ELS ALMANACHS EN COLOR DE MANEL MOLINÉ A LA CAMPANA DE GRÀCIA

 

Aquests almanachs de l'època de Manel Moliné representen el toc de color, tan agradable per tots, que sense arribar a l'exuberància dels colors de Tomàs Padró i Pedret a "La Flaca" o a "La Madeja Política", ens ho recordan i molt. Cal recordar que Padró disposava d'un format molt més gran en aquells per poder esplaiar-se.  Ens acosten, també, al clima polític just abans de la pèrdua de Cuba i Filipines.   

Els dibuixants van esdevenir no només un dels principals reclams de la revista sinó també un dels més importants senyals d’identitat. Tan sols per la seva col·lecció de dibuixos, La Campana de Gràcia ja es podria considerar una de les joies de la premsa satírica arreu del món.

Contraportada de l'Almanach del 1885. Acollonant, vosaltres mateixos.

Pàgina central de l'Almanach del 1885 . Entre d'altres: Antonio Cánovas del Castillo (conservador) , Francisco Romero Robledo, Práxedes Mateo Sagasta (partit liberal), Emilio Castelar (republicà) .

La Campana de Gràcia fou un setmanari satíric, republicà i anticlerical. Fundat per Innocenci López i Bernagossi el 8 de maig de 1870, s'edità durant més de 64 anys. Nascut com a setmanari bilingüe, només emprà el castellà en algun escrit dels primers anys. Més interessat per la política estatal que per la catalana, criticà les accions catalanistes. Però anà modificant la seva actitud i ajudà el moviment de Solidaritat Catalana i féu una política catalana d'esquerres entre la classe obrera.

Contraportada de l'Almanach del 1886

L'anomenada Crisi de les Carolines va ser un conflicte que va enfrontar el 1885 a Espanya amb Alemanya per la possessió de l'arxipèlag de les illes Carolines a l'oceà Pacífic. A dalt veiem mig amagat a Cánovas del Castillo i a baix, a la dreta, el canciller alemany  Otto von Bismarck.  Les Filipines i Cuba ja començaven a treure fum.  

Extraordinària caricatura de Manel Moliné sobre la crísi de Les Carolines a la plana central, veiem a Bismarck arreplegan "Les Carolines" i a Cánovas, Castelar, Sagasta, Moret retenint a la fera espanyola.  

De fet, cap dels dos països desitjava una guerra. Espanya preferia evitar el conflicte, no només per la seva inferioritat militar, sinó també per la inestabilitat política que podria significar una derrota per la monarquia de la Restauració. Alfons XII estava molt malalt (moriria el 25 de desembre de 1885) i el país s’abocava a una regència. Alemanya, al seu torn, no volia perdre un tradicional aliat que el podria fer acostar al seu enemic tradicional, França.

La Campana veient el teatre de les baralles entre els liberals i els conservadors.

Contraportada del 1887. Menava Sagasta (lliberal), Cánovas del Castillo (conservador) a la nevera. 

Un republicanisme català ingenu, distret, com ara. 

Brutal.

El Partit Liberal Fusionista o simplement Partit Liberal fou un dels dos partits, juntament amb el Partit Conservador, que participaren en el sistema turnista imposat per la Restauració borbònica de 1874. Aquest partit polític espanyol fundat el 1880, al voltant del grup constitucional de Práxedes Mateo Sagasta, agrupà els sectors liberals més progressistes i fins i tot de centreesquerra que no es trobaven dins el moviment republicà. Ideològicament no es diferenciava gaire del Partit Conservador, tot i que accentuava alguns dels principis liberals, com l'establiment del sufragi universal masculí el 1890, que no fou efectiu per l'acció desvirtuadora del caciquisme; i es mostrava menys autoritari quan exercia el poder.

La República Catalana amb gorro frigi i davantal amb l' escut de la ciutat de Barcelona. Les muntanyes de Montserrat al fons. La senyera com estendard.

De l' Almanach de la Campana de Gràcia de l' any 1889.

Contraportada de l'almanach del 1889.

L'enfrontament entre partit Liberal (Sagasta), que menava en aquell moment, i el partit conservador de Cánovas continuava. Tot observat per la republicana Campana. 

