Oriol Martí i Lluís Via (drets, esquerra-dreta) i Emili Tintorer. És, potser, l' única fotografia que tenim d'Oriol Martí en que se li veu la cara amb força detall.
Un curiós detall de Joventut és que durant una llarga temporada, la signatura dels redactors més assidus era substituïda, a les pàgines del setmanari, per un dibuix fet per Pujulà i Vallès, mena de símbol literari, amb el nom de cada autor.
Mossèn Cinto i els redactors de Joventut en la seva excursió al Montseny a finals d' agost del 1901.
Sembla que l' Oriol Martí és el segon de l' esquerra i en Trinitat Monegal el de blanc.
Coberta del volum V de Joventut. Any 1904.
Correspon al nº 204 del 7 de gener del 1904. Dibuixat per Sebastià Junyent.
Sabem que va néixer el 1870 i que va morir el 1919, que era escriptor i advocat, que vivia al principal del nº 17 del carrer de la Portaferrissa, que era, segons en Moraguetes, milionari i que tenia un gat anomenat "Cyrano".
Que la seva biblioteca era considerable, sobretot en teatre català, i que segurament va morir sense descendència ja que la va deixar a l' Ateneu Barcelonés.
Coneixem molt de la seva obra com a fundador i redactor del setmanari Joventut però poca cosa més de la seva biografia.
Dedicatòria de Lluís Via a Oriol Martí en el primer aniversari del seu casament. Sabem doncs que es va casar el desembre del 1909 amb la Joana.
Carta dirigida a Joan Maragall amb les signatures d' Oriol Martí, d' Emili Tintorer i d' una persona desconeguda.-
Les tertúlies de l' Ateneu. Hi deuria anar en Oriol Martí ?
A sota, un altre dedicatòria, en aquest cas la d'Alexandre Font al seu amic OriolMartí.
MERIDIÀ
UNA PAGINA D'HUMOR
El sac del Drapaire de la Ciutat
El carrer de la
Porta Ferrissa amb «Cyrano de Bergerac»,
els famosos cadets de Catalunya i la combatent redacció
del Setmanari «Joventut»
Em trobo davant del número disset del carrer de la Porta
Ferrissa. Casa tipus vuitcentista. Prop del portal, grans testos. En vida, hi
vivia Oriol Martí Ballés, el nom del qual consta en la làpida dels benefactors
de l'Ateneu Barcelonès.
En aquesta casa, i en l'any 1899, es funda el setmanari
catalanista "Joventut", en el que forjaren les seves primeres armes
literàries, el poeta Lluís Via — el qual durant aquests darrers anys ha estat i
és, Secretari del nostre Ateneu Barcelonès —; Emili Tintorer, o sigui el que
signa amb el pseudònim "Max" i exerceix de crític teatral de
"Las Noticias"; Salvador Vilaregut mort el juliol del 1937 —
procurador dels Tribunals i traductor de centenars de drames i comèdies;
Joaquim Pena, l'orientador de tota crítica independitzada, frenètic apòstol del
wagnerisme i també fidel traductor dels drames líric del Colós, entusiasta
generós i persistent, un dels bornes al qual ha d'estar agraïda Catalunya;
Frederic Pujolà i Vallès, filòsof que a favor de França es va batre durant la
Gran Guerra; l'arquitecte Josep Pujol i Brull, propulsor de Leopoldo Alas, ! el
mestre "Clarín"!, en les actuacions de l'Intim" de l'Adrià Gual,
en els començos de l'any 1899 i en el desaparegut Teatre Líric; Trinitat
Monegal, advocat i traductor de Spencer; Jeroni Zanné Rodríguez — un peruassià inclós en les antologies com a sonetista català i besnét del famosíssim
"Beco Zanné", instal.lador de l'Hotel Falcó en el "Pla de les
Comèdies", durant la invasió francesa de començos del segle XIX.
Continuem amb la redacció del
setmanari"Joventut", en la que també figuraven el poeta Arnau
Martínez Serinyà (mort el 1914), l'excel.lent
pintor Sebastià Junyent, que va morir boig deixant-nos teles
notabilíssimes.
