Qui era en Josep Oriol Martí i Ballés ?

Oriol Martí i Lluís Via (drets, esquerra-dreta) i Emili Tintorer. És, potser, l' única fotografia que tenim d'Oriol Martí en que se li veu la cara amb força detall. 

Un curiós detall de Joventut és que durant una llarga temporada, la signatura dels redactors més assidus era substituïda, a les pàgines del setmanari, per un dibuix fet per Pujulà i Vallès, mena de símbol literari, amb el nom de cada autor.

Mossèn Cinto i els redactors de Joventut en la seva excursió al Montseny a finals d' agost del 1901.
Sembla que l' Oriol Martí és el segon de l' esquerra i en Trinitat Monegal el de blanc.

Coberta del volum V de Joventut. Any 1904.

Correspon al nº 204 del 7 de gener del 1904. Dibuixat per Sebastià Junyent.

Sabem que va néixer el 1870 i que va morir el 1919, que era escriptor i advocat, que vivia al principal del  nº 17 del carrer de la  Portaferrissa, que era, segons en Moraguetes, milionari i que tenia un gat anomenat "Cyrano".
 Que la seva biblioteca era considerable, sobretot en teatre català, i que segurament va morir sense descendència ja que la va deixar  a l' Ateneu Barcelonés.

 Coneixem molt de la seva obra com a fundador i redactor del setmanari Joventut  però poca cosa més de la seva biografia. 

Dedicatòria de Lluís Via a Oriol Martí en el primer aniversari del seu casament. Sabem doncs que es va casar  el desembre del 1909  amb la Joana.

Carta dirigida a Joan Maragall amb les signatures d' Oriol Martí, d' Emili Tintorer i d' una persona desconeguda.-

Les tertúlies de l' Ateneu. Hi deuria anar en Oriol Martí ?

A sota, un altre dedicatòria, en aquest cas la d'Alexandre Font al seu amic OriolMartí.

MERIDIÀ 

UNA PAGINA D'HUMOR

El sac del Drapaire de la Ciutat

 El carrer de la Porta Ferrissa amb «Cyrano de Bergerac»,

els famosos cadets de Catalunya i la combatent redacció del Setmanari «Joventut»

Em trobo davant del número disset del carrer de la Porta Ferrissa. Casa tipus vuitcentista. Prop del portal, grans testos. En vida, hi vivia Oriol Martí Ballés, el nom del qual consta en la làpida dels benefactors de l'Ateneu Barcelonès.

En aquesta casa, i en l'any 1899, es funda el setmanari catalanista "Joventut", en el que forjaren les seves primeres armes literàries, el poeta Lluís Via — el qual durant aquests darrers anys ha estat i és, Secretari del nostre Ateneu Barcelonès —; Emili Tintorer, o sigui el que signa amb el pseudònim "Max" i exerceix de crític teatral de "Las Noticias"; Salvador Vilaregut mort el juliol del 1937 — procurador dels Tribunals i traductor de centenars de drames i comèdies; Joaquim Pena, l'orientador de tota crítica independitzada, frenètic apòstol del wagnerisme i també fidel traductor dels drames líric del Colós, entusiasta generós i persistent, un dels bornes al qual ha d'estar agraïda Catalunya; Frederic Pujolà i Vallès, filòsof que a favor de França es va batre durant la Gran Guerra; l'arquitecte Josep Pujol i Brull, propulsor de Leopoldo Alas, ! el mestre "Clarín"!, en les actuacions de l'Intim" de l'Adrià Gual, en els començos de l'any 1899 i en el desaparegut Teatre Líric; Trinitat Monegal, advocat i traductor de Spencer; Jeroni Zanné Rodríguez — un peruassià  inclós en les antologies com a  sonetista català i besnét del famosíssim "Beco Zanné", instal.lador de l'Hotel Falcó en el "Pla de les Comèdies", durant la invasió francesa de començos del segle XIX.

Continuem amb la redacció del setmanari"Joventut", en la que també figuraven el poeta Arnau Martínez Serinyà (mort el 1914), l'excel.lent  pintor Sebastià Junyent, que va morir boig deixant-nos teles notabilíssimes.

Sebastià Junyent, era germà d'Oleguer, el qual en aquell any 1899 actuava com a deixeble en el taller d'escenografia del carrer de la Diputació, número 333, del gran escenògraf Francesc Soler i Rovirosa.

 Passaven per aquella romàntica i combatent redacció encunyada en l'art i en els anhels catalanistes, el pulquèrrim sonetista Riera i Piqué, el poeta Anton Busquets i Punset, !!Mossèn Cinto Verdaguer!!, la magnífica novel.lista "Víctor Català", així com els poetes Xavier Viura, Oliva Brigdman, Ramon Surinyac Senties, el dramaturg Angel Guimerà i el mestre en periodisme Pere Aldavert, el pintor Modest Urgell, el folklorista Aureli Capmany, el novel.lista Enric de Fuentes i tants i tants altres.

Ens trobem en l'agonitzar del segle XIX i en l'angle dels dos segles. Espiritualment presidia l'esmentat cenacle de redactors i col.laboradors de "Joventut", setmanari que pel seu aire independent era temut i que arribà a fer trontollar els fonaments del Gran Teatre del Liceu — en aquell temps, el crític Joaquim Pena actuava com a catapulta i els seus valents articles es trobaven impulsats per una mena d'independència i sinceritat salvatges —, el superfantasmagòric Pompeius Gener, el qual cap a les acaballes del vuitcentisme lluïa impúdicament unes atemptatòries armilles que, segons la seva bullidora imaginació, eren projectades i fins dibuixades a París, com qui no diu res, per la cèlebre actriu Sarah Bernhardt.