La màxima creació de Manuel Moliné en el terreny de la caricatura fou la de l' alcalde Francesc de P. Rius i Taulet. Aqui presenta a tots els seus aliats en el govern espanyol, en plena gatzara durant l' Exposició Universal de Barcelona de l' any 1888. El malbaratement de les arques púbiques, despesa desmesurada de l'aigua i del que no era aigua, va ser molt criticat a La Campana i a La Esquella. Entre d'altres: Antonio Cánovas del Castillo, Francisco Romero Robledo, Rius i Taulet, Práxedes Mateo Sagasta, Emilio Castelar, Francesc Pi i Margall. 

Contraportada del 1890. Sagasta a la trona. Cánovas i Romero Robledo, del partit conservador, fent-li la punyeta per una banda i els problemes amb l'església i el Marroc per l'altra. Amb unes eleccions municipals en vistes. 

Pàgina central del 1890. En plena crisi de la fil·loxera veiem una Espanya rosegada per tots els seus problemes: lluites de partits, es veu a Sagasta, Cánovas, Romero Robledo, Moret, Rius i Taulet. L'església vol la seva part. Amb els problemes de Cuba i Filipines al fons. 

Portada de l'almanach del 1891.

La Campana republicana obrint-se als nous temps i fent fora a les forces obscures. 

Fins als 1890 no s'aprova el sufragi universal dels homes menors de 25 anys, amb el govern liberal de Sagasta.

Contraportada del 1891.

Pàgina central de l'Almanach del 1891. No han canviat gaire les coses. 

L'anticlericalisme de la revista és evident. 

Contraportada del 1892. Els maldecaps de Cánovas amb Cuba i Filipines. 

Pàgina central de l'almanach del 1892. Els problemes econòmics d'Espanya eren evidents. Tractats amb Alemanya i Estats Units, els carlistes voletejant, l'Església com el gran problema de fons. Miséria per a tot arreu. 

Portada del 1893. La Campana republicana portan la llum elèctrica a Barcelona. Sufragi universal. Cánovas.  

Contraportada del 1893. Francisco Romero Robledo rosegant com una rata alada i vigilant com a ministre d'Ultramar a Cuba i Filipines. 

Portada de l'almanach del 1894.- 

Portada de l'almanach del 1895.

Una Espanya miserable en mans de Cánovas i Sagasta. 

Contraportada del 1895. Els ministeris de Hisenda, Guerra i Ultramar menjant-se el pressupost. L'Esgésia, també, evidentment.

El torn polític fou una pràctica política vigent durant la Restauració borbònica iniciada en vigílies de la mort d'Alfons XII, mitjançant la qual els partits del moment, el Partit Conservador i el Partit Liberal, s'alternaren en el govern. L'objectiu d'aquest sistema era garantir l'estabilitat de la regència de Maria Cristina d'Àustria i el regnat del seu fill, Alfons XIII, en els moments de crisi. Gràcies al caciquisme i al cunerisme els partits podien controlar els resultats de les eleccions i tornar-se en el poder, cosa que varen fer durant el primer període el conservador Antonio Cánovas del Castillo i el liberal Práxedes Mateo Sagasta.

El caciquisme es va consolidar a Espanya durant la Restauració (1874-1923). Els cacics s'encarregaven de controlar els vots de totes les persones amb capacitat de vot de la seva localitat, la qual cosa era la base de l'alternança política que la Restauració demandava.

Les eleccions a Espanya van estar marcades pel frau, que per si mateix tenia la suficient importància com per haver-se constituït en l'encarnació mateixa del sistema polític. Uns mecanismes fraudulents que començaven per la manipulació del cens electoral, en el qual apareixien malalts, difunts i individus desconeguts, els vots eren aprofitats per qui demostrava major habilitat en la suplantació i la duplicació de sufragis.

Portada del 1897. 

S'acostava la desfeta amb Cuba. La tensió anava creixent. 

El darrer retrato del nostre gran dibuixant, en Manel Moliné Muns publicat al nº 1164 corresponent a l' Esquella de la Torratxa del 3 de maig de 1901. Ell va morir el 26 d' Abril del 1901.

Els homes de La Campana de Gràcia. Aparegut en el nº 3000 de La Campana de Gràcia del 1926.-

Així com "La Esquella de la Torratxa" s'ocupava de la vida política de Barcelona i concretament del seu consistori municipal, " La Campana de Gràcia ", per la seva banda, s'ocupava més dels fets de la política nacional i, fins i tot, internacional, però totes dues revistes eren republicanes i anticlericals. El seu catalanisme, però, tot i ser escrites en català, era en un començament, força sospitós, sobretot durant l' època de la direcció de Josep Roca i Roca, que fou el padrastre de les dues revistes, ja que les dirigí més de trenta anys ". 