Sebastià Junyent, era germà d'Oleguer, el qual en aquell
any 1899 actuava com a deixeble en el taller d'escenografia del carrer de la
Diputació, número 333, del gran escenògraf Francesc Soler i Rovirosa.
Passaven per
aquella romàntica i combatent redacció encunyada en l'art i en els anhels
catalanistes, el pulquèrrim sonetista Riera i Piqué, el poeta Anton Busquets i
Punset, !!Mossèn Cinto Verdaguer!!, la magnífica novel.lista "Víctor
Català", així com els poetes Xavier Viura, Oliva Brigdman, Ramon Surinyac
Senties, el dramaturg Angel Guimerà i el mestre en periodisme Pere Aldavert, el
pintor Modest Urgell, el folklorista Aureli Capmany, el novel.lista Enric de
Fuentes i tants i tants altres.
Ens trobem en l'agonitzar del segle XIX i en l'angle
dels dos segles. Espiritualment presidia l'esmentat cenacle de redactors i
col.laboradors de "Joventut", setmanari que pel seu aire independent
era temut i que arribà a fer trontollar els fonaments del Gran Teatre del Liceu
— en aquell temps, el crític Joaquim Pena actuava com a catapulta i els seus
valents articles es trobaven impulsats per una mena d'independència i
sinceritat salvatges —, el superfantasmagòric Pompeius Gener, el qual cap a les
acaballes del vuitcentisme lluïa impúdicament unes atemptatòries armilles que,
segons la seva bullidora imaginació, eren projectades i fins dibuixades a París,
com qui no diu res, per la cèlebre actriu Sarah Bernhardt.
A casa d'Oriol
Martí — literat mil.lionari ,aquest
amb Emili Tintorer i Lluís Via traduïren en vers la tragicomèdia de Rostand
"Cyrano de Bergerac", l'estrena de la qual a Madrid fou esplendorosa.
Per cert que el literat Salvador Vilaregut, a l'Hotel Colom de la Plaça de
Catalunya, llegí l'obra a María Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza. En arribar
a l'escena amorosa del balcó, que té lloc en el tercer acte, María Guerrero
interrompé: "No sigan, que esto no es para nuestro público."
"Esto" era "Cyrano de Bergerac" de Rostand.
Va donar la casualitat que en aquell any, 1899, María
Guerrero i Fernando Díaz de Mendoza anessin a París, i concorregueren a una de
les representacions del "Cyrano" que interpretava Coquelin. L'efecte produït motivà que immediatament
telegrafiessin a Vilaregut, així com a Oriol Martí, Lluís Via i Emili Tintorer,
per tal que els reservessin la traducció castellana del "Cyrano" amb
l'objecte d'estrenar-la al Teatre Espanyol de Madrid. Els actors castellans la
demanaven a corre-cuita, sense adonar-se que l'obra que els entusiasmava a
París era la mateixa la lectura de la qual interromperen refusant-la en un salonet
de l'Hotel Colom de Barcelona.
Avui, que em reconec gat vell d'escenaris, aquestes
coses no em vénen de nou. N'he vist tantes!... Ja us he dit que l'estrena de
"Cyrano de Bergerac" fou sorollosa i triomfant. En els cenacles teatrals
no es parlava d'altra cosa. Un humorista, el malagueny Antoni Palomero — un magnífic traductor de Rostand
en "Les Romanesques", que ell titulà "Los noveleros", obra
que fou estrenada l'any 1904 i en el desaparegut Eldorado, creació formidable
de Roser Pino — dedicà als traductors catalans Oriol Martí, Lluís Via i Emili
Tintorer, la següent quarteta, que va sortir en el barrílaire setmanari
madrileny "Gedeón". Deia:
"Son tres poetas de Cataluña
que han hecho solos la traducción
y con sus ritmos causan envidia
a la condesa Pardo BAZON."
La redacció de
"Joventut" fou batejada amb el nom d'"Els Cadets de Catalunya".
Era l'any 1900. Innombrables vegades he escoltat a Pompeius Gener adjudicar-se
el títol de "Capità Carbó de Casteljoloux" i amb aire de mosqueter
declamar ampulosament:
"Son los cadetes de Cataluña
que a Peyo tienen por capitán,.."