 A casa d'Oriol Martí — literat mil.lionari ,aquest amb Emili Tintorer i Lluís Via traduïren en vers la tragicomèdia de Rostand "Cyrano de Bergerac", l'estrena de la qual a Madrid fou esplendorosa.

 Per cert que el literat Salvador Vilaregut, a l'Hotel Colom de la Plaça de Catalunya, llegí l'obra a María Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza. En arribar a l'escena amorosa del balcó, que té lloc en el tercer acte, María Guerrero interrompé: "No sigan, que esto no es para nuestro público." "Esto" era "Cyrano de Bergerac" de Rostand.

Va donar la casualitat que en aquell any, 1899, María Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza anessin a París, i concorregueren a una de les representacions del "Cyrano" que interpretava Coquelin.  L'efecte produït motivà que immediatament telegrafiessin a Vilaregut, així com a Oriol Martí, Lluís Via i Emili Tintorer, per tal que els reservessin la traducció castellana del "Cyrano" amb l'objecte d'estrenar-la al Teatre Espanyol de Madrid. Els actors castellans la demanaven a corre-cuita, sense adonar-se que l'obra que els entusiasmava a París era la mateixa la lectura de la qual interromperen refusant-la en un salonet de l'Hotel Colom de Barcelona.

Avui, que em reconec gat vell d'escenaris, aquestes coses no em vénen de nou. N'he vist tantes!... Ja us he dit que l'estrena de "Cyrano de Bergerac" fou sorollosa i triomfant. En els cenacles teatrals no es parlava d'altra cosa. Un humorista, el malagueny  Antoni Palomero — un magnífic traductor de Rostand en "Les Romanesques", que ell titulà "Los noveleros", obra que fou estrenada l'any 1904 i en el desaparegut Eldorado, creació formidable de Roser Pino — dedicà als traductors catalans Oriol Martí, Lluís Via i Emili Tintorer, la següent quarteta, que va sortir en el barrílaire setmanari madrileny "Gedeón". Deia:

"Son tres poetas de Cataluña

que han hecho solos la traducción

y con sus ritmos causan envidia

a la condesa Pardo BAZON."

 La redacció de "Joventut" fou batejada amb el nom d'"Els Cadets de Catalunya". Era l'any 1900. Innombrables vegades he escoltat a Pompeius Gener adjudicar-se el títol de "Capità Carbó de Casteljoloux" i amb aire de mosqueter declamar ampulosament:

"Son los cadetes de Cataluña

que a Peyo tienen por capitán,.."

Això ho deia Peius Gener a la fi del segle passat i començos del present, en la redacció de "Joventut",  Plaça del Teatro, número 6, entresol. Prop del vell edifici del Principal i d'aquell passadís de l'Arc del Teatre, on Emili Tintorer, en un taulell de begudes i en mig de "cantaors", toreros i altra gent de cua, va introduir a Barcelona, el cok-tail".

 En aquella casa del carrer de la Porta Ferrissa, o sigui la d'Oriol Martí, on es donaven innombrables lectures d'obres i pels salons de la qual corria un gos magnífic que es deia "Cyrano",existía una considerable biblioteca, en gran part integrada per obres de Teatre Català. Aquell que fou amic fidel de Martí i persona intel.ligentíssima i que anys després esdevingué acreditat impresor i editor, Ramon Farré, barcelonista cent per cent, arribà a reunir per a la biblioteca d'Oriol Martí importants, rars i curiosos exemplars. L'arxiu gairebé complet que va pertànyer al primer actor i director Antoni Tutau i a la seva esposa Carlota de Mena, degut a les insistències de l'entusiasta Ramon Farré, fou adquirit pel fundador de "Joventut".  Quan Oriol Martí traspassà, va fer deixar  l'esmentat  Arxiu teatral — subratllo la seva importància —  a l'Ateneu Barcelonés, on es troba.

En la redacció batalladora del setmanari "Joventut" — que afiliat a la "Unió Catalanista" mantenía tota la puresa de les Bases de Manresa vaig fer amistat amb Oleguer Junyent, quan en l'any 1901 pintava dos decorats per a "La posta dels déus", que anava a fer-nos conèixer l'empresari Albert Bernis, en el Gran Teatre del Liceu.

Oleguer Junyent va ésser presentat a aquest actual Drapaire de la Ciutat — que és el títol que jo mateix m`he adjudicat perquè no faig altra cosa que escorcollar i furgar arreu i fico dins el meu sac tot allò important i pintoresc que trobo — pel seu germà, el pintor Sebastià, i amb Oleguer ens vàrem fer amics per tota la vida. També intimàrem amb el pintor Joan Brull, amb l'arquitecte Audet — que va construir el primitiu "Hotel Colón", així com també els teatres "Apolo" i "Con dal", del Paral.lel  i amb en Fabra Ribas, esperit atent a les reivindicacions obreres.  Parlàvem sovint del teatre d'Octavi Mirbeau, així com del de Brieux i

 Descaves, amb l'ampli i humà esperit de Felip Cortiella.