Particular iconografia de Les històries naturals

 

" A mi em sembla que l'element fantàstic és alló que fa sortir l'home del que és habitual, quotidià i antifantàstic. La circumstància que acompanya els éssers humans els resulta, a vegades, en tant que lectors, enutjosa pel fet de recordar en tot moment llurs condicions i llurs límits. L'home s'escapa, per mitjà de la lectura, d'aquests límits que l'enfronten a ell mateix. S'escapa relativament vers una joventut que ja no té, vers uns actes heroics que no són els seus o vers uns amors que mai no ha viscut en la seva excepcionalitat (...) Per això, en el fons, tota literatura és escapista."  (Memòries, Joan Perucho)   (1)

Per aquest motiu m'he atrevit, aquí, a fer això, escapar-me, imaginar-me, malenconiosament, romànticament, l'imaginari d'aquesta gran novel·la de Joan Perucho seguint, més o menys, el seu ordre cronològic i temàtic.        

És sabut, pels estudiosos de l'obra de Perucho, el seu gust per les obres rares,  algunes trobades a la seva biblioteca particular. Aquesta de Collin de Plancy n'ès una. 

Es va publicar per primera vegada l'any 1818 i va tenir sis reedicions amb canvis entre 1818 i 1863. Aquest llibre reuneix tots els coneixements de la seva època sobre supersticions i la demonologia.

La seva novelació del mite del vampir, peça clau de la novel·la, té segurament, una forta relació amb aquestes obres i d'altres que durant el segle XIX ompliren les lleixes de molts cavallers de la societat barcelonina com l'Antoni de Montpalau de la novel·la.

Perucho en el XX, com bé diu Julià Guillamon, disposava. a més, del mite de Dràcula en el cinema, però a mí, com a lector, no li donaria moltes voltes a esbrinar les similituts entre la teoria del Dip de Perucho i la del seu cosí dels Càrpats en la novel·la de Stoker o d'Agustí Calmet. 

Per mi, és com si Perucho hagués fet un viatge per la seva biblioteca per crear aquesta fantàstica novel·la barrejant d'un sol cop, vampirisme, il·lustració i racionalisme del XVIII, costumisme, naturalisme, romanticisme, llibres de viatges, bandolerisme i la primera guerra carlina (1833-1840). 

De fet els nostres protagonistes acaben la seva aventura el 1840 amb la caiguda de Berga a mans d'Espartero que posà fí a la primera guerra carlina. 

En el camp cientific Marià Cubí i Soler (1801-1875) tradueix una obra d'un deixeble de Mesmer incorporant el mesmerisme a la frenologia que practicava. Cal aclarir que la frenologia va ser una pseudo-ciència del moment que estudiava la forma del crani de les persones com a manera de saber les inclinacions o tendéncies d'aquestes segons el desenvolupament de segons quines regions cranials.
Cubí es barallà amb Jaume Balmes al qui coneixia del cercle de Vic de quan era estudiant de Farmàcia, a Balmes li preocupava les conseqüències que es podien derivar per l'ordre social dels principis i de la pràctica de la frenologia.

Apareix la figura de Cristòfor o Cristòfol Despuig (Tortosa, 1510-1574) com a naturalista coneixedor dels entorns de Pratdip. 

" Un curiós naturalista de Tortosa, el cavaller Cristòfor Despuig, enumerava, el 1557, les gràcies dels contorns de Pratdip" 

És en aquesta societat barcelonina de la primera meitat del XIX on Perucho situa a Antoni de Montpalau, naturalista reconegut i a tots els personatges que l'envolten: Marqués de la Gralla, baronessa d'Urpí, baró de Meer etc. 

"El Pájaro Azul" (1862)

Les bullangues de 1835 foren unes revoltes contra els ordes religiosos fonamentalment pel seu suport als carlins durant la guerra civil, a què s'afegí la crisi econòmica del comerç i la indústria i les conseqüències de l'epidèmia de còlera de 1834 a Catalunya.

