Anton Busquets i Punset
(Sant Hilari Sacalm,1876-Calders, 1934), polígraf en el sentit més estricte del mot (narrador, poeta, periodista, pedagog i dinamitzador cultural) va passar la seva infantesa i adolescència en contacte amb els boscos de les Guilleries i els seus moradors que constituïren la base de la seva matèria literària posterior. Amic incondicional de Jacint Verdaguer. Fou un defensor tenaç del ruralisme i un divulgador incansable del catalanisme. Fundà l'Escola Catalana Mossèn Cinto a Barcelona i en dirigí d'altres segons els postulats catalanistes. Arreu on residí ( Sant Hilari Sacalm, Ripoll, Vic, Barcelona, Sant Vicenç dels Horts, l'Hospitalet de Llobregat, Amer, Roses, Salo-Sant benet de Bages, Calders) va deixar la seva empremta cultural.
Als escriptors de l'època de Busquets i Punset els va tocar de treballar en la precarietat instrumental més absoluta. No disposaven d'una tradició narrativa en català com a referent immediat suficient, ni tan sols d'una llengua ordenada i normativitzada per a emprar-la com a eina prou eficaç. De manera que només el treball perseverant i la capacitat personal podien suplir tanta mancança. Els va caldre fer de recol·lectors lexicals, de gramàtics intuïtius, de crítics ocasionals i, en última instància, de narradors, poetes o dramaturgs. I ho van fer. Reconèixer-los és un acte de justicia en contra dels despropòsits que hagueren de suportar en vida i de l'oblit o menyspreu en què han estat tinguts d'aleshores ençà.
En el microcosmos boscà de Busquets i Punset hi ha la voluntat de transmetre al lector l'autenticitat de les coses que hi són descrites. El grau de veracitat és notabilíssim. Presenta una visió benigna de la realitat i només en comptats moments aquesta pren un caire feréstec però, en cap cas, victimista. El bosc (les Guilleries presidides pel Montseny) també proporciona felicitat als seus habitants i als que hi retornen. La veu narrativa és itinerant, va a peu, d'anada o de tornada per l'ample territori laberíntic, a vegades paradisíac. En aquest sentit, el nostre autor es desmarca dels seus companys narradors de l'anomenat ruralisme negre i caldria inscriure'l en l'escassa nòmina dels ruralistes blancs. Com força altres escriptors catalans que van viure a cavall dels segles XIX i XX, Busquets i Punset estava convençut que el territori posseïa una "ànima" que era el principi causal de la cultura i de la història del país.
Com a material didàctic de suport a l'ensenyant, va publicar "Aplech" (1905), la primera antologia de la moderna literatura catalana "per a ús de les escoles a Catalunya, Mallorca, València i Rosselló" que va tenir vigència fins el 1932.
Un curiós detall de "Joventut" és que durant una llarga temporada, la signatura dels redactors més assidus era substituïda, a les pàgines del setmanari, per un dibuix fet per Pujulà i Vallès, mena de símbol literari, amb el nom de cada autor.
Mossèn Cinto i els redactors de " Joventut" en aquella memorable passejada pel Montseny i Les Guilleries a finals d'agost del 1901. Aquesta excursió va ser recollida en un article d'Anton Busquets i Punset a "Joventut" del 12/09/1901 titulat
A un any, aproximadament, de la mort de mossèn Cinto, els redactors i amics de la revista "Joventut" van sortir a fer una excursió amb ell pel Montseny i Guilleries, una excursió de quatre dies, intensa, plena de vivències, i en un marc natural incomparable en el temps ( 1901) i en l'espai, tot això amb uns personatges, poc o gens coneguts, dels que no tenim cap fotografia i molt poques referències de la seva vida i que van representar, per mi, molt més del que se'ls hi ha reconegut públicament.
" Segueixme lector, y prometo ferte veure tot el trajecte recorregut en tan bona companyia. Podré explicartho sense poesia, però fidelment te mostraré jorn per jorn y hora per hora l' enlayrament nostra per aquellas cimallas gegantas, y l'encofurnament per aquellas frondositats gerdas que fan oblidar tot el batibull a que'ns té condempnats la vida de ciutat. "
Així, en començar l'article, Busquets i Punset ens prepara per la gran aventura i ens transmet el seu entusiasme, característic, en totes les seves narracions sobre els paratges naturals que tan bé coneixia.
