EL FOLK-ROCK FRANCÈS I LA MÚSICA CELTA

Daniel Le Bras, Alan Stivell 
(entre d'altres), en una imatge dels bells temps.

Si el folk-rock britànic és poc conegut fora del seu país, el rock simfònic i progressiu ( Yes, King Crimson, Genesis etc) es van emportar tota la fama, el folk-rock francès, veí nostra, encara ho és més, pràcticament no hi ha cap informació en català per internet i per això m' he decidit a penjar aquesta entrada testimonial.

Continuant en els meravellosos 60'S- 70'S, però a la França rural  on les tradicions populars, conservades de sègles enrere, es mantenien intactes com l' esperit celta de la Bretanya francesa. 
Alguns fills d'aquesta França rural sentiren les veus ancestrals de la seva terra i la traduïren en música. 
Per la qualitat d'aquesta música i la dels seus autors val la pena  dedicar-li 
un espai en el meu bloc. El segell discogràfic Guimbarda va treure alguna cosa en aquells anys. Pijus

El de la dreta és una pintura de Norman Rockwell del 1927 anomenada The Stay at Homes.

Curiosament tant França com Itàlia, uns veïns propers, són bàsicament uns grans desconeguts per a nosaltres , la seva cultura musical,literària, fora de quatre no existeix. La gran màquina de propaganda anglosaxona fa la seva feina. Pijus.-

" Glen River"  (1889) de Gwendal.-

Alan Stivell
Gourin, Mor-Bihan, 1944
Nom amb el qual és conegut Alan Cochevelou, cantant i músic folk bretó.
De petit aprengué de tocar l'arpa celta antiga, i a 11 anys actuà a l'Olympia de París. S'interessà per la música tradicional celta i la féu conèixer amb els instruments genuïns. Amb la seva tasca de reivindicació popular, desvetllà el sentiment d'identitat del poble bretó i s'identificà amb tota la cultura cèltica. A partir del 1970 actuà amb un conjunt instrumental en el qual combinava els instruments antics —i l'arpa celta— amb instruments propis de la música rock, fórmula que el féu molt popular entre el jovent de tot el món. Ha enregistrat diversos discs. (Enciclopèdia.cat)

La seva personalitat i el seu treball han jugat un paper de primer nivell en la popularització de la música cèltica no només a Bretanya sinó arreu del món. Aquest paper principal és en primer lloc cronològic, ja que quan ell es va iniciar tan sols havia un únic cantant bretó, Glenmor, que cantava les seves pròpies composicions. Per contra, Alan Stivell guanya la seva primera celebritat pel seu treball a partir del repertori de música tradicional, encara que la seva obra resulta ser des del principi extraordinàriament múltiple per la varietat dels seus arranjaments i les seves creacions. A això s'afegix una capacitat de comunicació i transmissió de la seva pròpia passió, gràcies a la qual cosa ha pogut suscitar la vocació (directa o indirectament) de tot el conjunt d'artistes bretones actuals (amb l'excepció de Gilles Servat, que és més aviat hereu de la tradició de Glenmor). La seva música ha passat a ser universal per la seva notorietat, però també per la seva modernitat i per les seves influències variades i eclèctiques. Des dels seus inicis no ha cessat de tenir concerts en directe per tot el món, així com de proposar una discografia original i abundant.  (Wikipedia)

Alan Stivell al Festival de Les Velles Arades 2000

Gabriel Yacoub i Marie Yacoub van fundar Malicorne el 1974. Van prendre el nom d'una ciutat francesa homònima, famosa per la seva porcellana. Com diversos dels seus àlbums es titulen senzillament Malicorne, els aficionats solen numerar, encara que no apareix nombre algun en la portada. En el seu primer disc, la formació inclou al matrimoni Yacoub, Laurent Vercambre i Hughes de Courson .