 Les coneixences s'estengueren a Alfons Maseras, al qual veig sovint i sincerament admiro. A aquella redacció també anaven Nogueras i Oller, literat de mèrit que es va casar amb la filla del gran humorista Albert de Sicilia Llanas. Per cert que amb Nogueras i Oller venia molt sovint, el poeta Xavier Viura. S'hi veien encara, el doctor Josep M. Roca i el doctor Jeroni Estrany, al que sempre he considerat com a un veritable savi. Vàrem fer amistat amb Santiago Gubern, advocat que en els temps de l'actual República fou designat com a president del Tribunal de Cassació de Catalunya. I no dec ni puc oblidar que en la bullidora redacció de "Joventut" apareixia l'assagista Salvador Albert — profund filòsof d'Involucions" excel.lent amic, el qual en els començos de la instauració de la República Espanyola fou nomenat ambaixador a Bélgica.

Fets considerables de "Joventut": la creació d'una biblioteca, editant, entre altres llibres, la traducció de "Quan ens despertarem d'entre els morts", darrer drama d'Ibsen; "Aires del Montseny", de Mossèn Cinto Verdaguer; la traducció per Trinitat Monegal de "L'individu contra l'Estat", de Spencer, així com "Les disperses" de l'excels Maragall—editaven el poeta els "nois" republicans de "Joventut", mentre Maragall creava catalanisme i escrivia de Nietzsche, en el carrincló "Brusi" — i un esplendorós número extraordinari (novembre 1900) dedicat integrament a Eleonora Duse, l'actriu més meravellosa de totes les actrius de la nostra època.

 Aquests eren els entusiasmes intel.lectuals del setmanari "Joventut", que es traduïren en fets culturals!

 Una tarda, en aquella redacció ocorregué quelcom d'insòlit. A l'hora baixa d'un dia del mes d'abril del 1901, ens trobàvem sols Rafael Farré, el bon germà de Ramon i jo. Assaboríem una esplèndida botifarra d'Arbúcies que ens havia regalat Monegal, quan per la petita porta del fons, apareix un vell, de noble i venerable presència. Era el patrici federal Francesc Pi i Margall. Veure'ns Rafael Farré i jo, sorpresos pel forjador de "Les Nacionalitats" menjant pa i botifarra, ve a ésser una cosa indescriptible. Pi i Margall preguntà pels redactors i va parlar molt amablement amb nosaltres. Lliurà  la seva tarja i s'acomiadà. Nosaltres, amb el pa i la botifarra a la mà restàrem emmudits i petrificats per la presència de l'auster mestre republicà. Aquella tarda vaig comprendre que un home com jo, al qui Pi i Margall sorprèn berenar pa i botifarra, no es troba cridat a fer coses i que actuant de Drapaire de la Ciutat pot quedar satisfet de complir amb noble missió en aquesta terra.

 Rafael Moragas.-

( article de  Meridià, nº 42, pàg 8  del 28 d’ octubre del 1938)

Segell de la biblioteca d' Oriol Martí nº 2450. De fet la seva biblioteca era molt feixuga. La va cedir totalment a l' Ateneu Barcelonès.-

L' article de'n  Rafel Moragas va ser una troballa al.lucinant perquè ara no paro de cercar informació d' aquest altre personatge,molt relacionat amb el gran Francesc Pujols,que ens donarà per molt en una altre entrada.

De fet va participar com a crític musical en tot aquest període, envejable període, de bons literats, crítics, artistes, bohemis ,de barret o sense, que van viure en aquella Barcelona de principis del segle XX:

"Son los cadetes de Cataluña

que a Peyo tienen por capitán,.."

Pel que fa a mi, entre els llibres dedicats a Oriol Martí i el de la seva biblioteca m' agafat ganes de fer un viatge en el temps i anar-me'n
a coneixe'l. 

Quan Barcelona portava barret

Un altre anècdota que he descobert, fullejant "Joventut" ha estat aquesta.

Sembla ser que el nostre protagonista va tenir les seves diferències verbals amb en Josep Roca i Roca (1848-1924) director de la Esquella de la Torratxa en aquells anys (1878-1908) i redactor d'alguns articles que van molestar moltíssim a Oriol Martí  perquè es posava amb la seva persona.

És molt curiós com en Josep Oriol Martí en aquest article, signat per ell, anomenat "Pobre !!", utilitza tota la seva artilleria per ridiculitzar a Josep Roca i Roca i de retruc a tots els lectors de la Esquella de la Torratxa  als que anomena "venedors de cigrons a la menuda" i  " els més tristos i estúpids de Barcelona".

De fet, en Roca i Roca, quan Martí, Via i Tintorer, van estrenar el seu Cyrano  a Madrid l'any 1899 va dir en un article a la Esquella de la Torratxa (10/2/1899) enfotent-se:

"De fer-li passar la frontera, pòrtant-la fins el Teatre Español de Madrid, se n'han encarregat los senyors Martí, Via i Tintorer, tres noms ben típics, ben barcelonins, que qualsevol creuria copiats d'un dels molts rètols de nostres barris fabrils i comercials. Martí, Via i Tintorer, societat en comandita. Veritat que sembla que s'han de dedicar a la fabricació de teixits o a consignacions de barcos ? "

Aquesta i altres perles li dedicà a Martí, en Roca i Roca, i creà una tensió dialèctica entre ells molt gran, o el que és el mateix, entre "Joventut" i La Esquella de la Torratxa.