Això ho deia Peius Gener a la fi del segle passat i
començos del present, en la redacció de "Joventut", Plaça del Teatro, número 6, entresol. Prop
del vell edifici del Principal i d'aquell passadís de l'Arc del Teatre, on
Emili Tintorer, en un taulell de begudes i en mig de "cantaors",
toreros i altra gent de cua, va introduir a Barcelona, el cok-tail".
En aquella casa
del carrer de la Porta Ferrissa, o sigui la d'Oriol Martí, on es donaven
innombrables lectures d'obres i pels salons de la qual corria un gos magnífic
que es deia "Cyrano",existía una considerable biblioteca, en gran
part integrada per obres de Teatre Català. Aquell que fou amic fidel de Martí i
persona intel.ligentíssima i que anys després esdevingué acreditat impresor i
editor, Ramon Farré, barcelonista cent per cent, arribà a reunir per a la
biblioteca d'Oriol Martí importants, rars i curiosos exemplars. L'arxiu gairebé
complet que va pertànyer al primer actor i director Antoni Tutau i a la seva
esposa Carlota de Mena, degut a les insistències de l'entusiasta Ramon Farré,
fou adquirit pel fundador de "Joventut". Quan Oriol Martí traspassà, va fer deixar l'esmentat Arxiu teatral — subratllo la seva importància
— a l'Ateneu Barcelonés, on es troba.
En la redacció batalladora del setmanari
"Joventut" — que afiliat a la "Unió Catalanista" mantenía
tota la puresa de les Bases de Manresa vaig fer amistat amb Oleguer Junyent,
quan en l'any 1901 pintava dos decorats per a "La posta dels déus",
que anava a fer-nos conèixer l'empresari Albert Bernis, en el Gran Teatre del
Liceu.
Oleguer Junyent va ésser presentat a aquest actual
Drapaire de la Ciutat — que és el títol que jo mateix m`he adjudicat perquè no
faig altra cosa que escorcollar i furgar arreu i fico dins el meu sac tot allò
important i pintoresc que trobo — pel seu germà, el pintor Sebastià, i amb
Oleguer ens vàrem fer amics per tota la vida. També intimàrem amb el pintor Joan
Brull, amb l'arquitecte Audet — que va construir el primitiu "Hotel
Colón", així com també els teatres "Apolo" i "Con
dal", del Paral.lel i amb en Fabra
Ribas, esperit atent a les reivindicacions obreres. Parlàvem sovint del teatre d'Octavi Mirbeau,
així com del de Brieux i
Descaves, amb
l'ampli i humà esperit de Felip Cortiella.
Les coneixences
s'estengueren a Alfons Maseras, al qual veig sovint i sincerament admiro. A
aquella redacció també anaven Nogueras i Oller, literat de mèrit que es va
casar amb la filla del gran humorista Albert de Sicilia Llanas. Per cert que
amb Nogueras i Oller venia molt sovint, el poeta Xavier Viura. S'hi veien
encara, el doctor Josep M. Roca i el doctor Jeroni Estrany, al que sempre he
considerat com a un veritable savi. Vàrem fer amistat amb Santiago Gubern,
advocat que en els temps de l'actual República fou designat com a president del
Tribunal de Cassació de Catalunya. I no dec ni puc oblidar que en la bullidora
redacció de "Joventut" apareixia l'assagista Salvador Albert —
profund filòsof d'Involucions" excel.lent amic, el qual en els començos de
la instauració de la República Espanyola fou nomenat ambaixador a Bélgica.
Fets considerables de "Joventut": la creació
d'una biblioteca, editant, entre altres llibres, la traducció de "Quan ens
despertarem d'entre els morts", darrer drama d'Ibsen; "Aires del
Montseny", de Mossèn Cinto Verdaguer; la traducció per Trinitat Monegal de
"L'individu contra l'Estat", de Spencer, així com "Les
disperses" de l'excels Maragall—editaven el poeta els "nois"
republicans de "Joventut", mentre Maragall creava catalanisme i
escrivia de Nietzsche, en el carrincló "Brusi" — i un esplendorós
número extraordinari (novembre 1900) dedicat integrament a Eleonora Duse,
l'actriu més meravellosa de totes les actrius de la nostra època.