La combinació de guitarra elèctrica, violí , dulcimer , bouzouki i una vocalista femenina recorda immediatament a Steeleye Span , el seu equivalent anglès, el que els situa en el gènere del folk-rock. Els quatre instrumentistes dominaven dotze instruments. Els seus primers quatre discos consisteixen bàsicament en cançons tradicionals franceses, més una o dues cançons de Gabriel Yacoub i un o dos instrumentals per àlbum. Com Steeleye Span, ocasionalment canten harmonies vocals a capella. En Malicorne 4 se'ls uneix Olivier Zdrzalik, que aporta baix, percussió i veus. El disseny de les portades, amb dibuixos exuberants d'elfos i dracs, les ha convertit en peces de col leccionista.

L'Extraordinaire Tour de France d'Adelard Rousseau (1978) és un disc conceptual , que pren com a referència els viatges d'un artesà a través de França, que tenen el seu correlat en una exploració interior. És potser el més atractiu dels seus discos, amb préstecs de la música gòtica i el rock progressiu . Tant aquest disc com el següent, Le Bestiaire,contenen sobretot cançons de Gabriel, amb algunes composicions de Zdrzalik i de Courson. La gamma de sons és molt àmplia, i el grup obté ressò fora del món francòfon. En l'actualitat, compten encara amb seguidors fidels, encara que els seus discos hagin romàs descatalogats durant molts anys. Algunes seccions evoquen clarament la música clàssica, però apareixen també elements de música electrònica i gaites 

La banda arriba a tenir 12 membres, incloent en un moment determinat a Brian Gulland , del grup anglès Gryphon. El seu èxit comercial els porta a flirtejar amb el pop. Balançoire A Feu (1981) suposa una decepció per a molts seguidors del grup. Els Cathédrales de l'Industrie (1986) s'obre amb un tema èpic de folk-rock. Un dels altres temes, Big Science 1-2-3, recorda a Peter Gabriel , Laurie Anderson o Gary Numan. Poc després, el grup es dissol.

Després se una reputació a França, Malicorne va realitzar una gira per la Canadà francòfona. El disc En Public (1978), gravat en viu a Mont-real, deixa clar que no eren només un grup d'estudi. Van tocar en més de 800 locals a Amèrica, Canadà i Europa, però mai a Anglaterra. Fins a 1990, Gabriel i Marie no van posar un peu en aquest país, en ocasió d'un concert poc publicitat a Londres. Totes les cançons del grup estan en francès, amb excepció d'unes poques paraules en anglès en el seu últim disc. Gabriel i Marie segueixen en actiu. Durant molts anys ha resultat difícil trobar els discos del grup. Les coŀleccions Quintessence, Legende i Vox donen idea de la riquesa de les seves gravacions. El 2005 es va publicar un recopilatori de les cançons de Malicorne cantades per Marie, Marie de Malicorne. (wikipedia)

Daniel Le Bras fundador i ànima del grup Dan Ar Braz és un artista que inspira respecte pel seu talent i sensibilitat. 

Reconeguts pels estudiosos i desconeguts per al públic en general, és sobretot, un artista discret.

"Sempre he tingut una mica de mar i una mica de terra", ens diu el músic.

Dan Ar Braz és un dels meus preferits, sobretot el seu disc "Acoustic", una meravella, per això hi posat tres en comptes de dues cançons. La seva vessant de rock progressiu barrejada amb la tradició cèltica li dona un caire totalment viu i modern.

La seva carrera va començar en la dècada de 1960, i va formar part de diverses formacions combinat amb treballs en solitari amb molt èxit en les dues dècades posteriors. 

El 1993 fundà "L'Heritage des Celtes", format per uns 75 músics, debutant en el gran Festival de Cornouaille de Quimper, en un xou on es va fusionar la música tradicional i sons moderns.

Van gravar un disc amb el qual van vendre 100,000 còpies. El 1996 representen a França al Festival de la Cançó d'Eurovisió a Oslo. Van portar el tema Diwanit bugale en bretó (cas únic en la història del festival), una gran composició de clar so celta. 

