Alphaville és una pel·lícula francesa de ciència-ficció rodada en blanc i negre i estrenada en 1965.
El seu títol original en francès és Alphaville, une étrange aventure de Lemmy Caution, va ser dirigida per Jean-Luc Godard i protagonitzada per Anna Karina, Eddie Constantine i Akim Tamiroff.
La pel·lícula va guanyar l'Ós d'Or a la millor pel·lícula en el Festival de Berlín.
L'argument del film posseeix moltes similituds amb novel·les de ciència ficció distópicas com Un món feliç d'Aldous Huxley, 1984 de George Orwell i Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, aquesta última portada al cinema dos anys després per un altre membre de la Nouvelle vague, François Truffaut.
Com en totes aquestes obres, en Alphaville es mostra una societat futura de característiques totalitàries, on és obligatori sacrificar la llibertat i els sentiments per a aconseguir la felicitat i el ben comú.
Síntesi argumental:
El detectiu privat Lemmy Caution arriba en missió secreta a la futurista ciutat d'Alphaville, fent-se passar per un periodista anomenat Ivan Johnson però a la búsqueda en realitat de l'agent Henry Dickson com a objectiu principal de la seva missió. Capturar o matar al professor von Braun -creador d'Alphaville- i destruir el sistema informàtic que la controla -Alpha 60- forma també part les seves intencions.
El totalitari ordenador Alpha 60 construït pel professor von Braun prohibeix la llibertat de pensament dels habitants d'Alphaville i els nega tota expressió de conceptes individualistes com l'amor, la poesia o les emocions en general. Una de les premises d'Alpha 60 és que "la gent no ha de qüestionar-se el 'per què', sinó respondre 'perquè'". El director Godard ens presenta a l'ordinador amb una ronca veu en off que es manifesta omnipresent a tota la ciutat i que al llarg de la pel·lícula conversa en diverses ocasions amb Caution. En moltes escenes la rovellada veu és fins i tot utilitzada per fer de narradora del film.
A Alphaville, els habitants que mostren signes d'expressió d'emocions són immediatament acusats d'actuar il·lògicament, fet que implica la subsegüent detenció, interrogació i, finalment, execució. En una reminiscència del concepte orwellià de Novaparla, a cada habitació d'hotel s'hi troba una Bíblia, que de fet no és altra cosa que un diccionari permanentment actualitzat quan alguna paraula susceptible d'evocar alguna emoció és censurada i substituïda.
A resultes de la seva estricte llei, Alphaville és una ciutat inhumana habitada per una societat alienada i completament acrítica. Les víctimes del rentat de cervell d'Alphaville són una clara referència a règims totalitaris com el nazisme o el comunisme real.
Al llarg de la seva descoberta per Alphaville, l'antiheroi Caution –proveït d'una pintoresca gavardina, barret i revòlver al més pur estil detectivesc i en clara referència al clàssic cinema negre americà- descobreix dades curioses dels programes d'Alpha 60. Per exemple, que els homes són liquidats en una proporció de 50 homes per cada dona executada; o bé que suecs, alemanys i americans són els ciutadans que millor assimilen els dictats d'Alpha 60. Caution a més l'oportunitat de visitar l'anomenat Grand Omega Minus, el lloc on es porten a terme els rentats de cervell a ciutadans que tot seguit són enviats a altres galàxies amb l'objectiu de fomentar vagues, crear disturbis i propagar revoltes.
Un símbol ben incrustat i integrat al paisatge urbà de la totalitària ciutat és la fórmula científica E=mc², la qual va apareixen al llarg de tot el film i que pretén reflectir la lògica científica amb la qual Alphaville és governada.
En la seva lluita contra Alpha 60, el detectiu Caution es serveix de Natacha von Braun (Anna Karina), una programadora d'Alpha 60 que resulta ser alhora la filla del professor von Braun (malgrat que ella nega haver-lo vist mai). Com a ciutadana estàndard d'Alpahville, Natacha desconeix el significat de conceptes com "amor" o "consciència". Però aquesta situació cambia aviat quan tots dos s'enamoren i provoquen així l'aparició d'uns sentiments que introdueixen per primer cop incertesa a la perfecte ciutat creada a la imatge del racional ordenador.