" (..) De sobte, y després d' una ascensió fadigosa pel Collet de Tarradas, ens tapà la vista l' altiu castell de Sabassona, encinglerat a la serra que separa las Guillerias de la Plana de Vich. "
I signa el final de l'article en Antón Busquets i Punset, redactor i participant d'aquella memorable excursió amb mossèn Cinto Verdaguer, deu mesos abans de la seva mort a Vila Joana.
DE VILADRAU A MATAGALLS
" Així, entre els delitosos ensomnis i fent volar la fantasia en ales d'aquelles encisants tonades i vibracions poètiques dels cors muntanyesos, arribàrem a la Creu vella de Matagalls quan el sol se deixava sentir ferm i escalfador. L'esperit a sa vista, s'estremeix de joia veient regnar en la cimalla més oviradora de Catalunya el signe de la nostra redempció ; aquella preada heretat de l'home-Déu ; aquell llit de dolor on expirà el Redimidor de l'humà llinatge."
" Era en època de lluita electoral. Anàvem d'Espinelves a Sant Hilari després de gaudir a Viladrau hores de vera joia, contents de llavor sembrada en aquell terrer montsenyenc, capçalera superba de les Guilleries. la ruta no podia ésser més delitosa. quan semblava que el cansament, produït per la predicació de la bona nova, venia a invadir-nos, un paisatge rioler o un monument arqueològic ens sobtava a l'atzar, fent-nos oblidar tota pena; o bé l'obsequiosa rebuda en alguna masia, entre francs somriures d'escotorides donzelles, ens portava una frescor tota regalada a dintre nostre cor."
PRIMAVERA
" Passaren amb tota joia els dies de la florida Pasqua, després de la tristesa morada de Setmana Santa. La regalada verdor dels camps, l'enrinxoladissa de les tòries i l'esclat de coloraines dels roserars i clavellineres, acompanyaven aquell cel tan asserenat, sense que una filagarsa de boira llevés nord d'entelar-lo, i el sol, ben eixit ja, estabornia les cigales, que bo i espargint llurs "cigalosets" clotades i planes enllà, encomanaven aquella ensopidora calma de l'estiu. En no eesent per l'acanalat ventijol que del massís Pla de la Creu rebia, el poblet de Vallclara s'hauria aplanat de debò, encerclat d'alts cimalls i allunyat qui-sap-lo de la riera, sota quals pollancres i verns feia de bon passejar amb el regalat i suau perfum de flors bosqueroles i amb el murmuri encisant de l'aigua que no para de saltironar retopant amb les soques de gegantins arbres estimbats dels relleixos carenosos en jorns de tempesta esfereïdors."
Fou l'amic predilecte i el confident de Mossèn Cinto Verdaguer, i com veiem en aquestes cartes també de Joan Maragall.
En Busquets i Punset va participar l'any 1933 en un curs de conferències commemoratives sobre el Centenari de la Renaixença, organitzat per l'Associació de Periodistes, amb una de molt notable sobre els homes de la Revista "Joventut", la qual fou radiada el 15 de juliol de 1933. Seria bo saber si va quedar enregistrada i resta amagada en algun lloc.
L'amistat i la devoció de Busquets cap a mossèn Cinto va durar fins a la mort d'aquest a Vil·la Joana el 1902. El mateix Busquets ho explica en els seus records pòstums sobre Verdaguer:
" Arreconat vivia a la Gleva, santuari poètich de la Plana de Vich, hi anava en professó feta'ls estudiants del Seminari d'aquella ciutat montanyana. A n'a mi m'agafà tant de grat, que ja's pot dir no me'n separí pas més fins moments avants d'aclucar los ulls. Encara'm sembla veurel allà a la Gleva en aquella espayosa cel·la que mira al Montseny! ! Quantas coses m'havia llegidas en aquell niu de soledat y poesia! Com si presentís tot lo desgavell de sa vellesa apesarada, endresava aquesta trova a la Verge d'aquell promotori que domina lo llit del Ter, la Plana y'l Collsacabra:
Avuy visch a la Gleva
Mareta meva
demà ahont viure?