La versió per al directe d'Eurovisió va haver escurçar un sol de gaita per excedir el temps permès. El 1998 van guanyar el premi al Millor Àlbum Tradicional de l'Any en els premis Victoires de la musique per "Finisterres". El grup es va dissoldre el 2000 després del Festival Intercéltic de Lorient. Donen Ar Braz  va continuar la seva carrera en solitari.

Les properes dates del seu Tour:

 El 31 d'octubre a Trégunc , 2 de novembre a Quiberon , el 18 de gener de 2013, Hendaia , el 26 de gener a Nantes , el 15 de febrer a Equeurdreville , el 15 de març i 16 de març a  Athis-Mons, el  6 d'abril  a Caen , el 13 d'abril a Lille Guingamp  i el 16 d'agost a Saint-Loup. 

La Bamboche és un grup francès de música folk originari de  Lió, totalment amateur en els seus començaments, a l' any 1972.
El grup va ser un dels capdavanters de la música popular framcesa, al costat de Malicorne i Melusina. Interpreten  un repertori centrat en les regions del centre de França, amb un acústic tradicional fins el 1978. Desprès vingué l' electrificació del seu so, al estil Malicorne, sense renunciar a les seves balades i al seu origen folk.

Els seus components:

Jean Blanchard
Jacky Bardot
Bernard Blanc
Jacques Mayoud

La Bamboche.-

Autentica raresa de l'escena underground folk francesa dels '70, amb Jean Christophe Graf, compositor i guitarrista al capdavant, inclòs en un dels llibres de Hans Pokora amb una raresa de quatre estrelles. Aquest primer àlbum de Dandelion es va editar el 1979 com premsatge privat amb un tiratge de 300 còpies. 
So amateur i totalment casolà que li dóna al disc una atmosfera especial. La acústica de "La Farfalla" amb veu femenina cantant en italià és una delícia, així com "Sometimes", el atmosfèric tema que obre el disc amb prominent òrgan i enganxosa tornada. Una autèntica delicatessen. Pijus.-

El grup de flok francès Dandelion     (dent de lleó) amb el disc del mateix nom, 1979.-

Gwendal va néixer el 1972 per iniciativa de Jean-Marie Renard, guitarrista i director en el seu debut, arran d'un fons musical creat per Alan Stivell. 
Renard va reunir a cinc amics músics de diferents cultures musicals (clàssica, jazz, folk, rock) al voltant d'una passió comuna, la música celta, per formar el grup. En aquest moment van sorgir a França nombrosos grups inspirats per la música tradicional bretona i irlandesa. 

Gwendal es distingeix des del principi per l'elecció del que marcarà la continuïtat del seu estil al llarg de la seva carrera: una música melòdica que barreja influències tradicionals amb arranjaments rítmics i fortament influenciats per les modernes corrents musicals de diferents les edats: el jazz , el rock ...

 La discografia de Gwendal consta dels àlbums "Irish Jig" (1974), "Joe Cant s Reel" (1975), "Rainy Day" (1976), "Les Mouettes s'Battent" (1979), "Gwendal en Concert" (1981), "locomoció" (1983), "Danse la Musique" (1985), "Glen River" (1989), "Pa ha diskan" (1995), "War-Raog" (2005).     (Manticornio)

Com es nota que  és el meu preferit, oi?.


Cinc temes, del per a mi, el seu millor album, "Glen River" (1989), guanyador d' un premi a la seva França natal.-

 Durant les seves tres dècades d'existència, Gwendal ha sofert molts canvis de músics que acompanyen l'evolució del grup. El flautista Youenn Li Berre, actual líder, és l'únic membre natiu de la banda. 