"El Pájaro Azul" (1862)

" Travessà el carrer de Lledó i la plaçeta de Sant Just i s'internà en un laberint de carrers tortuosos, , de traçat capritxós. De tant en tant havia d'aplanar-se contra un mur per deixar pas a un carruatge o per evitar els coves regalimants dels peixaters, els quals amb els peus nus i fent equilibris entre la gent, duien la mercaderia damunt del cap." (2)

"Desembocà al Pla de les Comèdies , on grups de menestrals i de pagesos comentaven els esdeveniments de la guerra carlina. Hi havia cecs que venien romanços, i unes dones espitregades oferien per dos xavos el retrat del general Mina i la llitografia il·luminada del seu estòmac devorat per un càncer."(3)

A finals del segle XIX i principis del XX, el personal de les fondes barcelonines, anomenades popularment «de sisos», usaven un argot particular per denominar llurs plats. En aquest cas la denominació fa referència a un clàssic de la restauració popular de la ciutat, un plat tan senzill com bo: el llom amb mongetes. Aquest plat gaudia de tanta fama com el cambrer que el servia a l’establiment on tenia més nomenada. El mosso en qüestió era conegut com «el Batista» i servia amb gran simpatia i rigor el particular llomillo amb mongetes de la fonda Falcón.

"El café de "La Llibertat" era un establiment una mica sinistre. D'habitud s'hi reunien els elements més exaltats de la població, s'hi feien discursos polítics i s'hi signava algun que altre manifest inflamat.(...) L'establiment era ple de gom a gom. Hi havia un aire viciat, espès, lleugerament blavós pel fum dels cigars que hom hi cremava continuament. S'hi devorava i comentava en veu alta, entre altres periòdics "El Vapor", "El Guarda Nacional", "El Guirigay" i "El Constitucional". (4)

 

Periòdics polítics barcelonins de l'època.

Les doctrines del magnetisme animal de Mesmer causaren furor a l'Europa del segle XIX. Mesmer estigué en el llindar del descubriment de la hipnosis quan cregué que tot era magnetisme animal. Cregué en l´influència de la Lluna i els planetes sobre el cos humà i les seves malalties. Aquesta força-energia que tots els essers vius tenien presentava fluctuacions que s´havian de controlar per tal de no caure malalt. Mesmer va utilitzar el magnetisme dels imants per fer-ho i la imposició de les mans per traspassar dita força vital als seus pacients o aixó creia.-

La Il·lustració i l'enciclopedisme del XVIII present en la racionalitat analítica de Montpalau. 

"Estudià la fauna i la flora autòctones. Realitzà estudis geològics profunds i meditats. Conegué els cabals subterranis d'aigua sulfurosa més importants i aixevà plànols de les filtracions de vapor malignes que aquestes implicaven i que tanta influència tenien en el comportament psíquic dels indígenes. En una campana de vidre especial rarificà el vol del "vampiris diminutus" i n'estudià les circumvala·lacions geomètriques dels trajectes que, a l'aire lliure, haurien estat, per llur rapidesa, impossibles d'examinar." (5)

Recordem que el nostre protagoniste és naturalista i per tan amb un gran raonament científic que no l'impedeix, però, veure les forces ocultes i misterioses que l'envolten.

La novel·la de Perucho ens connecta també amb els grans viatgers romàntics del XVIII com Alexandre Louis Joseph, marquès de Laborde (1773-1842)

"Aquesta és la descripció que fa de la sortida i els afores de Barcelona el gran viatger Alexandre de Laborde, autor del Itinéraire descriptif de l'Espagne, obra en què, després de presentar als ulls del lector una visió de les diferents branques de l'administració de la indústria d'aquest reialme, recomana especialment una cosa: "Il est nécessaire cependant, diu, d'être bien armé en voyageant en Espagne". El llibre va tenir un gran èxit entre les classes cultes de tot Europa, i  l'any 1809 calgué publicar-ne una segona edició" (6)

Una de les làmines del llibre de Laborde amb una estampa de la societat barcelonina.

"Havien deixat enrera el llogarret de la Palma i els hostals del Xipreret i del Lledoner, i pujaven la costa de l'Ordal." (7) 

Perucho a la segona part del llibre ens fa entrar en el món del bandolerisme que no podia faltar en una novel·la com aquesta. 