D'eixa capella blanca
a quina branca me'n volare? "
(Carola Duran "Anton Busquets i Punset i el Montseny")
EN LET DE PARDINES
" Ben a prop de migdia era ja quan en Let envestia la Soleia de Pardines amb el cor vestit de festa.
Tanmateix era altra la impressió que li deixà la Tresó de Revardit: així ho anava pensant, quan a l'anar a envestir el recolze del pontarró de Creualta el sobtà una conversa animada, seguida de rialles a l'esplet. S'aturà a l'escanyall de la margera i pogué ben presenciar l'escena, que sospità tot seguit amb un cert pressentiment. Al dessota l'arcada del pontarró s'hi estaven, davant per davant, quasi a tocar-se, en Llenç de Pruners i la Montsa de Comiols, vermells com dos perdigots."
MATINAL
" A la poca estona d'ésser fora les dugues dones eixí la Teta tota xiroia amb el pomellet de gallarets i capblaus al pit, cantant bo i escotorida mentres regava el carrer. En aquell instant passà el Cisco pel regueró de baix i se la mirà embadalit, mentres ella es treia el ram de damunt del pit i se l'acostava als llavis, besant-lo febrosenca. La campana de la parròquia tocà l'oració matinal amb el rebat de missa primera, i la Teta, agafant la caputxa, ajustà la porta i féu via a l'església. El jorn era clar i serè; l'aucellada estava al bo de llurs cantúries; una flaire de bosc omplenava el carreró per on trescava riallera i gojosa la donzella vistosa, i els jornalers feien via als camps, que eren al bo de la granada."
LA PARSALLERA (Preludi)
Els cortals son replens de verda brossa
que'l sol de Juny, pausadament asseca.
Las matas de ginebra punxagudas
se confonen ab altres verdejantas
de ginesta gentil que arréu enssenyan
penjoys grochs y flayrosos de lliroya;
y el pi, tot bonicoy, llensant rehina
vol atuhir al bruch sense flor, mustich,
que s'enrinxa corprès per tiras d'eura
que ha dut del bosch tot esflorant llurs somnis.
En tant que ab xiscladissa, en sé al cap vespre
espitregats s'hi apropan
els estols de maynada
canànt el pilotall ab una ullada......
Y s'allunyan fressosos boy cantant:
-Sant Joan se va atansant...
ofegant la cridória ja llunyana,
solemne toch de l'oració tardana. (1900)
A l'amich Anton Busquets i Punset
En els cap-vespres rutilants de somnis,
cuan ja ha trobat el niu l'ùltim aucell,
en aquella hora misteriosa y santa
en que la terra
apar s'acabi per no viurer més,
prou deuréu haber vist, fill de montanya,
pujar com núvol de flayrós encens
el fum de les cabanes somnioses.
Donchs, sabéu qu'es aquella visió grisa
qu'en mitj del fum se pert?....
Es l'ánima ferida del vell roure
que a dins del escó crem
es l'ánima ferida del vell roure
que puja cap al cel.
Xavier VIURA (1900)
Tot aquest món de colors, olors i sons, mai vistos per molts de nosaltres, i que com Xavier Viura, som una colla d'urbanitas, és el que el meu amic Ricard Dilmé coneix molt bé i que en el seu bloc Serrallonga 1640 ens ofereix cada dia amb una tenacitat admirable. Sense visitar aquelles contrades i disfrutar-les pas a pas això només serien paraules.-
PD: Tres primers textes explicatius sobre Busquets i Punset trets del pròleg d'Anton Carrera i Busquets pel llibre "Del Montseny" Impressions i estudis. Abadia editors. 2005.
El creixement del negoci havia obligat als patrons italians a obrir un establiment comercial al centre de Barcelona. A tal fi van escollir un local dels baixos de la Casa Sicart a la mateixa plaça tocant a Fontanella.
Entre els productes oferts als públic hi destacaven les caixes de llautó de totes dimensions per guardar-hi aliments i objectes domèstics i també plaques i rètols. La major part de les plaques que les companyies d'assegurances insertaven a les façanes dels edificis per donar fe de l'assegurament provenien de La Llauna, nom amb el que popularment es coneixia a la fàbrica badalonina de Gottardo de Andreis.