D'esquerra a dreta a Ortigueira: 

J. Guéguen, P. Sarton, L. Mesnil, D. Rusaouen, Y. Le Berre, J-C. Philippe.

Una mica de Folk-Rock Britànic dels 60-70' S

De fet el que us vull presentar és una selecció del folk-rock britànic que a mi sempre m' ha pertorbat més, musicalment parlant, i que al llarg de la meva vida, he vist, que en les grans enciclopèdies del pop es passava de llarg. No entenc l' anglès i sóc conscient per tant que  em perdo una part molt important del missatge, però ho guanyo en imaginació, en frescor i en allò que la música té de universal.

Deia Bob Dylan el 1978:

"Això del folk-rock era una etiqueta per vendre discos, però aquells foren uns dies molt excitants. La música que feiem era el so del carrer, un desig de reflectir els sons naturals. L' aigua d'un rierol, la llum que es filtra a la matinada, així és com jo ho sento. Lletres i música, les lletres no interfereixen amb el so: li donen intenció i direcció"

 Lindisfarne va irrompre en l'escena musical el 1970 i gairebé immediatament va establir la condició de culte. La formació original va ser : Alan Hull, a la veu principal guitarra i teclats en Ray Jackson, com a segona veu harmònica i mandolina, Cowe Simon a la guitarra; Laidlaw Ray a la bateria, i Rod Clements en el baix i violí.

Per mi el seu millor treball ha estat "Happy Daze" del 1974 i una de les meves perles cultivades " River" i 
"Tomorrow".

Durant els primers anys 70, però, Lindisfarne van ser una de les bandes de rock més populars que basava la seva música en temes populars Anglesos.

Amb un so que barrejava melodies folk, cançons amb bones harmonies acústiques i elèctriques, el grup semblava preparat per a l'èxit internacional, quan una sèrie de desafortunades decisions artístiques, seguit per una fractura en la seva alineació, els va deixar sense l'audiència i l'èxit. El grup va començar com Downtown Faction fundat per Rod Clements , però aviat va canviar el nom i vas er Brethren. El 1968, se'ls va unir Alan Hull, i es va convertir en Lindisfarne nom també d'una illa de la costa de Northumberland. ( informació musical de Musik'L)

 Musik'L

Amazing Blondel
"Fantasia Lindum" 1971

DELICATS I PRECIOCISTES, OBSTINATS EN LA PERFECCIÓ, DOTATS D'UNES VEUS ÚNIQUES, INSTRUMENTISTES CONSUMATS, AMAZING BLONDEL SÓN, AMB STEELEYE SPAN, EL MILLOR DEL FOLK TRADICIONAL BRITÀNIC. LA SEVA MÚSICA ÉS COM UNA AQUAREL.LA  DE TURNER O COM UN PASSEIG PER EL CAMP  ANGLES QUAN LA PRIMAVERA ESTRENA VESTIT NOU. SENZILLAMENT EXCEPCIONALS.

thatwasmusic

I jo afegiria, el camp anglès descrit en el Poema d' Octubre de Dylan Tomas:




Tota una primavera d´aloses en el rodolar
d´un núvol, i vora el camí els matolls eren plens
de merlots xiuladissos,
i el sol de l´octubre,
que semblava estiuenc,
a l´espatlla del turonet es posava.

" Hero and Heroine" de Strawbs  em va agradar tant que no vaig dubtar en portar-me'l a la mili juntament amb el " Happy Daze" de Lindisfarne per escoltar-los al pub del costat del pis que teniem llogat amb els companys de caserna. 

Aquestes melodies de Strawbs, més a prop del rock progressiu que del folk, em van captivar i la veu de Dave Cousins em sembla encara excepcional.

El temps no passa debades.
Quina putada !!
Però aquestes cançons seran immortals.











Dues de les peces que més m' agraden de Strawbs : 

" Midnigth Sun" i " Out in the Cold "

Magna Carta i Seasons (1970) per mi, juntament amb el seu " Lord of The Ages" (1973) són les seves millors obres.