Diu, al final de l' article, Oriol Martí:

" I tu ja ho saps; jo no n'he de fer res de si tens la bossa molt forta, ni de com ho hagis fet per omplir-la; lo que sí et diré es que de ric no en seràs mai. Seràs sempre un miserable. De porc i de senyor se n'ha de venir de mena, i tu, Roca, de mena de senyor no en vens pas. per això, per acabar, repeteixo la paraula amb que he capsat aquest article, pronunciant-la amb aquella entonació amb que els nyebits cridan  "vólta'l": 

Pobre !!! 

 El segell de la biblioteca d'Oriol Martí nº 1010

  

Tots aquests llibres, comprats a un antiquari d' Igualada, corresponen a la biblioteca d' Oriol Martí, igual que els llibres dedicats per els seus amics. Ara bé, com han arribat a l' antiquari d' Igualada, tenia algun familiar a Igualada?, ho dic perquè esta una mica lluny del carrer Portaferrissa, o potser algun mangante  que ho ha pres de l' Ateneu Barcelonès.No ho sabrem  segurament mai.-Pijus.-

HOJAS SELECTAS (1902-1921)

HOJAS SELECTAS (1902-1921)

El gener de 1902, l'editorial Salvat va treure a la llum la revista mensual HOJAS SELECTAS amb el subtítol "Revista para todos".
 Tenia un centenar de pàgines i altres tantes il · lustracions entre fotografies i dibuixos. Aquesta obra artística i d'actualitats va formar part de la Biblioteca Salvat i va ser impresa a l'establiment litogràfic editorial de Salvat a Barcelona. 
S’ alternava la impressió sobre un paper semblant al cuixé i un altre de menor qualitat. Aquesta revista comptava amb columnes fixes, com ara les seccions de Panorama Universal, Retrats, Varietats, Notes Còmiques i Suplements, entre d'altres. Els altres textos eren d'índole literari (sobretot novel · les), històric, científic i de cultura general. Existien gran varietat de temes que eren tractats amb profunditat en general, sent el seu contingut molt variat: costums populars, contes, viatges, tradicions, llegendes, història natural, informació artística, científica, artística, històrica, geogràfica, industrial, agrícola, comercial, varietats, panorama universal, notes polítiques, passatemps, retrats i suplements artístics. A més hi havia una secció dedicada a la informació puntual a Espanya i a l'estranger.

Tots els textos anaven acompanyats de gravats i dibuixos, diversos fets en colors. Així mateix, s'inserien algunes fotografies. En tot el conjunt dels nombres havia més de 1000 il.lustracions, gran quantitat d'elles a tot color i de gran bellesa. La qualitat dels gravats era extraordinària i l'espai reservat a la publicitat sumava fins a 16 pàgines.
 Finalment, a causa d'un canvi de rumb empresarial dins de l'editorial Salvat, la revista va desaparèixer l'any 1921.

periodicosderegalo

José Segrelles

Los Papalagi: Discursos de Tuiavii de Tiavea, Jefe Samoano

OZONO nº 32  Maig del 1978
en el que a la pàgina 68 trobem aquest article de Jorge Muñoz parlant dels Papalagi i de l' edició catalana de Pastanaga de l' any 1977.-

" Aunque estos discursos hablan de la Europa de principios de siglo, bien se pueden aplicar a la actual y no expresamente europea, una sociedad y una cultura que ha extendido sus redes, especialmente la del capitalismo, teniendo como vehiculo el dinero, de lo que ya entonces se daba cuenta Tuiavii :
".... he podido descubrir una unica cosa por la que no se pide dinero y de la que todo el mundo puede tomar, tanto como quiera: el aire para respirar. Pero sospecho que eso ha escapado meramente a su atención y no dudo en decir que si mis palabras pudieran ser oidas en Europa, inmediatamente pedirán metal redondo y papel tosco por eso también. "
Finalizan sus discursos con uno, invitando a sus hermanos samoanos  a que no se dejen engañar por el hombre blanco que llegue a su isla."

Samoana típica.-

Els papalagi és el títol d'un llibre escrit per Erich Scheurmann (Hamburg 1878 , Armsfeld 1957 ) i publicat en 1920. És una col · lecció de discursos que el cap samoà Tuiavii de Tiavea dirigeix ​​als seus conciutadans, en què descriu un suposat viatge per Europa en el període justament anterior a la Primera Guerra Mundial . Erich Scheurmann hauria estat testimoni de tals discursos, i els hauria traduït a l'alemany. En ells el cap samoà interpreta la cultura occidental (la dels papalagis , o homes blancs, en llengua samoana) des de la perspectiva d'un nadiu, criticant la deshumanització i el materialisme de la societat europea, i descrivint amb ingenuïtat elements com ara el diners o el telèfon . Tuavii de Tiavea prevé als samoans perquè no es deixin contaminar per l'influx de la cultura europea. Cada discurs (d'un total de 11) descriu, no sense cert sentit de l' humor , un aspecte de la cultura occidental (la mesura del temps, l'habitatge, la vestimenta, etc), si bé el to general és de forta crítica cap a les cultures europees.No hi ha proves que tals discursos hagin estat mai pronunciats, i l'autor dels mateixos sembla haver estat el propi Scheurmann  (qui sí va viatjar a Samoa), tractant-se per tant d'una bola , si bé les edicions actuals no solen aclarir aquest aspecte, presentant l'obra com a fet cert.
Els Papalagi ha estat traduïda a nombrosos idiomes, inclòs el castellà , i sol presentar-se amb les il · lustracions de Joost Swarte ( Viquipèdia).