En l'inevitable encontre amb el professor von Braun, Caution és invitat a quedar-se a la ciutat i, per tal de seduir-lo amb la seva proposta el professor li ofereix fins i tot una part de la seva pròpia galàxia. Caution, però, fidel als seus ideals de llibertat, es manté ferm amb la seva idea d'abandonar Alphaville ara que ha vist com funciona. Dispara aleshores al professor, tot matant-lo.
Caution incapacita seguidament a l'ordinador tot reptant-lo amb un enigma la sol·lució del qual resideix en la poesia. La clau de l'enigma que Alpha 60 es mostra incapaç de resoldre es basa en la desaparició del concepte de ciutadà individual a Alphaville, que ha sigut substituït pel ciutadà col·lectivitzat. L'enigma poètic està en gran mesura inspirat en el poeta argentí Jorge Luis Borges, igual que la introducció del film i d'altres escenes, que són extractes d'assajos de Borges.
Al final, Natacha s'adona que ella és una persona individual amb consiència i voluntat pròpia, i destrueix a Alpha 60 per haver-li negat l'existència d'aquesta faceta seva. La pel·lícula acaba amb la seva declaració de "je vous aime".
Zygmunt Bauman
( Poznan, Polonia 1925 ), sociòleg, filòsof i assagista polonès a “ Modernitat líquida i Fragilitat Humana” (2003) interpreta sociològicament el terme “ amor líquid”:
“ La modernitat líquida, com a categoria sociològica, és una figura del canvi i de la transitorietat, de la desregularització i liberalització dels mercats económics.La metàfora de la liquidesa, proposada per Bauman, intenta també expressar la precarietat dels vincles afectius humans en una societat individualista i privatitzada , marcada, cada vegada més, per el caràcter transitori i volàtil de les seves relacions.
L’ amor està en suspensió, sense cap responsabilitat envers l’ altre, es redueix al vincle sense rostre de la imatge d’ un perfil de web.
Naveguem en les ones de una societat líquida , que canvia constantment, i per tan incerta i cada cop més imprevisible, és la decadència del Estat del benestar.
La modernitat líquida és un temps incert, on els homes que lluitaren durant la il.lustració per poder obtenir llibertats civils i desfer-se de la tradició, es troban ara amb l’ obligació de ser lliures, acceptant les pors i les angoixes existencials que aquesta llibertat comporta ; la cultura laboral de la flexibilitat arruïna la previsió de futur. “
Ara us preguntareu quina relació hi ha entre l' amor líquid, els vuitanta, Alphaville i jo, oi ? , una mica de paciència..........................
A començaments dels vuitanta, després de la dècada,
per a mi meravellosa, dels setanta,les coses es començaven a veure d’ una altre
manera.
De la època del post-hipisme,
aquí les coses sempre arriben tard, vam passar a uns anys en que les dones es
vestien de negre imitant els escarabats, el fenomen punk arrasava per damunt la
melosa veu de James Taylor i l’
individualisme i l’ autosuficiència de les persones es valoraven més
que els “ tòpics” dels seixanta i setanta basats en l’ empatia , la
solidaritat, el compartir amb els altres etc.
La calidesa de la fusta dels pubs es va canviar per la fredor de l’ acer
inoxidable, el ciment i el metacrilat i
la gent també es va refredar. Semblava que la parla ja no era necessària i la
gent s’ aïllava més en el seu món interior com si amb això ja ni hagués prou.
Jo, per aquells anys em recorria Gràcia de dalt a baix , de
vegades amb la colla i de vegades sol, i
quan ho feia sol ho feia amb els ulls ben oberts i les orelles ben atentes per
observar tots els moviments socials que el barri m’ oferia.