"El carruatge avançava vertiginós. Inesperadament, un carro de fenc va aparèixer travesssat a la carretera, obstruint el pas dels fugitius. Amadeu, sense perdre la serenitat, menà els cavalls fora de la carretera, camps a través. Montpalau, entre dispar i dispar, comandà a Amadeu que conduís el carruatge sobre un pujol que hi havia a la dreta. Allí farien una defensa en tota regla." (8)

"Pratdip es troba, doncs, al mig d'aquesta orgia de bolets, cabres, perdius, lletugues i maragdes, encimbellada en el vessant d'una muntanya i coronada per un castell en ruïnes. Uns grans prats s'hi estenen als peus, circumstància que degué influir en el nom de la vila, i els voltants són d'una extrema verdor." (9)

"El poblet és molt petit i, venint per la carretera, el primer que hom remarca, a part del castell, és una gran casa de pedra noble, residència, diguem-ne, més moderna, dels barons d'Urpí, ja que el castell fou abandonat el segle XVI." (10)

"Travessarem el clos emmurallat de la vila, que presentava una aspecte de gran desolació. Grups de dones endolades pregaven, en veu alta, pels carrers. A les finestres, hom veia rams de verdolagues totalment pansides. Una processó, amb ciris encesos, serpentejava, lenta, al recés de l'església." (11)

Santuari de Santa Marina, dels contorns de Pratdip.

En Magí Peuderrata, batlle de Pratdip. Tret d'una il·lustració de "Lo Xanguet" (1873). 

D'una ullada descobria el rastre de llebres i perdius. Quan enviudà es traslladà a Barcelona, on regentà un bordell. Morí de forçat a la Mola de Maó. 

Phallus Impúdicus. Bolet vergonyant. Molt rar. Deien si guaria l'alopècia. 

El sauri volador. Deixalla prehistòrica. Parlava com un lloro. Era lent i somniós i espantava els gossos amb la seva presència. 

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                      

Àurea picuda. Volàtil. Espècie indeterminada. El seu cant era una pura melodia inaudible. Tímida. Conservà una rara afecció a Antoni de Montpalau.

Avutarda Gèminis. Misteriós animal que obsessionà durant molts anys els naturalistes científics. De sobte, desaparegué de la terra. 

Otorrinus Fantàsticus. Animal inexplicable.

Scolopendra Martirialis. Insecte monstruós i terrible. Mortal de necessitat. S'assembla a un centpeus gegantí. 

Onofre de Dip. El vampir. Durant la guerra carlina se'l conegué pel Mussol. Fou cavaller del rei En Jaume. S'enamorà de la duquesa Meczyr, ésser No-Mort, la qual li inoculà la terrible condició. Era senyor de Pratdip. Trobà la pau a mans d'Antoni de Montpalau, després de moltes vicissituds que es conten en aquesta novel·la.

"Onofre de Dip no es limita a escolar donzelletes indefenses, com succeeix al Drácula de Stoker, sinó que mena una dieta omnívora, sense parar atenció al sexe, l'edat o la condició de les seves víctimes." (J. Guillamon)

"A Morella, com després a Berga, el Dip es distanciarà dels gustos del seu cosí dels Càrpats, que fan de la succió un acte eròtic, metàfora de la possessió sexual." (J. Guillamon) 

 Morella. Ciutat. Capital del Maestrat. Catedral magnífica. La guarden canonges colèrics. Morella té un gran caràcter. 

Ramón Cabrera. General en cap dels exèrcits carlins d'Aragó, València i Múrcia. Posteriorment ho fou també del de Catalunya. Cèlebre en tot el món pel seu valor i la seva tàctica. Al final de la campanya contragué una estranya malaltia, superada per l'oportuna intervenció d'Antoni de Montpalau, de qui fou gran amic. Finalment es mullerà i visqué a Londres voltat de "setters" amb "pedigree". 

El fusellament de la mare de Cabrera.

 Maria Griñó fou afusellada el 1836 en represàlia per la mort dels alcaldes de Valdeargorfa i La Torrecella d'Alcanyís (Torrecillas) prèviament executats per ordre de Cabrera. Aquest fet va desencadenar una irracional onada de crims i violència en tots dos bàndols.

"L'excel·lentíssim senyor Ramon Cabrera i Griñó, mariscal dels exèrcits carlins d'Aragó, València i Múrcia i comte de Morella, per la gràcia de sa paternal Majestat, Carles V, era un home de figura romàntica, que quan apareixia litografiat (...) ho feia en una actitud arrogant, noblement idealista, amb la glòria de tots els arreus militars al damunt i amb pompa màxima i fascinadora. Una mirada enèrgica i vivíssima animava el seu rostre colrat per tots els vents del baix Aragó i del Maestrat...." (12)

Augusto Ferrer-Dalmau Nieto (Barcelona, 20 de gener de 1964) és un pintor espanyol hiperrealista. S'ha especialitzat en quadres de temàtica eqüestre militar, que retraten en molts casos diversos aspectes i èpoques de l'exèrcit espanyol, sempre amb gran realisme i atenció al detall.