L' article de Jorge Muñoz és de l' any 1978 i el llibre data dels anys 20, entreguerres mundials. La seva crítica,la del llibre i la de Jorge Muñoz, avui és més actual que mai. En la nostra crisis total de valors, de referents, el llibre torna a adquirir actualitat i ens torna, passat els anys, a fer pensar. Pijus.-

Introducció d' Erich Scheurmann en la que ens explica com van arribar les notes de Tuiavii de Tiavea  a les seves mans  i com es va decidir a publicar-les:
" Las guerras mundiales nos han convertido en occidentales escépticos para con nosotros mismos, empezamos a preguntarnos sobre el intrínsico de las cosas, y empezamos a dudar si realmente podemos llevar a cabo nuestros altos ideales a través de nuestra civilización. Por lo tanto deberíamos considerar que no estamos tan civilizados y descender de nuestro nivel espiritual a la forma de pensar de este polinesio de las islas de Samoa, que no está aún agobiado por una sobredosis de educación, que es todavia original en sus sentimientos y pensamientos y que quiere hacernos sentir que hemos matado la esencia divina de nuestra existencia y la hemos reemplazado por ídolos.-"     Erich Scheurmann.

" Los Papalagi viven como los crustáceos en sus casas de hormigón. Viven entre las piedras del mismo modo que un ciempiés, viven dentro de las grietas de la lava. Hay piedras sobre él, alrededor de él, y bajo él.
Su cabaña parece una canasta de piedra. Una canasta con agujeros y dividida en cubículos. "

"Los Papalagi están siempre cavilando cómo cubrir su carne del mejor modo posible. Un blanco, que tenia mucha influencia y estaba considerado muy sabio, me dijo una vez, " el cuerpo y todos sus miembros son carne; es a partir del cuello donde empieza la verdadera persona " El creía que sólo la parte del cuerpo que alberga con sus atributos buenos y malos merece nuestra atención. Refiriéndose a la cabeza, naturalmente."

Gràcies Kevin Ayers

Mor Kevin Ayers, pioner del pop psicodèlic britànic
Fundador de The Soft Machine, va col·laborar amb Syd Barrett i Brian Eno i va firmar àlbums clàssics com 'Bananamour' o 'Joy of a Toy'.

ARA
Barcelona | Actualitzada el 20/02/2013 16:42

El músic Kevin Ayers ha mort aquest dimecres, segons informa el periodista de 'The Guardian', Alexis Petridis, del qual es fan ressò mitjans britànics com Mojo. Ayers va ser una de les figures clau del pop britànic, fundador de The Soft Machine, una de les formacions més representatives de la psicodèlia britànica dels anys 60, en què va coincidir amb el cantautor britànic Robert Wyatt. El debut de la banda, 'The soft machine' (1968), està considerat un dels clàssics del gènere.
A finals dels 60, Ayers arrenca la carrera en solitari, que arrenca amb el memorable 'Joy of toy', acompanyat pels musics de The soft machine i l'exguitarrista de Pink Floyd Syd Barrett, amb el qual va col·laborar freqüentment. Altres discos en solitari del músic són 'Shooting at the moon', 'Bananamour' i 'June, 1, 1974', un directe enregistrat al Rainbow Theater en el qual participaven John Cale, Nico, Brian Eno i Mike Oldfield.
A finals dels anys 70 i bona part dels 80, Kevin Ayers va viure durant llargues temporades al municipi mallorquí de Deià. Als anys 90 es va traslladar al Regne Unit i al final d'aquesta dècada es va instal·lar definitivament al sud de França. El 2006 va editar el seu últim disc, 'Unafairground'.

El 20 de setembre de 1974  , ja queda un xic lluny en el meu temps, però encara me'n recordo d' aquest article de Kevin Ayers a Disco Expres escrit per Adrian Vogel. És viu, contemporani, proper, moltes coses es movien en aquells temps.............. Pep Laguarda i Tapineria, Deià, Robert Graves, Daevid Allen i Gong, Canet Rock, Pau Riba, jo estava a punt de començar a treballar a la fàbrica  i tot aquest món de llibertat  i de hipisme m' atreia moltíssim fins el punt que volia deixar-ho  tot per anar un estiu a Cadaqués a treballar a un restaurant i a passar-ho bé, altres anaven a Eivissa. Sempre m' he quedat amb el dubte. Ara, avui, en aquests moments fent el xafarder, com sempre, he vist una masia a Deià, preu de venda un milió i mig d' euros, on et queda l' idealisme hipie d' aquells anys, avui, ara.......... per terra.- Pijus.-

El millor homenatge per a Kevin Ayers amb videos

Sobre Pep Laguarda i Tapineria

Nostàlgics de Daevid Allen i Deià ( I )

Nostàlgics de Daevid Allen i Deià ( II )

Història del Rock del País, any 1986,pàg 277, per Antonio de Miguel.

L' Òpera de la Lluna de Jacques Prévert

Aquesta obra de Jacques Prévert, de la que no sé la seva data exacta, em recorda per proximitat i temàtica, al Petit Príncep d' Antoine de Saint-Exupéry (1943), comparteixen les dues obres moltes coses, la que més, aquesta poesia natural que tenen els nens, innocent,ingènua, de la que penses que el dia que deixi d'existir valdrà més plegar veles i fotre el camp. És cert, però, que l' Òpera de la Lluna,tot i dir-se  així la trobo més propera, més casolana, sobretot per la relació noi de la lluna i els adults que li pregunten coses, que l' obra de Saint-Exupéry. 