Aquests eren
els entusiasmes intel.lectuals del setmanari "Joventut", que es
traduïren en fets culturals!
Una tarda, en
aquella redacció ocorregué quelcom d'insòlit. A l'hora baixa d'un dia del mes
d'abril del 1901, ens trobàvem sols Rafael Farré, el bon germà de Ramon i jo.
Assaboríem una esplèndida botifarra d'Arbúcies que ens havia regalat Monegal,
quan per la petita porta del fons, apareix un vell, de noble i venerable presència.
Era el patrici federal Francesc Pi i Margall. Veure'ns Rafael Farré i jo,
sorpresos pel forjador de "Les Nacionalitats" menjant pa i botifarra,
ve a ésser una cosa indescriptible. Pi i Margall preguntà pels redactors i va
parlar molt amablement amb nosaltres. Lliurà
la seva tarja i s'acomiadà. Nosaltres, amb el pa i la botifarra a la mà
restàrem emmudits i petrificats per la presència de l'auster mestre republicà.
Aquella tarda vaig comprendre que un home com jo, al qui Pi i Margall sorprèn
berenar pa i botifarra, no es troba cridat a fer coses i que actuant de Drapaire
de la Ciutat pot quedar satisfet de complir amb noble missió en aquesta terra.
Rafael Moragas.-
( article de Meridià, nº 42, pàg 8 del 28 d’ octubre del 1938)
Segell de la biblioteca d' Oriol Martí nº 2450. De fet la seva biblioteca era molt feixuga. La va cedir totalment a l' Ateneu Barcelonès.-
L' article de'n Rafel Moragas va ser una troballa al.lucinant perquè ara no paro de cercar informació d' aquest altre personatge,molt relacionat amb el gran Francesc Pujols,que ens donarà per molt en una altre entrada.
De fet va participar com a crític musical en tot aquest període, envejable període, de bons literats, crítics, artistes, bohemis ,de barret o sense, que van viure en aquella Barcelona de principis del segle XX:
Tots aquests llibres, comprats a un antiquari d' Igualada, corresponen a la biblioteca d' Oriol Martí, igual que els llibres dedicats per els seus amics. Ara bé, com han arribat a l' antiquari d' Igualada, tenia algun familiar a Igualada?, ho dic perquè esta una mica lluny del carrer Portaferrissa, o potser algun mangante que ho ha pres de l' Ateneu Barcelonès.No ho sabrem segurament mai.-Pijus.-
Segell de la biblioteca d' Oriol Martí nº 2450. De fet la seva biblioteca era molt feixuga. La va cedir totalment a l' Ateneu Barcelonès.-
L' article de'n Rafel Moragas va ser una troballa al.lucinant perquè ara no paro de cercar informació d' aquest altre personatge,molt relacionat amb el gran Francesc Pujols,que ens donarà per molt en una altre entrada.
De fet va participar com a crític musical en tot aquest període, envejable període, de bons literats, crítics, artistes, bohemis ,de barret o sense, que van viure en aquella Barcelona de principis del segle XX:
"Son los cadetes de Cataluña
que a Peyo tienen por capitán,.."
Pel que fa a mi, entre els llibres dedicats a Oriol Martí i el de la seva biblioteca m' agafat ganes de fer un viatge en el temps i anar-me'n
a coneixe'l.
Quan Barcelona portava barret
Un altre anècdota que he descobert, fullejant "Joventut" ha estat aquesta.
Sembla ser que el nostre protagonista va tenir les seves diferències verbals amb en Josep Roca i Roca (1848-1924) director de la Esquella de la Torratxa en aquells anys (1878-1908) i redactor d'alguns articles que van molestar moltíssim a Oriol Martí perquè es posava amb la seva persona.
És molt curiós com en Josep Oriol Martí en aquest article, signat per ell, anomenat "Pobre !!", utilitza tota la seva artilleria per ridiculitzar a Josep Roca i Roca i de retruc a tots els lectors de la Esquella de la Torratxa als que anomena "venedors de cigrons a la menuda" i " els més tristos i estúpids de Barcelona".
