Tractament de les imatges

Bloc de Pensament i autosensibilització, que va començar per pura necessitat de sobreviure, en un món força mancat de curiositat per saber coses, quines ?..... qui som ? .... on som ?... que fem aquí ? ... cap on anem o a on volem anar ? ....... el nostre temps és curt , cal aprofitar-ho. Aturar-se a pensar, un moment ,abans d’ agafar un camí o un altre, compartir coneixements i experiències ....com aquests camperols francesos de finals del XIX. Està clar que parlen de política, un vol convençer a l' altre, però la meitat escolta amb atenció i tots comparteixen idees....

diumenge, 17 de desembre del 2023

ELS ALMANACHS EN COLOR DE MANEL MOLINÉ A LA CAMPANA DE GRÀCIA

 




Aquests almanachs de l'època de Manel Moliné representen el toc de color, tan agradable per tots, que sense arribar a l'exuberància dels colors de Tomàs Padró i Pedret a "La Flaca" o a "La Madeja Política", ens ho recordan i molt. Cal recordar que Padró disposava d'un format molt més gran en aquells per poder esplaiar-se.  Ens acosten, també, al clima polític just abans de la pèrdua de Cuba i Filipines.   

Els dibuixants van esdevenir no només un dels principals reclams de la revista sinó també un dels més importants senyals d’identitat. Tan sols per la seva col·lecció de dibuixos, La Campana de Gràcia ja es podria considerar una de les joies de la premsa satírica arreu del món.








Contraportada de l'Almanach del 1885. Acollonant, vosaltres mateixos.





































Pàgina central de l'Almanach del 1885 . Entre d'altres: Antonio Cánovas del Castillo (conservador) , Francisco Romero Robledo, Práxedes Mateo Sagasta (partit liberal), Emilio Castelar (republicà) .






La Campana de Gràcia fou un setmanari satíric, republicà i anticlerical. Fundat per Innocenci López i Bernagossi el 8 de maig de 1870, s'edità durant més de 64 anys. Nascut com a setmanari bilingüe, només emprà el castellà en algun escrit dels primers anys. Més interessat per la política estatal que per la catalana, criticà les accions catalanistes. Però anà modificant la seva actitud i ajudà el moviment de Solidaritat Catalana i féu una política catalana d'esquerres entre la classe obrera.




















Contraportada de l'Almanach del 1886

L'anomenada Crisi de les Carolines va ser un conflicte que va enfrontar el 1885 a Espanya amb Alemanya per la possessió de l'arxipèlag de les illes Carolines a l'oceà Pacífic. A dalt veiem mig amagat a Cánovas del Castillo i a baix, a la dreta, el canciller alemany  Otto von Bismarck.  Les Filipines i Cuba ja començaven a treure fum.  































Extraordinària caricatura de Manel Moliné sobre la crísi de Les Carolines a la plana central, veiem a Bismarck arreplegan "Les Carolines" i a Cánovas, Castelar, Sagasta, Moret retenint a la fera espanyola.  

De fet, cap dels dos països desitjava una guerra. Espanya preferia evitar el conflicte, no només per la seva inferioritat militar, sinó també per la inestabilitat política que podria significar una derrota per la monarquia de la Restauració. Alfons XII estava molt malalt (moriria el 25 de desembre de 1885) i el país s’abocava a una regència. Alemanya, al seu torn, no volia perdre un tradicional aliat que el podria fer acostar al seu enemic tradicional, França.

















La Campana veient el teatre de les baralles entre els liberals i els conservadors.

























Contraportada del 1887. Menava Sagasta (lliberal), Cánovas del Castillo (conservador) a la nevera. 




























Un republicanisme català ingenu, distret, com ara. 

































Brutal.

































El Partit Liberal Fusionista o simplement Partit Liberal fou un dels dos partits, juntament amb el Partit Conservador, que participaren en el sistema turnista imposat per la Restauració borbònica de 1874. Aquest partit polític espanyol fundat el 1880, al voltant del grup constitucional de Práxedes Mateo Sagasta, agrupà els sectors liberals més progressistes i fins i tot de centreesquerra que no es trobaven dins el moviment republicà. Ideològicament no es diferenciava gaire del Partit Conservador, tot i que accentuava alguns dels principis liberals, com l'establiment del sufragi universal masculí el 1890, que no fou efectiu per l'acció desvirtuadora del caciquisme; i es mostrava menys autoritari quan exercia el poder.











La República Catalana amb gorro frigi i davantal amb l' escut de la ciutat de Barcelona. Les muntanyes de Montserrat al fons. La senyera com estendard.

De l' Almanach de la Campana de Gràcia de l' any 1889.





























Contraportada de l'almanach del 1889.