Jacques Prévert (Neuilly-sur-Seine, 4 de febrer de 1900 - Omonville-la-Petite, Manche, 11 d'abril de 1977) va ser un poeta, autor teatral i guionista cinematogràfic francès.

Jacques Prévert va passar la seua infantesa a París. Son pare era crític de teatre i el portava sovint a veure representacions; no obstant atribuïa a sa mare el gust per la lectura. Va deixar l'escola als 14 anys per a treballar en una gran superfície comercial. En 1918 va ser mobilitzat com a soldat i va servir en Orient Pròxim tot just acabada la Gran Guerra.

A partir de 1920, de retorn a París i a la vida civil, va participar en el moviment surrealista com a membre actiu del grup de la rue Du Château, junt amb Raymond Queneau i Marcel Duhamel, entre altres. No va participar en les expressions més formals del surrealisme, però se li atribueix la paternitat d'algunes de les seues pràctiques artístiques més característiques, com el cadàver exquisit.

L'any 1928 va fundar, junt amb el seu germà Pierre una productora teatral i cinematogràfica. En la dècada del 1930 va ser l'ànima del grup de teatre "octubre", vinculat al Partit Comunista Francès, tot i que el seu proverbial inconformisme el va fer sospitós de Trotskisme.

Prévert també va escriure diversos guions per al director de cine francès Marcel Carné, entre els quals es troben Drôle de drame (1937), Le jour se lève (1939) i, tal vegada el més famós, Les enfants du paradis (1945).

La publicació del seu llibre de poemes Paroles l'any 1946, va ser un gran èxit. Va ingressar llavors en el col·legi de patafísica, on va aconseguir el grau de sàtrapa el 1953.

Alguns dels seus treballs van ser musicalitzats per Joseph Kosma, Christiane Verger i Hanns Eisler i cantats per prominents vocalistes francesos del segle XX incloent-hi Yves Montand i Edith Piaf. Els seus poemes s'ensenyen en les escoles franceses i desenes de col·legis porten el seu nom.   (Viquipedia)

 Aquest nen,que va passar dues grans guerres abans de morir, es deuria  il.lusionar i desil.lusionar un munt de vegades, com la majoria de nosaltres. I tot i així va tirar endavant amb les seves creacions i el seu art, com a única manera de canviar quelcom en la societat del seu temps, malgrat les seves mancances. 

El seu amor per els infants l' han fet una icona a la societat francesa.-
Els seus poemes tracten sobre la vida a París i la vida després de la Segona Guerra Mundial. Jacques Prévert utilitza els jocs de paraules per a capgirar el flux convencional del llenguatge. La seua poesia recorre a neologismes, dobles significats, imatges insòlites, i està farcida d'efectes burlescos i lapsus voluntaris que produïxen efectes còmics i inesperats, d'un humor a vegades negre i a vegades eròtic. En els seus poemes abunden els jocs de sons, al·literacions, rimes i ritmes. El vincle amb el surrealisme està present tant en la naturalesa fluida de les imatges com en l'ús de recursos com els inventaris, les enumeracions heteròclites d'objectes i individus, les substantivacions o les personificacions d'objectes i animals.   ( viquipedia)

 Veig un home sol, un xic abatut, però esperançat alhora amb els infants que l' envoltaven. 

Són collages fets pel mateix Prévert.-

L' Òpera de la Lluna

Hi havia una vegada....

un noiet que no era feliç.

No hi havia gaire sol allà on vivia.

Mai no havia conegut els seus pares

i vivia amb una gent

que no eren ni bons ni dolents.

Tenien altres coses a fer.

No tenien temps.

Hi va haver una altra època,

un nen petit,

que somreia molt sovint,

de nit, mentre dormia.

Era una altra època

però era el mateix noiet.

Li deien Michel Morin,

el noi de la lluna,

perquè quan hi havia lluna

estava content.

Jo la conec, deia.

Som amics.

I fins i tot la nit que no ve,

no he de fer més que tancar els ulls

i la veig en la negra nit.

Ella sempre és allà per a mi.

I quan dormo,

obro molt els ulls.

I em passejo amb ella

i m’ensenya les coses més belles

dins de mon somni.

«Per exemple?», li preguntava la gent.

«El sol!», responia Michel Morin.

I s’adormia tot somrient.

«Decididament» – deia la gent–

«aquest infant és un guillat,

sempre a la lluna, desvarieja.

Caldria enriquir-li l’esperit,

Fer-li posar seny!»

I com que ells parlaven fort,

Michel Morin els sentia, es despertava

i els posava endevinalles.

«Què pesa més,

un quilo de plom al cap

o un quilo de plomes sota el cap

al coixí quan un somnia?»

I perquè dieu que estic  a la lluna ?

Aquí no diem mai que estem a la terra!

Ningú està mai dins la terra

excepte els miners

que extreuen per els altres

les castanyes  del foc  a l’ Hivern.

I la gent no respon en prou feines o

canvien la conversa.

I tu com hi veus més,

que prefereixes, dins o sobre de la lluna ?

Un munt de coses i també de gent.

Em fan riure sovint,

i de vegades

em posen una mica trist

però mai em fan plorar.

Algunes coses i algunes persones em fan gaudir

i veritablement em fan feliç.

Per exemple ?

Recordo el meu Pare i la meva Mare.

Però, com els pots recordar si

no els has vist mai ?

Tot de sobte els he reconegut.

Com pots reconèixer-los  si

no els has conegut mai ?

Se m’assemblen ,

tenen  la mateixa edat que jo.

El Pare és un petit nen de la lluna

i la Mare una petita filla del sol.

Un dia ballant  junts

van caure sobre la terra

al costat d’un blau rierol que reia

i cantava com ells.

I van cantar amb ell

talment  eren de feliços.

I va ballar amb ells.

Però un dia la Misèria,

va  arribar i el rierol blau va marxar.

El Pare i la Mare el van perdre  de vista

es van perdre tots dos juntament amb ell.

 Van caure en la pobresa  i

em van deixar caure...

també.  Són vostès els qui m’ho han dit.

No podien fer res més.

No sabien com,

van ser superats de sobte pels esdeveniments.

Però

a  la Lluna són encara petits i divertits

i diuen bon dia  amb un somriure.

I la gent també van somriure perquè

no estaven malament i el que els hi

deia Michel els feia passar el temps.

-Que l’ has vista ?

L’  Òpera.

-L’ Òpera de París ?

Per descomptat que no.

quina pregunta !

-Quin Òpera doncs ?

L’ Òpera de la Lluna naturalment.

-Com és ?

Gairebé mai és la mateixa, canvia tot

el temps i tot i que és semblant,

és encara més bella que abans.

A l ‘ Òpera de la Lluna

no hi han cortines

-Ningú et demana el que no hi ha,

se’t  demana el que hi ha, deien les gents.

A l’ Òpera de la Lluna hi ha tot

com  a totes les altres  operes

que m’ haveu explicat.

Però, talment, aquesta és molt més maca encara.

No us ho podeu imaginar.

No  hi han llotges,ni butaques,

d’ entreactes, ni seients del darrere,

ni llotges de platea, ni passadissos,

ni galliner, com m’ haveu explicat.

No hi ha una gran aranya, està il.luminat

per uns petits astres. Aquests  estels

i la seva brillantor fan l’ electricitat.

i tot el món és damunt  l’escena,

per ballar i per cantar.

I fins i tot quan no és lluna plena,

l’ Òpera, és sempre plena.

I quan  la lluna està vermella

s’ omple per tot arreu de petits ratolins d’ Òpera pèl-rojos.

I tots els dies són 14 de Juliol

i la Música es passeja

per  tots els quarts de la lluna.

I jo he vist sobre el mar xais

que ballaven i cantaven sobre les ones

d'un blanc tutú de llana.

I no feia mai mala mar.

Amb la lluna, solament fingia.

I  què cantaven,

“ A la Claror de la Lluna”

els petits xais blancs ?

No aquesta és una bonica cançó.

Una cançó  com  “ El plor de la pastora”

Aquestes, però, són cançons de la Terra,

 cançons d’ allà.

I doncs que canten ?

El que canten no és pas complicat.

I Michel Morin cantava.

Cantava:

                    A la Claror de la Terra

                    cantava

                    L’ hi era agradable a la Pastora

                    cantava

                    L’ hi era agradable al Pastor

                    Es feia agradable  per tot arreu.

                    Tothom estava feliç amb tothom.

                     Avui ja és ahir,

                     i  el demà és aquí també.

                     Sortiu tots de la cabana

                     Xais negres i camells grisos

                     i l’elefant , i el ruc,

                     i la guineu, i el ratolí.

                     És agradable  a tots els pastorets

                     És agradable a tots i per a  tots.

                    

                     I el blanc creixent de la lluna

                     la  gran fabricant  el dia que llueix

                     pren el seu bany tots els matins

                     dins el cafè negre de la nit

                     i diu bona nit al  capvespre

                     bon viatge a la claror quan fuig

                     i  les agulles dins del pèndul

                     teixeixen el bon temps dia i nit.

I la gent cantaven a vegades al mateix

temps que ell, els divertia

i els canviava una mica llur vida.

Però, Michel Morin no reconeixia

la seva cançó.

S’ hauria dit que en lloc de cantar un to,

la gent recitava una lliçó.

Ben cert, que feien el millor que podien

però  grinyolava una mica,

com si se’ls hi tornés

una maionesa amb rés

més que unes closques d’ ous.

No val la pena que m’ acompanyeu

els hi deia Michel Morin.

Deixeu-me dormir  sense bressolar-me,

deixeu-me retornar  a la lluna.

Revindré demà matí i així mateix per

anar més ràpid agafaré un meteorit.

-Que és això ?

Uns petits astres que fan de taxi.

-Deuen costar uns preus astronòmics ?

No.

És com el telefèric que volta sobre

la via làctia; es pot agafar,

descendir en marxa,

no es paga mai, no té preu.

-Però i el risc de fer-se mal ?

No, allí baix es rebota !

Oh, deixeu-me  anar-hi de nit.

Deixeu-me  retornar a la lluna.

El sol m`hi acompanyarà,

car  he tingut fred tot el dia.

-L’ escola no s’ escalfa ?

Una mica més i gairebé no

però jo he tingut fred sobretot al cap

perquè em vaig avorrir molt.

Hi havia càlcul mental

i les guerres de religió.