De fet, en Roca i Roca, quan Martí, Via i Tintorer, van estrenar el seu Cyrano a Madrid l'any 1899 va dir en un article a la Esquella de la Torratxa (10/2/1899) enfotent-se:
"De fer-li passar la frontera, pòrtant-la fins el Teatre Español de Madrid, se n'han encarregat los senyors Martí, Via i Tintorer, tres noms ben típics, ben barcelonins, que qualsevol creuria copiats d'un dels molts rètols de nostres barris fabrils i comercials. Martí, Via i Tintorer, societat en comandita. Veritat que sembla que s'han de dedicar a la fabricació de teixits o a consignacions de barcos ? "
Aquesta i altres perles li dedicà a Martí, en Roca i Roca, i creà una tensió dialèctica entre ells molt gran, o el que és el mateix, entre "Joventut" i La Esquella de la Torratxa.
Diu, al final de l' article, Oriol Martí:
" I tu ja ho saps; jo no n'he de fer res de si tens la bossa molt forta, ni de com ho hagis fet per omplir-la; lo que sí et diré es que de ric no en seràs mai. Seràs sempre un miserable. De porc i de senyor se n'ha de venir de mena, i tu, Roca, de mena de senyor no en vens pas. per això, per acabar, repeteixo la paraula amb que he capsat aquest article, pronunciant-la amb aquella entonació amb que els nyebits cridan "vólta'l":
Pobre !!!
El segell de la biblioteca d'Oriol Martí nº 1010
Pel que fa a mi, entre els llibres dedicats a Oriol Martí i el de la seva biblioteca m' agafat ganes de fer un viatge en el temps i anar-me'n
a coneixe'l.
Quan Barcelona portava barret
Un altre anècdota que he descobert, fullejant "Joventut" ha estat aquesta.
Sembla ser que el nostre protagonista va tenir les seves diferències verbals amb en Josep Roca i Roca (1848-1924) director de la Esquella de la Torratxa en aquells anys (1878-1908) i redactor d'alguns articles que van molestar moltíssim a Oriol Martí perquè es posava amb la seva persona.
És molt curiós com en Josep Oriol Martí en aquest article, signat per ell, anomenat "Pobre !!", utilitza tota la seva artilleria per ridiculitzar a Josep Roca i Roca i de retruc a tots els lectors de la Esquella de la Torratxa als que anomena "venedors de cigrons a la menuda" i " els més tristos i estúpids de Barcelona".
De fet, en Roca i Roca, quan Martí, Via i Tintorer, van estrenar el seu Cyrano a Madrid l'any 1899 va dir en un article a la Esquella de la Torratxa (10/2/1899) enfotent-se:
"De fer-li passar la frontera, pòrtant-la fins el Teatre Español de Madrid, se n'han encarregat los senyors Martí, Via i Tintorer, tres noms ben típics, ben barcelonins, que qualsevol creuria copiats d'un dels molts rètols de nostres barris fabrils i comercials. Martí, Via i Tintorer, societat en comandita. Veritat que sembla que s'han de dedicar a la fabricació de teixits o a consignacions de barcos ? "
Aquesta i altres perles li dedicà a Martí, en Roca i Roca, i creà una tensió dialèctica entre ells molt gran, o el que és el mateix, entre "Joventut" i La Esquella de la Torratxa.
Diu, al final de l' article, Oriol Martí:
" I tu ja ho saps; jo no n'he de fer res de si tens la bossa molt forta, ni de com ho hagis fet per omplir-la; lo que sí et diré es que de ric no en seràs mai. Seràs sempre un miserable. De porc i de senyor se n'ha de venir de mena, i tu, Roca, de mena de senyor no en vens pas. per això, per acabar, repeteixo la paraula amb que he capsat aquest article, pronunciant-la amb aquella entonació amb que els nyebits cridan "vólta'l":
Pobre !!!
El segell de la biblioteca d'Oriol Martí nº 1010
Tots aquests llibres, comprats a un antiquari d' Igualada, corresponen a la biblioteca d' Oriol Martí, igual que els llibres dedicats per els seus amics. Ara bé, com han arribat a l' antiquari d' Igualada, tenia algun familiar a Igualada?, ho dic perquè esta una mica lluny del carrer Portaferrissa, o potser algun mangante que ho ha pres de l' Ateneu Barcelonès.No ho sabrem segurament mai.-Pijus.-