Grup anglès liderat pel cantant i guitarrista Chris Simpson.Sorgit a finals dels anys 60, practicaven un plàcid folk-pop progressiu amb melodies bellament arreglades i produïdes.
Els seus primers passos van ser donats el 1969, quan a la ciutat britànica de Yorkshire, Chris Simpson (nascut el 13 de juliol de 1942) es va unir al cantant Glen Stuart i el guitarrista australià Lyell Tranter per conformar un tercet folk al que van anomenar Magna Carta. 

La seva refinada i exquisida sonoritat acústica va ser la base de "Magna Carta" (1969), disc debut aparegut al segell Mercury.Posteriorment van fitxar per Vertigo i publicar dos dels seus millors LPs, "Seasons" (1970) i ​​"Songs from Wasties Orchard" (1971), produïts per Dus Gudgeon i arreglats per Tony Visconti.
En ambdós participaven el teclista Rick Wakeman i el magnífic guitarrista Davey Johnstone, que es va incorporar oficialment a la banda en "Song from Wasties Orchard" després de la marxa de Tranter.

Després de la publicació del disc en directe "In concert" (1972), Johnstone va deixar el grup per treballar com a guitarrista d'Elton John.El seu reemplaçament va ser Stan Gordon, amb qui van publicar l'àlbum "Lord of the ages" (1973), un altre excel · lent disc amb les constants de folk melòdic amb elements progressius del grup.

A "Lord of the ages", àlbum produït per Tony Cox, va intervenir com a músic de sessió el baixista Graham Smith, que es va afegir a Magna Carta per a conformar un quartet que es va reduir a duo, ja que poc després del LP el nouvingut Smith i Stan Gordon van abandonar la formació.Tommy Avui (ex membre de la Natural Acoustic Band) es va unir a Simpson ja Stuart per gravar "Took a long time" (1976), disc al que van prosseguir Lps com "Martin s Cafe" (1977) i "Prisoners on the line" ( 1978), treballs en què el grup va tendir a sons més rockers.

Aquest rumb musical, molt menys interessant i original que el ofert en els seus inicis, no va acontentar a Glen Stuart, qui va decidir abandonar la música el 1976 per inaugurar una botiga d'animals.

Amb Chris Simpson al capdavant, Magna Carta, patint nombrosos canvis en la formació (pel grup va passar gent com Nigel Smith, Robin Thyne, Pick Withers o Llegeix Abott) va continuar durant les següents dècades publicant i girant per tot el món. Una de les noves incorporacions a la banda va ser la de Linda Taylor, guitarrista i cantant amb la qual Chris es va casar l'any 1990.

alohacriticon

Nicolas Rodney Drake,(1948-1974) més conegut com a Nick Drake, és un
cantautor de folk anglès nascut a Birmania. El seu treball és molt apreciat actualment per la crítica musical, tot i que gairebé no va vendre discs durant la seva vida.

Biografia:

Va néixer a Rangun (Birmània) el 1948, fill d'un important comerciant. Durant la seva infància es va procurar que tingués una bona educació, va anar als millors col·legis i se li va inculcar el gust per la poesia, la pintura i la música. 
Estudià Literatura Anglesa a la Universitat de Cambridge, però ho va deixar 9 mesos abans d'acabar per dedicar-se a la seva carrera musical.
Sensible i tímid, realitzà molt poques actuacions, la qual cosa va dificultar la difusió de la seva música.

Nick Drake publicà 3 àlbums durant la seva vida: Five Leaves Left (1969), Bryter Layter (1970) i Pink Moon (1972). A més de la seva veu, utilitzava una guitarra acústica amb alguns arranjaments de piano, cordes i teclats.Va morir el 1974 als 26 anys, a causa d'una sobredosi d'antidepressius. (Viquipèdia) 

El 25 de novembre de 1974,Nick dormia sovint fins tard, però era mitgdia i encara no s´havia llevat. Sa mare pujà per portar-li  l'esmorçar.
Quan va obrir la porta de la seva habitació va veure uns discos al costat del tocadiscos estereo. Damunt del plat un dels concerts de Brandemburgo de Bach, música que el seu fill escoltava sovint. Nick Drake jeia mort damunt del seu llit. elspotolsmistics
                                                                                                                                                                                 

A menudo vinculado con los nombres más célebres de la epopeya folk-rock, Pentangle representa una de las más fascinantes anomalías musicales que hayan conquistado el éxito en la Gran Bretaña de los años setenta. El liderazgo del quinteto en su formación histórica, que utilizó siempre una instrumentación rigurosamente acústica, fue asumido sin duda por sus dos guitarristas, Bert Jansch y John Renbourn. Ambos habían crecido a la sombra de la genial figura de Davey Graham, y con él llegaron a ser después justamente reconocidos como los exponentes de mayor relieve de la escuela de guitarra acústica inglesa, contrapuesta a la estadounidense guiada por John Fahey, Robbie Basho y Leo Kottke. Jansch y Renbourn llevaron a Pentangle su amor común por el blues, la música popular norteamericana, la tradición británica y una medrosa inclinación por la experimentación de nuevos horizontes expresivos . La matriz folklórica, terreno también de la cantante del grupo Jacqui McShee, es sólo uno de los ingredientes de la inconfundible mezcla sonora que se impondría por su absoluta originalidad. Además del folklore, en la música de Pentangle encontramos como referencias inspiradoras la pasión de John Renbourn por la música medieval y renacentista, que siempre será una constante en sus posteriores trabajos como solista, las raíces jazz del bajista Danny Thompson, que a los veintiún años es ya uno de los más apreciados músicos de cámara anglosajones, y del percusionista Terry Cox, e incluso matices orientales y étnicos.  historiasderock

Se ha dado a conocer hace unas horas la triste noticia del fallecimiento del escocés Bert Jansch, que llevaba dos años luchando contra un cáncer que finalmente ha podido con el virtuoso guitarrista. Jansch es una leyenda en la música folk británica desde que debutara a mediados de los sesenta con sus primeros álbumes en solitario, antes de unirse junto con su viejo amigo John Renbourn y la vocalista Jacqui McShee al proyecto Pentangle, una banda clave para la música de los últimos 50 años que contribuyó a rehabilitar la música tradicional británica para las nuevas generaciones, mezclándola con psicodelia, blues y country.

El creador de una de las bandas más influyentes de la historia del folk ha fallecido hoy miércoles a los 67 años, víctima de un cáncer.
En los últimos meses ya tuvo que cancelar algunos shows por sus problemas de salud, pero el gran renovador del folk en las islas británicas  (él era escocés) durante los 60 y 70 había estado teloneando a Neil Young como artista en solitario a principios de año, y dio su último concierto en una reunión de Pentangle el pasado 1 de agosto, en el Royal Festival Hall de Londres. Ha fallecido en el Marie Curie Hospice de la capital inglesa. ( noticia 5-10-2011)
 

Seguint el mestratge de Donovan, els The Incredible String Band es van apuntar amb els folkies de tot el món a plantar cara al rock, com mai més es tornaria a fer.
 Ian Campbell Folk Group, Bert Jansch i John Renbourn amb Pentagle, la Incredible String Band i la Young Tradition foren aquestes bases. Els cantautors com Leon Rosselson o Ralph McTell, més o menys polititzats van destacar a finals de la dècada dels seixanta, però qui de veritat va remenar les cireres van ser les bandes de folk-rock com la Fairport Convention que neix a finals de la dècada.-




Des d'Escòcia va arribar la Incredible String Band. Un nom molt apropiat, La Increible Banda de Corda, eren Mike Heron i Robin Williamson que van imaginar l' any 1965 un dels grups de folk més eclèctics, oberts i demencials.
Cançons tradicionals deles illes, ragues indies i instrumentacions anàrquiques van caracteritzar un duet imaginatiu, allunyat d'esquemes preestablerts i que no van tenir successors ni  imitadors.
                                     