M’ agrada molt més el 14 de Juliol

quan s’ obren totes les grans presons

i quan el geni de la Bastilla  posa

llum  als llantiols.

I al decurs de la nit tots els carrers ballen i

la lluna  il.lumina  les nostres cançons.

-Què canta també la lluna ?

No.

No diu res, reflexa.

-A qui?

A nosaltres, retornant-nos la llum del sol.

Més ella reflexa, mentre brilla, aquesta

llum tan feliç i tan bonica.

  

De ben segur, tot el que brilla és d’ or.

No, per res, no és d’or

simplement tot brilla.

-No deuen cansar-se gaire,

Ni deuen treballar sovint.

Allà baix ningú  es cansa,

per tant tothom

treballa tota l’ estona.

Però, no a tot arreu, i tothom

al mateix temps.

-I que fan ?

La nova lluna.

- la posen nova, o què ?

No es necessari. No ha estat mai vella.

Que és el que fan aleshores ?

L’ embelleixen.

Hi han uns equips de dia que treballen

per embellir les nits.

I els equips de nit que treballen

per embellir els dies.

I no es fan mai la guerra ?

No.

Tenen altres coses a fer;

embellir la lluna,

els hi pren tot el seu temps. I llavors

no tenen necessitat de fer la guerra.

A més no necessiten diners.

I quan una vegada la nova lluna

és acabada agafen el telefèric  i

se’n van a veure de lluny aquesta nova lluna

per a poder apreciar l’ efecte del treball ben fet.

I després se’n van de vacances.

-On ?

Un xic per tot arreu, on se’ls escoltin els seus cants.

Un xic per tot arreu, on estiguin divertits.

I alguna vegada han anat a passar

les seves vacances a la terra.

Però no s´hi queden gaire temps.

-No els agrada?

Si. Els hi agradava força

les flors, els colors

de  la mar i el cant

dels ocells i dels infants.

Tot era nou per ells.

I estaven molt contents.

-Perquè  van marxar ?

A causa del soroll.

-Quin soroll?

El soroll de les màquines  que feien la runa

les màquines de fer la guerra

les màquines de fer matar els infants

de la terra.

I Michel Morin s’adormí

tot repetint dolçament

han cantat mentre s’anaven :

És molt bonic però ja partim.

Quan es faci la nova terra

ja tornarem.

L' Òpera de la Lluna de Jacques Prévert

( Traducció meva, he fet el que he pogut )

Altres poemes de Jacques Prévert:

BÀRBARA

Recorda, Bàrbara,
plovia incessantment damunt Brest aquell dia,
i caminaves somrient,
oberta al goig, regalimant
sota la pluja.
Recorda, Bàrbara,
plovia seguit damunt Brest,
i em vaig encreuar amb tu al carrer de Siam,
somreies
i jo somreia així mateix.
Recorda, Bàrbara,
tu que no et coneixia,
tu que no em coneixies.
Recorda,
recorda si més no aquell dia!
No oblidis.
Un home es soplujava sota un porxo,
i va cridar el teu nom:
Bàrbara!
I vares córrer a ell sota la pluja,
regalimant, oberta al goigç,
i et llançares dins els seus braços.

Recorda’t d’això, Bàrbara,
i no et molestis si et tutejo.
Dic de tu a tots aquells que estimo,
fins si sols els he vist una vegada;
dic de tu a tots aquells que estimen,
fins si no els conec gens.
Recorda, Bàrbara,
no oblidis
aquella pluja assenyada i feliç
sobre el teu rostre venturós,
sobre la vila venturosa,
aquella pluja sobre el mar,
i sobre l’arsenal
i la barca d’Ouessant.
Oh Bàrbara,
que fotuda, la guerra!

Què s’ha fet de tu ara,
sota aquesta pluja de ferro,
de foc, d’acer, de sang?
I aquell que t’estrenyia entre els seus braços
tot ple d’amor,
és mort, ha desaparegut, o bé és encara viu?
Oh Bàrbara,
plou seguit damunt Brest
tal com plovia abans,
però ja no és igual i tot s’ha fet malbé.
És una pluja fúnebre, terrible i desolada,
no és ni tan sols la tempestat
de ferro, d’acer i de sang.
Senzillament, són núvols
que rebenten com cans,
cans que desapareixen
al fil de l’aigua damunt Brest,
i van a podrir-se allà lluny,
enllà, molt lluny de Brest,
del qual no queda res.


FAMILIAR

La mare fa mitja
El fill fa la guerra
Ho troba natural això la mare
I el pare què fa el pare?
Fa negocis
La dona fa mitja
El fill la guerra
Ell negocis
Ho troba natural això el pare
I el fill i el fill
què és el que troba el fill?
No troba res no res de res el fill
El fill sa mare fa mitja i son pare negocis i ell la guerra
Quan acabi la guerra
farà negocis amb son pare
La guerra continua la mare continua fa mitja
El pare continua fa negocis
El fill el maten ja no continua
El pare i la mare van al cementiri
Ho troben natural això el pare i la mare
La vida continua la vida amb la mitja la guerra els negocis
Els negocis la guerra la mitja la guerra
Els negocis els negocis i els negocis
La vida amb el cementiri

    (Trad. Tomàs Martí)        Mag Poesia

No hi ha dubte que aquesta pel·lícula ens fa pensar en Jacques Prevert i la seva Òpera de la Lluna i al revés.