"Entrava el sol per la finestra. Se sentia molt a prop, el crit de les falcies i, allà baix, en els camps cendrosos, hom veia transitar les cavalleries que duien provisions a Morella. Cabrera es complaïa  a dir que Morella era com un niu d'àguiles, i en efecte, el famós general, encastellat en la imposant fortalesa, semblava un ocell de presa escrutant en la llunyania." (13)

Un dels motius que va empènyer alguns sectors de Catalunya a sumar-se a la revolta, va ser la promesa de restauració de les Constitucions catalanes, abolides pels Decrets de Nova Planta de Felip V (1714).

"El Guirigay del 70" (1870)

"La Flaca" (1869)

"La Flaca" (1870) 

Joan Prim i Prats. Capità de l'exèrcit de la reina. Jugà un paper de primera categoria en la política espanyola, una vegada esdevingué general. Nat a Reus. Morí assassinat al carrer del Turc, a Madrid, el 30 de desembre de 1870. 

"Gandesa, senyors, exclamava Cabrera, Gandesa és la clau de tres regnes. No em cansaré de repetir-ho. Qui té Gandesa domina, simultàniament, Catalunya, Aragó i València. El mapa canta. És claríssim." (14)

Corbera, la foradada.

Gandesa, la flor del món.

Les costes de la Fontcalda

per a mi ben planes són.

" Gandesa vivia en permanent vigilància. Entorn del perímetre de la població, els gandesans havien obert un fossar de sis metres d'ample per quatre de profunditat. No tenia muralles, però totes les sortides dels carrers havien estat emmurades i espitllerades. Dalt del campanar, un sentinela de la Milícia Nacional sotjava contantment els camins que conduïen a Gandesa." (15)

"Estimo Gandesa. És agresta i viril. Girada vers el passat, el seu rostre es veu protagonista de les discòrdies d'antany, quan el geni de Cabrera l'assetjà impietosament set vegades, aconseguint per aquest motiu el titol de la <molt lleial, heroica i immortal ciutat>" (16)

"Per celebrar la inutiltzació de l'artilleria carlina i fer enrabiar Cabrera, que contemplava la batalla des dels contraforts de Puigcavaller, sortí la rondalla per carrers i places i interpretà diverses composicions escollides. Es deia que Cabrera estava mig malalt." (17)

"Després d'acomiadar-se del jove Milà i Fontanals, els nostres amics tornaren a Berga, on els esperava una sensacional noticia: el duc de la Victòria havia establert el seu quarter general a Casserres, amb un luxe formidable de forces, i era imminent el seu atac a la ciutat carlina. Montpalau pensà que això constituïa clarament la fi de la guerra." (18)

"Dins de Berga hi havia una gran agitació. Les tropes anaven d'una banda a l'altra preparant les obres de defensa o realitzant fortificacions suplementàries fora els murs. Cabrera estava excitadíssim. Semblava un lleó, o més aviat, un tigre, engabiat. Digué a Montpalau: Això s'acaba. L'honor és l'ùnic que resta. Si aprecieu, però, quelcom la meva persona, no us oblideu del meu afer. És la sola cosa que us demano"(19)

Quadre de Ferrer Dalmau sobre la batalla de la Seu d'Urgell a la tercera carlinada. 1874.

Ramon Cabrera i Grinyó va preparar la darrera defensa a Berga, on les tropes d'Espartero van arribar des de Manresa. El 4 de juliol, presentà batalla disposant dues divisions en el flanc dret, dues en l'esquerre i la resta avançant pel centre, però després de quatre dies de setge, Cabrera abandonà la fortalesa.

Espartero. El vencedor del carlisme. Li fou conferit el títol de duc de la Victòria i , després, de Morella. Tirava a vanitós. Tingué greus conflictes amb Maria Cristina, la regent. Jugà un gran paper en la política espanyola.

Rendició de Berga.-

Fonts bibliogràfiques:

"Els jardins de la malenconia" Memòries, Joan Perucho (1, 16)

"Joan Perucho i la literatura fantàstica" Julià Guillamón 

"Les històries naturals" Joan Perucho Ed. 62, El Cangur (2,3,4,5,6,7,8,9,10,11,12,13,14,15,17,18,19)

Popol Vuh - Bruder des Schattens