De vegades anava
al Casablanca sol a veure
una peli d’ aquelles d’art i
assaig que tan m’ agradaven. Una d’ aquelles va ser Alphaville de Jean-Luc
Godard, en blanc i negre ( como no), d’ acord amb els temps.
Era del 1965 però
li anava que ni pintada als moments que
vivíem, desprès de sopar quelcom en
qualsevol bareto de la zona , m’ anava
al Falstaff, al carrer Venus
nº3 i allí la música omnipotent competia
amb la paraula, quasi bé inexistent, el hombre lobo en París, l’ ambient
totalment asèptic del local convidava a beure i a marxar ràpid, moltes vegades
la gran quantitat de gent feia que dret i amb el beure a la mà no poguessis fer
res més que escoltar només la conversa escadussera del que tenies més a prop.
Les escarabatones dels vuitanta de mirada
enigmàtica, com éssers per sobre del bé i del mal, sense ni tan sols mirar-te,
anaven fent la seva. Recordo que en
aquells dies un home de poble com jo, acostumat al “
Hola, bon dia”, s’ entristia una mica molt en aquell món nocturn de impersonalitat asexuada.
El concepte d’ amor líquid de Bauman , recordem del 2003, em
lliga molt bé amb aquells dies passats dels vuitanta en que jo mateix, utilitzant el terme líquid, vaig
escriure alguns poemes en els que reflectia aquells moments. He de trobar el prospecte de la crítica de la
pel.lícula perquè crec recordar que ho vaig treure d’ aquí. Pijus
Angoixa Lìquida
La pluja cau
i res no canvia
estèrils amors
d’ absència infinita.
Lletres i nombres, abstractes
significats
sons de violència carregada
la gran angoixa és ocultada
amb subtils i mediocres
procediments.
Voldria estimar-te lentament
amb naturalitat i sense presses
fruir en tot moment del
encanteri
i caminar amb ell a cada
instant.
La pluja cau
i tot ho canvia
mol.lècules humides
sense falsia.
Any 82.-
Cercles tancats
la gran Era,
en el no res
s’ ha esfondrat.
Individu, modernitat,
autosuficiència
un altre temps ha començat.
La parla viatgera ha perdut ja
tot valor
un altre temps ha començat
ple de tancats significats.
Buidor, empren el teu regnat !
Cercles tancats, buits,
vacil.lants...
Autosuficiència ?
Oct-82
Seguint a Bauman insereixo un text d' ell que mereix la meva atenció :
" La nostra vida, tant si ho sabem com si no, i tant si ens agrada aquesta notícia com si la lamentem, és una obra d'art. Per viure la nostra vida com ho requereix l'art, com els artistes de qualsevol art, ens hem de plantejar reptes que siguin (almenys en el moment d'establir-) difícils d'aconseguir a boca de canó, hem d'escollir objectes que estiguin (almenys en el moment de la seva elecció) molt més enllà del nostre abast i uns nivells d'excel · lència que semblin estar tossuda i insultantment per sobre de la nostra capacitat (almenys de la que ja posseïm) en tot el que fem o podem fer. Hem d'intentar l'impossible. I només podem esperar, sense el suport d'un pronòstic fiable i favorable (ja no diguem de certesa), que mitjançant un esforç llarg i esgotador podem algun dia arribar a assolir aquests nivells i aconseguir aquelles metes per, d'aquesta manera, posar-nos a la alçada del repte plantejat.
La incertesa és l'hàbitat natural de la vida humana, si bé l'esperança d'escapar d'aquesta incertesa és el motor de la nostra recerca vital. Escapar de la incertesa és un ingredient essencial, si més no tàcit o supòsit, de totes i cadascuna de les imatges combinades de la felicitat. Això explica per què la felicitat << genuïna, veritable i completa >> sempre sembla trobar-se a certa distància: com un horitzó que sabem que s'allunya cada vegada que intentem apropar-nos a ell. "