L'enfrontament entre partit Liberal (Sagasta), que menava en aquell moment, i el partit conservador de Cánovas continuava. Tot observat per la republicana Campana. 









































La màxima creació de Manuel Moliné en el terreny de la caricatura fou la de l' alcalde Francesc de P. Rius i Taulet. Aqui presenta a tots els seus aliats en el govern espanyol, en plena gatzara durant l' Exposició Universal de Barcelona de l' any 1888. El malbaratement de les arques púbiques, despesa desmesurada de l'aigua i del que no era aigua, va ser molt criticat a La Campana i a La Esquella. Entre d'altres: Antonio Cánovas del Castillo, Francisco Romero Robledo, Rius i Taulet, Práxedes Mateo Sagasta, Emilio Castelar, Francesc Pi i Margall. 














































Contraportada del 1890. Sagasta a la trona. Cánovas i Romero Robledo, del partit conservador, fent-li la punyeta per una banda i els problemes amb l'església i el Marroc per l'altra. Amb unes eleccions municipals en vistes. 






























Pàgina central del 1890. En plena crisi de la fil·loxera veiem una Espanya rosegada per tots els seus problemes: lluites de partits, es veu a Sagasta, Cánovas, Romero Robledo, Moret, Rius i Taulet. L'església vol la seva part. Amb els problemes de Cuba i Filipines al fons. 














Portada de l'almanach del 1891.

La Campana republicana obrint-se als nous temps i fent fora a les forces obscures. 




























Fins als 1890 no s'aprova el sufragi universal dels homes menors de 25 anys, amb el govern liberal de Sagasta.













Contraportada del 1891.































Pàgina central de l'Almanach del 1891. No han canviat gaire les coses. 













L'anticlericalisme de la revista és evident. 


































Contraportada del 1892. Els maldecaps de Cánovas amb Cuba i Filipines. 































Pàgina central de l'almanach del 1892. Els problemes econòmics d'Espanya eren evidents. Tractats amb Alemanya i Estats Units, els carlistes voletejant, l'Església com el gran problema de fons. Miséria per a tot arreu. 

















Portada del 1893. La Campana republicana portan la llum elèctrica a Barcelona. Sufragi universal. Cánovas.  
























Contraportada del 1893. Francisco Romero Robledo rosegant com una rata alada i vigilant com a ministre d'Ultramar a Cuba i Filipines. 




























































Portada de l'almanach del 1894.- 

Els catalans defensant Melilla el 1894. Para compte !!!






















Contraportada del 1894.- En Sagasta.- 


La Guerra de Margallo o Primera Guerra del Rif és una campanya de les guerres d'Espanya al Marroc que va tenir lloc entre 1893 i 1894. En aquest cas, la lluita no va ser contra el sultanat del Marroc, com havia passat 34 anys abans a l'anomenada Guerra d'Àfrica de 1859 a 1860, sinó contra les tribus o cabil·les que envoltaven Melilla.
























































Portada de l'almanach del 1895.
Una Espanya miserable en mans de Cánovas i Sagasta. 




























Contraportada del 1895. Els ministeris de Hisenda, Guerra i Ultramar menjant-se el pressupost. L'Esgésia, també, evidentment.

































El torn polític fou una pràctica política vigent durant la Restauració borbònica iniciada en vigílies de la mort d'Alfons XII, mitjançant la qual els partits del moment, el Partit Conservador i el Partit Liberal, s'alternaren en el govern. L'objectiu d'aquest sistema era garantir l'estabilitat de la regència de Maria Cristina d'Àustria i el regnat del seu fill, Alfons XIII, en els moments de crisi. Gràcies al caciquisme i al cunerisme els partits podien controlar els resultats de les eleccions i tornar-se en el poder, cosa que varen fer durant el primer període el conservador Antonio Cánovas del Castillo i el liberal Práxedes Mateo Sagasta.



















El caciquisme es va consolidar a Espanya durant la Restauració (1874-1923). Els cacics s'encarregaven de controlar els vots de totes les persones amb capacitat de vot de la seva localitat, la qual cosa era la base de l'alternança política que la Restauració demandava.

Les eleccions a Espanya van estar marcades pel frau, que per si mateix tenia la suficient importància com per haver-se constituït en l'encarnació mateixa del sistema polític. Uns mecanismes fraudulents que començaven per la manipulació del cens electoral, en el qual apareixien malalts, difunts i individus desconeguts, els vots eren aprofitats per qui demostrava major habilitat en la suplantació i la duplicació de sufragis.












Portada del 1897. 

S'acostava la desfeta amb Cuba. La tensió anava creixent. 

















El darrer retrato del nostre gran dibuixant, en Manel Moliné Muns publicat al nº 1164 corresponent a l' Esquella de la Torratxa del 3 de maig de 1901. Ell va morir el 26 d' Abril del 1901.












































Els homes de La Campana de Gràcia. Aparegut en el nº 3000 de La Campana de Gràcia del 1926.-























Així com "La Esquella de la Torratxa" s'ocupava de la vida política de Barcelona i concretament del seu consistori municipal, " La Campana de Gràcia ", per la seva banda, s'ocupava més dels fets de la política nacional i, fins i tot, internacional, però totes dues revistes eren republicanes i anticlericals. El seu catalanisme, però, tot i ser escrites en català, era en un començament, força sospitós, sobretot durant l' època de la direcció de Josep Roca i Roca, que fou el padrastre de les dues revistes, ja que les dirigí més de trenta anys ". 


















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada