 1907: «Els mateixos espanyols començan a rendirse a la realitat i s'ocupan i comentan, encara que molt a la lleugera, les obres del Domènech, Puig i Cadafalch, Sagnier, Gaudí i tants altres.»  (fons wiquipedia)

Cu-cut 31 Mars 1910 

Casa Milà (1906-1910)

Aldarulls i bombes

Acudit desencadenant dels Fets del Cu-cut!, de la ploma de Joan García Junceda i Supervia.

25 de Novembre de 1905

El 1905  s’ havia celebrat el Banquet de la Victòria i a la revista Cu-cut havia aparegut la famosa caricatura que considerada ofensiva pels militars assaltaren  la seva redacció amb  la destrucció dels tallers de la revista i la seva suspensió per cinc mesos. Pijus

Durant el decenni de 1890, en plena Restauració borbònica, l'extensió de l'ideari violent en el moviment anarquista va donar lloc a diversos grans atemptats. El 1893 es van fer catorze atemptats amb bomba a Barcelona, entre els quals destaquen l'atemptat fallit contra el capità general Martínez Campos i l'explosió de dues bombes al Liceu. El 1896 hi va haver un atemptat amb bomba contra la processó de Corpus al carrer de Canvis Nous, que va provocar una gran mortaldat. La repressió, sota jurisdicció militar, va ser indiscriminada. El procés de Montjuïc (1897), que es va saldar amb cinc execucions, va aixecar una onada de protestes, tant a Catalunya com a nivell internacional. Tanmateix, la repressió va desorganitzar momentàniament el moviment llibertari. 

Encara el 1909, l'oposició a la guerra del Marroc va provocar un nou alçament de caràcter anticlerical i violent, la Setmana Tràgica, que va ser seguida per una repressió duríssima i indiscriminada.  

Per tots aquests motius, Barcelona es va guanyar la trista etiqueta de "la ciutat de les bombes".  ( Històries de Catalunya)