" Com pots dir-me que et trobes sola?
Com pots dir que per tu no brilla el sol?. Deixa'm que agafi la teva ma i et porti pels carrers de Londres, 
t' ensenyaré  una cosa que et farà canviar d'opinió " 

 Strets of London,  Ralph Mctell.-

" Hi ha semblances entre Fairport Convention i les bandes californianes, però crec que ells tenen tendència cap el blues, mentre nosaltres ens basem amb el folk i crec que el grup es beneficia d'aquesta afinitat amb les arrels angleses . " Richard Thompson, 1968



Des del seu naixement, el novembre de 1967, han tingut més de quinze formacions diferents i amb més de vint components diferents amb els que han gravat un munt de elepés.
A mitjans de la dècada dels seixanta, al nord de Londres, el baixista Ashley Hutchings ja col.laborava  amb els guitarristes Simon Nicol i Richard Thopmson. Amb ells, Martin Lamble
 ( bateria), Ian Matthews ( veu) i Judy Dyble (veu) van ser la primera formació del grup. 

" Amb el rock era possible explotar al màxim les possibilitats dramàtiques de les velles balades "  
      
(Dave Swarbrick)

Fou a partir de l' estiu de 1972 quan el grup troba la seva formació més coneguda:  Sandy Denny ( veu, guitarra i teclats), Trevor Lucas (guitarra i veu), Jerry Donahue (guitarra), Dave Pegg (baix i veu), Dave Swarbrick (violí i veu) i Dave Mattacks (bateria).

La Donna Angelicata del folk, Sandy Denny, es mereix, per la seducció que la seva veu sempre m' ha produït, una especial tractament. 

Vocalista de Strawbs i després de la Fairport Convention, Sandy Denny és amb la seva veu melancònica i trista, al costat de  Nick Drake, una de les meves cantants preferides. 

Les circumstàncies de la seva mort, la seva vida, la seva capacitat creativa, l' han convertit en una mite femení, com Janis Joplin, per a les generacions futures.

Un dels components de Fairport Convention. el baixista Ashley Huttchings va fundà l' any 1970 Steeleye Span amb uns plantejaments similars als del seu antic grup però donant una especial atenció a les danses i al folklore britànic dels segles XVII i XVIII.-

Al costat de Sandy Denny, Maddy Prior és l' altre indiscutible musa del folk-rock britànic. 

Renaissance " Live in the Carnegie Hall" (1976)

Renaissance és una de les bandes més representatives del rock progressiu britànic dels anys setanta.

Després de la dissolució dels Yardbirds, alguns dels seus membres van decidir formar una nova banda amb una orientació més cap al folk i la música clàssica, però, després de moltes alineacions, la banda es trobava totalment reformada i sense vocalista, fins que el 1970 per mitjà d'un avís al diari recluten a la cantant Annie Haslam, una noia molt jove i carismàtica que havia estudiat cant líric amb Sibil Knight, una cèlebre cantant de música clàssica.

D'aquí en endavant la carrera de Renaissance es consagra com un dels representants més frescos i virtuosos del rock progressiu i el rock simfònic, contemporanis.

No només els seus arranjaments progressius comparables al Genesis de l'era Hackett, la perfecció en l'execució, el marcatge referent a la música clàssica, sinó a més la fantàstica veu de Annie Haslam, que arriba a ser juntament amb Jon Anderson una de les grans veus de tots els temps de la història de la música popular. Musik'L

The Chieftains és una banda irlandesa de música tradicional, fundada en 1963, any de l'enregistrament del seu primer LP titulat simplement The Chieftains. La seua composició inicial fou Paddy Moloney (gaita irlandesa), Martin Fay (violí i ossos, instrument de percussió tradicional), Seán Potts (flauta metàl·lica irlandesa) i David Fallon (bodhrán).

La tragèdia del Ellan Vannin (1909)

cantada pels Spinners, in memoriam.
Me'n recordo que la Pilar, en els darrers dies de la seva vida, escoltava molt aquesta cançó. La va trobar pel facebook.-